1

EN JAY anava amb bici i nosaltres érem a la butxaca de la seva jaqueta rosegant un cacauet quan de cop i volta… BUM! …vam perdre el món de vista. Quan em vaig despertar, jeia a la vora de la carretera i en Wilbur estava dret al meu costat mirant-me.

—Perla, com estàs? Que em sents?

—Estic bé —vaig dir, fregant-me el nyanyo que tenia al cap—. Què ha passat? On és, en Jay?

—Oh, Perla, ha estat horrorós! Tenia sang al cap i el braç li penjava com si el tingués trencat… i…

—Però, què ha passat? —vaig cridar—. On és?

—D’això se’n diu fer-la grossa i tocar el dos —va gemegar en Wilbur—, ho he vist tot. El conductor del cotxe ni tan sols s’ha aturat.

—I en Jay?

—Una dona que conduïa una furgoneta blava s’ha aturat i poc després ha vingut una ambulància. Ha anat tot tan de pressa! L’únic que he sabut després és que s’enduien en Jay a l’hospital. Volia acompanyar-lo, però m’he hagut de quedar amb tu. Oh, Perla, em pensava que eres morta!

No m’ho podia creure. El nostre Jay havia pres mal, força mal. La pena em rosegava el cor, però vaig fer un esforç per contenir-me. Em vaig posar dreta i, aguantant-me amb les potes del darrere, vaig mirar al meu entorn. Només es veia carretera, gespa i arbres, i res no m’era familiar.

—No hi ha manera de poder arribar a l’hospital. No sé ni com anar a casa des d’aquí.

—Aviat es farà fosc —va dir en Wilbur—. Em sembla que hauríem de buscar aixopluc.

A l’altra banda de la carretera hi havia un arbre caigut amb les arrels desplantades. Va passar un tractor amb remolc i, tot seguit, un cotxe.

—Després d’aquest —vaig dir mirant a dreta i a esquerra.

Quan vam ser a l’altra banda, vam córrer a amagar-nos a les arrels de l’arbre.

—Suposo que haurem d’esperar que en Jay ens vingui a buscar. Em sembla que per aquests camps hi ha molta cosa per menjar —va dir en Wilbur olorant l’aire, expectant—. Sento olor de gra i cap allà hi ha un rierol… i… espera un moment. —En Wilbur va alçar el nas per poder olorar millor—. Encara sento una altra olor… com de… rates! 1 vénen cap aquí!

Dues rates passaven per la rasa prop d’on ens havíem amagat. Mentre passaven, una d’elles va trobar alguna cosa per menjar i van començar a esbatussar-se. Grunyien com gossos rabiosos i es debatien sobre les males herbes fins que una d’elles va endur-se el botí.

—Vinga, Unglots, dóna-me’n una mica —va rondinar una rata—. Fa mesos que no menjo cacauets.

—Fuig d’aquí, Pelleringa! —va dir la rata que es deia Unglots, i vam sentir com devorava el cacauet d’una mossegada—. Aquest vespre hi haurà menjar de sobres a la festa dels ratolins.

—Deu ser el nostre cacauet, el que ens va donar en Jay —va dir en Wilbur fluixet.

—Ssst! —vaig fer—. Ens sentiran.

—Torna’m a explicar això de la festa dels ratolins —va demanar la Pelleringa.

—Ens trobarem al camió rovellat del gran magatzem —va dir la Unglots— i esperarem aquí amagades que toquin les nou al rellotge del poble.

—I per què ens hem d’esperar?

—Perquè la Rata Grossa vol assegurar-se que tots els ratolins siguin dins la caixa quan ataquem. Ara calla i escolta, perquè no ho tornaré a repetir. Daixò… on era? Ah, sí… Aleshores entrem, els escalfem i ens atipem!

—Aquesta és la part que més m’agrada —va dir la Pelleringa—. Ara explica’m la resta.

—Oh, Pelleringa, t’ho he dit mil i una vegades!

—Una més i prou, sisplau, Unglots.

—D’acord, un altre cop, però prou, eh? —va rondinar la Unglots—. La Rata Grossa diu que si avui ho fem bé, potser podrem entrar a la banda.

—Que m’escapcin la cua amb el ganivet de tallar carn, si no és això el que qualsevol rata somia! Entrar a la banda de la Rata Grossa! Explica-m’ho un altre cop, Unglots.

—De cap manera! Si m’estic tota la nit explicant-ho, no hi arribarem mai —va dir la Unglots. I vam sentir com fugien totes dues.

Durant un minut no ens vam moure ni vam parlar per por que les rates tornessin. Després, en Wilbur va dir:

—No voldria pas ser al magatzem a les nou. Aquells ratolins no saben quina una els espera.

—Potser hauríem de mirar d’avisar-los, Wilbur. Què et sembla?

—No ens costaria gaire seguir la pista de les rates fins al magatzem —va dir en Wilbur—. Però, tu creus que tindríem temps d’entrar, avisar-los i sortir abans que les rates ataquessin? Aquesta és la qüestió.

—Ja ho sé, que en aquests moments tenim els nostres problemes, Wilbur —vaig dir—, però no et sembla que ho hauríem d’intentar?

En Wilbur va arrufar el nas, va tancar fort els ulls i rondinà:

—Això és massa. Encara no hem sortit d’un malson, que ja ens emboliquem en un altre.

