Aquella nit, provant inútilment de dormir, agitat per la febre de la influenza, vaig sentir distintament tres cops sobre el cristall d’una vitrina que tinc al costat del llit i dins la qual viuen en comunitat unes figurines de porcellana de Saxe, de bescuit de Sèvres, unes estatuetes de terra cuita de Tanagra o de Myrina, uns petits bronzes de la Renaixença, voris japonesos, cristalls de Venècia, tasses de Xina, capsetes de Martin, plats de laca, arquetes d’esmalt; en fi, mil menudeses que jo venero per fetitxisme i que anima el record d’hores tristes o rialleres. Els cops eren lleugers, però perfectament clars, i a la claror de la llantieta vaig reconèixer que era un soldadet de plom, instal·lat en el moble, que intentava recobrar la seva llibertat. Ho aconseguí, i, ben aviat, a la pressió de la seva maneta, la porta de cristall s’obrí tan gran com era. Si he de dir la veritat, la cosa no em sorprengué més del que era de raó. Aquell soldadet m’havia semblat sempre que tenia un aire de mala personeta. I de dos anys ençà, que madame G. M… me’l donà, he temut qualsevol impertinència de la seva part. Porta la casaca blanca brodada en blau; és un guarda francès, i ja se sap que aquest regiment no es distingia pas per la seva disciplina.

—Hola, minyó, no podríeu deixar de fer tant de soroll i deixar-me descansar en pau, que em trobo força malament?

Em respongué amb un grinyol:

—Tal com em veieu, burgès, ara fa cent anys que vaig perdre la Bastilla, fet heroic que celebràrem buidant algunes dotzenes de gots. No crec que restin gaires soldats de plom tan vells com jo. Bona nit, que vaig a la parada.

—Minyó —vaig respondre severament—, el vostre regiment fou suprimit per ordre de Lluís XVI el 31 d’agost del 1789. Ja no heu d’anar a cap parada. Resteu en aquesta vitrina.

El soldat es refilà el bigoti i mirant-me de cua d’ull amb menyspreu:

—Com —em digué—, no sabeu que tots els anys, la nit del 31 de desembre, mentre dormen els infants, desfila per les teulades la gran revista de soldats de plom, passant per entremig de les xemeneies que fumen joiosament i d’on s’escapen encara les darrers cendres del foc de Nadal? És una cavalcada desesperada en la qual cavalca més d’un cavaller que ja no té cap. Les ombres de tots els soldats de plom que moriren a la guerra passen així en un terbolí infernal. No es veuen més que baionetes torçades i sabres trencats. I les ànimes de les nines mortes, pàl·lides al clar de lluna, els miren passar.

Aquestes paraules em deixaren perplex.

—Així, doncs, amiguet, és un costum, un costum solemnial? Tinc un gran respecte envers els costums, els usatges, les tradicions, les llegendes, les creences populars. D’això nosaltres en diem folklore, i en fem estudis que ens entretenen molt agradosament. Company, veig amb gran joia que sou tradicionalista. Per altra banda, dubto de si he de deixar-vos sortir d’aquesta vitrina.

—Ho has de fer —digué una veu pura i harmoniosa que no havia encara sentit, i que de seguida vaig reconèixer per la de l’estatuïna de Tanagra que, cenyida en els plecs de la seva himatió, es tenia dreta al costat del guarda francès que ella dominava amb l’elegant majestat de la seva figura—. Ho has de fer. Tots els costums transmesos pels avantpassats són igualment respectables. Ells nostres pares sabien millor que nosaltres què era permès i què prohibit, car ells estaven més prop dels déus. Convé, doncs, deixar aquest Gàlata complir els ritus guerrers dels avant-passats. Al meu temps, no portaven pas, com aquest, una ridícula casaca blanca amb voltes roges. No anaven coberts més que amb llurs escuts. I a nosaltres ens feien una gran por. Eren bàrbars. Tu també ets un Gàlata i un bàrbar. Endebades has llegit els poetes i els historiaires, tu no saps pas què és la bellesa de la vida. Tu no hi eres pas en l’àgora, mentre jo filava la llana de Milet, en el pati de casa meva, sota la vella morera.

