ENGANYS

A diferència del doctor Pignier, monsieur Dufau no va viure mai dins el recinte de l’Institut. Hi passava la major part de les hores del dia, però sempre anava a dormir a casa. En pujar de categoria i assolir el càrrec de director, s’ho va plantejar durant vuit o nou hores a tot estirar. Qualsevol dubte es va esvair quan l’hi va explicar a la seva esposa. La negativa de la dona va ser rotunda, sense cap concessió, i ell, que a casa era un calçasses, ho va deixar córrer a la primera de canvi.

Aquell 20 d’octubre de 1843, però, prometia ser un dia ben especial. En realitat feia molt de temps que en Dufau, ja calb i de ventre prominent, buscava l’aprovació dels poderosos. Ara semblava arribar. Havia estat convidat a títol personal per assistir a un acte que aplegava l’aristocràcia parisenca i un grup d’intel·lectuals propers als cercles més influents. També tindria el privilegi de ser testimoni de les primeres proves d’enllumenat públic a la Place de la Concorde, i des d’un lloc privilegiat. Un avenç així ben bé podria canviar la història, i en seria partícip, la qual cosa alimentava la seva vanitat. Als carrers de París l’expectació era tan gran com la gesta que es perseguia.

En Pierre-Armand Dufau va tenir, doncs, un motiu més que suficient per fer-se fer un vestit a mida. Com no podia ser d’una altra manera, va escollir un sastre de prestigi, un mestre reconegut en l’art de fer patrons, tot i que no tenia la facultat d’obrar miracles. Cofoi amb el resultat, però, va sortir de casa seva després de prometre a la seva dona que l’esperaria un parell d’hores més tard amb un cotxe de cavalls a la porta. Ella va mormolar alguna cosa de l’habitació estant, on la perruquera li marcava els cabells amb unes tenalles calentes.

El director va mirar insistentment el cel encapotat i va tòrcer la boca amb un gest d’enuig. A continuació es va passar els dits per aquella jaqueta entallada fins a la cintura, oberta per davant i amb dos faldons negres al darrere que li arribaven fins als genolls. Va comprovar també el llacet del corbatí que li tancava la camisa blanca. De ben segur, estaria a l’altura dels convidats més elegants. L’estampat del tafetà, amb el qual s’havia fet confegir l’armilla, li plaïa d’allò més.

En un primer moment va pensar a exhibir-se per Le Marais, un barri vingut a menys des que, cent seixanta anys enrere, el rei Lluís XIV s’havia traslladat a Versalles emportant-s’hi els nobles. Aquest fet va ser l’inici de la decadència, i moltes mansions havien quedat abandonades o havien estat reconvertides en petites indústries. La casa habitada per la família Dufau n’era una bona mostra.

En Pierre-Armand va recórrer els carrers adjacents amb la barbeta aixecada i un somriure d’orella a orella. El resultat, però, no va ser tan satisfactori com esperava i, després de saludar un parell de coneguts, va consultar el seu rellotge de butxaca. Tan convençut estava de voler donar forma a la seva idea que, un cop formulada, ja no se la podia treure del cap. Aleshores va apressar el pas en direcció sud i, en arribar a la Place de l’Hôtel-de-Ville, va agafar el transport públic per travessar l’Ille du Palais i dirigir-se a l’altra banda del riu. Durant una estona va extremar la cura per no barrejar-se amb la gent més desfavorida, però de seguida es va plantar a les portes de l’Institut. No podia deixar passar la temptació de presumir davant dels seus subordinats.

—Valgui’m Déu, si sembla un príncep! —va exclamar monsieur Tor en topar-hi—. Però, que passa alguna cosa? Ens va semblar entendre que avui no vindria. Hi ha hagut algun contratemps, potser?

Les paraules del professor van ser pronunciades de manera atropellada, però en Dufau ho va atribuir a l’efecte que li havia causat la seva aparença.

—Res que no tingui solució, estimat Tor. A darrera hora he recordat que necessitava uns papers que tinc al despatx. Val més tenir-ho tot a mà. Madame de Nemours sembla molt interessada en la modernització del mètode de lectura en relleu. És una dama distingida i molt influent!

—Oi tant! En diuen meravelles. No s’amoïni, que enviaré immediatament algú a buscar els documents que necessita.

—Gràcies, m’estimo més anar-hi jo mateix.

—Però és que…

—Algun succés important que jo hagi de saber? —va demanar en Dufau davant la incomoditat creixent del professor.

—Res, senyor director. No passa res. Què hauria de passar?

—M’ha semblat… En fi, on és el conserge?

—L’Alfred no estava massa fi, per això m’he quedat jo a la porteria. Però no passi pena que nosaltres ho tenim tot controlat. Per cert, quina armilla més exquisida que porta!

En Tor era gat vell i sabia que, si volia seduir-lo i guanyar temps, l’adulació era el camí més curt.

—Em plau que li agradi —va respondre el director impostant la veu, com si interpretés el paper d’un personatge veritablement il·lustre—. Jo tenia els meus dubtes, no cregui. Però el sastre em va convèncer i l’ha encertat de ple, ja ho crec!

En Pierre-Armand Dufau es va obrir la jaqueta, deixant a la vista la totalitat de la peça en qüestió. Encara no havien donat la conversa per acabada quan madame Zélie es va presentar d’improvís.

—Monsieur Tor…

La veu de la dona es va quedar arrapada a la seva gola i, amb els ulls tan oberts com l’hi van permetre les parpelles, va congelar el gest. Després, va mirar alternativament l’un i l’altre, com demanant explicacions del que succeïa.

—Cap problema, madame Zélie, el senyor director ha oblidat uns papers. Ja se n’anava…

—Molt elegant, sí. Potser perfumat en excés —va afegir la dona en veu baixa abans d’abandonar la sala amb la mateixa rapidesa que s’havia fet present.

Monsieur Dufau va arronsar les espatlles com demanant explicacions, però el vell professor va guanyar-li la partida.

—Sens dubte l’ha impressionada de debò! Si em permet, jo mateix l’acompanyaré. Ja sap la turpitud amb què es mouen alguns interns i no voldria per res del món que haguéssim de lamentar danys. Avui vostè estarà en el punt de mira de tots els reunits.

La visita va ser més breu del que al director li hauria agradat. De fet, va tenir el temps just per passejar-se per un parell de classes i assegurar-se que la notícia anés de boca en boca.

Quan en Pierre-Armand va sortir per la porta ho va fer estufat com un paó. La seva vanitat no li permetia veure-hi més enllà del seu nas. Si no, s’hauria ensumat que madame Zélie havia donat l’alarma per ajornar el que en pocs minuts seria inevitable i alteraria l’ordre establert. Ho canviaria tot i per sempre.