Tot seguit vam sortir d’entremig de les arrels i durant una estoneta vam mirar entorn nostre per assegurar-nos que quan tornéssim recordaríem el lloc. Després vam córrer darrere les rates. El rastre que havien deixat era recent i fàcil de seguir, sobretot per a en Wilbur, que tenia molt bon nas. De vegades penso que podria ensumar un formatge manxego d’un quilòmetre lluny i dir si és de gust suau o fort.

A dos-cents o tres-cents metres de l’arbre vell, les rates havien deixat la rasa i travessat la carretera per seguir la via del tren, que era coberta de males herbes, flors silvestres i deixalles.

Vam trobar el plat d’una roda vella ple d’aigua de la pluja i ens vam aturar a beure. Després de fer-me passar la set, em vaig veure reflectida a l’aigua. Semblava tan atemorida que em vaig espantar. Aleshores em vaig adonar que no era la meva imatge la que es reflectia a l’aigua, sinó la d’en Wilbur!

Després de deixar la via del tren, les rates havien passat per un pati de ferralla i havien travessat un solar. A una punta del solar hi havia un gran edifici de totxos amb poques finestres i la teulada plana.

—Allò deu ser el magatzem —vaig dir.

—Mira! El camió vell i rovellat —va dir en Wilbur—. Les olores? Allà hi deu haver unes dues dotzenes de rates!

El magatzem tenia diverses portes metàl·liques que s’obrien i es tancaven en seccions. N’hi havia una que estava espatllada i en comptes de tancar bé fins a terra com les altres, deixava un forat prou gran perquè ens hi poguéssim esmunyir per sota. Anàvem a entrar quan en Wilbur es va quedar clavat.

—No! Es massa perillós. Vinga, sortim d’aquí.

—Però, Wilbur, aquells ratolins ens necessiten!

—Ja ho sé! Ja ho sé! —va cridar en Wilbur—. Però no puc entrar. Tinc tanta por…!

A prop de la porta hi havia una canonada de ferro prim i m’hi vaig acostar.

—Fica’t aquí dins, Wilbur. És estreta i les rates no hi podran passar. Si vénen ratolins, avisa’ls. Jo entraré i ho diré als altres.

BANG! Vam sentir un terrabastall. Em vaig girar en rodó i vaig veure tot un tros de tub de desguàs que es movia amb el ventet i picava contra la paret de l’edifici. Quan em vaig tornar a girar, en Wilbur ja s’havia amagat a la canonada.

—Aquí estaràs segur. Jo torno de seguida —vaig cridar-li, i em vaig esmunyir per sota la porta.

No m’agradava deixar en Wilbur tot sol, però les rates havien dit que atacarien a les nou i tenia por de no tenir temps d’avisar els ratolins.

El magatzem era tan immens que un cop a dins, em va semblar que tornava a ser fora. Mirés on mirés, veia caixes de fusta amuntegades que s’enlairaven com blocs de pisos, amunt, amunt fins al sostre, on hi havia claraboies de vidres glaçats. Seguint la forta olor de ratolí vaig arribar a la part de davant de l’edifici, on vaig trobar un vell que dormia en una butaca. Portava un uniforme de vigilant de color verd fosc i, cargolat als seus peus, hi havia un gran pastor alemany. Tots dos dormien, però no me’n vaig fiar. Sense apartar la vista del gos, vaig passar per davant seu fent una gran volta.

A mesura que avançava per les fileres de caixes, l’olor de ratolí era més i més forta. Gairebé podia distingir l’olor de cada ratolí, però alguna cosa interferia la pista: semblava perfum. Finalment, després de girar una cantonada, vaig veure una caixa diferent de les altres. A primer cop d’ull, semblava igual. Era feta de taulons de pi matussers, tenia suports metàl·lics als caires, tires fortes de filferro que anaven de dalt a baix i la paraula fràgil marcada als quatre costats. Però en un tauló de baix de tot, a pocs centímetres de terra, hi havia un forat causat per un nus de la fusta. Pel forat vaig veure una llum groga que feia pampallugues i vaig sentir música i veus de ratolins que xerraven. M’hi vaig acostar i vaig entrar.

—Benvinguda a la festa! —Dos ratolins em van saludar a l’entrada del forat—. Hi ha menjar per a tothom. Serviu-vos vosaltres mateixos!

Volia parlar amb ells, però abans que pogués badar boca ja havien marxat tot ballant.

A la caixa hi havia una gran taula d’antiquari. Era molt bonica. Les potes, que representaven urpes de lleó, s’aguantaven damunt de pilotes de tennis. A una punta de la caixa hi havia unes quantes ampolles de perfum. Evidentment, allò era el que havia despistat el meu olfacte. A prop de cada pota de la taula hi havia piles de menjar: xocolata, formatge, galetetes, fruites seques, trossos de cansalada viada, molles de pa, fruita confitada, arrels i llavors, cereals i moltes coses més, tantes, que no podria pas dir-les totes. Sota la taula, al fons de la caixa hi havia una espelma encesa. Era petita, però feia molta llum. Al costat de l’espelma hi havia un conjunt musical, una banda de grills i granota. La granota, de color verd lluent, seia al centre del grup i mentre ella rau-cava amb expressió seriosa marcant el compàs invariable, els grills tocaven fantàstiques melodies. Dotzenes de ratolins ballaven entorn de la banda, i la seva ombra es reflectia a la paret de la caixa quan saltaven i es movien.

Avançant entre els balladors, em vaig dirigir cap a la banda buscant algú a qui pogués explicar que vindrien les rates. No havia anat gaire lluny quan algú em va cridar pel nom:

—Perla!

Aquella veu m’era molt familiar. Em vaig girar i em vaig quedar muda de sorpresa. El meu germanet Tony!