RUE SAINT-VICTOR

París, 15 de febrer de 1819

El cotxe correu els va deixar a la place du Trône, però tan lluny de la rue Saint-Victor que en Simon i el seu fill van haver de preguntar diverses vegades abans de trepitjar el 5è districte. Aquest recorregut els va mostrar una ciutat que havia anat millorant durant els darrers anys, sobretot arran del regnat de Lluís XVIII, i on les diferències socials s’extremaven cada dia que passava.

La gent ociosa i elegant que van poder veure en un primer moment va donar pas, només creuar el Sena, a un altre ambient. Els barris antics de París es mostraven atapeïts de persones de molt distinta condició; les cases velles i la bugada enlairant-se amb el vent de l’oest, els botiguers agressius i els pispes aturats a les cantonades, a l’aguait de la primera oportunitat, van fer que en Simon posés tots els sentits en alerta per protegir la integritat del seu fill.

Mentre premia la mà d’en Louis amb tota la fermesa de què era capaç, pensava que a la Monique l’hauria sorprès favorablement el París dels bulevards, però en arribar al barri on hi havia l’Institut per a Joves Cecs hauria posat el crit al cel, i no només perquè les sabates i els mitjons del seu fill, escollits amb tanta cura, ara eren un garbuix de fang, neu trepitjada i altres coses d’impossible descripció.

El mateix Simon, que havia viscut a Meaux durant la seva joventut i no era una persona pusil·lànime, estava espantat davant la representació de l’infern humà que es mostrava als seus ulls. Els gossos es barallaven pel que tan sols eren bocins de matèria, però els nens, distingibles dels animals pels colors de les seves robes i les crostes de la seva pell, no es quedaven a distància si pensaven que el bocí pagava la pena. En Louis es cobria el nas amb la màniga davant l’olor pútrida que s’estenia als seus peus, com si els haguessin posat una catifa feta de misèries.

Algú els va dir que eren molt a prop del seu destí i en Simon va respirar fondo, malgrat que ho havia intentat evitar des de la sortida de Coupvray. La rue Saint-Victor no semblava gaire diferent de les que havien travessat fins aleshores i el cor del baster es va encongir. Van esquivar carretes i parades fins a trobar aquell edifici tancat i barrat. Destacava entre les cases malgirbades que l’envoltaven i una mica més enllà s’endevinaven altres construccions més règies.

Quan en Simon estava apropant la mà al picaporta, es va sentir un soroll que venia de dins i algú va deixar una escletxa oberta sense dir res. Alguns segons més tard, pare i fill entraven a l’edifici. La primera impressió va ser de foscor. Una olor d’humitat va substituir la del carrer. No era la humitat neta i fresca dels camps de Coupvray; en Louis ho va advertir de seguida. Es barrejava amb altres olors que no era capaç d’identificar; potser com en aquell refugi soterrani on havia estat una vegada en companyia del seu amic Gustave.

Els va sortir al pas un home que portava un martell a la mà. L’home es va treure els claus de la boca i els va dir que el doctor Guillié els estava esperant; tot seguit els va guiar per una porta lateral i un passadís molt llarg que s’obria a una estança ampla i ben il·luminada. A l’extrem oposat hi havia una taula i un prestatge ple de llibres i papers, que vessaven en cascada sobre el terra.

L’home del martell els va indicar una altra taula més gran amb quatre cadires i preparada per a l’àpat amb què es volia obsequiar els convidats. D’entre les cadires, vulgars i amb el seient de palla, en destacava una amb el respatller de fusta tallada; en Simon Braille va associar de seguida que es tractava de la que habitualment acompanyava el lloc de treball. Hi havia prou llums d’oli per il·luminar l’espai, però quedaven massa lluny de la taula principal.

El conserge els va deixar asseguts, parant compte que el pare d’en Louis ocupés la cadira principal, i va sortir de l’estança. Es van quedar una bona estona esperant mentre tots dos lluitaven contra la sensació d’alleujament que suposaria l’opció d’abandonar aquell edifici i tornar a Coupvray. Encara eren a temps d’agafar, plegats, el cotxe de la tarda.

La presència de dos homes els va agafar per sorpresa, com si els haguessin despertat d’un somni. L’un, alt i prim, portava un bastó a la mà, però quan el baster s’hi va fixar amb més deteniment va descobrir que tan sols era una vara, i semblava de bedoll. L’altre era més aviat gras, i la seva altura quedava per sota del respatller de la cadira principal.

