VINDRAN TEMPS MILLORS

Camí de París, octubre de 1843

A la parada de la diligència que feia el trajecte Coupvray-París, hi havia una sola figura retallada contra el cel plomís. En Louis Braille, de trenta-quatre anys, esperava. Aquest cop havia demanat explícitament d’anar-hi sol. Era ben conscient de l’àrdua batalla contra la dolència que el tenallava, i de com de miraculós havia estat sortir-se’n fins llavors. Coneixia a la perfecció la gravetat i les conseqüències de la tisi i, també, que el temps que se li concedia a partir d’aquell instant era limitat. Per tot això en Louis necessitava un comiat íntim.

Pocs minuts abans, la seva mare l’havia abraçat a peu d’escala, donant-li la benedicció amb llàgrimes als ulls. Durant sis mesos la Monique Braille l’havia cuidat com quan el seu petit, després del maleït accident, lluitava amb dents i ungles per aferrar-se a la vida.

Només aquella dona, ja vídua i d’edat avançada, confiava que en aquesta ocasió en Louis se’n sortís. Sabia del cert que, a començaments d’abril, el doctor Allibert l’havia enviat a casa perquè no creia pas en la seva recuperació.

En el tercer aniversari de la pèrdua de la seva filla Marie-Céline, les grapes de la mort tornaven a amenaçar amb desposseir-la d’un dels éssers que més estimava i ella no estava disposada a consentir-ho sense oferir resistència. Mai no s’havia passat tantes hores resant el rosari als peus d’un llit, xopant-li el front amb aigua freda i bullint escorça i arrels de magraner. Aquelles tisanes esdevenien el millor remei per baixar-li la temperatura.

Quan en Louis Braille va arribar al poble només era pell i ossos. Els darrers vòmits de sang i les febres continuades havien afeblit en extrem el seu cos. Setmanes de repòs a l’Institut i la renúncia a les poques classes que conservava com un tresor li havien servit de ben poc. D’altra banda, el fet de no poder tocar l’orgue a Saint Nicholas des Champs l’havia entristit profundament. Fins i tot respirar suposava un esforç considerable per als seus pulmons malmesos.

Un cop més, el clima favorable, una alimentació sana i l’afecte de la família havien obrat el miracle.

Força recuperat, en Louis va decidir tornar a París. Necessitava incorporar-se a les classes, atendre els seus alumnes, vetllar pels seus drets. Se sentia amb forces i ja no volia demorar-ho més temps.

Sabia del cert que enyoraria de manera molt especial els seus dos nebots, els fills de la seva difunta germana. La petita Céline-Louise, de només vuit anys, era la seva viva imatge, i havien bastit una complicitat molt especial. Pensant en la Marie-Céline, cantaven la cançó de Frère Jacques tothora i els consolava creure que les notes s’enfilaven prou amunt per fer-li pessigolles, fos on fos.

El fill petit dels Braille va taral·lejar de nou aquella melodia mentre esperava la diligència. Sense pressa i amb la barbeta aixecada va ensumar l’olor de les vinyes que la verema havia despullat dels seus fruits recentment i va acollir el besllum del sol rere els núvols com una carícia tèbia. En aquest gest, s’hi va fer present la Margot, i també en Gabriel…

Ja tindria temps durant el viatge d’evocar les persones que estimava. Ara el seu desig més preuat era amarar-se d’aquell indret salvífic per al cos i per a l’ànima i retenir-lo tant com en fos capaç. Necessitaria beure-se’l a petits glops quan la vida fes pujada. Seria, sens dubte, la millor medecina.

El trot dels cavalls que s’apropaven i el grinyol de les rodes de fusta al darrer revolt van emmudir el fregadís de les fulles dels pollancres i també el refilar d’un rossinyol sobre la branca més propera. Era la diligència que feia parada a Coupvray.

En Louis Braille va fer-se un lloc al petit habitacle i va parar l’orella. Dues dones de mitjana edat van correspondre a la seva salutació, encara una tercera s’hi va afegir a darrera hora, i una veu masculina va mormolar alguna cosa que en Louis no va entendre. Només uns instants més tard es va sentir un xiuxiueig.

—Mama, què li passa a aquest senyor als ulls?

—Ssst!

—Però ens pot veure o no? —va insistir el nen.

