Ælius Lamia, nascut a Itàlia de parents il·lustres, no havia encara deixat la toga pretexta^[8] que se n’anà a estudiar filosofia a les escoles d’Atenes. Després visqué a Roma i en la seva casa de les Esquílies es lliurà a una vida voluptuosa en companyia de joves llicenciosos. Acusat de tenir relacions criminals amb Lèpida, dona de Sulpici Quirinus, personatge consular, i reconegut culpable, fou exiliat per Tiberi Cèsar. Comptava llavors vint-i-quatre anys. Durant els divuit anys que durà el seu exili, recorregué la Síria, la Palestina, la Capadòcia, l’Armènia, i féu llargues estades a Antioquia, a Cesarea, a Jerusalem. Quan, després de la mort de Tiberi, Caius fou exaltat a l’imperi, Lamia obtingué la permissió de tornar a entrar en la Ciutat. Fins pogué recobrar una part dels seus béns. Les seves malaurances l’havien tornat un home recte i prudent.

Evità tota relació amb les dones de condició lliure, no aspirà a cap càrrec públic, s’allunyà de tots els honors i visqué amagat en la seva casa de les Esquílies. S’entretenia escrivint tot el que havia vist de notable en els seus llargs viatges, i així, deia ell, feia de les seves penes passades el divertiment de les hores presents. Enmig d’aquests treballs apacibles i en la meditació assídua dels llibres d’Epicur, veié a la fi, amb certa sorpresa mesclada d’una mica de tristor, venir la vellesa. Als seixanta-dos anys, turmentat d’un reuma bastant amoïnós, anà a prendre les aigües de Baies. Aquesta platja, altre temps cara als alcions, era llavors freqüentada pels romans rics i àvids de plaers. Feia una setmana que Lamia vivia sol i sense amics enmig d’aquella brillant societat, quan, un dia, en havent dinat, sentint-se’n disposat, li vingué la idea de trescar per les comes, que cobertes de pàmpols com unes bacants, miren la mar.

Havent assolit el cim més alt, s’assegué a la vora d’un camí, sota d’un terebint, i deixà vagar els seus ulls per la bellesa del paisatge. A mà esquerra d’ell s’estenien pàl·lids i nus els camps Phlegreans fins a les ruïnes de Cumes. A mà dreta el cap Misenus enfonsava el seu esperó agut en la mar Tirrena. Als seus peus, cap a la banda de ponent, la rica Baies, seguint la corba graciosa de la platja, desplegava els seus jardins, les seves villas poblades d’estàtues, els seus pòrtics, les seves terrasses de marbre, a la vora de la mar blava on saltaven juganers els dofins. Al davant d’ell, a l’altre costat del golf, en la costa de Campània, daurada pel sol que ja declinava, relluïen els temples que els llorers de Pausilip coronaven allà lluny, i el Vesubi reia en les profunditats de l’horitzó.

Lamia tragué d’un plec de la seva toga un rotllo contenint el Tractat sobre la natura, s’ajagué a terra i començà a llegir. Però els crits d’un esclau el feren aixecar per a fer pas a una llitera que pujava l’estret senderó de les vinyes. Com que la llitera anava atansant-se, Lamia hi veié, estès sobre els coixins, un vell de gran corpulència que, la mà al front, mirava entorn amb expressió ombrívola i orgullosa. El seu nas aguilenc apuntava als seus llavis apretats, que es dibuixaven entre una barba prominent i unes barres accentuades.

De primer antuvi, Lamia tingué la convicció que coneixia aquella cara. Dubtà un moment cercant mentalment el seu nom. Mes de sobte, avançant cap a la llitera amb un moviment de joia i de sorpresa:

—Ponç Pilat! —exclamà—, gràcies als déus, a la fi t’he pogut reveure!

El vell féu un signe als esclaus per què s’aturessin i mirà fit a fit l’home que el saludava.

—Ponç, mon car hoste —respongué aquest—, tan blancs s’han tornat els meus cabells i tan arrugada la meva cara amb vint anys que han passat, que ja no reconeixes el teu amic Ælius Lamia?

