LA MALETA, EL FARDELL I UN AMIC PER SEMPRE

La porta de l’Institut per a Joves Cecs es va tancar rere en Simon Braille, i el seu fill, a l’altra banda, es va estremir. El soroll de la barra metàl·lica picant sobre la fusta va ser, talment, com la fulla d’una guillotina caient a plom. El cordó umbilical s’havia tallat definitivament i una glopada agra li va pujar a la boca.

En Louis necessitava més que mai una mà amiga que el guiés. S’hauria conformat amb una mica d’escalfor per no sentir-se, de cop, tan orfe. Però ningú no podia respondre a un crit d’auxili que va emmudir abans de ser pronunciat. Amb l’esquena recolzada a la paret del passadís, palpava el buit amb dits tremolosos. No volia perdre el contacte amb la seva maleta, ni amb el fardell que la mare li havia preparat.

—Doctor Guillié? —va demanar repetides vegades sense obtenir cap resposta. A cada nova temptativa, la veu se li esquerdava sense poder-ho evitar.

En l’intent de no perdre el control, va fer un parell de respiracions profundes, tot recordant les indicacions que la Marie Céline li donava quan era petit i estava espantat. No es va atrevir a moure’s, però. Feia molt de temps que la por no l’entumia d’aquella manera. Es preguntava on era aquell home que, tan sols uns moments abans, havia promès al seu pare que se’n faria càrrec. Quin assumpte l’havia entretingut, o què havia pogut passar per oblidar-lo a la seva sort?

Segur que tot plegat tenia una explicació, es va dir, i va continuar a l’espera. En pocs minuts estava congelat del fred i amb les espatlles encongides.

Va sentir soroll de passes, però venien de diferents direccions; també corredisses damunt del seu cap. Més lluny va poder distingir el batre d’una porta i un grinyolar de frontisses. En Louis intentava fer-se una idea del lloc on havia anat a raure, quan algú el va empentar…

—Aparta’t, noi! He de buidar el carro i no tinc tot el dia!

—Perdoni. Podria dir-li al doctor Guillié que l’estic esperant?

—Et refereixes a monsieur Guillié, el director?

—Sí —va respondre tímidament en Louis.

—No em facis riure! A mi no m’està permès parlar amb ningú que no sigui el conserge. I tu tampoc no hauries d’intentar-ho; si no vols que et titllin d’insolent i t’apliquin un càstig, és clar. Aquesta gent no fa compliments, creu-me!

—Però és que jo el conec. Hem dinat junts, amb el meu pare…

—En aquest cas, no hi tinc res a dir. Veig que portes una maleta molt maca…

—Sí. Són les meves coses. Soc nou i estic esperant que m’acompanyin a la meva habitació. Si vostè fos tan amable de preguntar. Em dic Louis Braille.

Al noi li va semblar que a aquell home se li escapava el riure, però volia creure que el motiu no eren les seves paraules sinó alguna cosa invisible als seus ulls.

—Perdoni. M’ajudarà?

El desconegut no va badar boca i en Louis va insistir en el seu prec sense obtenir cap resposta.

—Senyor! Segueix aquí?

Un terrabastall de caixes i sacs van prendre el relleu. La pols el va fer tossir, però de seguida un embalum va topar contra els seus peus i el va desequilibrar. De quatre grapes, va voler recuperar la seva maleta, sense resultat. Desorientat, amb el fardell a la falda, es va posar a plorar com una criatura.

—Es pot saber què hi fas, aquí? —va preguntar una veu que en Louis va identificar immediatament com la de l’home que acompanyava el director a la taula.

—Monsieur Dufau? Gràcies a Déu! No sabia on m’havia d’adreçar. El director…

—El director té una altra feina que fer de mainadera!

—Perdoni, monsieur Dufau —va irrompre la veu del conserge—. Ara mateix anava a acompanyar el noi fins a la seva classe, tal com m’havien ordenat. Em sap greu, m’he entretingut enllestint el llit on ha de dormir i pagant uns rebuts. Se m’ha fet tard…

—No hi fa res, senyor Demezière. Deixi de lamentar-se; ja me’n faig càrrec.

El conserge va girar cua i el professor, amb gest enèrgic, va convidar en Louis a seguir-lo, tot dipositant la mà del nen sobre el seu braç flexionat.

—Abans he de trobar la meva maleta, monsieur Dufau. Era aquí fa uns instants —va replicar el nen mentre movia els braços en cercles.

—No en veig cap, de maleta. Potser l’has deixat al menjador; segur que la trobarem…

—No me l’he deixat, era aquí! N’estic ben segur —va interrompre en Louis—. És de pell i la va fer el meu pare. A més, porta el meu nom, no pot ser gaire lluny.

