Mentre acabàvem de dinar al restaurant:

—D’acord —em digué Laboullée— tots aquests fets que es refereixen a un estat encara mal definit de l’organisme, doble vista, suggestió a distància, pressentiments verídics, no apareixen constatats, la majoria de les vegades, d’una manera prou rigorosa per a satisfer totes les exigències de la critica científica. Quasi tots descansen sobre testimonis que, àdhuc essent sincers, deixen subsistir alguna incertitud sobre l’essència del fenomen. Aquests fets són encara mal definits; concedit. Però llur possibilitat no m’ofereix cap classe de dubte d’ençà que jo mateix en persona n’he constatat un. Degut a la més inesperada casualitat, he tingut la sort de poder reunir tots els elements d’observació. Em pots ben creure quan et dic que he procedit amb mètode i que he tingut compte d’allunyar qualsevol causa d’error.

Tot articulant aquesta frase, el jove doctor Laboullée es copejava amb les dues mans el seu pit descarnat i farcit de revistes i fascicles, i avançava cap a mi, per damunt la taula, el seu crani pelat i agressiu.

—Sí, car amic —afegí— per un atzar únic, un d’aquests fenòmens classificats per Myer i Podmore amb la designació de fantasmes de vius, s’ha presentat en totes les seves fases als ulls d’un home de ciència. Tot ho he constatat, tot ho he notat.

—Escolto.

—Els fets —respongué Laboullée— es remunten a l’estiu del 91. El meu amic Paul Buquet, del qual m’has sentit parlar alguna vegada, vivia llavors amb la seva dona en un piset del carrer de Grenelle, davant per davant de la font. No l’has conegut en Buquet?

—L’he vist dues o tres vegades. És un noi gros i cepat, pelut, amb barba que li arriba fins als ulls. La seva dona era bruna, les faccions grosses i uns grans ulls grisos.

—Això és: temperament biliós i nerviós, bastant equilibrat. Però a una dona que viu a París, els nervis acaben per dominar-la i… L’has coneguda, l’Adriana?

—La vaig trobar un vespre pel carrer de la Paix, aturada amb el seu marit davant de l’aparador d’un argenter, l’esguard encès sobre uns zèfirs. Una dona bonica, en veritat, i endiabladament elegant, per ésser la dona d’un pobre infeliç enfonsat en el subsol de la química industrial. Feia gaire carrera en Buquet?

—Treballava, feia cosa de cinc anys, en la casa Jacobs que ven, al bulevard Magenta, productes i aparells de fotografia. Esperava que aviat es podria associar. Sense guanyar cap fortuna, la seva posició no era pas dolenta. Tenia esdevenidor. Un pacient, un treballador, un bon xicot. Era fet per a triomfar a la llarga. Al mateix temps, la seva dona no li era cap destorb. Veritable parisenca, sabia enginyar-se i trobava a cada instant ocasions extraordinàries de roba blanca, de vestits, de puntes, de joiells. Deixava absort el seu marit amb l’art que posaria de vestir-se meravellosament per poqueta cosa, i Paul se sentia afalagat de veure-la sempre tan ben vestida. Però tot el que et dic ara no té cap interès.

—No, al contrari, m’interessa molt, amic Laboullée.

—Sigui com vulgui, però, tot el que anava dient m’allunyava del meu propòsit. Jo era, com tu saps, company de col·legi de Paul Buquet. Ens havíem conegut el segon curs a Lluís-el Gran i no havíem deixat mai de tractar-nos, quan a vint-i-sis anys va casar-se per amor amb Adriana, sense posició. Aquest matrimoni no refredà la nostra amistat. Adriana em manifestà més aviat simpatia, i anava a sopar tot sovint a casa de la parella amiga. Jo, com tu saps, sóc el metge de l’actor Laroche; freqüento els artistes i aquests em donen localitats sempre que vull. Adriana i el seu marit eren grans aficionats al teatre. Quan tenia una llotja per al vespre, anava a sopar a casa d’ells i en acabat els portava a la Comèdia Francesa. Tenia la seguretat de trobar Buquet a l’hora de sopar, puix que tornava exactament a dos quarts de set del seu taller, i amb ell la seva dona i l’amic Geraud.

—Geraud —vaig demanar—. Marcel Geraud, que estava empleat en un banc i que portava unes corbates enormement boniques?

—Ell mateix; era un íntim de la casa. Com que era celibatari i un convidat amable, hi sopava cada dia. Els portava formatges, pastes i tota mena de llepolies. Era graciós, distingit i parlava poc. Buquet no podia prescindir d’en i ens l’emportàvem al teatre.

—Quina edat tenia?

—Geraud? No sé. Entre trenta i quaranta anys… Un dia que Laroche m’havia donat una llotja, vaig anar, com de costum, al carrer de Grenelle a casa els amics Buquet. Vaig fer una mica tard i al moment d’arribar el sopar ja estava servit. Buquet es planyia de gana; però Adriana no es decidia a seure a taula en absència de Geraud.

