LA VIDA NOVA

Llemotges, primavera de 1834

La Margot va baixar els quatre graons de marbre de la seva nova residència amb una elegància acabada d’estrenar. Duia un conjunt de color verd poma confegit amb una tela suau que li donava un aspecte eteri. La faldilla era ampla i el cosset, ajustat, lluïa guarnit amb puntes.

Una capota de palla, amb un gran llaç de seda cordat sota la barbeta, li emmarcava el rostre, i uns guants delicats li cobrien les mans. No feia gaire que la seva principal ocupació era ocultar-les per tal que no delatessin el seu passat.

El miracle s’havia produït a la ciutat de Llemotges. Quedava definitivament enrere el temps de servitud a casa de la Juliette, els anys d’un matrimoni de conveniència que li havia portat més penes que alegries. També el dol per la mort del seu espòs en un incendi provocat que havia reduït a cendres la casa on vivien. I el rebuig dels sogres fent-la poc menys que responsable d’aquella desgràcia.

La Margot s’esglaiava en pensar què hauria estat el seu futur si en Louis no hagués intercedit per ella, sense la benedicció que en Gabriel Gauthier l’acollís al seu pis, amb l’encàrrec de cuidar la seva mare.

Hi va trobar un sostre per aixoplugar-se, un plat calent a taula i el sincer afecte d’aquella velleta i el seu fill. Malgrat això, la mirada de la dona, tan viva en altres temps, quan servia de far a en Louis Braille i els seus amics, es va anar esllanguint a la llum de les espelmes.

Els darrers anys els havia transitat mig endormiscada, utilitzant la mínima energia per sobreviure. De manera molt semblant a com hibernen alguns animals per protegir-se del fred, ella també deambulava per entre les quatre parets de cases alienes esperant que milloressin les condicions que l’havien allunyat del món exterior.

Va succeir de manera sobtada, quan menys s’ho hauria pogut imaginar. Ni en els somnis més escabellats hauria estat capaç de predir res de semblant! La citació emplaçant-la per viatjar a Llemotges, l’assistència a aquella lectura d’un testament que ignorava, havia estat l’inici de tot un seguit d’esdeveniments.

Tenia a veure amb la desconeguda que havia irromput al funeral de la seva mare fent-se passar per la germana de la Babette. Qui s’hi havia presentat com la seva tieta, doncs, l’havia fet anys després hereva de tot el seu patrimoni!

Prou sabia la Margot, quan se l’havia treta de sobre al cementiri, que el vincle familiar era del tot impossible. Tenia massa fresques les paraules de la Babette, la seva confessió. Ningú no menteix en sentir que s’apropa el final i que serà cridat per passar comptes dels seus actes. Qui fins aleshores havia passat per ser la seva mare, sens dubte, tampoc. Era una dona temorosa i creient, necessitava alleugerir el pes de la seva consciència, expiar l’acte contra natura del seu marit, per dolorós que li resultés.

A partir d’aquell moment, el seu origen havia quedat clar per a la Margot, i també la farsa amb la qual l’havien mantingut enganyada.

I si l’acte de confessió de la Babette hagués estat producte d’un deliri? Havia sentit a parlar de les dificultats per mantenir la ment clara quan la mort és propera. La gent veia coses estranyes, incomprensibles, parlava amb els difunts i sentia veus. La febre i la debilitat et podien confondre i jugar-te males passades. Això es preguntava de vegades des que residia a Llemotges, en aquella casa que havia estat de la seva tieta postissa.

—D’aquesta manera, potser, només potser, tot tindria un sentit —es repetia una vegada i una altra la Margot sense aconseguir que el relat, per conegut, es convertís en certesa.

El més intel·ligent per la seva part hauria estat acceptar l’herència, acomiadar el servei i posar a la venda aquella casa de grandesa estrafolària per a una sola persona. A més a més, les participacions de la fàbrica de porcellana suposaven uns bons dividends a final de mes. Amb un coixí com aquell, hauria pogut viure com una reina a París.

Però en la vida de la Margot les fugides s’havien convertit en una constant. Tal com ella ho veia, marxar a Llemotges i establir-s’hi li donava l’oportunitat de començar de nou. De la mateixa manera que havia abandonat la institució sense mirar enrere, havia albirat un futur possible lluny de tot i de tots.

—Ningú no em necessita tant per renunciar al lloc que la fortuna m’ha ofert en safata —es va dir mentre acaronava la pedra centenària de la seva nova casa.

