II

Vint dies llargs i monòtons han passat. El pati on els enamorats van a cercar l’ombra i el silenci aquest vespre és desert. Fanny, que s’ofegava en l’aire humit dels corredors, va asseure’s sobre l’herba que volta el peu de la vella acàcia que ombreja el pati. L’acàcia està en tota la seva florida, i el ventijol que s’hi esmuny en surt tot embaumat. Fanny veu un cartell clavat en l’escorça de l’arbre, sota les lletres gravades per Antonieta. En aquest cartell llegeix els versos del poeta Vigée, presoner com ella:

Un cop llegits aquests versos, Fanny restà consirosa. Tornà a veure la seva vida, dolça i apacible, el seu casament fet sense amor, les seves aficions a la música i a la poesia, les seves amistats sense torbacions ni defalliments; després, l’amor d’un home que l’havia assetjada sense ferir-la i que sentia millor en aquest silenci de la presó. Considerava que havia de morir i sentí dintre seu una gran desolació. Una suor d’agonia li enfredorí tot el cos. En mig de la seva angoixa, aixecà els seus esguards ardents vers el cel palpitant d’estrelles i murmurà, retorçant-se els braços:

—Déu meu, torneu-me l’esperança!

En aquell instant, un pas lleuger s’atansà. Era Rosina, la filla de l’escarceller, que venia a parlar-li en secret.

—Ciutadana —li digué la noia—, demà al vespre un home que t’estima t’esperarà a l’avinguda de l’Observatori amb un carruatge. Pren aquest farcell; hi ha uns vestits iguals als que jo porto; tu te’ls posaràs en la teva cambra durant el sopar. Ets de la meva alçada i rossa com jo. A mitja claror se’ns pot prendre l’una per l’altra. Un guardià, que és el meu promès i que està en el complot, pujarà a la teva habitació i et donarà el cistell que porto per a anar a plaça. Baixaràs per l’escala secreta que porta a l’habitació del meu pare. Ell ja té la clau. La porta, per aquest costat, no és tancada ni vigilada. Cal només que el meu pare no et vegi. El meu promès es posarà d’espatlles a la cambra i et parlarà, com si fossis jo. Et dirà: «A reveure, ciutadana Rosa, i no siguis tan dolenta». Sortiràs tranquil·lament al carrer. Durant aquest temps, jo sortiré per la porta, principal i ens trobarem totes dues al lloc on ens esperarà el carruatge que ens ha de portar.

Fanny bevia, amb aquestes paraules, les alenades de la natura i de la primavera. Amb tota la força dels seus pulmons, tota palpitant de vida, aspirava la llibertat.

Ella veia, fruïa la seva salvació per endavant. I com que s’hi barrejava un sentiment d’amor, posà ambdues mans sobre el seu cor tement que no anés a esclatar de felicitat. A poc a poc, però, la reflexió, sempre amatent en ella, dominà el sentiment. Fità sobre la filla de l’escarceller un esguard atent i li digué:

—Amigueta meva, per quina raó et sacrifiques així per mi, que et sóc una persona desconeguda?

—És que —respongué Rosa deixant de tutejar-la—, el vostre bon amic em donarà molts diners quan sereu lliure, i llavors podré casar-me amb Florentí, el meu promès. Ja veieu, ciutadana, que és per a mi que treballo. I sempre sóc més contenta de salvar-vos que de salvar qualsevol altre.

—T’estic molt agraïda, nena; però per què això?

—Perquè sou molt gentil i perquè el vostre bon amic passa molta pena lluny de vós. Convinguts, no és això?

Fanny allargà la mà per a agafar el farcell de roba que Rosa li oferia.

Però, retirant de cop el braç:

—Rosa, saps que si ens atrapen, fóra per a tu la mort?

—La mort! —exclamà la noia—, em feu por. Oh!, no, jo no ho sabia pas.

Llavors, calmada i serena:

—Ciutadana, el vostre bon amic ja sabrà amagar-me bé.

—No hi ha amagatall segur a París. Et dono grans mercès per la teva abnegació, Rosa; però no ho puc acceptar.

Rosa romania estupefacta.

—Sereu guillotinada, ciutadana, i jo no em casaré amb Florentí!

—Tranquil·litza’t Rosa. Jo et puc fer servei sense acceptar el que tu em proposes.

—Oh no! Serien diners robats.

La filla de l’escarceller pregà, plorà, suplicà, llarga estona. S’agenollà i agafà la vora del vestit de Fanny.

Fanny l’apartà i girà el cap. Un raig de lluna il·luminava la serenitat d’aquell bell rostre.

La nit era riallera, l’oreig lliscava per l’aire. L’arbre dels presoners, agitant les seves branques odorants, espargí una pluja de flors pàl·lides sobre el cap de la víctima voluntària.