13

AIXÍ que vam entrar al poble, els ratolins nadius ens van envoltar.

—Wamba tornat! —cridaven—, Wamba trobat!

La mare d’en Wamba va sortir corrents de la cabana més gran, que era al centre del poble, i va recriminar el jove ratolí. Però les llàgrimes que li rodolaven galtes avall eren d’alegria.

—No t’escapis mai més! —el va renyar—. On anat?

—No anat enlloc. Jo jugo. Planta menjacarn roba Wamba. Jo por… crido, crido i crido. Ratolins bons trobat Wamba.

La mare d’en Wamba, la Lowpa, ens va acollir molt bé i el seu pare, en Boorha, que era el cap de tota la tribu, va insistir que ens quedéssim perquè ens poguessin honorar com calia per la nostra bona acció.

—Ballem i celebrem trobat Wamba. Us donem gràcies i també a esperits que us guien aquí.

Quan anava a dir-li a en Boorha que no podíem acceptar la seva invitació, l’Albert em va xiuxiuejar:

—Potser el més assenyat és acceptar la seva hospitalitat. —Girant-se cap a en Boorha, afegí—: Ens plaurà molt quedar-nos a celebrar-ho, però en acabat hem de marxar per pujar a la muntanya.

En sentir que volíem anar a la muntanya de la Granota, l’expressió de satisfacció de la cara d’en Boorha es va transformar en evident preocupació. Semblava que ens anava a advertir d’alguna cosa, però no ho va fer. Es va girar cap a la gent del poble i va dir solemnement:

—Que tambors toquin ritmes de festa i alegria, que balladors transformin tristesa en pols. Que esperits de selva sentin cançons nostres i sàpiguen que estem agraïts.

I en sentir aquestes paraules, tot el poble va començar a bullir d’activitat. Molts ratolins van córrer cap a les cabanes i van sortir-ne amb estranyes vestimentes. Portaven llargues faldilles d’herba, màscares d’escorça pintada amb suc de baies i fang, i al cap duien toques molt treballades.

Poc després, la meitat dels vilatans ballaven en cercle al voltant de la cabana principal mentre vint ratolins o més picaven grans tambors fets d’algues tensades damunt closques de cargol i de cloïsses. Era un espectacle que desbordava alegria, un regal que valia la pena gaudir. El repic del tambor hipnotitzava, era ple de vida, i els balladors no van perdre el pas en cap moment. Movien la cua i, saltant uns damunt dels altres, rodolaven per terra com els acròbates al circ. Vells i joves dansaven amb frenètic deliri i abandó i de vegades les seves postures feien riure.

Aquell ambient de disbauxa es contagiava tant, que van haver d’agafar en Tony perquè no sortís a ballar. Nosaltres érem els hostes honorats i no es consideraria gaire correcte que prenguéssim part en la celebració. Al capdavall, algú havia de fer de públic!

Ens van guiar amb tota la pompa a la cabana principal del centre del poble. Allà, juntament amb en Boorha, la Lowpa i en Wamba, vam seure sobre coixins de beines de llavors i ens van oferir els menjars més saborosos que es poden trobar a la selva. En aquella festa no es va estalviar res. No m’hauria imaginat mai que a la selva hi hagués tants gustos desconeguts.

La festa va durar tota la tarda, fins tard al vespre. Els balladors semblava que no es cansaven. Quan es va pondre el sol, van reposar una mica, però només fins que va sortir la lluna. Després, amb les forces renovades, van començar a ballar un altre cop.

—Cada ball explica conte —va dir en Boorha—. Cada conte explica història de tribu. Nostra història és llarga, moltes aventures, més saviesa. Ara balladors expliquen sobre muntanya i monstres ferotges que viuen allà.

Alguns balladors portaven màscares ferotges i d’altres feien gestos simulant que escalaven la muntanya. Els que feien de monstre jeien estirats a terra com si s’amaguessin i quan els altres van arribar a dalt, els monstres van sortir per atacar-los. Es van defensar, però els monstres els van vèncer i van ballar damunt els seus cadàvers.