Jo vaig esforçar-me a respondre amb calma:

—Bella Pannychis, el teu petit poble grec ha creat algunes formes verament delitoses per a l’ànima i els ulls. Però en el teu àgora se sentien tantes ximpleries com es poden dir en una sessió dels nostres Consells municipals. No em sap gens de greu no haver estat ciutadà de Larissa o de Tanagra. Així i tot, cal confessar que has ben parlat. S’ha de seguir el costum, sense el qual ja no fóra més costum. Blanca Pannychis, tu que filaves la llana de Milet, sota la vella morera, jo et dic que no m’hauràs adreçat endebades les teves paraules de bon consell; seguint el teu parer, dono permís al meu soldat per a anar on el folklore li mana.

Llavors una petita batedora de mantega de bescuit de Sèvres, les mans en la manteguera, girà cap a mi els seus ulls suplicants.

—Senyor, no el deixeu anar. Sóc la seva promesa. I com que, si les arribés a veure, s’enamoraria de les onze mil verges, un cop sortit d’aquí ja no tornaria més.

I amagant les galtes rodones en el seu davantal, plorà amargament.

El soldat havia esdevingut roig com les voltes de la seva casaca: no pot sofrir que es facin escenes davant d’ell i li és molt desagradable sentir les reprensions que ha merescut. Vaig tranquil·litzar com millor vaig saber la petita batedora de mantega i vaig pregar el meu guarda francès que tornant de la revista no s’entretingués en qualsevol casa de mala llei. Ho prometé i li vaig donar el bon viatge. No se n’anava, però. Cosa estranya: restava tranquil en el seu lloc, tan immòbil com els ninotets que el voltaven. Jo li vaig expressar la meva sorpresa.

—Paciència —em respongué—. No podria anar-me’n així sota els vostres ulls sense violar el meu secret. Quan dormireu, ja em serà fàcil escapar-me en un raig de lluna, car jo sóc subtil. Ara, però, no tinc cap pressa, i puc esperar encara una o dues hores. Podem aprofitar el temps per a conversar. Voleu que us conti alguna història de l’avior? Jo en sé més d’una.

—Conteu —digué Pannychis.

—Conteu —digué la mantegaire.

—Conteu, doncs, company —vaig dir jo, també.

Va asseure’s, ompli la seva pipa, demanà un got de cervesa, estossegà i començà en aquests termes:

—Fa noranta-nou anys, dia per dia, tal dia com avui, jo m’estava sobre una tauleta amb una dotzena de camarades que se m’assemblaven com germans: els uns drets, els altres ajaguts; molts fets malbé del cap o del peu: despulles heroiques d’una caixa de soldats de plom comprada l’any anterior a la fira de Saint-Germain. La cambra era tota entapissada de seda blau pàl·lid. Un clavicordi sobre el qual estava oberta la pregària d’Orfeu, unes quantes cadires amb una lira per respatller, una taula-escriptori de caoba, un llit blanc decorat de roses, unes parelles de coloms tot al llarg de la cornisa, en fi, tot somreia amb una gràcia suau i atractívola. La llàntia brillava dolçament, i la flama de la llar feia esbategar en la cambra com l’ombra d’unes ales. Asseguda davant la taula-escriptori, en roba de cambra, el coll delicat inclinat sota la magnifica i pàl·lida aurèola dels seus cabells, Júlia fulleja les cartes que dormien, lligades amb cintes, al fons dels calaixos del moble.

»Sonen dotze hores; és el senyal de l’ideal trànsit d’un any a l’altre. El coquetó rellotge on riu un amor daurat anuncia que l’any 1793 ha passat.

»Al moment precís de la conjunció de les agulles, ha aparegut un petit fantasma. Un gentil infant, sortint de l’habitació on dorm i entreobrint la porta, ha vingut, en camisa, a llençar-se en braços de la seva mare i desitjar-li un feliç any nou.