En Gabriel Gauthier i la seva mare havien sobreviscut molt de temps sense la seva presència, i sens dubte ho tornarien a fer. A més, aquell noi li anava al darrere i ella, amb els seus silencis, li havia donat peu a fer-se il·lusions. Posar distància havia estat la millor opció; no pas la més valenta ni la més generosa, però lícita, al cap i a la fi.

D’altra banda, en Louis anava a la seva. Era absurd esperar un gir en aquella actitud que els anys semblaven haver consolidat. El seu temps i, molt probablement, també el seu cor l’ocupaven els alumnes a qui donava classe, el mètode de lectura i escriptura que havia anat perfeccionant per posar-lo al servei de la matemàtica i la notació musical. La passió per l’orgue, del qual molts el reconeixien com a mestre, hi havia tingut molt a veure. D’un temps ençà ja només vivia per a aquell instrument.

Amb la seguretat que li conferien aquests pensaments, la Margot va seguir avançant pel carrer que la duia cap al pont, força malmès en alguns dels seus arcs. Sota aquelles pedres amb tants segles d’història corrien les aigües del Vienne. Aquell riu de Llemotges, més discret que el Sena, li duia, però, records de corredisses i malfiances.

Una gran quantitat de troncs lliscaven al seu curs i, més avall, en un revolt que no s’albirava des de la posició que ocupava la noia, una quadrilla de treballadors s’encarregava de recollir-los. Feia falta molta llenya per abastir els forns de porcellana de la ciutat; el més gran era propietat de la família Turgot, a la qual ara ella pertanyia.

El marge dret del pont estava envoltat de cases humils. Un entramat de cordes corria en paral·lel als crestalls dels horts inundats al vespre. Dels cordills, hi penjaven robes de coloraines que s’alternaven amb grans extensions d’un blanc immaculat. Aquell territori l’ocupaven les bugaderes, dones que temps enrere havien tingut cura de la roba de la gent del château i que ara treballaven per a les famílies més adinerades de la ciutat. La Margot va apartar la vista de les esquenes vinclades sobre les aigües del riu, dels cossis de fusta i les calderes fumejant, de les cendres amb què emblanquien els llençols, de tot un procés que coneixia a ulls clucs. De nou va amagar les mans entre els plecs del vestit. Fent un esforç, va concentrar-se en els verds tendres de les fulles dels pollancres, que lluïen en un esclat tímid de primavera.

Més enllà del pont, la bella catedral de Saint Étienne va acollir la seva mirada. Era una construcció mil·lenària, invicta malgrat tantes batalles, immaculada tot i la sang vessada sobre els seus murs. La Margot s’hi va emmirallar i, amb una mitja rialla als llavis, va agafar aire, a punt de cantussejar Frère Jacques. A l’últim moment va desestimar la idea, per por que la nostàlgia no li guanyés terreny.

Desfent-se d’aquelles cabòries, i convocant tot el coratge que va ser capaç de reunir, va seguir endavant. El repicar de les sabates sobre les pedres del pont cosien una melodia senzilla i lliure al seu pas.

La Melodie l’esperava a l’altra banda, disposada a satisfer qualsevol curiositat d’un món desconegut per a la Margot, que girava tot al voltant de la porcellana.

La figura d’aquella suposada cosina s’havia fet més present a mesura que l’una i l’altra escurçaven distàncies. La Melodie era rossa i esvelta i tenia l’oval de la cara igual que la Babette. També els clotets a les galtes li recordaven la dona que durant tants anys li havia fet de mare. Ella, en canvi, era com un cigró en un plat de mongetes. Finalment havia entès per què els seus esforços a l’hora de cercar alguna semblança amb els que creia els seus progenitors no havien donat mai cap fruit.

La Margot va somriure a la noia d’ulls blaus i la va abraçar desitjant que l’encanteri prengués vida. La por de despertar d’un bell somni la perseguia sovint.

—Recordo molt bé la teva mare —va dir la Melodie encetant una conversa que les giraria del revés com un mitjó.

La Margot Demezière es va empassar la saliva i no va saber què respondre.

—De fet, està present en tots i cadascun dels records de la meva infantesa. No podria dir el mateix de la dona que em va portar al món. Amb el temps he entès que per a ella tampoc no devia ser gens fàcil —va aclarir la Melodie, visiblement dolguda—. Abans que jo complís el meu primer any ella ja tornava a estar embarassada. El meu germà va néixer amb no sé quina complicació i la mare no se’n va separar ni de dia ni de nit. Et confiaré una cosa que no he dit mai a ningú.

Una esgarrifança va recórrer el cos de la Margot.

