3

ERA una bogeria mirar de lluitar contra les rates, per això ens vam amagar darrere un pal metàl·lic i vam observar i esperar. Hi havia una rata que era el doble de grossa i deu vegades més lletja que les altres.

—Aquella és la Rata Grossa —va dir la Vera—, es una matagats que esgarrifa.

Tal com l’Albert havia imaginat, les rates no passaven pel forat, però n’hi havia dues que ja treballaven per engrandir-lo.

—He vist cucs que masteguen més de pressa que vosaltres. Afanyeu-vos! —va bramar la Rata Grossa.

—Sí, Rata Grossa! Ara mateix —va dir una de les rates que rosegava el forat.

—Ja no falta tant —va dir l’altra.

Així que van badar boca, vaig saber que eren la Unglots i la Pelleringa, les rates que en Wilbur i jo havíem sentit parlar mentre estàvem amagats a les arrels de l’arbre.

—Feu-vos enrere! —va cridar la Rata Grossa. No parava d’anar amunt i avall, impacient—. Necessito lloc per pensar.

Tret d’Unglots i Pelleringa, totes les rates es van apartar i van formar un gran semicercle entorn del forat.

La Rata Grossa va avançar cap al forat, i després d’aclarir-se la veu, va dir:

—Escolteu, talps, sóc la Rata Grossa! Sabeu qui sóc jo? Sóc la rata més grossa i més malvada que mai ha existit o existirà. Sóc tan dolenta que ni la meva mare no em vol. Ningú no em pot veure de tan mala peça que sóc. I sabeu per què no puc beure llet? Doncs perquè només de mirar-me-la, es pren i es torna formatge.

Les rates estaven encantades amb el que deia i s’ho passaven tan bé que es donaven copets a les costelles les unes a les altres i se’ls escapava el riure.

—Silenci! —va cridar la Rata Grossa, i va fer callar el grup a l’instant—. A veure… on érem? Ah, sí… deia que sóc molt mala peça. Però ara mateix més que mala peça el que tinc és pressa per menjar. Tinc molta gana i ja fa massa estona que m’espero. Doneu-me menjar ara mateix! Em sentiu? Ara mateix, i qui sap si seré més benèvola amb vosaltres.

—No! Fuig d’aquí! 0 te’n penediràs —va dir una veu des de dins la caixa.

—Alça! Aquest és en Tony! —va dir la Vera.

La Rata Grossa estava indignada.

—Ningú, absolutament ningú no gosa parlar-me d’aquesta manera! Que em sents? Ningú! —va barbotejar.

—Deixa’ns tranquils. Fuig d’aquí ara mateix! —va cridar en Tony.

—Ja has begut oli. Tots morireu. Escolta’m bé! Tots! —va bramar la Rata Grossa—, us xuclaré els budells, us esclafaré el crani, m’escuraré les dents amb els vostres bigotis…! —I va continuar parlant tan enfadada i tan de pressa que no entenia la meitat del que deia.

Quan va haver acabat, en Tony va cridar:

—Deixa’ns en pau! T’ho adverteixo!

Aquesta vegada, la Rata Grossa es va limitar a tornar amb la seva banda i va escridassar la Unglots i la Pelleringa.

—Rosegueu!

—Quin coratge que té en Tony! El recordaré sempre així —va dir l’Albert tot seriós.

Només era qüestió de temps, que el forat fos més gros perquè les rates poguessin esmunyir-s’hi. Després començaria la matança.

Tot d’una, la Unglots i la Pelleringa es van apartar del forat.

—Què passa? —va bramar la Rata Grossa olorant amb el llavi superior arromangat—. Que és aquesta olor?

—És el perfum de la Lucy! —va mussitar la Vera—. En Tony en deu haver vessat una mica pel forat.

—I quina olor que feu! Ooooh! —Les altres rates van començar a riure’s de la Unglots i la Pelleringa.

—No pareu de rosegar! —els va ordenar.

—Sisplau, Rata Grossa, no ens hi obliguis!

—I doncs? Que no voleu fer bona olor per a la festa? —insistien les rates.

—Rosegueu! —va manar la Rata Grossa.

En Tony va tornar a deixar anar perfum pel forat, i la Unglots i la Pelleringa es van fer enrere.

—Voleu formar part de la banda, oi? —va amenaçar-les la Rata Grossa.

—Oh, sí, Rata Grossa, ho saps prou bé! —va respondre la Unglots.

—Aleshores cal que obeïu les ordres. I jo us ordeno que rosegueu! Em sentiu? A rosegar tothom!

—Per favor, Rata Grossa, farem el que vulguis: empaitar gats, matar pollastres…, qualsevol cosa. Però no ens facis fer això —va suplicar la Unglots.

—Que no veus la pudor que fem? —va afegir la Pelleringa.

—Vinga! —va explotar la Rata Grossa.

—Anem —va dir la Unglots—. Val més que fugim d’aquí. —I totes dues es van perdre en les ombres del magatzem.

—Si marxeu ara, mai més no podreu entrar a la banda! —va dir-los la Rata Grossa, però les rates van continuar la seva marxa sense immutar-se.

—On aneu tan perfumades? —van cridar les altres rates enmig de la foscor—. Torneu, ninetes, volem olorar-vos bé.

La Rata Grossa estava tan enfadada que va fer petar les dents i va esgarrapar el terra amb les ungles. Però ningú no va obeir les ordres de continuar la feina que la Unglots i la Pelleringa havien deixat a mig fer. Cap rata volia acostar-s’hi, al forat. Per un moment va semblar que la mateixa Rata Grossa engrandiria el forat. Va avançar unes passes, però després es va aturar. Fins i tot la Rata Grossa tenia por de fer mala olor!

—Ratolins, cucs, tant se val. Anem a l’abocador a buscar alguna cosa decent per menjar! —va dir.

—Així doncs, no hi ha banquet? —van protestar les rates.

Però quan la Rata Grossa va fer mitja volta i va marxar, totes la van seguir. Pocs minuts després, al magatzem no hi quedava ni una rata i vam poder tornar a la caixa.