I

Pels temps del rei Lluís, hi havia a França un pobre joglar, natural de Compiègne, anomenat Bernabé, que rondava les viles i els pobles, guanyant-se les queixalades amb els seus jocs de força i de destresa.

Els dies de fira, estenia en mig de la plaça un vell tapís tot apedaçat i un cop havia atret al seu voltant els infants i els badocs amb els seus acudits graciosos, que havia après d’un vell joglar i que repetia sempre d’una manera invariable, prenia actituds que no eren naturals i es posava un plat d’estany en equilibri a la punta del nas. El públic de primer el mirava amb indiferència.

Però quan, de mans en terra i cap per avall, llençava enlaire i collia amb els seus peus sis bales de coure que brillaven ferides pel sol, o quan, doblegant-se cap enrere fins que el clatell li tocava els talons, donava al seu cos la forma d’una roda perfecta i jugava, en aquesta positura, amb dotze ganivets, un murmuri d’admiració s’aixecava de la multitud d’espectadors i les monedes plovien a dojo damunt del tapís.

Amb tot, com la majoria dels que viuen de llur talent, Bernabé de Compiègne es guanyava la vida amb penes i treballs.

Guanyant el pa amb la suor del seu front, portava molt més de la part que li corresponia en les penes derivades del pecat d’Adam, el nostre primer pare.

I encara no podia treballar tant com hauria volgut. Per a fer mostra del seu bell saber, com als arbres per a produir flors i fruits, li calia la calor del sol i la llum del dia. A l’hivern, no era més que un de tants arbres despullats de fulles i quasi mort. La terra glaçada era ben dura al pobre joglar. I com la cigala, de la qual parla Maria de França, patia fred i fam durant tota la mala estació. Però, com que tenia el cor senzill, s’ho prenia tot amb santa paciència.

Mai no s’havia aturat a reflexionar sobre l’origen de les riqueses, ni sobre la desigualtat de les condicions dels homes. Creia fermament que si aquest món és dolent, l’altre no podia mancar d’ésser bo, i aquesta esperança el sostenia. No seguia l’exemple dels lladres i descreguts que han venut la seva ànima al diable. No blasfemava mai el sant nom de Déu: vivia honestament, i malgrat no tenir dona, no cobejava pas la del veí, car la dona és l’enemic dels homes forts, com bé apar en la història de Samsó, que ens conta l’Escriptura.

Realment, no tenia l’esperit inclinat a la cobejança carnal, i li costava més renunciar als brocs que a les dones. Car, sense mancar de sobrietat, li plaïa beure quan feia calor. Era tot un home de bé, temorós de Déu i molt devot de la santa Verge.

No s’oblidava mai, quan entrava en una església, d’agenollar-se davant la imatge de la mare de Déu i d’adreçar-li aquesta pregària: «Senyora, sigueu el meu ajut tota la vida, fins que plagui a Déu que jo em mori; i quan hauré mort, feu que tingui les joies del paradís».