UN RASTRE DE BOIRA
Coupvray, 15 de febrer de 1819
El dia de la seva partença el cel anunciava pluja. La Monique es va llevar molt d’hora per escalfar l’estança, enfornar el pa i anar a munyir les cabres. Després, va fer els bunyols preferits del seu fill, va parar les estovalles de lli, que tenia reservades per a ocasions especials, i va posar la llet a bullir.
Més tard, com cada dia a la mateixa hora, es va dirigir a l’habitació d’en Louis per despertar-lo. Aquest cop, però, no ho va fer immediatament. Va vetllar durant una estona el seu son i va passejar la mirada per l’esguard d’aquell noiet que estava a punt d’abandonar la infantesa. Va acaronar els rínxols de color del blat madur, amb un gest que semblava repetit però que tenia el regust de l’estrena, i li va xiuxiuejar un bon dia a cau d’orella. Abans de posar els peus a terra, la Marie Céline ja havia saltat a sobre del llit i tots dos reien a cor què vols.
La Monique els va deixar sols. En tornar a la sala principal, l’olor del tabac de pipa li va fer saber que en Simon era allà. El baster seia al banc amb el cap cot i no va aixecar la vista de terra en advertir la seva presència. A un pam de l’home, hi descansava una petita maleta de pell que ell mateix havia tallat, cosit i ribetejat. Unes tatxes lluents ocupaven la part frontal. S’hi podia llegir «Louis Braille». Feia goig de debò.
Van esmorzar sense enfilar cap conversa seriosa i mitja hora abans que les busques del rellotge adoptessin la forma d’una au en vol, es van posar en camí. La diligència que anava a París feia una parada a pocs minuts d’on vivien. En Gustave l’esperava a la cantonada, i també van sortir a trobar-los l’alcalde i l’abat, acompanyats d’un nodrit grup de veïns que se’ls apropaven per dir-hi la seva i desitjar-li sort. Monsieur Bécheret no hi va voler faltar i va permetre que els seus alumnes pleguessin abans d’hora. Hi eren tots, victorejant el nom del més petit dels Braille. En Louis estava emocionat i saludava ara els uns ara els altres de la mà de la seva mare, a mesura que anava avançant i l’enrenou li permetia reconèixer les veus.
La diligència va arribar estranyament puntual, però el cel seguia cobert amb núvols negres a través dels quals s’obria pas un tímid raig de sol que no aconseguia el seu propòsit d’escalfar els camps.
El cotxer, un home gras de mitjana edat, es protegia la boca amb una bufanda. Les grenyes que li sortien de sota eren molles, li rajava el nas i desprenia un baf gèlid a cada alenada.
—Fa un fred que pela! Són dos, els passatgers, oi? —va preguntar en veure la gentada que s’havia congregat a la cruïlla de camins.
—Sí, viatjo amb el meu fill —va respondre en Simon mentre ajudava el cotxer a col·locar l’equipatge al sostre, on hi havia altres paquets, fardells i una saca de correus.
Un cop encabit, van tornar a cobrir-ho tot amb una lona. En Louis, obeint la veu del seu pare, no es va entretenir en comiats. La Monique va guaitar a l’interior des d’una distància prudencial. No podria jurar-ho, però li va semblar que la dona asseguda al costat d’una monja era una dida que, temps enrere, també havia residit a la vila. Un ancià i un oficial de l’exèrcit eren els altres ocupants de la diligència.
La porta es va tancar amb celeritat per evitar que el fred envaís el petit recinte, però no va impedir que s’instal·lés al cor de la Monique.
La dona va romandre dreta, mirant el carruatge, una bona estona. Si algú li va parlar no va ser capaç d’escoltar-lo. Es va concentrar en les roderes de la diligència que encetaven nous camins en la neu verge mentre les crineres dels quatre cavalls blancs es fonien amb el paisatge. Un rastre de boira va confondre els contorns en la llunyania, o potser va ser una llàgrima que guaitava, trèmula, als seus ulls, allò que li va desenfocar els perfils.