BLANC DE BOIRA, VERMELL D’ENUIG

Ni en Gabriel ni en Louis van poder dormir en tota la nit després de l’escena que havia tingut lloc al cementiri. A diferència d’en Canard i els seus amics, als dos nois els va resultar impossible seguir la Margot en la seva fugida i, malgrat les queixes que van formular al director, van haver de romandre a la cerimònia d’enterrament de la Babette.

Només la intercessió de madame Zélie va evitar que en Dufau portés a terme l’amenaça de castigar-los sense rebre correspondència ni anar a la biblioteca durant dues setmanes. L’etern aspirant a director va titllar el comportament dels nois d’inadequat i impropi d’alumnes tan brillants com ells.

—Tu no en tenies cap culpa, Gabriel. Em sap greu que t’hi hagin implicat…

—No diguis bajanades; som amics, no?

—És clar. Però és que mai no havia sentit tanta ràbia!

Tot just va acabar de pronunciar aquelles paraules, en Louis va pensar que no eren ni de bon tros certes. I, sense poder-ho controlar, el record del soldat assetjant la seva germana li va tornar amb força a la memòria. I, de bell nou, va connectar amb la impotència de saber-se desvalgut, a la intempèrie.

—Què tens? —va demanar en Gabriel, que sentia el silenci del seu company com una llosa.

—Despit i indignació, Gabriel. En Dufau es pensa que em van aturar les seves amenaces; és un il·lús! Només ho van fer les làpides repartides pertot arreu. Les creus amb les quals xocava… La maleïda foscor! Si tan sols n’hagués pogut distingir els contorns, no m’haurien atrapat.

—No et facis mala sang, Louis. T’ho dic jo que em vaig passar tres anys emprenyat amb el món.

—Ja sé que no t’agrada parlar-ne, però encara recordes cares, fisonomies, no és cert?

En Gabriel va fer una pausa breu abans de respondre la pregunta del seu amic. La seva veu, sempre ben modulada, semblava afeblida.

—No ho he dit mai a ningú. Fins i tot a mi em costa reconèixer-ho. He deixat de somiar amb persones. Abans sí que hi somiava —va afegir amb dificultat—. Abans podia veure el rostre dels pares, dels oncles… Després apareixien coses de casa meva, i també les muntanyes o el riu. Més tard el blanc va anar guanyant terreny, es va escampar com la boira. Saps què és la boira? No sé si m’explico. No sé si tu…

—Jo només somio amb veus, amb olors. Sento fred o calor, sensacions sota els dits… tot barrejat. Segons com es configura la barreja em fa sentir bé o, pel contrari, m’inquieta. Suposo que és normal, ningú no en parla mai, d’això.

—El blanc també se m’esvaeix, Louis. Com te l’imagines tu, el blanc?

—Com el meu ull esquerre. Amb aquest ull hi vaig veure fins als cinc anys i va ser a poc a poc que es va fer fosc. La infecció va passar d’un cantó a l’altre, però amb l’ull esquerre de vegades m’ha semblat veure-hi una mica de claror.

—Doncs els meus somnis, cada cop més, tenen el color del teu ull dret. Quan encara no havia perdut la visió, el color negre era el de la nit sense lluna. El de la por.

Els dos nois eren asseguts amb pijama a les escales. Parlaven en veu baixa per tal de no despertar ningú. Al fons, se sentia la respiració feixuga de l’Hippolyte. Arrossegava un bon constipat i, de tant en tant, tossia. Els roncs de l’Édouard, que havia abandonat la posició de bocaterrosa en la qual l’obligaven sempre a dormir, van anar en augment, i algú li va fer un crit que va despertar un altre noi. Llavors, en Gabriel i en Louis es van dirigir als seus llits respectius. La conversa es va ajornar fins a un altre moment.

En Braille es va quedar pensant una bona estona tot allò de la boira i el blanc. No era aquest el color que bategava amb més força en el seu estat d’ànim. La ràbia, l’enuig, que s’havien instal·lat en el seu cos de criatura massa aviat, anaven acompanyats pel color vermell.

Li deien que el vermell era el color del foc. Ho havia entès en cremar-se la llengua amb una brasa petita enganxada a un bocí de carn. La Marie Céline ho va aprofitar per repetir incansablement el nom del color; tant li feia si ell plorava cridant la mare, ella hi insistia com un corcó. També era del mateix color l’olor de socarrim que feia el cuir mentre el seu pare el gravava amb un ferro roent. I la coïssor a la pell, un estiu que el sol queia a plom i ell havia oblidat el barret.

Més tard també li van explicar a l’escola que quan la vergonya li escalfava les galtes, allò també era el color vermell.

De quin color devia ser la tristesa que traspuava la Margot, de cop presa d’un silenci tan inusual?