—Quina alegria de veure’t! —digué ell—. Ah!, tu em fas recordar aquells temps, quan jo era procurador de Judea, en la província de Síria. Trenta anys ja han passat d’ençà que et vaig veure per primer cop. Això era a Cesarea, on tu venies a distreure els neguits del teu exili. Jo vaig ajudar-te a fer-te’ls més passadors i, per la meva amistat, Lamia, et decidires a seguir-me a aquella trista Jerusalem, on els jueus tant em feren sofrir i fastiguejar. Tu hi romangueres hoste meu i company durant més de deu anys, i tots dos, tot parlant de la Ciutat, ens consolàvem ensems, tu dels teus infortunis, jo del meus honors.

Lamia l’abraçà una altra vegada.

—No ho has dit pas tot, Ponç; tu no te’n recordes que interposares a favor meu la teva influència prop d’Herodes Antipas, i que m’obrires generosament la teva bossa.

—No en parlem, d’això —respongué Ponç— puix que, un cop tornares a Roma, m’enviares per un dels teus esclaus una quantitat de diners que em pagava amb usura.

—Ponç, no crec haver complert amb tu totes les obligacions que et dec, amb una quantitat de diners. Però digues: han satisfet els déus els teus desigs? Frueixes tota la felicitat que et mereixes? Parla’m de la teva família, de la teva fortuna, de la teva salut.

—Retirat a Sicilià, on tinc algunes terres, cultivo i venc el meu blat. La meva filla gran, la meva estimada Ponciana, va enviduar i viu amb mi i governa la casa. Jo he conservat, gràcies als déus, el meu vigor d’esperit; tinc la memòria encara ben ferma. Però la vellesa no ve mai sense un llarg corteig de dolors i malalties. Pateixo cruelment de la gota. I ara que em veus, anava a cercar un remei a les meves xacres. Aquesta terra ardent d’on de nits surten flames exhala fortes emanacions de sofre que diuen que calmen els dolors i tornen l’agilitat a les articulacions. Almenys així ho afirmen els metges.

—Així ho poguessis comprovar per tu mateix, Ponç! Però, àdhuc amb la gota i els seus sofriments, aparentes aproximadament la mateixa edat que jo, bé que en realitat tu tinguis deu anys més. Realment, has conservat un vigor que en ma vida jo he posseït i tinc una gran alegria de retrobar-te tan robust. Per què, en sortint del teu govern de Judea, t’has exiliat voluntàriament en les teves terres de Sicília? Conta’m el que has fet d’ençà que ens separàrem. Tu et preparaves a reprimir una sedició dels samaritans quan vaig sortir vers la Capadòcia, on vaig anar il·lusionat de fer un bon negoci amb la cria de cavalls i mules. De llavors ençà no t’he vist més. Com te’n sortires d’aquesta expedició? Conta-m’ho tot. Tot el teu ja saps com m’interessa.

Ponç Pilat brandà el cap amb aire afligit.

—Una sol·licitud natural —digué— i el sentiment del deure m’han portat a exercir els càrrecs públics no solament amb diligència, sinó fins amb amor. Però l’odi i l’enveja m’han perseguit sense treva. La intriga i la calúmnia han destruït la meva vida en plena florida i han mustigat els fruits que prometia. Em demanes sobre la revolta dels samaritans? Asseiem-nos en aquest marge. Et respondré en poques paraules. Aquests esdeveniments, els tinc tan presents com si haguessin passat ahir mateix. Un home de la plebs, de paraula eloqüent i poderosa, com molts n’hi han en la província de Síria, convencé els samaritans que s’aixequessin en armes en la muntanya de Gazim, que en el país la tenen com un lloc sant, i prometé de descobrir davant d’ells els vasos sagrats que un heroi epònim, o més aviat un déu indigeta, anomenat Moisès, hi havia amagat, en els temps remots d’Evandre i d’Enees, el nostre pare. Sota aquesta promesa, els samaritans es revoltaren. Però, avisat a temps, vaig fer ocupar la muntanya per destacaments d’infanteria i vaig enviar alguns cavalls per a vigilar-ne les vores.