—Aquesta dansa és molt antiga. Donada a tribu per una raó. Ratolí savi aprèn d’avantpassats: defuig problemes i estalvia penes.

—Tu has pujat mai a la muntanya de la Granota? Has vist els monstres amb els teus ulls? —va preguntar l’Albert.

—No. Ni pare, ni avi, ni besavi pujat muntanya.

—Nosaltres no tenim por de res —va afirmar en Tony.

—De res? —vaig preguntar-li jo.

—Vaja, de gairebé res —va rectificar.

—No és qüestió de por —va dir, pacientment, en Boohra—. Boohra combat por quan cal, però de vegades és millor caminar sobre petjades i seguir cues d’avantpassats savis.

—Però… nosaltres hem de pujar a la muntanya —vaig dir—; per això hem vingut. A més, els monstres de la dansa fa molts anys que van existir i potser ja no en quedi cap i…

—Doncs, pugeu. —En Boorha va afirmar amb el cap diverses vegades i, només amb un cop de potes, tot d’una tothom va deixar de ballar i tocar—. Donat gràcies. Ara a descansar —va dir als vilatans, i va fer una cerimoniosa inclinació del cap.

—Llarga vida a Boorha! —van cridar tres vegades, i la festa va acabar tan de sobte com havia començat.

—Esteu cansats, oi? —va dir la Lowpa—. Veniu, jo porto a cabana i descanseu.

La cabana dels hostes semblava igual com les altres. Era feta de palla lligada amb herbes i la porta principal donava al mig del poble. No tenia finestres. A terra hi havia estores teixides que aïllaven la humitat.

L’endemà al matí ens vam rentar al rierol i després ens van portar a la cabana d’en Boorha a fer un bon esmorzar. Hi havia tant de menjar, que no ens vam poder acabar ni la meitat del que ens donaven.

—Sembla que hagi tornat a la xarcuteria —va comentar la Vera fent un rot moderat—. Sempre mengeu així?

—Selva ens dóna tot. Mengem bé —va respondre en Boorha.

Quan va arribar l’hora de marxar, ens vam posar drets i vam donar les gràcies als nostres amfitrions. En Boorha, però, no ens va deixar marxar sols.

—No està bé honorar convidats avui i enviar a perdició demà. Si pugeu muntanya, jo busco ratolins molt forts. Anem amb vosaltres.

Era un gest de valentia per part d’en Boorha i si bé vam mirar de fer-lo canviar de parer, no es va deixar convèncer.

—Si monstres són morts, ho sabrem. Això és bo —va explicar—. Si són vius, necessiteu ajuda. Una manera o altra, és bo que vinguem.

—Wamba també? Sí, pare? —va preguntar en Wamba.

—Wamba no! —va dir en Boorha—, Wamba massa jove.

En Tony es va disgustar quan va saber que el seu nou amic, en Wamba, no podria acom-panyar-nos a la muntanya.

—Et pots quedar al poble i jugar amb ell —vaig dir a en Tony—. Et recollirem de tornada. T’ho passaràs bé.

—I que em perdi el moment de trobar el tresor? Això sí que no! —va exclamar en Tony.

Amb l’estómac ple i ben descansats, vam tornar a endinsar-nos a la selva camí de la muntanya de la Granota. En Boorha va insistir que els seus ratolins ajudessin a portar les provisions. Gràcies a la seva ajuda i a uns guies experts, vam avançar el doble que el dia anterior.

Feia més calor que mai a la selva i a mesura que avançava el matí es feia tan insuportable, que em vaig treure l’armilla i vaig desar el mapa en un dels cofres que havíem portat. Vaig penjar l’armilla en un brot de bambú amb la intenció de recollir-la de tornada.

—Descansem aquí —va dir en Boorha—, pujar a muntanya és llarg camí.