—Recordo que la seva mort em va reconfortar. Ja ho veus, com podem arribar a ser d’egoistes, els humans!

La Melodie va aturar el pas mentre posava paraules a un sentiment llargament reprimit. Va buscar sense èxit els ulls de la seva cosina, perquè la Margot es protegia mirant un punt imprecís de l’horitzó i canviava d’objectiu tot sovint per tal de no convocar la memòria.

—Ingènua de mi, vaig pensar que llavors tindria la mare per a mi sola, però em vaig equivocar de ple! —va prosseguir la Melodie amb ressentiment—. Es va quedar tan pansida i trista que ni em veia. Li era ben bé igual que mengés com que no mengés. O almenys això era el que jo pensava aleshores. Ho entens ara?

—Em sap greu.

—La tieta Babette es va fer càrrec de mi. Jo me l’estimava amb bogeria. Quan va marxar vaig sentir allò que diuen de la petjada de l’abandó. No sé si saps de què parlo —va afegir com si pensés en veu alta—. Se’n va anar sense acomiadar-se, sense cap explicació. Ni una nota, ni un petó. Res! Vaig sentir moltes enraonies i em vaig passar tot l’estiu esperant-la. Sortia de casa només llevar-me i em plantava al bell mig del camí per veure-la arribar. Les ombres al contrallum em confonien i, cada cop que una silueta es retallava sobre el cel, el cor em feia un salt. La nit no era més amable. Tenia malsons, em despertava plorant… Necessito saber-ho, Margot: mai no te’n va parlar, de mi?

—No. Em sap greu —va respondre la jove amb veu feble.

—Tant és! Sens dubte, devia tenir els seus motius per no fer-ho. Jo, ben al contrari, guardo records molt vius d’aquells anys i la mare va trigar molt a recuperar-se —va replicar la Melodie, com si busqués la millor manera de portar la conversa cap a la direcció que més li interessava.

La Margot, però, era gat vell i no estava disposada a deixar-se arrossegar pel seu joc. Com que començava a neguitejar-se, va decidir prendre la paraula:

—A mesura que et fas gran les coses es compliquen… Potser no acabarem de conèixer mai els motius que la van portar a obrar d’una manera tan estranya. El més important, però, és que gràcies a la teva mare ens hem pogut conèixer.

—Ella mai no va abandonar la idea de trobar la seva germana. Quan l’oncle Demezière li va fer saber el seu delicat estat de salut, ho va deixar tot per anar-la a veure. Llàstima que els va quedar tan poc per recuperar el temps perdut!

—No ens posem tristes, Melodie. A ella no li hauria pas agradat. T’agraeixo tant que t’hagis ofert a ensenyar-me la fàbrica! Estic molt encuriosida amb tot el procés d’elaboració de la porcellana. En sé ben poca cosa, encara, però em sembla gairebé màgic.

—Màgic, dius? Jo no faria servir exactament aquesta paraula. El meu avi… bé, potser hauria de dir el nostre avi, tenia divuit anys quan es van descobrir els jaciments de caolí a SaintYrieix-la-Perche. S’hi va deixar la vida extraient aquelles roques granítiques que reduïen a pols, carretejant l’argila… Imagino que d’això tampoc no en saps res, oi?

Davant del silenci de la seva cosina, la jove va prosseguir:

—Ell va morir massa jove, amb els pulmons plens de llúpies i la pell resseca de treballar al forn dotze hores seguides a una temperatura que, n’estic convençuda, supera la del mateix infern. Però va acomplir el seu somni.

La Melodie va fer una pausa en el relat i després, temperant la veu, va dir tota cofoia:

—Va fundar la fàbrica i va preparar el meu pare perquè se’n fes càrrec. Aquí on la veus fa trenta-set anys que està en funcionament. Sang, suor i llàgrimes, ha costat arribar on som. Famílies senceres s’hi han guanyat el pa, però! —va dir la jove mentre recorria amb la mirada aquelles parets que tenien a l’abast—. Si ara ho pogués veure estaria molt orgullós!

Les dues dones van seguir conversant mentre recorrien els diferents espais. La Melodie saludava els treballadors i parlava amb els encarregats, però en cap cas no va presentar ningú a la seva cosina, que somreia sempre dues passes enrere.

En arribar a la gran sala on es portava a terme el procés de decoració de la porcellana, la Margot va fer uns ulls com unes taronges. Aquell espai, molt més lluminós que la resta, es mostrava curull de recipients, pinzells, espàtules i altres estris curosament ordenats i distribuïts per les prestatgeries. Unes etiquetes, lleugerament esgrogueïdes, s’adherien a cada bidó i als tupins, informant del seu contingut. Les lletres estaven escrites amb tinta negra i una cal·ligrafia perfecta.

