III

Veient un tal concurs de lloances i una tan bella collita d’obres, Bernabé es planyia de la seva ignorància i simplicitat.

«Ai!», sospirava tot passejant sol pel jardinet sense ombra del convent, «sóc ben malaurat de no poder, com els meus companys, lloar dignament la santa Mare de Déu a la qual he consagrat la tendresa del meu cor. Pobret de mi!, sóc un home rústec i ignorant, i no puc fer pel vostre servei, madona Santa Maria, ni sermons edificants, ni tractats ben dividits segons les regles, ni fines pintures, ni estàtues exactament tallades, ni versos mesurats per peus i plens d’harmonia. Jo no sé fer res!».

I gemegava nit i dia, i s’abandonava a la tristor. Un capvespre que els monjos s’entretenien conversant, oí un d’ells que contava la història d’un religiós que no sabia recitar altra oració que l’Ave Maria. Aquest religiós era menyspreat per la seva ignorància; però, un cop mort, li sortiren de la boca cinc roses a honor de les cinc lletres del nom de Maria, i la seva santedat fou llavors manifesta.

Escoltant aquesta història, Bernabé admirà un cop més la bondat de la Verge; però no trobà consol en l’exemple d’aquesta mort venturosa, car sentia el seu cor ple de zel i volia servir la glòria de la seva ben amada que està en el cel.

Ell cercava un mitjà de complir el seu anhel, i no el podia trobar; i cada dia es trobava més afligit, quan un matí, havent-se despertat tot joiós, corregué a la capella i hi romangué tot sol durant més d’una hora. Hi tornà altre cop en acabat de dinar.

I, d’aquest moment endavant, anava cada dia a la capella, a l’hora en què estava deserta, i allí dins passava una gran part del temps que els altres monjos consagraven al conreu de les arts liberals i de les arts mecàniques. I ja no se’l veia trist, ni es planyia més.

Una tan singular conducta desvetllà la curiositat dels monjos.

La comunitat tot era demanar-se per què fra Bernabé feia aquests retirs tan freqüents.

El prior, que té per deure sagrat no ignorar res de la conducta dels seus religiosos, resolgué observar Bernabé durant les seves solituds. Un dia, doncs, que aquest estava tancat, com solia, en la capella, el prior s’atansà, acompanyat dels dos monjos més vells del convent, a observar, a través de les escletxes de les portes, el que passava en l’interior.

Veieren Bernabé davant de l’altar de la Santa Verge com cap per avall i peus enlaire joglarejava amb sis bales de coure i dotze ganivets. Bernabé feia, a honor de la santa Mare de Déu, els exercicis que li havien valgut més aplaudiments. No comprenent que aquest home senzill posava així el seu talent i el seu saber al servei de la santa Verge, els dos vells s’escandalitzaren com veient un sacrilegi.

El prior sabia que Bernabé tenia una ànima innocent; i així el creia pres de follia. Ja es disposaven tots tres a treure’l de la capella, quan veieren la Santa Verge que davallava els graons de l’altar i anava a eixugar amb un cap del seu mantell blau la suor que degotava del front del seu joglar.

Aleshores el prior, prosternant-se, el front contra les lloses, exclamà:

—Benaurats els senzills de cor, car ells veuran Déu.

—Amén —respongueren els dos vells, besant la terra.