»—Nois —vaig cridar—, tinc una bona llotja a la Comèdia!, avui fan Denise!

»—Apa —digué Buquet—, prenem la sopa de seguida i no ens deixem escapar el primer acte.

»La cambrera començà a servir. Adriana semblava tota capficada i feia visibles esforços per a empassar-se cada cullerada de sopa. Buquet engolia sorollosament els fideus i atrapava nerviosament amb la punta de la llengua els fils que havien restat penjant del seu bigoti.

»—Les dones són una delícia —exclamà—. Figura’t, Laboullée, que Adriana està neguitosa perquè Geraud no ha vingut a sopar aquest vespre. D’això en fa deduccions inversemblants. Fes-li veure que és una cosa absurda. Geraud pot haver tingut mil destorbs que l’hagin privat de venir. Ell té els seus assumptes. És solter; no ha de donar compte a ningú de les seves coses. El que m’admira és, al contrari, que ens consagri quasi totes les vetlles. És ben gentil això. És de justícia que el deixem una mica en llibertat. Jo tinc un principi, i és no inquietar-me pel que fan els meus amics. Però les dones pensen diferent.

»La senyora Buquet respongué amb veu alterada:

»—No estic pas tranquil·la. Tinc por que no li hagi passat alguna cosa al senyor Geraud.

»Entretant, Buquet donava pressa al sopar.

»—Sofia —cridava a la cambrera—; el rostit, l’enciam! Sofia, el formatge!, el cafè!

»Vaig observar que la senyora Buquet no havia menjat res.

»—Vaja —li digué el seu marit—, ves a vestir-te. No em facis perdre el primer acte. Una obra de Dumas no es pas una d’aquestes operetes que n’hi ha prou d’escoltar-ne un o dos motius. És un seguit lògic de deduccions del qual no s’ha de perdre res. Ves, per favor. Jo, jo no he de fer més que posar-me l’abric.

»Ella s’alçà i se n’anà a la seva cambra a poc a poc i com per força.

»El seu marit i jo prenguérem el cafè tot fumant cigarretes.

»—Aquest bon Geraud… —va dir-me Paul—, em contraria que no hagi vingut aquest vespre. S’hauria divertit veient Denise. Però, com ho comprens tu que Adriana es neguitegi per què no ha vingut? Jo prou li vull fer entendre que el bon xicot pot tenir assumptes que no em diu, què sé jo, assumptes de dones. No ho comprèn. Dona’m un cigarret.

»Al moment que jo li allargava la meva cigarrera, ens sobtà un xiscle llarg d’esglai eixit del costat, seguit del soroll d’un cos que queia pesant i tou.

»—Adriana! —cridà Buquet, i es llançà dintre l’alcova. Jo el vaig seguir. Hi trobàrem Adriana estesa tan llarga com era sobre el parquet, la cara blanca, els ulls revulsionats, immòbil. El subjecte no presentava cap símptoma d’estat epilèptic o epileptiformi. Gens d’escuma als llavis. Els membres estaven tibants, sense rigidesa. El pols desigual i breu. Vaig ajudar el seu marit a posar-la en una cadira de braços. Ben aviat la circulació va restablir-se. La seva color ordinàriament d’un blanc mat s’inundà de rosa.

»—Allí —digué assenyalant l’armari-mirall—, allí l’he vist! Mentre em cordava la brusa l’he vist dintre el mirall. M’he girat creient que era al darrere meu. Però, no veient ningú, he comprès i he caigut.

»Mentrestant, jo examinava si amb la caiguda s’havia produït alguna lesió i no en trobava cap. Buquet li donava a beure aigua de melissa amb sucre.

»—Vaja, tonteta, posa’t sobre tu, què dimoni has vist? I què t’empesques? Què dius?

»Ella tornà a perdre el color.

»—Oh!, l’he vist, ell, en Marcel.

»—Ha vist Geraud! És particular! —va exclamar Buquet.

»—Sí, l’he vist —reprengué ella greument—, m’ha mirat sense dir res; així. —I posava en la cara una expressió extraviada. Buquet va interrogar-me amb la mirada.

»—No us inquieteu —li vaig respondre—; aquests tropells no són greus; tal volta venen d’una afecció de l’estomac. Això és el que estudiarem. De moment, no cal ocupar-se’n. A l’hospital de la Caritat he conegut un subjecte gastràlgic que veia gats sota tots els mobles.

»En pocs minuts, ja del tot reposada la senyora Buquet, el seu marit va cridar-me de banda, i em digué:

»—Laboullée, si us sembla que el teatre no li ha d’ésser mal, ja és hora de marxar. Vaig a dir a Sofia que vagi a buscar un carruatge.

»Adriana es posà el barret bruscament.

»—Paul! Paul! Doctor!, escolteu: passeu primerament per casa del senyor Geraud. Estic intranquil·la, estic tan intranquil·la que no es pot dir.