»Aquestes mesures de prudència eren ben urgents. Els rebels assetjaven ja el poble de Tyrathaba, situat al peu del Gazim. Els vaig dispersar fàcilment i vaig ofegar la rebel·lió tot just nascuda. En acabat, per a fer un gran escarment amb poques víctimes, vaig portar al patíbul els caps de la sedició. Però ja saps tu, Lamia, com em tenia lligat el procònsol Vitelli que, tot governant la Síria, no per a Roma sinó contra Roma, creia que les províncies de l’imperi es donen com hisendes als tetrarques. Els principals dels samaritans anaren a humiliar-se als seus peus per rancúnia contra mi. Segons ells, res tan lluny de llur pensament com desobeir Cèsar. Jo era un provocador, i era per a resistir a les meves violències que ells s’eren aplegats a l’entorn de Tyrathaba. Vitelli escoltà llurs queixes, confià els afers de Judea al seu amic Marcel, i m’ordenà d’anar a justificar-me davant de l’emperador. El cor ple de tristor i de ressentiment, vaig embarcar. En arribant a les costes d’Itàlia, em sorprengué la nova que Tiberi, consumit per l’edat i fatigat pel suprem govern, havia mort sobtadament en el cap Misenus, que es veu d’aquí estant allargant el seu llom entre les bromes del vespre. Vaig demanar justícia a Caius, el seu successor, que era d’un natural viu i coneixia a perfecció els assumptes de Síria. Però, ah Lamia, la fortuna, com si s’obstinés a perdre’m, em donà aleshores el darrer cop mortal. Caius tenia llavors vora seu, en la Ciutat, el jueu Agrippa, el seu company i amic d’infantesa, que ell estimava més que les nines dels seus ulls. Agrippa protegia Vitelli, perquè Vitelli era l’enemic d’Antipas, que Agrippa no podia veure. L’emperador, inspirat pel seu amic asiàtic, refusà fins d’escoltar-me. Em calgué resignar-me al cop d’una desgràcia immerescuda. Devorant les meves llàgrimes, el cor ple d’amargor, vaig retirar-me a les meves terres de Sicília, on ja hauria mort de dolor si la meva bona Ponciana no hagués vingut a consolar el seu pare. He cultivat blat i he fet créixer les espigues més grosses de tota la província. I ara la meva vida és arribada a la seva fi. L’avenir jutjarà entre Vitelli i jo.

—Ponç —respongué Lamia—, jo estic convençut que tu has obrat envers els samaritans en recta consciència i en l’exclusiu interès de Roma. Però vols dir que en aquesta ocasió no t’has deixat emportar un xic massa per aquest coratge impetuós que sempre t’havia dominat? Ja saps tu que allí a Judea, llavors que, essent jo més jove que tu, hauria d’haver estat més arriscat que tu, m’havia passat sovint d’aconsellar-te la clemència i el perdó.

—Clemència envers els jueus! —exclamà Ponç Pilat—. Malgrat que hagis viscut entre ells, no els coneixes a fons, aquests enemics del gènere humà. Sobergs i vils alhora, unint una covardia ignominiosa a una obstinació invencible, fatiguen igualment l’amor i l’odi. El meu esperit, Lamia, s’ha educat en les màximes del diví August. Quan em nomenaren procurador de la Judea, ja la majestat de la pau romana s’estenia per tota la terra. Ja no es veia llavors, com en els temps de les nostres discòrdies civils, els procònsols enriquir-se amb el saqueig de les províncies. Jo ja sabia quin era el meu deure. Jo em sentia disposat a no usar més que la prudència i la moderació. Els déus me’n són testimonis: jo no m’he obstinat sinó en la bondat. Mes, de què m’han servit els meus propòsits de benvolença? Ja ho veieres, Lamia, quan, al principi del meu govern, esclatà la primera revolta. No cal recordar-ne les circumstàncies. La guarnició de Cesarea havia anat a establir els seus quarters d’hivern a Jerusalem. Els legionaris portaven en llurs senyeres la imatge de Cèsar. La seva vista ofengué els jerosolimitans que no reconeixien la divinitat de l’emperador, com si, ja que cal obeir, no fos preferible i més noble d’obeir a un déu que a un home. Els sacerdots de la nació vingueren davant del meu tribunal a pregar-me amb una humilitat altiva que fes treure les senyeres fora de la ciutat santa. Jo els ho vaig refusar per respecte a la divinitat de Cèsar i a la majestat de l’imperi. Llavors el poble, fent cor als sacerdots, féu sentir al voltant del pretori amenaçadores suplicacions. Vaig ordenar als soldats que deixessin les piques al davant de la torre Antònia i que anessin, armats de bastons com lictors^[9], a descompartir aquella multitud insolent. Però, insensibles als cops, els jueus continuaven en llurs deprecacions, i els més rebecs, tirant-se per terra, presentaven el coll i es deixaven matar a bastonades. Tu fores llavors testimoni de la meva humiliació, Lamia. Per ordre de Vitelli, vaig haver de tornar les senyeres a Cesarea. Aquesta vergonya no me la mereixia pas. Per tots els déus immortals juro que ni un sol cop durant el meu govern he ofès la justícia i les lleis. Però jo sóc vell. Els meus enemics i delators són tots morts. Moriré sense poder venjar-me. Qui defensarà la meva memòria?