—Vols fer el favor de callar? —va ordenar la dona, avergonyida, abans d’afegir—: Disculpi, és una criatura i…

—No hi ha res a disculpar. Soc cec, sí, però estic segur que ets un nen molt espavilat. I molt eixerit, també —va dir en Louis dirigint-se al nano.

—Com pot saber-ho, vostè, això? —va replicar el nen sense atendre els cops de colze que li etzibava la seva mare per fer-lo callar.

—Doncs ho sé perquè no només s’hi pot veure amb els ulls, però em sembla que ets massa petit per entendre de què parlo.

El vailet no es va donar per vençut fàcilment. Durant una bona estona va seguir cosint-lo a preguntes. En Braille li responia posant un cert aire de misteri en tot allò que deia, com si veritablement es tractés d’un mag.

—I encara no t’ho he dit tot —va afegir el professor.

—Què vol dir?

—A més a més de saber, només per la manera com borda, si el gos que em visita és el de l’apotecari que viu dos carrers més amunt, el del pastor que ha deixat el ramat corrent darrere d’un conill o el de la mestressa del forn que empaita tots els gats del poble, també puc reconèixer, una a una, les flors que té un ram.

El nen va fer cara de malfiança i uns segons més tard va preguntar:

—I pot saber quantes persones hi ha aquí?

—És clar! Això és molt fàcil per a mi!

El que havia començat com una conversa privada es va convertir en el tema principal dels altres cinc passatgers. Cadascun a la seva manera, i amb més o menys discreció, es mantenien expectants.

—A veure!

—Pierre, fes el favor de no ser impertinent! —va increpar la seva mare.

En Louis va somriure i li va dir a cau d’orella:

—Tu i la teva mare compartiu seient amb un senyor de mitjana edat, corpulent. Al meu costat s’hi asseu una jove de no més de vint anys que viatja amb un home una mica més gran; també hi ha una senyora que no té dents. Una monja ocupa el darrer seient lliure.

—No pot ser! —va exclamar el nen passant-li la mà per davant dels ulls—. Digui’m com ho fa, si us plau!

—Ja t’ho he dit al començament; hi ha moltes coses que no es veuen amb els ulls. Sé que és un home grassonet per la manera feixuga com respira i puc aventurar que la parella és jove pel color de la seva veu i per l’aroma que desprenen les pells. La religiosa ha estat fàcil. La seva salutació quan ha pujat me n’ha donat la pista i a la dona sense dents quan parla se li escapa l’aire pertot arreu.

—A mi em faria por…

—No ho diguis a ningú, però de vegades jo també en tinc, de por.

El nen es va quedar una estona en silenci; tampoc no feia cap soroll que pogués fer pensar a en Louis que s’havia entretingut barrinant alguna altra cosa.

—Què passa, Pierre? —va preguntar, finalment, en Braille.

—Res; penso.

—I puc saber què és el que penses. Jo t’he explicat alguns dels meus secrets.

—Doncs penso que si per a vostè sempre és com posar la mà dins del tronc d’un arbre.

—Què dius ara? No t’entenc.

—A vegades, amb els meus amics juguem a posar les mans dins els forats dels arbres. Cal ser molt valent per fer-ho, eh! Mai no pots saber què hi ha dins del tronc. És molt perillós —va afegir en veu baixa per tal que la seva mare no ho pogués sentir—. Una vegada una serp va mossegar el meu cosí. Va ser posar-hi la mà i xisclar com un boig. Se li va inflar tot el braç; ens vam espantar de debò. Va haver d’estar-se al llit durant dies; ens pensàvem que es moriria. Una altra vegada a un nen del poble, de la colla dels més grans, se li va quedar la mà atrapada en un cep i va perdre dos dits.

—Caram! Sí que és perillós, sí. Saps una cosa? —va demanar en Louis, corresponent a la confiança amb què li havia parlat el nen—: Jo també ho feia, això de buscar dins els forats dels arbres. Però, en el meu cas, era un amagatall que contenia un tresor molt valuós.

—Un tresor? De veritat?

—Bé, potser hauria de dir el mapa del tresor —va concloure en Louis en notar la proximitat de l’alè d’en Pierre i la tensió del cos del menut, completament lliurat al seu relat—. La meva germana feia recorreguts amb tatxes i claus de diferent mida perquè jo no em perdés i pogués anar tot sol als llocs… Però això és una altra història!