—Ja t’he dit que no hi ha cap maleta a la vista i hauríem d’anar tirant. Soc el responsable dels alumnes de segon i els he deixat sols per venir-te a buscar. Ja m’has fet perdre prou temps, no et sembla?

—Però… tot el que tinc és dins d’aquesta maleta…, la roba, els formatges… Pregunti a l’home que descarregava el carro! Ell l’ha hagut de veure, per força!

—Podries haver començat per aquí! Mira que ets passerell! A París, qui no corre vola! Ja ho aprendràs.

En Dufau va bufar amb impaciència. Sens dubte les pertinences d’en Louis ja havien canviat de mans.

—Això vol dir que…

—Exactament el que penses.

En Louis no se’n sabia avenir. Caminava en companyia del seu nou professor i dubtava si el que estava vivint era real. Tot plegat resultava molt diferent de com ho havia imaginat, però ja no podia fer marxa enrere. Va pensar que seria bo centrar-se en el camí a recórrer, aprendre’s les passes fins a la classe… Tot anava massa ràpid, i de cop va sentir el desig que arribés la nit i poder gaudir d’algun somni esbossat pels seus records, on el món esdevenia més amable.

Impossible memoritzar el camí. Semblava fer giragonses, però va decidir comptar els graons quan el professor li va indicar que eren al davant d’una escala. Després del dissetè, el seu acompanyant va girar cap a l’esquerra. El replà es prolongava vuit passes més…

—Ja hem arribat.

Per la manera com la veu del professor va rebotar contra les parets, en Louis va deduir que es trobaven en un passadís. Es va empassar la saliva i va esperar. Tots els seus sentits es van posar en alerta.

Quan en Pierre-Armand Dufau va obrir la porta, el xivarri que se sentia dins l’aula es va fer més evident. Uns instants més tard, una vara va fregar l’aire abans d’espetegar tres cops consecutius contra la taula. Alguna corredissa curta va presidir un silenci dens. El professor va prendre la paraula:

—Crec que us he dit que no volia sentir res quan tornés, però ja veig que no us ha quedat clar. La vostra conducta no és el millor exemple per al nou company. No us sembla?

Quinze rostres vacil·lants van temptejar l’espai a l’espera d’alguna pista que els fes saber la posició que ocupava el nouvingut. Paraven l’orella, ensumaven. Un de molt alt, assegut a la darrera fila, aclucava els ulls amb força, en l’intent d’endevinar una silueta al contrallum. El seu rostre, contret, s’havia convertit en una ganyota grotesca que anava modificant els contorns sense aconseguir el seu objectiu.

—Són una colla d’inútils, però seran els teus companys d’estudi, Louis. Espero que no acabis convertint-te en un ase més. Aquest és el teu lloc.

Una pressió a l’esquena va conduir el noi fins al pupitre situat a la segona filera, a tocar de la paret. En asseure’s, va comprovar que compartia seient amb algú i el va saludar amb un «hola» tímid, però no va rebre cap resposta. Sense temps per prendre mides, ni familiaritzar-se amb la seva nova ubicació, en Louis es va moure matusserament i el fardell que duia a les mans va rodar per terra. Abans de recollir-lo, va contenir la respiració.

El temor que la vara el colpegés el va mantenir immòbil durant uns segons. Després, sentint que tota l’atenció es concentrava en ell, en Louis va dir en veu baixa:

—Perdó.

—A partir d’ara en Louis Braille ocuparà el lloc que va deixar buit l’André Bracq. Espero que la seva estada entre nosaltres sigui menys accidentada —va dir el professor en to burleta—. Bé, nois, no voldria haver de lamentar la decisió de cobrir la plaça vacant. Necessitaré que algú de vosaltres es faci càrrec del nou en acabar les classes.

En Louis va girar el coll en direcció al seu company de pupitre, fins aleshores desconegut, però el noi va continuar sense badar boca. Uns segons després, algú que, segons els seus càlculs, estava situat a cinc o sis metres de distància, va respondre:

—Jo mateix, senyor.

—Molt bé, Gabriel. Que li donin l’uniforme i que ocupi el llit d’en Bracq. Ja saps el procediment…

Sense afegir res més, monsieur Dufau va reprendre la classe on l’havia deixada. Els noms dels rius de França no eren cap aprenentatge nou per a en Louis, però es va guardar prou de manifestar-ho, ni d’assajar cap expressió que pogués interpretar-se d’aquesta manera.