Sospirà i callà. Lamia respongué:

—És prudent no tenir ni por ni esperança davant l’incert avenir. Què importa tot el que els homes pensaran de nosaltres? No tenim altres testimonis ni altres jutges que nosaltres mateixos. Confia, Ponç Pilat, en el testimoni que tu mateix et fas de la teva virtut. Acontenta’t amb la teva pròpia estima i amb la dels teus amics. Per la resta, els pobles no es governen amb la dolçor. Aquesta caritat del gènere humà que aconsella la filosofia té poca aplicació a les accions dels homes públics.

—No en parlem d’això —digué Ponç—. Els vapors de sofre que exhalen els camps Phlegreans tenen més virtut quan surten de la terra encara escalfada pels raig del sol. Convé que aprofiti el temps. Adéu. Però ja que he retrobat un amic, vull aprofitar-me d’aquesta bona sort. Ælius Lamia, no em negaràs el favor de venir a sopar demà a casa meva. La casa està situada a la vora de la mar, al capdamunt de la ciutat, cap a la banda del Misenus. La coneixeràs de seguida pel pòrtic, on veuràs una pintura representat Orfeu en mig dels tigres i dels lleons que escolten encisats la música de la seva lira… Fins demà, Lamia —afegí, tornant a pujar a la llitera—. Demà parlarem de la Judea.

L’endemà, Lamia, a l’hora de sopar, comparegué a casa de Ponç Pilat. Només dos llits esperaven els convidats. Servida sense luxe, però abundosament, la taula estava parada de plàteres d’argent en les quals es veien preparades papafigues amb mel, grives, ostres del Lucrí i de Sicília. Ponç i Lamia, tot menjant, es demanaren mútuament sobre llurs malalties, que descrigueren minuciosament amb tots llurs símptomes, i es digueren l’un a l’altre els diferents remeis que els havien recomanats. Després, felicitant-se de trobar-se reunits a Baies, lloaren amb entusiasme la bellesa d’aquella platja i la benignitat del seu clima. Lamia celebrà la gràcia de les cortesanes que passejaven per la ribera, carregades d’or i joiells i arrossegant vels brodats en el país dels bàrbars. El vell procurador, però, deplorava una ostentació que, per unes vanes pedres i per unes teranyines teixides per mans d’home, feia passar la moneda romana a pobles estrangers i fins a enemics de l’imperi. En acabat, parlaren de les grans obres realitzades en la contrada, d’aquest pont prodigiós manat construir per Caius entre Puteoles i Baies i d’aquests canals oberts per August per a vessar les aigües de la mar en els llacs Avern i Lucrí.

—Jo també —digué Ponç llençant un sospir—, jo també he volgut emprendre grans treballs d’utilitat pública. Quan em donaren, per dissort meva, el govern de Judea, vaig traçar el pla d’un aqüeducte de dos-cents estadis que havia de portar a Jerusalem aigües abundoses i pures. Altura dels nivells, capacitat dels mòduls, obliqüitat dels dipòsits de bronze als quals s’adapten els tubs de distribució, tot ho havia perfectament estudiat, i, amb el consell dels maquinistes, resolt jo mateix. Preparava també un reglament per al repartiment de les aigües, amb el fi que cap particular no pogués prendre’n il·lícitament. Ja havien arribat, fets venir per mi, els arquitectes i els treballadors. Vaig ordenar que comencessin les obres. Però, lluny de veure amb alegria la construcció d’aquest aqüeducte que, sostingut per arcs potents, havia de portar amb l’aigua la salut a llur ciutat, els jerosolimitans llençaren imprecacions amenaçadores. Enmig d’un gran avalot, cridant frenètics contra el suposat sacrilegi, es llençaren contra els obrers i dispersaren les pedres dels fonaments. Pots imaginar-te, Lamia, uns salvatges més odiosos? I, tot i això, Vitelli els donà la raó i jo vaig rebre d’ell l’ordre d’interrompre les obres.

