LA MÚSICA I LES CATACUMBES

«Quan es tanca una porta, s’obre una finestra», deia sovint la Monique, la mare d’en Louis, sobretot cada cop que les coses no anaven prou bé.

Ara que la vida del noi semblava feta un garbuix, aquelles paraules adquirien significat. Els dies costaven de passar sense l’ajuda i la companyia de la Margot. Una sola vegada havia sentit la seva presència, però ella s’havia fet fonedissa, sense ni tan sols respondre als seus precs.

—Érem amics! Vam dir que ens ho explicaríem tot, que ens teníem l’un a l’altre. Te’n recordes? I ara què? No és just, Margot! Aquesta era la meva oportunitat. Per què m’ignores? Per què no em permets retornar-te una mica del que tu has fet per mi? Tan difícil és d’entendre?

Els crits d’en Louis van ressonar en el buit, i el fantasma de la noia es va esborrar amb la mateixa subtilesa que havia aparegut. Ell, però, seguia projectant la seva veu en el replà de l’escala. Giravoltava en l’intent de fer arribar aquell missatge, fos on fos que ella es trobés.

—Em prens per ximple, potser? Encara no te n’has adonat? No em cal veure-hi per saber que ets a prop. Puc notar la teva presència només per com desplaces l’aire quan et mous, pel compàs de les teves passes inquietes, en aquesta mena d’olor de bosc i riu que desprens quan et gires.

La mà d’en Gabriel Gauthier sobre la seva espatlla va esdevenir l’única resposta al clam abrandat d’en Louis. Després, un plor desbocat va negar-li els ulls. Però a diferència de l’aigua, que en amarar la terra l’estova i la fa fèrtil, les llàgrimes del noi recorrien inútilment aquelles conques ermes.

—Voldria estar sol, amic —va dir en emprendre de nou una respiració compassada.

Per algun motiu, les seves cames es van dirigir fins al final del replà. Allí, ple de pols, l’esperava, mut, el vell piano. En Braille el va acaronar abraçant tota la superfície possible i després va recórrer les tecles amb les puntes dels dits per donar veu a les notes més greus. Ja feia uns mesos que dos professors del conservatori venien dilluns i divendres, de manera completament voluntària, a donar classes de música als nois i noies cecs. Portaven, també, un parell de violins, i l’ensenyament es feia per imitació. Les mans dels professors guiaven les dels alumnes, corregien la postura i feien les indicacions necessàries per a l’execució de la peça que, naturalment, calia memoritzar. Aquest fet alentia molt l’aprenentatge i, d’alguna manera, traïa la versió original.

No tenir una partitura on basar l’estudi desanimava la majoria d’alumnes, que, finalment, abandonaven. Practicar fora de les hores convingudes esdevenia inútil; la memòria els enganyava sovint i amb les repeticions de les repeticions s’arribava a resultats molt allunyats de la versió original.

Aquests pensaments anaven i venien de la ment d’en Louis, assegut al tamboret. De sobte, però, el seu esguard va transmutar cap a l’esperança. Sense dubtar-ho, es va dirigir al dormitori i va agafar de la prestatgeria baixa el punxó, un paper i la seva tauleta. Acte seguit va desfer les seves passes i es va plantar davant aquell vell piano construït per en Sébastien Erhard a la primera fàbrica que havia tingut a París.

—Si soc capaç de fer-ho amb les lletres i traslladar-lo als números, per què no ha de ser possible amb les notes? —va preguntar-se amb un somriure a flor de llavis, mentre s’asseia al banc i disposava els estris d’escriptura sobre la falda.

La cel·la amb els sis punts distribuïts en dues columnes contigües de tres havien de contenir la resposta. Es tractava, doncs, de trobar la manera de representar les notes, els silencis, els signes d’octava, les alteracions, el compàs i totes les informacions que aportava la partitura en tinta, la que calia desxifrar per a una bona execució. No ho podria fer tot sol, però buscaria l’ajuda i la complicitat del seu professor i avançarien plegats.

Sota les parpelles closes va imaginar tot un seguit de punts a recórrer, punts que es convertien en melodia quan eren llegits al tacte. Allí mateix va iniciar la primera aproximació. Per a les notes utilitzaria els punts u, dos, quatre i cinc. És a dir, les dues primeres línies i columnes, deixant els punts tres i sis, pertanyents a la darrera filera, per a les figures i els silencis.