La Margot va llegir aquelles paraules amb dificultat.

—Són noms estranys i fan de mal dir, ja ho sé. Corresponen als pigments que es fan servir per a la decoració —va intervenir la Melodie—. S’obtenen a partir d’òxids metàl·lics calcinats. S’ha trigat molts anys a trobar aquestes fórmules. M’he fet gran, jo, veient com el meu pare barrejava ferro amb altres minerals i argiles, fent experiments per aconseguir nous matisos de colors.

La Margot escoltava atenta, intentant que cap detall important no li passés per alt, mentre mirava d’esquitllentes aquells homes i dones que, segons la seva cosina, es comptaven entre els millors professionals del país. Com no podia ser d’una altra manera, va comprovar a contrallum la transparència de la porcellana i va admirar les peces acabades.

—Agafa’n una —li va dir la Melodie, tot veient com mirava unes capsetes decorades amb flors malves a la tapa i un fistó daurat que ribetejava els contorns.

—Puc?

—És clar! L’inici de la fabricació d’aquestes capsetes, i el seu èxit posterior, té a veure amb madame Pompadour!

—Madame Pompadour? La marquesa i… —va preguntar la Margot, qui havia après molt del món de la noblesa durant els anys a casa de la Juliette.

—I l’amant reial de sa majestat Lluís XV, sí.

—I doncs?

—Les encarregava per regalar a les seves amistats. A les dames els agradaven molt i aleshores ja se’n feien de diferents models i mides. Les més allargades servien per guardar didals i tisores de brodar; a les menudes s’hi posaven anells, arracades i agulles de pit, i a les rodones, el maquillatge de les cortesanes. Però n’hi havia unes de molt especials. Unes que tenien un ús ben curiós.

La Margot ni tan sols va parpellejar. Esperava aquella informació servida amb tant de misteri. Durant uns instants les dues dones es van mirar de fit a fit. Una sensació de vertigen, com un presagi del que havia de succeir poc temps després, va apoderar-se de la filla postissa de la Babette. La Melodie no estava disposada a posar-l’hi fàcil i es va mantenir encara uns segons en silenci.

Després, acomplint les indicacions de la seva mestressa, una de les empleades les hi va plantar al davant i va prendre el relleu del relat. La dona duia una safata d’un pam de grandària, on transportava una sola capseta.

—Tal com li explicava madame Turgot, el destí d’algunes d’aquestes capses era molt particular, ja que es feien servir com a estoigs per enviar missatges.

—Una manera delicada de concertar una cita, oi? —va demanar la Melodie amb veu juganera—: De fet, per aquest ús, se les anomenava rendez-vous. Però, ben mirat, també podien ser portadores de notícies menys agradables, de comiats…

La Margot es preguntava on volia anar a parar. Tot just aleshores, mentre aixecava les celles amb gest adust, l’empleada li va fer ofrena del contingut de la safata. La jove va dubtar durant un instant i va cercar l’aprovació de la seva cosina. En rebre-la, va agafar la capseta amb certa desconfiança i, seguint la seva intuïció, no la va obrir. El cor li colpejava inesperadament les temples.

—Gràcies. És preciosa —va agrair de manera apressada.

Després va dipositar la capseta, amb cura, al fons de la bossa que duia penjada del braç.

Les dues cosines van esmerçar menys temps a recórrer el camí de tornada. Durant el trajecte només van creuar algun comentari intranscendent sobre el temps.

Un cop a casa, la Margot va dir a la minyona que estava lleugerament indisposada i que se n’anava al llit. A la seva cambra va examinar més de prop la capseta. Una tanca en forma de fulla la mantenia closa. No va fer el gest d’obrir-la, encara. Alguna cosa li deia que un cop portada a terme l’acció, les conseqüències serien irreversibles.

Es va desprendre de la roba, es va posar la camisa de dormir i es va entretenir a raspallar-se els cabells. Aquells cabells massa llargs per al seu gust i indomables com ella.

El cel s’apagava a poc a poc quan la Margot va encendre el llum d’oli. Amb gest acurat va moure la fulla daurada que segellava la capsa i en va extreure de l’interior un paper enrotllat…

Ho sé tot. Fins allò que tu ignores. No més mentides. T’espero al lloc on et vaig veure per primera vegada. És clar que eres massa petita perquè puguis recordar-ho. A les sis del matí, al pou.