Quan el timbre va marcar la fi de les classes, es va sentir envoltat per una munió de cossos. Tots li feien preguntes alhora i tenien diferents timbres de veu, però compartien la mateixa olor corporal agra. En Louis va intentar respondre aleatòriament. Els va dir la seva procedència i que tenia deu anys acabats de fer. També va parlar del seu pare, un baster molt important a Coupvray i la rodalia, i va emfatitzar la seva preocupació per haver perdut la maleta que en Simon Braille li havia fet expressament. Quan va explicar les circumstàncies de la desaparició, més d’un noi va riure a cor què vols. Mentrestant, els altres demanaven silenci per tal de no perdre’s res del que deia el nouvingut.

—No pateixis, ens encarregarem que el vell Jules et torni el que t’ha furtat —va dir algú sense gaire convenciment.

—Parleu de l’home del carro? Es diu així?

—Sí, i els que l’han vist diuen que fa por de debò, que la seva cara està coberta de pèl que amaga les cicatrius que li va deixar la verola i qui sap què més.

—No tinc cap certesa que fos ell qui…

Les paraules d’en Louis van ser engolides pel rebombori del grup, que ja havia dictat sentència. Hi havia qui demanava notícies de l’exterior, si coneixia aquest o aquell altre d’algun poble veí. Ell s’esforçava a trobar respostes mentre acceptava pacient que mans desconegudes exploressin el seu rostre o palpessin el seu cos per calcular l’alçada i la corpulència, potser per esbrinar amb qui s’havien de jugar els calés. En Louis no s’hi va atrevir.

—Serà millor que anem tirant.

Era en Gabriel Gauthier. Intentava rescatar-lo fent-se camí a través de la barrera que el tenia acorralat. No va ser fàcil deslliurar-se dels companys curiosos, però li va semblar que el tal Gauthier sabia com manejar la situació. En Louis es va agafar del seu braç i de seguida va saber que era una mica més alt que ell, i també més fort.

—Al començament et pot resultar molt complicat moure’t per aquest edifici, però tot és qüestió de pràctica, ja ho veuràs —va dir el noi mentre conduïa en Louis per passadissos que giravoltaven a l’entorn del que semblava un pati central.

—Moltes gràcies.

—No me les has de donar. Jo també vaig trobar algú que em va fer més fàcils els primers dies.

—Fa molt de temps que ets aquí?

—Aviat farà dos anys. I, creu-me, hi ha moments en què encara em costa fer-me’n a la idea.

—Sempre havies viscut amb els teus pares?

—Jo no vaig néixer cec. Podríem dir que va ser un accident, encara no fa tres anys.

—Puc preguntar-te quants en tens ara?

—Tretze, però no ho diguis a ningú. Passo per més gran —va afegir en Gabriel en to divertit.

Van anar plegats fins al lloc que anomenaven infermeria, però on s’hi feia de tot, des de tallar els cabells fins a embolicar el cap amb alcohol quan els polls esdevenien una plaga. També servia per lligar els que no acataven les normes.

—Madame Zélie et buscarà un uniforme que et vagi bé, i també unes sabates —va dir en Gabriel en arribar a l’estança.

—M’agradaria conservar les meves.

—Jo no replicaria. Normalment no està de bon humor, i li fan molta ràbia els capritxosos. Però tu faràs.

En Louis va tenir sort. Els dos parells de sabates que van posar a la seva disposició no s’ajustaven a la seva mida de peu. Pel que va comentar la dona, ell era un dels més petits de la seixantena llarga de nois que hi havia a l’Institut.

—Gabriel —va demanar en Louis, aturant-se.

—Digue’m.

—La madame de la infermeria m’ha dit que o em posava de nou les sabates que portava o me n’hauria de posar unes de nena. No sabia pas que també hi havia nenes, aquí.

—En són menys, un grup de vint-i-cinc o trenta, això he sentit a dir. Però mai no fem res junts, les tenen a l’altra banda de l’edifici i ja està tot organitzat per tal que no coincidim, ni al menjador ni al pati. Quan jo vaig entrar, hi havia molt de rebombori respecte a això. Sembla que, al mateix lloc d’on venim, a la infermeria, es va atendre una nena que s’havia practicat un avortament. Van fer córrer que el nen era d’un dels nois, però jo sempre he pensat que va ser un dels professors que la va deixar prenyada.

—Com dius…?

—No em facis cas! No sé per què t’ho explico, tot això. La mare sempre em deia que era un llenguallarg, i ara resulta que potser tenia raó —va dir intentant posar un toc d’humor.

Arribar al dormitori va ser tota una epopeia. Si bé en Louis va mantenir la concentració durant els primers moments, després del relat d’en Gabriel i alguna ensopegada, va perdre el sentit de l’orientació per complet.

—On som, Gabriel?