La senzillesa era una norma inviolable; calia fugir de fórmules complexes sense renunciar a la precisió; aquest era el contrast i la gran diferència amb el mètode d’en Barbier.

També amb les notes, respectaria la correspondència amb les lletres. Do, re, mi, fa, sol, la. Podrien ocupar el mateix lloc que d, e, f, g, h, i, j de l’alfabet que estava confegint.

Per uns moments en Louis va sentir que tot rutllava, que el nus a la gola es desfeia a poc a poc i era capaç d’empassar-se la saliva sense esforç. Aleshores va decidir escriure la seva primera partitura sense pentagrama. Les notes del Frère Jacques van sonar al passadís una vegada i una altra mentre en Braille perforava la tauleta fent anotacions i provatures que després verificava de nou al teclat.

Tanta era la passió que posava el jove Braille en aquella descoberta que li van passar per alt les petjades que anunciaven la presència de monsieur Tor. Quan el professor va prendre la paraula, en Louis es va sobresaltar.

—No volia pas espantar-te. Veig que estàs molt concentrat, i segur que això que fas és important, però ha tocat la campana i és hora d’anar a sopar. Si vols, t’hi acompanyo i pel camí m’expliques de què es tracta tot plegat.

En Braille hi va accedir de bon grat i va començar a relatar-li tot allò que barrinava i es disposava a fer. A mesura que avançava en el seu discurs, imprimia ritme a les seves passes i en un tres i no res van arribar al menjador. La conversa, però, va quedar a mitges i es van citar per més tard.

El mestre de cistelleria vivia a l’Institut i, aprofitant que la temperatura començava a ser agradable, van seure sobre el pedrís del pati. La claror de la lluna feia més amable aquell retall de cel encabit entre els murs, però només l’home en podia donar fe.

—Puc fer-li una pregunta, monsieur Tor?

—Oi tant! Espero que no sigui gaire compromesa —va afegir el professor amb una ganyota divertida.

—Per què li diuen Tor?

—Bé. En realitat em dic Victor. Victor Signoret. El meu germà petit, que era un mitja llengua, em deia Tor. Encara no havia fet els dos anys quan va morir —va dir l’home amb un fil de veu. Després, escurant-se la gola, va afegir—: D’això, ja fa molt de temps, però.

—Em sap greu, potser no havia de…

—No pateixis —va interrompre el professor quan es va adonar que en Louis no sabia com sortir-se’n.

Aleshores, recolzant els dos peus a terra i aixecant la barbeta cap al cel, va agafar aire i va iniciar el relat de la seva vida:

—Vaig néixer a la rue d’Enfer, a mitja hora caminant d’aquí, en direcció sud. Molt a prop de la paret.

—De la paret? De quina paret?

—És clar, tu vens de fora i no has sortit pràcticament d’aquest cau, però París és molt gran i… Un dia t’he de portar a conèixer la ciutat.

—De debò que ho farà, monsieur Tor?

—Ja hi pots comptar! Però ja et dic que a aquest mur no li dedicarem ni un sol minut, eh! Sempre ha estat un cau de raons.

—I per què el van construir, doncs?

—Per recaptar, Louis, per recaptar. Els grangers generals van proposar al rei Lluís XVI tancar París amb un nou mur i fer-ne obertures únicament per introduir-hi béns, aquells que es consideressin bàsics per al consum. T’imagines vint-i-quatre quilòmetres de mur? Però no és d’això del que et volia parlar —va dir el professor, veient que si s’engrescava en la conversa li costaria encara més d’anar al moll de l’os—. Aleshores el pare era cisteller, un veritable artesà del vímet! Un ofici que va heretar del seu pare i del seu avi i que em va ensenyar a mi. Es guanyava bé la vida i va decidir comprar una casa a la rue Saint-Denis. Era una casa més gran, menys allunyada del centre. Això va afavorir el negoci; sobretot perquè tenia uns baixos espaiosos per utilitzar com a obrador. Les coses ens anaven bé, i fins i tot vam tenir un aprenent que ajudava el pare i feia els encàrrecs. Jo, aleshores, tenia sis anys i era el meu primer any d’escola. Era el mitjà de tres germans. La Chloé en tenia set més que jo i després hi havia el petit, l’Adrien. Treballàvem dur, però no ens faltava de res, fins que se’n va anar tot en orris…

—De veritat que no voldria importunar-lo —va dir en Braille, aprofitant una pausa d’aquell home, que li estava regalant la seva intimitat.