—Heus ací un gran problema —digué Lamia— aquest de saber si s’ha de fer bé als homes contra llur voluntat.

Ponç Pilat prosseguí sense escoltar-lo:

—Oposar-se a la construcció d’un aqüeducte! Quina follia! Però tot el que ve dels romans és odiós als jueus. Nosaltres som per a ells éssers impurs i només que la nostra presència els és una profanació. Ja saps que no gosaven entrar al pretori per temor de contaminar-se i que em calia exercir la magistratura pública en un tribunal a l’aire lliure en aquell paviment de marbre on tu posares el peu tantes vegades.

»Ens temen i ens menyspreen. I no obstant, no és Roma la mare i la tutora dels pobles que, com infants, reposen tots i somriuen en el seu si venerable? Les nostres àguiles han portat fins als extrems de l’univers la pau i la llibertat. No veient més que amics en els vençuts, nosaltres deixem, nosaltres assegurem als pobles conquerits llurs costums i lleis. No és per ventura sinó després que Pompeu l’ha sotmesa, quan la Síria, altre temps trossejada per una multitud de reis, ha començat a gaudir el repòs i la prosperitat? I quan Roma podia fer-se pagar els seus favors i la seva protecció a pes d’or, ha despullat mai de llurs tresors els fastuosos temples dels bàrbars? Quan ha despullat la deessa Mare a Pessinonte, Júpiter en la Morimena i la Cilícia o el déu dels jueus a Jerusalem? Antioquia, Palmira, Apamea, tranquil·les malgrat llurs riqueses, i protegides i segures ja dels alarbs del desert, aixequen temples al Geni de Roma i a la Divinitat de Cèsar. Només, només els jueus ens odien i ens repten. Cal encara arrabassar-los el tribut per força i refusen obstinadament el servei militar.

—Els jueus —respongué Lamia— són molt devots de llurs antics costums. Sospitaven sense raó, cal confessar-ho, que tu volies abolir la llei de llurs pares i canviar llurs costums. Perdona, Ponç, si et dic que tu no has obrat sempre a propòsit per a dissipar llur malaurat prejudici. Tu et complaïes, àdhuc sense voler, en excitar llurs inquietuds, i jo t’he vist més d’un cop deixar traspuar davant seu el menyspreu que t’inspiraven llurs creences i llurs cerimònies religioses. Els mortificaves particularment fent guardar per legionaris, en la torre Antònia, els vestits i els ornaments del gran sacerdot. I s’ha de reconèixer que, sense haver-se elevat com nosaltres a la contemplació de les coses divines, els jueus celebren misteris venerables per llur antiguitat.

Ponç Pilat arronsà les espatlles:

—No tenen, per això —afegí—, una noció exacta de la natura dels déus. Adoren Júpiter, però sense donar-li ni nom, ni figura. Ni tan sols el veneren baix la forma d’una pedra, com fan certs pobles d’Àsia. No saben res d’Apol·ló, de Neptú, de Mars, de Plutó, ni de cap deessa. Amb tot, jo crec que antigament havien adorat Venus. Perquè encara avui les dones presenten coloms, com víctimes, davant de l’altar, i tu saps tan bé com jo que hi ha marxants que, posats sota els pòrtics del temple, venen parelles d’aquests ocells per al sacrifici. Fins em recordo d’un dia que m’avisaren que un furiós acabava de llençar fora del temple aquests venedors d’ofrenes, després d’escampar per terra llurs gàbies. Els sacerdots se’n planyien com d’un sacrilegi. Jo crec que aquest costum de sacrificar tórtores fou establert en un principi a honor de Venus. Per què te’n rius, Lamia?