»—Un feliç any nou, Emili… Jo t’ho agraeixo. Però ja saps què cosa és un any feliç?

»Ell es pensa saber-ho; així i tot, ella vol ensenyar-li-ho millor.

»—Un any és feliç, fillet meu, per a aquells que l’han passat sense odi i sense por.

»Ella el besa; el torna a portar al llit d’on s’és escapat, i això fet, torna a asseure’s davant la taula. Ella fixa l’esguard, ara en la flama que es cimbreja en la llar, ara en les lletres que deixen relliscar flors marcides. Li costa molt decidir-se a cremar-les. Però tanmateix és precís que ho faci. Car aquestes lletres, si eren descobertes, portarien a la guillotina aquell qui les ha escrites i aquella qui les ha rebudes. 8i no es tractés més que d’ella, no les cremaria pas, tan cansada se sent ja de disputar la seva vida als botxins. Però ella pensa en ell, proscrit, denunciat, cercat, que s’amaga a l’altre extrem de París. Bastaria una d’aquelles lletres per retrobar la seva pista i condemnar-lo a una mort segura.

»Pere dorm ben tranquil en la cambra veïna; la cuinera i Nanon s’han retirat fa estona a les habitacions de dalt. El gran silenci d’una nit nevada regna per tot arreu. L’aire viu i pur revifa la flama de la llar. Júlia va a cremar aquelles lletres, i és una tasca que no podrà complir, massa que ho sap, sense profundes i tràgiques recances. Sí; va a cremar aquelles lletres, però no sense rellegir-les una vegada més.

»Les lletres estan totes en ordre, car Júlia posa en tot el que la volta l’exactitud i l’equilibri del seu caràcter.

»Aquestes d’aquest munt, ja esgrogueïdes, daten de tres anys, i Júlia reviu en el silenci de la nit les hores encisades d’altre temps. I no dóna cap full a les flames sinó després d’haver sil·labejat deu vegades les paraules adorades.

»La calma és profunda entorn seu. De tant en tant va a la finestra, aparta la cortina, veu dintre l’ombra silenciosa el cloquer de Saint-Germain-des-Près argentat per la lluna, i llavors reprèn la seva obra de lenta i pia destrucció. Com lliurar a les flames aquestes ratlles tan cares abans d’haver-les estampat per sempre més en el fons del seu cor? La calma és profunda entorn seu, la seva ànima palpita d’amor i de joventut.

»I llegeix:

»Ella llegeix en somnis. La nit toca a la seva fi. Ja una claror esblaimada somriu a través de la transparència de les cortines: és el matí. Les serventes han començat llur feinejar. Ella vol acabar el seu. Però, no ha sentit unes veus? No; la calma és profunda al voltant d’ella…

»La calma és profunda; és que la neu ofega el soroll de les petjades. S’atansa gent, ja arriben, ja són allí. Uns cops fan trontollar la porta.

»Amagar les lletres, tancar el secretaire…, ja no hi ha temps. Tot el que ella pot fer ho fa; pren els papers d’un grapat i els llença sota el canapè, la funda del qual arrossega per terra. Algunes lletres s’escampen sobre la catifa; les retira amb el peu, agafa un llibre i es deixa anar en una cadira de braços.

»El president del districte entra seguit de dotze piques. És un antic cadiraire, de nom Brochet, els ulls del qual, encesos i sagnants, neden en un constant horror.

»Fa signes als seus homes de guardar les sortides, i adreçant-se a Júlia:

»—Ciutadana, acabem de saber que estàs en correspondència amb els agents de Pitt, els emigrats de les presons. En nom de la llei, vinc a confiscar els teus papers. Ja fa molt de temps que m’has estat assenyalada com una aristòcrata de la pitjor llei. El ciutadà Rapoix, que tens al davant teu —i assenyalà un dels seus homes—, ha confessat que l’hivern del 1789 li donares diners i vestits per a corrompre’l. Magistrats benignes i mancats de civisme t’han deixat tranquil·la massa temps. Però ara jo sóc l’amo i tu no escapes a la guillotina. Lliura’ns els teus papers, ciutadana.