—Entenc que vostè és monsieur Braille i aquest deu ser el seu plançó, el petit Louis —va dir l’home gras mentre en Simon s’aixecava amb dificultat pel pes de la cadira.

—Sí, és clar, i vostè és…

—El doctor Guillié, director d’aquesta institució —va respondre l’home alt amb ironia manifesta, com si hagués de resultar evident—. I jo soc monsieur Dufau, professor i tutor del seu fill.

—Però seguin, si us plau. De seguida ens portaran el dinar; a aquestes hores deuen tenir l’estómac als peus! No és a taula perquè no sabíem quan arribarien. Amb aquestes diligències de províncies és impossible preveure res.

El director va donar exemple i es va asseure al costat d’en Louis poc abans de fregar-li els cabells. Ho va fer de manera superficial, com un gest de forçada cortesia. Després va entrar a l’estança una dona d’aspecte acalorat i amb restes de sutge a la cara. Una safata amb patates bullides i una altra amb carn condimentada amb espècies van quedar sobre la taula.

—Espero que quedi satisfet —va dir el doctor Guillié; en Simon no va saber si parlava de l’elecció de l’Institut o bé del menjar que havia deixat la minyona.

En Pierre-Armand Dufau va fer el gest de servir-se, però la mirada furiosa del director el va deixar clavat a la cadira. El baster havia entès el missatge i el plat d’en Louis va ser el primer a vessar de tubèrculs i carn; al nen li va venir aigua a la boca, tot i que alguna cosa li deia que la bona aroma era enganyosa, tal com va comprovar el seu pare ràpidament. La xerrameca d’en Guillié va impedir que pare i fill hi pensessin gaire.

—L’elecció del senyor marquès ha estat encertada —va continuar el director—. La nostra institució no té igual a França; proporciona als alumnes una oportunitat davant el terrible destí físic i moral que comporta la ceguesa…

—En Louis és un noi molt intel·ligent —es va veure obligat a replicar el baster—. Coneix els rudiments de les lletres, i el seu mestre, monsieur Bécheret, diu que aprofitava d’allò més els coneixements que s’impartien a la classe.

—Ai, amic Braille! Hauria de veure quants dels nostres alumnes van entrar mostrant aquestes característiques i no van reeixir en el seu aprenentatge. Ara bé, tingui per segur que, si realment aquest vailet segueix amb atenció els ensenyaments dels seus professors, al final podrà aprendre un ofici amb el qual guanyar-se la vida amb modèstia.

—No es tracta tan sols d’això, espero —va dir en Simon, nerviós davant unes paraules tan poc encoratjadores—. El meu fill té possibilitats, i no només hi crec jo, també el seu mestre i l’abat Palluy.

—Tant de bo, tant de bo, amic meu. Ja li deuen haver dit que tenim una biblioteca molt especial i tècniques específiques perquè puguin aprendre de lletra. Però, malauradament, són ben pocs els esperits inquiets que sobreviuen a la seva desgràcia. Cal esforç i constància, a més a més d’una ment clara, i la majoria són vagarros acostumats a ronsejar. Oi que m’entén?

—Sí, és clar.

En Simon Braille havia respost per educació, però s’estava plantejant seriosament agafar el seu fill i marxar d’aquell edifici per sempre. Què podria dir, però, a la seva dona? I al mestre i a l’abat, que tant havien lluitat perquè en Louis tingués una oportunitat? El marquès, d’altra banda, es mostraria d’allò més ofès si rebutjava la seva ajuda; potser retiraria el suport que donava a altres persones necessitades de la vila, i pagarien justos per pecadors.

Va mirar el seu fill amb un somriure, com si el nen fos capaç d’advertir el que pensava realment. En Louis tampoc no s’havia acabat la carn, però la seva expressió era la viva imatge de l’esperança. Se’n sortiria. Per més dura i llòbrega que fos aquella institució. Si hi havia alguna possibilitat, seria capaç de sobreposar-se i treure’n profit, tal com havia passat fins aleshores amb tots els intents que tant ell com la seva mare, els seus germans, monsieur Bécheret o l’abat Palluy havien dut a terme, sempre amb èxit.