—Ric —digué Lamia— perquè m’ha passat pel cap una idea graciosa. Pensava que podria succeir que un dia vingués a Roma el Júpiter dels jueus i descarregar sobre teu la seva ira. Per què no? Àsia i l’Àfrica ens han donat ja un gran nombre de déus. Havem vist aixecar en la mateixa Roma temples a honor d’Isis i d’Annubis. Pels carrerons i fins per les grans vies topem sovint amb la Bona Deessa dels sirians portada damunt d’un ase. I no saps tu que, en el govern de Tiberi, un jove cavaller es féu passar pel Júpiter banyut dels egipcians i obtingué sota aquesta disfressa els favors d’una dama il·lustre, massa virtuosa per a refusar res als déus? Tremola, doncs, Ponç, de por que el Júpiter invisible dels jueus no desembarqui un jorn a Òstia!

La idea que un déu podria venir de Judea provocà un lleuger somriure en el rostre sever del procurador. Aleshores respongué amb gravetat:

—Com podrien els jueus imposar llur llei santa als pobles estrangers, quan ells mateixos es combaten entre ells per la interpretació d’aquesta llei? Dividits en vint sectes rivals, tu els has vist, Lamia, en les places públiques, amb rotlles a les mans, injuriant-se els uns als altres i agafant-se per les barbes. Tu els has vist, davant del stylobat^[10] del temple, com s’esquinçaven en senyal de desolació llurs túniques greixoses al voltant d’algun infeliç presa del deliri profètic. Ells no poden concebre que es pugui discutir en pau amb un esperit serè sobre les copes divines que, amb tot, estan amagades sota un espès vel i són plenes d’incertitud. La natura dels Immortals resta oculta davant nostre i no la podem pas conèixer. Així i tot, però, crec que és bo de creure en la Providència dels déus. Però els jueus no tenen filosofia i no poden sofrir la diversitat d’opinions. Al contrari, jutgen dignes del darrer suplici tots aquells que sobre la divinitat professen opinions contràries a llur llei. I com que, d’ençà que el Geni de Roma els ha sotmès, les sentències de mort pronunciades per llurs tribunals no poden ésser portades a execució sinó amb la sanció del procònsol o del procurador, exerceixen tothora pressió sobre el magistrat romà per què aprovi llurs implacables veredictes; i assetgen el pretori amb llurs crits de mort. Cent voltes els he vist, en gran multitud, rics i pobres, reconciliats tots al voltant de llurs sacerdots, arribar a empentes i rodolons fins a la meva cadira de vori i estirar-me les vores de la toga i les corretges de les sandàlies, per a reclamar, per a exigir de mi la mort d’algun infortunat que jo no podia endevinar quin crim havia comès i que creia solament tan foll com els seus mateixos acusadors. Què dic cent voltes! Això passava tots els dies, a totes hores. I amb tot, jo havia de fer executar la llei seva igual que la nostra, puix que Roma m’havia instituït no el destructor, sinó el vetllador de llurs costums, i jo era sobre ells les vergues i la destral.^[11] Els primers temps, vaig assajar de fer-los entrar en raó; vaig intentar d’arrabassar al suplici llurs miserables víctimes. Però aquesta benignitat els irritava encara més; reclamaven llur presa irats i amenaçadors com voltors afamats. Llurs sacerdots escrivien a Cèsar que jo violava la llei del poble, i les seves suplicacions, recolzades per Vitelli, feien descarregar sobre meu una reprensió severa. Quantes vegades em venien ganes d’enviar als corbs, com diuen els grecs, els acusats i els jutges, tots plegats!

»No creguis pas, Lamia, que jo servi una rancúnia impotent i una ira senil contra aquest poble que ha vençut en mi Roma i la pau. Però jo preveig el conflicte en què ens posaran tard o d’hora. No podent governar-los, caldrà destruir-los. No en dubtis pas; sempre rebels, covant la revolta en llurs ànimes ardents, un dia faran esclatar contra nosaltres un furor al costat del qual la còlera dels numides i les amenaces dels parts no són que capricis d’infant. Ella coven a l’ombra esperances insensates i mediten follament el nostre anorreament. Com pot deixar de passar així, si ells esperen, fiats d’un oracle, el príncep de llur sang que ha de regnar sobre tot el món? No se’l farà pas entrar en raó aquest poble. Cal anorrear-lo. Cal destruir Jerusalem de soca-rel. Potser, vell i tot com sóc, els déus em permetran de veure el dia en què cauran les seves muralles, en què les seves cases seran fetes cendres i els seus habitants passats al fil de l’espasa, i en què es sembrarà de sal el lloc on s’aixecava el Temple. I aquell dia a la fi m’hauré justificat davant del món.