—Deixa’m fer, Louis. Sé que estàs passant per un mal moment, que et debats entre acomodar-te a una situació que t’ha vingut donada, i anar passant sense pena ni glòria, o escoltar el que et dicta el cor, encara que això vulgui dir nedar contracorrent. La vida és dura. La teva, la de tots!

—Com pot endevinar com em sento, monsieur Tor?

—Ai, fill! És una qüestió d’anys. De vegades, si els saps aprofitar, et fan més savi —va dir el professor revoltant-li els cabells—. Tots tenim el nostre propi viacrucis. Alguns porten escrit al rostre les penes, viuen queixant-se, i de renecs i laments en fan un rosari. D’altres planten cara a l’adversitat i miren de fer més amable el seu entorn.

—I és per això que vostè va decidir treballar amb els cecs i ajudar-nos?

—No és tan simple, Louis. Semblava que el meu destí estava escrit. Però de la mateixa manera que tu havies de ser baster, per continuar el negoci del teu pare, i aquell maleït accident que et va fer perdre la vista ho va trastocar tot, la tragèdia també ens va atrapar a nosaltres.

El cor d’en Louis bategava amb força; de quina tragèdia es podia tractar? Monsieur Tor era un home respectat, tenia una bona feina, salut… I, si bé era cert que la seva bonhomia sempre anava acompanyada per un deix de tristesa, no semblava especialment desgraciat. Les paraules de l’home van anar desgranant la història…

—Era el mes d’abril, però el fred encara no ens havia abandonat. Recordo que ens trobàvem tots cinc a la sala i que el foc es consumia. El pare traginava un fort refredat i, per aquest motiu, no havia anat al magatzem per enllestir un encàrrec que calia lliurar l’endemà. La mare l’ajudava a estones, mentre vigilava el perol, i l’Adrien dormia tranquil al llit dels pares. La meva germana i jo ens vam afanyar per anar a buscar llenya, tal com ens havien ordenat. Encara no havíem arribat al magatzem quan, sense previ avís, el terra va desaparèixer a un pam dels nostres peus. Ens vam quedar tremolant sobre els graons d’una escala que conduïa al buit. La Chloé xisclava cridant la mare, però era del tot inútil. El soroll de l’enfonsament s’empassava la seva veu prima i esquerdada pel plor. Jo no era capaç d’articular un sol mot i més tard em vaig adonar que m’havia orinat a sobre. No sé quanta estona vam estar arrambats contra la paret, amb una polseguera que amb prou feines ens deixava distingir els nostres propis contorns i ens obligava a cobrir-nos el rostre per no tossir. Em pensava que no ens en sortiríem; estava horroritzat.

—I els seus pares…

—Els pares van salvar la vida miraculosament, però mai més no van ser els mateixos. El pare va perdre un braç i la mare el seny.

—No es va recuperar mai més? —va preguntar en Louis en veu baixa.

—El meu germà petit va morir esclafat sota el pes de la mare. Ella havia anat fins al llit per donar-li una mica d’aigua quan el trespol va cedir.

—Déu meu! —va exclamar el noi posant-se les mans a la boca.

—Va ser més greu encara del que et pots arribar a imaginar, Louis.

—Pitjor? Què hi pot haver pitjor?

—Quan la polseguera ens va permetre veure el fons…

Monsieur Tor va fer una pausa i en Louis li va prémer el braç en l’intent d’acompanyar-lo de la millor manera que se li va acudir.

—Entre la runa que sepultava els meus pares i l’Adrien, s’hi barrejaven desenes de cadàvers. Esquelets incomplets, cranis i cossos en descomposició ocupaven part del que, fins feia ben poc, era casa nostra.

—No entenc com…

—Algun dia havia de passar, tothom ho deia però ningú no hi feia res. Teníem el cementiri dels Sants Innocents a tocar. Feia deu segles que s’hi enterrava gent. Hi portaven els morts de vint-i-dues parròquies, de l’hospital principal i del dipòsit de cadàvers. Molta gent sense recursos, vaja. Els darrers temps el terra havia pujat dos metres per damunt del nivell del carrer i seguia augmentant; els cossos s’amuntegaven, ja no hi havia més espai.

—Però el que explica és horrorós! —va exclamar el noi, malgrat que tot el coneixement que tenia dels cementiris es basava en el del seu poble, amb tombes individuals i flors al peu de les làpides, i aquell altre on s’havia donat sepultura a la mare de la Margot. Ni l’un ni l’altre tenien res a veure amb allò que monsieur Tor relatava.

