EL PRINCIPI D’EN HAÜY

Sant Petersburg, 18 de novembre de 1812

Les notícies que arribaven de la ciutat de Krasnoi eren tan inquietants que en Valentin Haüy va sortir diverses vegades al balcó de la casa que ocupava al carrer Bolxaia Morskaia. Des d’aquell observatori privilegiat esperava veure els rostres desencaixats per la duresa de la guerra o els víctors per les greus pèrdues que el general Mikhaïl Kutúzov estava infringint a la Grande Armée de Napoleó. Lluny de mostrar cap reacció semblant, els homes i dones de Sant Petersburg seguien amb les seves vides i els carrers bullien d’activitat.

Malgrat que era un optimista de mena, les promeses de l’emperador de Rússia trigaven ja massa temps a concretar-se, pensava en Haüy. Ningú no havia arribat tan lluny com ell en el difícil propòsit d’ajudar els cecs. Havia fundat l’Escola Nacional a París i aprofundit en l’estudi de les millors condicions per al seu aprenentatge. Volia mostrar al món que els invidents no eren uns inútils per a la societat, que no mereixien l’abandonament, l’oblit i el menyspreu que patien, fins i tot per part de les persones més cultes.

L’estudiós no temia per la seva vida. Era un convidat especial de l’emperador Alexandre i ningú no gosaria contradir les ordres d’un membre de la dinastia Romànov. En Haüy, però, després de sis anys tenia dubtes sobre el seu paper a Rússia i les causes no s’havien de buscar en el conflicte entre els dos països. La guerra el neguitejava, sobretot la imatge dels seus compatriotes al camp de batalla, un somni que s’havia fet recurrent en els darrers temps. Aquest neguit, però, s’havia d’enfrontar a l’enorme confiança que dipositava en la seva tasca, al convenciment que l’emperador no es plantejaria mai prescindir dels seus serveis, tal com l’hi havia assegurat en repetides ocasions.

L’episodi que va significar el detonant de la seva vocació i que l’havia trasbalsat profundament, marcant amb ferro roent un abans i un després, era lluny en el temps però perdurava intacte en la seva memòria.

Aquella escena l’acompanyava durant el dia, vestint de coratge cada gest, i a les nits, en somnis, com una obsessió que l’empenyia a seguir.

Calia remuntar-se quaranta anys enrere. Aleshores, ell en tenia vint-i-cinc i treballava d’intèrpret al Ministeri d’Afers Estrangers. Era un jove burgès de fisonomia agradable i aire distret que, més per avorriment que per interès, havia fet cap a la Fira de Sant Ovidi, instal·lada a la plaça Lluís XV, la més gran de París.

Un home vestit amb robes llampants hi anunciava l’orquestrina de músics cecs. En feia esment com si fos un espectacle humanitari, científic i alegre. El jove Haüy no va oposar resistència a aquell reclam i es va afanyar a ocupar un dels darrers seients lliures. Les cadires estaven disposades al voltant de petites taules que envoltaven l’escenari, disposat sobre un entarimat. Una aranya de coure penjava sobre el cap dels assistents amb totes les espelmes enceses. Les cambreres servien begudes, i el públic, amb morbositat manifesta, feia apostes sobre la nova atracció. Es preguntaven si superaria l’èxit que havia tingut la dels nans, l’any anterior.

Tres cops de bastó a terra van ser prou perquè els reunits paressin esment i la sala emmudís. Després d’unes paraules preparant el públic per presenciar allò mai vist, es va aixecar la cortina verda que cobria la tribuna. Tots els músics van quedar al descobert. Mitja dotzena vestien una toga blava, llarga fins als peus, amb ribets d’un ras taronja. Els cinc violins i el violoncel es distribuïen en dos nivells. La nota més cridanera del conjunt emergia en un pla molt superior: un enorme paó de fusta, pintat amb la cua desplegada, feia de suport del tron on seia el cantor. Aquest era un noiet encara imberbe disfressat amb una barba rosa que li queia sobre el pit. Les ulleres que portaven els músics cecs donaven a les seves cares l’aparença d’ocellots nocturns. Tanmateix, disposaven d’un faristol amb una partitura col·locada a l’inrevés i il·luminada per una espelma per accentuar la seva inutilitat. Un barret amb orelles de ruc coronava les cinc testes. A l’ordre convinguda, van començar a cantar i a tocar. Ho van fer de manera mecànica, seguint el compàs que marcava el rei amb el seu ceptre. Un ceptre que no podien veure però que simulaven seguir. Davant d’una posada en escena tan grotesca, el públic va esclafir a riure i alguns dels cecs van estrafer el gest per seguir convocant la claca. La lletra còmica de la cançó, imitant el belar de les ovelles i el festeig de dos pastors, afavoria la burla i l’escarni. Els components de l’orquestrina, però, seguien fregant amb entusiasme els fils de budell dels violins i pessigant les cordes del contrabaix.