»—Que ets boja? —exclamà Buquet—. Què vols que li hagi succeït a Geraud. Ahir el vàrem veure amb perfecta salut.

»Ella va llençar-me un esguard suplicant, la llum cremadora del qual va travessar-me el cor.

»—Laboullée, amic meu, passem per casa del senyor Geraud; de seguida, oi?

»Jo li vaig prometre que sí. M’ho havia demanat tan bé! Paul rondinava; volia veure el primer acte. Jo vaig dir-li:

»—De totes maneres anem a casa d’en Geraud, no farem pas una gran torta.

»El carruatge ens esperava. Vaig cridar al cotxer:

»—Carrer del Louvre, 5. I marxem a bon pas.

»Geraud vivia al 5 del carrer del Louvre, no gaire lluny de la seva banca, en un petit pis de tres habitacions ple de corbates. Era el gran luxe d’aquell brau minyó. Tantost aturats davant de casa seva, Buquet saltà fora del fiacre i ficant el cap dintre el quiosc de la portera, preguntà:

»—Com va el senyor Geraud?

»La portera respongué:

»—El senyor Geraud ha vingut a les cinc i se n’ha endut les seves lletres. No ha vingut més. Si el voleu veure, és a l’escala del fons, al quart pis, dreta.

»Però ja Buquet cridava a la portella del carruatge:

»—Geraud és a casa. Ja veus, noia, que no tenies sentit comú. Cotxer, a la Comèdia Francesa.

»Llavors Adriana es llançà mig fora del cotxe.

»—Paul, t’ho prego: puja a casa seva. Veu-lo. Veu-lo, és necessari.

»—Pujar quatre pisos! —digué ell, alçant les espatlles—: Adriana, ens faràs fer tard al teatre. En fi…! Quan una dona té una idea ficada al cap…!

»Vaig restar sol dintre el cotxe, amb la senyora Buquet, els ulls de la qual veia lluir girats cap a la porta de la casa. A l’últim, reaparegué Paul:

»—A fe, que he trucat tres vegades: no m’ha respost. Després de tot, filla meva, no hi ha dubte que ell devia tenir les seves raons per a no voler ésser molestat. Potser està amb una dona. Què tindria d’estrany, això?

»L’esguard d’Adriana prengué una expressió tan tràgica, que jo mateix em vaig sentir un moviment de neguit. I després, pensant-ho, no semblava pas molt natural que Geraud, que mai no sopava a casa seva, s’hi quedés des de les cinc de la tarda fins a dos quarts de vuit.

»—Espereu-me aquí —vaig dir al senyor i a la senyora Buquet—; vaig a parlar amb la portera.

»La portera, per part seva, també trobava estrany que el senyor Geraud no hagués sortit per anar a dinar com tenia per costum. Ella feia endreça a l’habitació del seu llogater del quart pis, i per això tenia la clau del pis. Prengué la clau del clauer, i m’oferí que pugés amb ella. Quan fórem al replà, des de l’avantcambra, cridà tres o quatre vegades:

»—Senyor Geraud! —No obtenint resposta, s’arriscà a entrar a l’altra cambra, que servia d’alcova. Va cridar altre cop—: Senyor Geraud, senyor Geraud.

»Ningú no va respondre; feia nit negra. No teníem cerilles.

»—Deu tenir una capsa de llumins de Suècia sobre la taula de nit —va dir-me la dona, que començava a tremolar i no podia donar un pas. Em vaig posar a palpar damunt la tauleta i vaig sentir els meus dits presos dintre quelcom llefiscós. “Ja sé el que és”, vaig pensar; “això és sang”.

»Quan, a la fi, vàrem encendre una cerilla, vàrem veure Geraud estès sobre el seu llit, amb el cap tot trossejat. El seu braç penjava fins a la catifa, on havia caigut el revòlver. Sobre la tauleta hi havia una lletra tacada de sang. Era escrita de la seva mà i adreçada al senyor i a la senyora Buquet, i començava així: “Estimats amics meus; vosaltres heu estat la joia i l’encís de la meva vida”. Tot seguit els anunciava la seva resolució de morir, sense descobrir positivament els motius. Però donava a entendre que compromisos de diner havien determinat el seu suïcidi. Vaig reconèixer que la seva mort datava d’una hora abans, poc més o menys; per tant, s’havia mort en el mateix moment que la senyora Buquet l’havia vist dintre el mirall.

»Això no és un cas, com et deia, amic meu, un cas perfectament comprovat de doble vista, o per parlar més exactament, un exemple d’aquests estranys sincronismes psíquics que la ciència estudia avui amb més zel que èxit?

—Potser és altra cosa —vaig respondre jo—. Estàs ben segur que no hi havia res entre Marcel Geraud i la senyora Buquet?

—Però…, jo mai no m’he adonat de res. I després, què voldria dir això?