Lamia s’esforçà en portar la conversa a un to més suau.

—Ponç —féu ell—, prou comprenc jo els teus antics ressentiments i els teus pressentiments sinistres. Sí, tot el que has observat en el caràcter dels jueus no els recomana gens. Però jo, que vivia a Jerusalem solament com a curiós, i que em barrejava amb el poble, he pogut descobrir en aquests homes algunes virtuts obscures que s’escamparen a la teva penetració. Jo he conegut jueus plens de bondat, de costums senzills i de cor fidel, que em recordaven el que els nostres poetes han dit del vell d’Ebàlia. I tu mateix, Ponç, has vist finar sota les vergues dels teus legionaris homes humils, que sense dir llur nom, morien per una causa que creien justa. Homes com aquests no mereixen el nostre menyspreu. Jo et parlo així, perquè convé servar en totes les coses la mesura i l’equitat. Però et confesso també que mai no he sentit pels jueus una viva simpatia. Les jueves, al contrari, em plaïen molt. Jo llavors era jove i les sirianes em torbaven els sentits. El seus llavis rojos, els seus ulls humits i brillants a l’ombra, les seves mirades llangoroses, em penetraven fins el moll dels ossos. Empolvorades i pintades, exhalant perfums de nard i de mirra, macerades amb aromes, llur carn és d’un gust rar i deliciós.

Ponç s’impacientava sentint aquestes lloances.

—Jo no era home que fàcilment pogués caure en els paranys de les jueves —digué— i puix que tu em presentes l’ocasió de dir-t’ho, Lamia, mai no he aprovat la teva incontinència. Si en aquell temps no et criticava sovint d’haver seduït a Roma la dona d’un cònsol, és que llavors expiaves durament la teva falta. El matrimoni és sagrat entre els patricis; aquesta institució és el veritable fonament de Roma. Quant a les dones esclaves o estrangeres, les relacions que es poden tenir amb elles serien de poca conseqüència si no habituessin el cos a una vergonyosa mollesa. Perdona que et digui que tu has sacrificat massa a la Venus dels carrerons; i la cosa que més t’he de criticar sobre tot, Lamia, és el no haver-te maridat segons la llei i el no haver donat infants a la República, com tot bon ciutadà té l’obligació de fer.

Però l’exiliat de Tiberi ja no escoltava el vell magistrat. Havent buidat la seva copa de Falern, somreia com si li passés pel cap una imatge plaent.

Passat un moment de silenci, començà amb una veu baixa que anà elevant a poc a poc:

—Dansen amb tanta languidesa les dones de Síria! Jo he conegut una jueva de Jerusalem que, en una cambra miserable, a la claror d’un llantió fumós, damunt d’un mal tapís, dansava aixecant els braços per a fer sonar els címbals. Amb el seu cos vinclat, el cap deixat anar enrere com doblegant-se al pes de la seva feixuga cabellera roja, els ulls negats de voluptat, ardent i llangorosa, gràcil i lleugera, hauria fet empal·lidir d’enveja la mateixa Cleòpatra. Em plaïen les seves danses bàrbares, el seu cant una mica salvatge, i tanmateix tan dolç, el seu odor d’encens, el suau sopor en el qual semblava viure. Jo la seguia per tot arreu. Em barrejava entre la xurma vil dels soldats, dels saltimbanquis i dels publicans que era el món que la voltava. Un dia la vaig perdre i no la vaig veure mai més. La vaig cercar molt de temps pels carrerons sospitosos i per les tavernes. Costava més desavesar-se d’ella que no del vi grec. Passats alguns mesos d’ençà que la vaig perdre, em digueren un dia que s’era unida a una colla d’homes i dones que seguien un jove taumaturg galileu, que es deia Jesús; era de Natzaret, i morí clavat en creu per no sé quin crim. Ponç, te’n recordes d’aquest home?

Ponç Pilat arrufà les celles i es portà la mà al front com aquell qui cerca un record llunyà en la seva memòria. Llavors, després d’un instant de silenci:

—Jesús? —replicà—, Jesús, de Natzaret? No me’n recordo pas.