En Haüy va vacil·lar uns instants abans de donar un cop de puny sobre la taula. Un rastre humit travessava les galtes d’un dels cecs, l’únic que es mantenia estranyament immòbil, com un ninot de fira. «Són com animalets», va exclamar la damisel·la que seia davant seu, mentre deixava anar un riure descontrolat.

El que va esgarrapar Haüy per dins va ser aquell timbre agut i punyent, o potser les llàgrimes lliscant de les conques òrfenes dels ulls. Tal vegada la suma de tots aquells despropòsits el va empènyer a colpejar la fusta i proferir el seu desacord en veu alta. Estava lívid quan es va posar dret i va ser silenciat pel públic assistent.

La majoria eren burgesos de panxes prominents i mirades enterbolides pel conyac que consumien sense aturador. Els músics van trontollar en l’execució de la peça mentre el comissari de policia desallotjava en Haüy. Abans d’abandonar la sala, l’estudiós es va adreçar als cecs i els va dir:

—Si ho poguéssiu veure… L’espectacle és el públic, la seva ignorància i mala fe.

Quan va sortir del recinte, en Haüy ja no era el mateix. Es va jurar que estudiaria les condicions de vida dels cecs al llarg de la història per arribar a conèixer millor les seves necessitats. Les conclusions d’aquesta recerca marcarien per sempre el recorregut de la seva vida.

Per a la societat eren escòria, animals malalts, pallassos ridículs, empestats sense consciència. Per a ell, persones amb els mateixos drets i deures que la resta; amb un sol pecat, tan original com aquell heretat dels nostres primers pares. Es tractava d’una tara que res no havien fet per merèixer, però que els condemnava per sempre més al menyspreu.

En Haüy sabia que sense accés al coneixement sempre quedarien al marge. Necessitaven eines que els permetessin entendre el món per, d’aquesta manera, tenir la possibilitat de formar-ne part.

Malgrat els esforços d’en Haüy, els avatars polítics i socials de la Revolució l’havien obligat a abandonar l’escola que ell mateix havia fundat, l’Institut Nacional per a Joves Cecs. Un llarg periple el portaria per tot Europa, amb fites com la fundació del Col·legi de Cecs de Steglitz a Berlín o aquell altre obert per Johan August Zeune a Dresden, el 1809.

Aquells primers èxits no havien tingut continuació a Sant Petersburg. Promeses incomplertes, sensació de fracàs, veus que arribaven des de París i que proposaven una reconciliació amb els seus compatriotes. En Valentin Haüy dubtava, malgrat que aquell dia de novembre el secretari de l’emperador li havia enviat una missiva urgent per anunciar-li la visita dels seus primers alumnes.

Es va abocar novament al balcó. Ja s’havia tret del cap els pensaments sobre la guerra i va mirar a banda i banda. Primer en direcció a l’Arc de l’Estat Major i més tard cap a la cruïlla que formava el carrer Bolxaia Morskaia amb la Perspectiva Nevski, la gran avinguda que travessava el centre de la ciutat. Si es posava de puntetes, podia veure l’enorme cúpula de la catedral de la Mare de Déu de Kazan, tot just acabada d’edificar gràcies al geni d’Andrei Voronikhin.

El privilegi de viure en aquella part de Sant Petersburg l’havia d’agrair a l’emperador Alexandre, però no tenia cap més motiu per celebrar la seva llarga estada a Rússia. Ja pensava que els alumnes promesos no arribarien mai i que, si s’hi quedava, aquesta repetició d’esdeveniments no acomplerts es perllongaria en el temps.