»—Preneu-los vós mateix —digué Júlia—, el meu secretaire és obert.

»Hi restaven algunes participacions de naixement, de noces o de defunció, rebuts de botiguers i títols de renda que Brochet examinava un a un. Els palpava i els girava com un home desconfiat que no sap llegir, i de tant en tant deia: “Hum. El nom del rei no està pas esborrat: malament, malament!”.

»Júlia preveu que la visita serà llarga i minuciosa. No sap estar-se de llençar una ullada furtiva vers el costat del canapè i veu un cantell de lletra que surt una mica de sota la funda com l’orella blanca d’un gat. En adonar-se’n, la seva angoixa cessa tot d’una. La certesa del seu infortuni infon al seu esperit una tranquil·la fermesa i dóna al seu rostre una calma semblant a la de la més absoluta seguretat. Està convençuda que aquells homes veuran aquell tros de paper que ella veu. Blanc damunt la catifa roja, salta a la vista. El que ella no sap és si se n’adonaran de seguida o si trigaran a veure’l. Aquest dubte l’ocupa i la diverteix. I en aquest moment tràgic, per a ella, és una mena de joc veure com els patriotes uns cops s’allunyen i altres s’atansen al canapè comprometedor.

»Brochet, que ja ha acabat de revisar els papers del secretaire, s’impacienta i diu que prou trobarà el que cerca.

»Somou els mobles, gira els quadres i copeja les parets amb el pom del seu sabre per descobrir els amagatalls. No en descobreix cap.

»Durant aquest temps els seus homes aixequen algunes peces del parquet. Juren que una maleïda aristòcrata no es riurà dels sans-culottes. Cap d’ells, però, no ha vist la punteta blanca que surt de sota la funda del canapè.

»S’emporten Júlia cap a les estances del pis de dalt de la casa i demanen totes les claus. Esbotzen els mobles, rompen els vidres, reventen les cadires, enfonsen els sofàs. I no troben res.

»Brochet no desespera per això; i torna a la peça-dormitori.

»—Vot a Déu!, els papers són aquí; n’estic segur!

»Examina el canapè, el declara sospitós, hi enfonsa sis o set vegades el seu sabre tan llarg com és. Tampoc no troba res del que cerca, llença un renec espaventable i dóna a la seva gent l’ordre de sortir.

»Encara és a la porta quan, girant-se vers Júlia, el puny clos, diu:

»—Tremola, si torno: jo sóc el poble sobirà!

»I surt el darrer de tots.

»En fi, ja són fora. Ella escolta el soroll de llurs passos perdent-se a poc a poc en l’escala. Està salvada! La seva imprudència no els ha traït, ni a ell ni a ella! I corre, somrient maliciosa, a besar el seu Emili que dorm com un sant, com si res no hagués passat, com si no hagués estat trasbalsat tot al voltant del seu llitet.

Havent parlat així, el soldat tornà a encendre la pipa, que s’havia apagat, i engolí el seu got.

—Minyó —li vaig dir—, cal confessar la veritat. Per ésser un guarda francès, conteu les coses amb prou delicadesa. Però a mi em sembla haver sentit aquesta història en alguna altra banda.

—Potser Júlia mateixa us l’ha contada. Era una persona de gran talent.

—I què fou d’ella?

—Passà encara hores felices pel temps del Consolat. Però al vespre confiava secrets dolorosos als arbres del seu parc. Ja ho veieu, senyor, era més forta contra la mort que no pas contra l’amor.

—I ell, que escrivia tan belles lletres?

—Arribà a ésser baró i prefecte de l’Imperi.

—I el petit Emili?

—Morí el 1859, a Versalles, essent coronel de gendarmeria.

—Caram!