—Al tercer pis. Hi ha dues habitacions, l’una al costat de l’altra. Nosaltres dormim a la dels petits. Diuen que als setze anys et passen a l’altra, però, pel que he pogut comprovar, els professors no segueixen cap de les seves normes i fan el que els sembla. Si algú del nostre grup no llaura dret el passen a l’altra habitació, i també ho fan a l’inrevés.

—Dormim tots junts?

—Ja t’ho he dit, en dues cambres grans. Uns trenta o trenta-cinc llits, depèn.

—No sé si me’n sortiré…

La veu d’en Louis va desvelar una fragilitat que va commoure en Gabriel. Amb gest paternal, li va passar el braç per les espatlles i el va conduir fins al llit de ferro que li havia estat assignat.

—Te’n sortiràs, com tots. Els primers dies no són fàcils. No t’atabalis perquè aleshores estaràs perdut. Ara deixa aquí les teves coses i anirem a sopar.

—No tinc gana, em fa mal la panxa i no sé si em veig amb cor de desfer el camí…

—Intenta sobreposar-te, Louis. A la selva, on només viuen animals, els més forts dominen els més febles. Aquest ha de ser el punt de partida, si vols sobreviure. Has de conèixer bé les teves fortaleses, i mentrestant mira de no cridar l’atenció i fer el que et demanen.

En Louis va assentir amb el cap. Baixar les escales fins arribar al menjador va ser encara més feixuc. Cap tram guardava proporcions ni simetries. Aquell edifici semblava fet de pedaços i era impossible predir l’alçada de cada graó, ni la distància fins al següent.

—Vigila de no relliscar i no t’allunyis de mi —va dir en Gabriel en un to d’allò més seriós.

El terra del menjador es convertia en cada àpat en un bassal molt perillós per transitar-hi. Era habitual que els cecs ensopeguessin entre ells i vessessin el contingut del plat sobre les seves robes, i això provocava baralles. Un parell de supervisors es passejaven per l’estança posant ordre, controlant els més brètols i també els pispes, que aprofitaven qualsevol descuit per afanar tot el que podien. Era estrany el dia que els guardians no havien d’intervenir en aldarulls de certa importància.

En Louis va percebre dues vegades l’aroma de bullit que entrava per alguna finestra. Era una olor rància, gens semblant a la que desprenia la cuina de la seva mare. Van caminar en línia recta mentre anava covant la sensació; si estirava els braços, podia tocar les parets d’ambdós costats. Quan van arribar a la taula, i fent cas omís dels consells del seu nou amic, va engolir la sopa. Instants després, va haver de controlar les arcades que li retornaven el líquid a la boca. Confós, va cedir la seva ració de pa a un vailet davant la seva insistència.

En Gabriel Gauthier no es va separar d’ell en cap moment i li anava donant les indicacions oportunes.

Al dormitori no els havien posat junts; en Louis ocupava el lloc que havia deixat lliure el tal André Bracq i el seu nou amic dormia a l’altra punta de l’habitació.

—Estaràs bé? —va demanar en Gabriel abans d’anar a ocupar el seu llit.

—Sí —va respondre breument en Louis.

—Intenta descansar i no t’hi capfiquis. Ens llevem aviat.

El fill del baster no va ser capaç d’agafar el son. Tenia fred i por, i s’enyorava. No podia imaginar-se un sol dia més en aquell lloc, però tot indicava que s’hi hauria de passar qui sap els anys! Sentia aquelles presències que acompanyaven la seva solitud com una amenaça més que cap altra cosa. La seva pell havia perdut el rastre de l’olor d’espígol amb què la mare el perfumava, i no es veia capaç de suportar la ferum d’aquella sala, on els esbufecs i els roncs es barrejaven amb algun lament.

En Louis va plorar amb el cap sota el coixí. Recordava el seu llit de llençols nets, la mare preparant el forn per coure el pa amb la petita Joséphine corrent per la casa. Pensava en el seu amic Gustave; què li explicaria quan anés a veure’l?

Va intentar deixar la ment en blanc, però el van assaltar un grapat de preguntes: què li va passar al noi que ocupava el seu llit abans que ell?, qui era el silenciós company de pupitre?, què n’havia fet de la seva maleta el tal Jules? Potser algú la veuria en un mercadet i la tornaria al seu amo. Tal vegada la compraria algun conegut. Potser el seu germà Silou també venia els formatges per aquelles contrades.

A l’exterior, la boira queia sobre les teulades dels edificis, embolcallant lluernes i penells; amagava molt a prop, amb la seva claredat enganyosa, l’obscuritat tèrbola de les aigües del Sena.

Però res d’això afectava ja el son inquiet del jove Louis Braille.