On podia anar, però? L’assignació que li havien concedit i la intensa vida social, sempre amb la idea de guanyar adeptes per a la seva causa, no ajudaven a fer cap tipus d’estalvi. Necessitava el suport de les autoritats franceses, si volia tornar al seu país. Malgrat els bons desigs que li transmetien des de París, no semblava que això fos possible en un futur proper.

Es va retirar a l’interior pensant si tot el que li passava no devia ser un càstig pels seus pecats. Era culpable d’haver intentat dur a bon port una escola per a cecs més selectiva? Sí, el Museu dels Cecs, la institució privada que havia obert a París després de perdre la seva escola primigènia, només acceptava alumnes de bona condició. Sis persones hi havien passat, obviant el patiment de centenars d’altres a les quals havia deixat desprotegides. La paradoxa era que, gràcies a aquesta limitació, havia rebut la visita del papa Pius VII, que li havia atorgat el títol de Gran Benefactor de la Humanitat.

—Una humanitat de sis persones! —va dir en veu alta en Haüy abans de deixar anar una riallada farcida d’ironia.

De sobte va dubtar si el secretari de l’emperador li havia dit que esperés a casa seva o l’havia convocat a palau. Incapaç de treure’n l’entrellat, es va vestir amb les seves millors gales abans de sortir al carrer i buscar un cotxe que el portés en presència d’Alexandre I.

Sorprès per la munió de gent que es dirigia cap a la Perspectiva Nevski, en Haüy es va deixar arrossegar per la multitud mentre intentava que algú li n’expliqués els motius.

—En Kutúzov ha expulsat la Grande Armée de Krasnoi —li va dir un ancià que s’havia aturat, davant la seva pregunta.

L’estudiós podria haver aprofundit en l’abast real d’aquella notícia, el podria haver esbrinat, però una imatge va impedir que continués pendent del rebombori que l’envoltava. Els sorolls del món van quedar en suspens quan va veure el jove atemorit que intentava protegir-se al llindar d’una botiga de queviures.

No va dubtar en cap moment que era cec. No calia que el mirés als ulls, ni que observés els seus moviments imprecisos. Era la por del qui es queda al marge, d’aquell incapaç d’integrar-se en l’alegria col·lectiva.

S’hi va acostar després d’una breu divagació i li va posar la mà a l’espatlla. El jove va reaccionar com si esperés que el contacte físic fos el preludi d’un cop que, al capdavall, no li seria possible evitar.

—No t’espantis. Soc en Valentin Haüy i soc metge. M’agradaria ajudar-te.

—He perdut la meva germana!

—Ho entenc. Si m’expliques on vius, podrem anar a buscar-la.

—Com vol que li expliqui on visc si no sé on he anat a raure? —va respondre el jove amb una decisió que l’estudiós sempre admirava en els seus alumnes.

—Deus saber un nom, una adreça…

—Luka… Boitsova…

—Et dius Luka i vius al carrer Boitsova?

—Boitsova!

El jove cec no va dir res més. En Haüy li va explicar que el portaria a casa seva si esperaven una estona que la gent es tranquil·litzés. Tampoc en aquesta ocasió va rebre cap resposta, però es va quedar pensant en aquell nom. Luka volia dir llum en rus; sens dubte la providència l’havia posat en el seu camí.

Després va sentir com en Luka s’agafava amb força del seu braç i, sempre des del darrere, enfonsava el rostre contra la base del seu coll. No s’equivocava, l’estudiós. Aquell jove incapaç de defensar-se, tots els joves en una situació semblant, el necessitava. Trobaria la manera d’exigir a l’emperador que acomplís les seves promeses i, en cas contrari, els fons necessaris per tornar a França.

Va sentir que el cor se li eixamplava i es va girar fins a situar-se davant d’en Luka; tot seguit, el va abraçar amb delicadesa. Cada cop que feia aquell gest, cada vegada que es comprometia a ajudar un jove cec, la imatge d’aquell músic plorant en silenci a la fira de Sant Ovidi tornava a ocupar els seus records. A ell no l’havia pogut ajudar, malgrat que l’havia buscat durant mesos.

Avui tornava a fer-se real en la persona d’en Luka. I el noi, malgrat les reticències inicials, es va fondre amb en Valentin Haüy mentre la por l’anava abandonant a poc a poc.