—No ho entenc. No entenc com pot fer… Com pot anar d’un lloc a l’altre…

—Un dia ho entendràs, Pierre. Hi ha camins de llum que es poden seguir sense veure-hi amb els ulls. T’ho ben asseguro.

I va ser llavors que va treure del seu maletí un bon plec de paperassa amb l’escriptura que ell mateix havia ideat. En Pierre era incapaç d’entendre com aquell home passava els dits per sobre un paper en blanc ple de punts i apareixien paraules del no-res. La parella jove també es va interessar per un fet tan poc usual i fins i tot es van animar a desxifrar algun mot i escriure el seu nom. Després d’aquella demostració, en Louis va percebre que els seus acompanyants havien deixat de compadir-lo per passar a considerar-lo un ésser intel·ligent. Un tracte d’igual a igual: això era el que volia per a tots els cecs i, per aconseguir-ho, calia dotar-los de les eines necessàries. Accedir al coneixement era un dret que no se’ls podia negar!

Dues hores després, amb el cos masegat pels sotracs dels camins i la capacitat d’atenció extenuada per l’esforç de la conversa, en Louis va recollir els punxons, les regletes i els papers que havien servit per escriure petits missatges i mil provatures. Aleshores, va tancar els ulls amb un gest de confort molt semblant al dels vidents i va deixar reposar el cap sobre el seient encoixinat.

En un segon terme va sentir com la parella jove que viatjava al seu costat es desfeia en elogis tot parlant de la recent inauguració de les línies ferroviàries París-Orleans i París-Rouen. Immediatament li va venir al cap en Marc, el més petit dels seus alumnes. Ell era de Rouen! Qui sap, potser amb l’obertura d’aquesta línia la seva família el visitaria més sovint o, amb una mica de sort, li permetrien d’anar-hi els dies de festa. El pobre Marc s’havia passat setmanes senceres arraulit en un racó cantant La Normandie. Deia que a la seva ciutat tothom la coneixia i que se l’havia inventat un oncle seu, un tal Eustache Bérat, que era molt famós i que també tocava la guitarra mentre la cantava. La lletra d’aquell romanç amarat de nostàlgia, però, no l’ajudava gaire a recuperar l’alegria, però cadascú feia passar les penes com bonament podia, i el temps era l’encarregat de fer la resta.

En Louis Braille va anar enfilant records de les múltiples vegades que havia fet aquell mateix recorregut. Viatges agredolços d’anades, de tornades… Aquell primer cop en què, amb fardell i una maleta per sempre desapareguda, va anar a l’encalç de la gran aventura, amb tanta por com ganes. També dotze anys després, quan, de manera inesperada, se’l va reclamar per assistir al sepeli del seu pare. L’olor de la cera de desenes de ciris cremant a l’habitació de la vetlla se li va clavar per sempre al nas. Tampoc no es va poder desprendre del tacte gèlid que li va eriçar la pell quan li va deixar un darrer bes al front.

—Monsieur Braille, la propera parada és París. Arribem en mitja hora a tot estirar.

La veu del conductor de la diligència el va tornar a la realitat. Era a París i en poca estona es reuniria amb el doctor Pignier i en Gabriel Gauthier. Tots dos s’havien compromès a anar-lo a buscar. Les notícies que li havien fet arribar no eren gaire engrescadores, més aviat resultaven inquietants, però estava segur que només representaven la punta de l’iceberg. En més d’una ocasió en Louis s’havia empipat per l’excés de zel amb què el tractaven tant el seu amic com l’antic director. De res no va servir insistir que ja no era una criatura, ni tampoc un ésser desvalgut que necessités protecció. Ells acceptaven sense remugar les queixes d’en Louis, però seguien filtrant qualsevol informació que el pogués amoïnar en excés.

Quan la gravetat dels fets ho havia convertit en inajornable, i sabent que l’arribada d’en Louis era imminent, en Gabriel li havia fet arribar una nota breu informant-lo dels darrers esdeveniments.

En Braille, a poca distància de la parada indicada, la va buscar per rellegir-la de nou. Els seus dits, àgils i segurs, en van desxifrar el contingut sense esforç.