—Pitjor encara. Aquest horror s’hauria pogut evitar. Experts de la Universitat de París havien advertit del perill que suposava. Però no en van fer cas i s’hi van continuar obrint foses comunes. Sempre trobaven una excusa per ajornar el projecte, fins que el mur del nostre soterrani va cedir a la pressió.

—Déu meu!

—A partir de la tragèdia es va ordenar el tancament d’aquell cementiri i se’n van construir d’altres, més allunyats de la ciutat. A nosaltres, però, ja ens havien arruïnat la vida.

Monsieur Tor va explicar al noi que, mentre es prenia aquesta decisió, els habitants del districte de Saint-Michel, al marge sud del Sena, també patien enfonsaments, però les causes eren ben diferents. En Louis no donava crèdit a tot allò que escoltava. Per què ningú no n’hi havia parlat abans? Li semblava viure dins una bombolla, al marge del veritable batec de la vida.

—I per quin motiu s’enfonsaven les cases a l’altre costat del riu? —va preguntar en un to moix, com si no estigués del tot segur de voler-ho saber.

—Estimat Louis, el subsòl de París és com un formatge ple de forats!

—Per les rates?

—No! —va exclamar en Tor amb un gest divertit—: Em refereixo a aquests formatges que anomenen Gruyère. Em sembla que els forats són cosa de la fermentació de la llet.

—Nosaltres, a casa, fem un brie boníssim! Els meus germans s’hi dediquen… Però mai no havia sentit a dir que tingués forats, el formatge.

—Tant és. El que volia explicar-te és que París està tota foradada per sota. S’ha pogut demostrar que algunes pedres de Notre-Dame tenen l’origen a les pedreres subterrànies.

—El doctor Pignier ens va dir que aquesta catedral és del segle XII!

—Cert! Però aquestes pedreres ja les feien servir els romans! Passa que no es prenen les mesures adequades. Diuen que les columnes que suporten el pes no estan en condicions, ves a saber! El cas és que, en alguns indrets, les cases s’han esfondrat.

La nit avançava i la humitat procedent del riu anava transformant l’ambient tebi en una frescor que els va fer arraulir.

A vista d’ocell, aquells dos punts negres asseguts al pedrís del pati bé haurien pogut ser dos grills xerricant. Ni l’un ni l’altre, però, ho feien per atreure cap femella. Només per foragitar la por i apropar dues fragilitats vestides de fortalesa.

De matinada, en Louis encara donava voltes al llit. No podia treure’s del cap com de dolorós devia haver resultat al professor veure destruïda la seva família. Com, de sobte, i després de tant de lluitar, es veien desposseïts de totes les seves pertinences i obligats a viure en un solar que les autoritats els havien proporcionat, tot plegat amb un parell de famílies més.

Sense possibilitat de seguir treballant el vímet, el seu pare es va veure relegat a demanar almoina; amb un sol braç, ningú no li volia donar feina. La Chloé era l’única que portava alguns diners a casa. Anava tot el dia amunt i avall fent petits encàrrecs. També va aprendre a cosir. Però el pitjor va ser conviure amb la bogeria de la seva mare. Aquesta imatge, la dona lligada sota la vigilància d’un nen de set anys, va provocar a en Louis un mal físic que podia localitzar a la boca de l’estómac…

—Si no la lligàvem, s’escapava fins al lloc on el seu fill seguia sepultat. S’agenollava ran de la gran fosa i cantava una cançó de bressol mentre es gronxava amb els ulls tancats —li havia explicat el professor.

Aquest episodi portava en Louis a pensar en la seva pròpia mare, el seu patiment durant el temps que havia durat la guerra, i en les humiliacions. En aquell soldat i els precs desesperats de la seva germana…

Monsieur Tor també li havia explicat que, arran del nou projecte del governador policial Lenoir, es van traslladar els cossos del cementiri a les Catacumbes. En una dels centenars de processons que es van celebrar a tal efecte, les restes de l’Adrien van anar a raure a les mateixes entranyes de la terra, a molt pocs metres d’on ara es trobava l’Institut. La mare del petit ja no hi va ser a temps de veure-ho; un any abans havia mort a causa de la tuberculosi.

Quan en Braille va llevar-se a dos quarts de vuit, obeint el toc de campana, els seus peus van plantar-se sobre el terra amb un respecte inusual, nou, com l’afecte que l’uniria per sempre més al seu professor del taller de cistelleria.