III

Fou Lubin qui entrà el primer de tots, cenyit amb la seva banda i seguit d’una dotzena de piques. Fixant alternativament els ulls sobre madame de Luzy i sobre mi:

—Mal llamp! —exclamà—, hem vingut a desniar uns enamorats. Perdoneu, senyora!

Llavors, girant-se als guardes:

—Solament els sans-culottes tenen maneres.

Però, malgrat les seves màximes, aquesta sorpresa l’havia posat tot joiós.

S’assegué sobre el llit i, agafant entre els dits el mentó de la bella aristòcrata:

—És cert —digué—, que aquesta boca no és pas feta per a marmotejar nit i dia Parenostres. Fóra una llàstima. Però la República abans que tot. Cerquem el traïdor Planchonnet. És aquí, n’estic segur. Em cal agafar-lo. El faré guillotinar. Això serà la meva sort.

—Busqueu-lo, doncs.

Tots ells miraren sota els mobles, dintre els armaris, passaren les piques per sota el llit i burxaren els matalassos amb llurs baionetes.

Lubin, gratant-se l’orella, em mirava de cua-d’ull. Madame de Luzy, tement que no em fessin objecte d’un interrogatori embarassador:

—Amic meu —em digué—, tu coneixes tan bé com jo la meva casa, pren les claus i acompanya M. Lubin per totes les sales. Sé que per a tu serà un gust l’acompanyar uns patriotes.

Els vaig menar al celler, on begueren una bona quantitat de botelles. Lubin enfonsà a cops de vara els bocois plens i, finalment, sortint del celler inundat de vi, donà el senyal de partida. Els vaig acompanyar fins a la reixa, que vaig tornar a tancar a l’instant, i vaig córrer a anunciar a madame de Luzy que estàvem salvats.

En sentir la nova, abocant el cap en el cau del llit, cridà:

—Senyor Planchonnet!, senyor Planchonnet! —Un feble sospir li respongué—. Lloat sia Déu! —exclamà ella—. Senyor Planchonnet, m’haveu fet una por terrible. Ja us creia mort. —Llavors, girant-se cap a mi—: Pobre amic meu, vós, que tant us agradava dir-me, de temps en temps, que m’estimàveu; ja no m’ho direu més.