Quan no trobàvem aigua de la pluja a les parts buides de les plantes, en Boorha sabia perfectament quines eren les tiges més sucoses i tendres per mastegar. Cap al migdia vam arribar al peu de la muntanya de la Granota i vam començar a pujar. De primer els pendents eren suaus i el terra, ferm, però de seguida el camí es va tornar més abrupte. Hi havia trossos que feien un pendent molt dret i avançàvem a poc a poc. Diverses vegades hi va haver petites esllavissades de terra i pedres. Afortunadament ningú no va prendre mal i vam reprendre la marxa.

Una vegada que em vaig aturar a comprovar el mapa, en Boorha va dir:

—Teniu moltes coses estranyes. D’on treus aquesta mena d’escorça?

—No és escorça. Però, de fet, surt dels arbres —vaig explicar-li—. Es diu paper.

—Per què atures sovint? Per què sempre mires paper?

—Em diu per on he de tirar —vaig contestar.

En Boorha va acostar l’orella al mapa.

—No sento res. Aquest paper… parla a tu, però Boorha no sent.

Era evident que la tribu d’en Boohra encara no coneixia l’art d’escriure i de llegir, per això vaig dir:

—El paper no em parla a les orelles, sinó als ulls.

En Boorha va fer que sí amb el cap.

Mentre anàvem pujant, sovint em girava i mirava la fantàstica vista de més avall. Més enllà de la selva exuberant es veia la platja. Des d’aquell punt elevat, la platja semblava una línia groga envoltada d’una taca de mar blava, immensa i lluent.

—Viviu en un lloc molt bonic —vaig dir a en Boorha.

—Sí, molt bonic —va reconèixer—. Parla a ulls, cor i ànima de Boorha.

Era ben avançada la tarda quan vam enfilar l’últim pendent escarpat i vam arribar al punt més alt de la muntanya de la Granota. Fins i tot en Boorha semblava esgotat, però baldat com estava, quan va arribar al cim va començar a saltar amunt i avall i a cridar:

—Jo dit no vinguis! No vinguis! —no parava de repetir.

De primer no sabia pas per què cridava, fins que vaig veure en Wamba.

—No sóc tan petit. Wamba és valent com Boorha.

En Boorha va sospirar i va donar copets al cap d’en Wamba.

—No és bo enviar-te a casa ara. Com arribat tan de pressa?

—Wamba fet drecera per maresmes. No descansat, arribat primer i trobat coses. Ara ensenyo.

Ens va guiar, passant per un tros d’herba espessa, a unes roques de granit. Darrere les roques hi havia uns ossos molt grossos.

—Ossos de monstre! —va dir en Wamba.

No hi havia dubte sobre els ossos que en Wamba havia trobat. En Tony va començar a regalimar suor freda i a tremolar.

—No, Wamba. Són ossos de serp! —Es va estremir i reculà esporuguit—. Fugim d’aquí.

Abans que poguéssim dir res per tranquil·litzar en Tony, en Wilbur, que havia agafat el mapa del cofre, ens va cridar que anéssim al tronc on era.

—Pugeu aquí dalt —va dir—. Us vull ensenyar una cosa.

Quan vam ser tots a dalt, en Wilbur va assenyalar un indret a pocs metres d’allà. En Tony estava dret al meu costat i encara tremolava.

—Sembla una cova —va dir la Vera.

—Diria que és el punt marcat amb una creu al mapa —va dir en Wilbur.

—L’illa de la Granota i la muntanya de la Granota existeixen, però jo encara dubto que hi hagi un tresor —va dir l’Albert—. Esbrinem-ho d’una vegada.

En un tres i no res hauríem saltat del tronc i corregut cap a la cova, però alguna cosa es va moure entre les ombres. Serpentejant per les roques, van aparèixer dues grans serps. En Tony va fer un crit sufocat alhora que aquelles bestioles s’esmunyien entre l’espessa herba. Un segon després va sortir una altra serp. Era encara més grossa. Igual com quan veus passar un tren, vam veure com es ficava a la cova. Aleshores vaig veure clar el que volia dir C SE. Era evident que les lletres que s’havien esborrat eren LOT i RPS. Ajunta les lletres i vet-ho aquí: CLOT de les SERPS!