6

DARRERE d’en Tony hi havia dues grans torradores i quan el gat va aparèixer davant seu, en Tony es va ficar entremig dels dos aparells.

—Johnson! Et vaig dir que no volia veure més el gat! —va cridar el xef, un home cepat que duia un bigoti prim com un llapis.

—El gat? Quin gat?

El tal Johnson, que rentava els plats a la pica, es va girar.

—No facis el despistat —va cridar el xef, brandant el batedor d’ous—. Saps prou bé que va contra les normes. Si no fas sortir el gat de la cuina, li ho dic ara mateix al capità.

—Però, senyor —va dir el rentaplats—, em sembla que ha acorralat un ratolí. No veu que està a punt de saltar? Quan s’ajup així vol dir que ha acorralat alguna cosa.

El xef es va acostar al taulell i va mirar entremig de les torradores.

—Ah, sí… veig com li brillen els ullets negres. Aquestes bestioles empipadores…! —va dir el xef amb menyspreu, i després d’acaronar el gat amb els dits rabassuts, va engegar les dues torradores—. Ai caram de gatet. Vols enxampar un ratolí però no pots, oi? No pateixis, que quan tingui massa calor, sortirà. Aleshores podràs menjar calent. I tu, Johnson, ja pots tornar a la feina.

—Així doncs, puc deixar en Jeroni aquí? —va demanar el noi—. No li agrada estar-se a la meva cabina. És tan petit.

—És clar que sí —va respondre el xef—. Si caça ratolins, per mi ja es pot quedar. Ara bé, si el capità ho arriba a saber, aleshores… t’hauràs d’espavilar.

—Gràcies, senyor —va dir en Johnson, somrient.

El noi va tornar a la pila de plats bruts, el xef va continuar cuinant i en Jeroni va seure al taulell mirant amb atenció l’espai entre les dues torradores. Amb tota la musculatura en tensió, a punt de saltar en qualsevol moment, semblava talment una estàtua.

—La gent! —L’Albert estava que s’enfilava per les parets—. Mira que en són, de ximples! En Tony no els ha ni tocat un pèl i només perquè és un ratolí ja se’l volen carregar. I quin mal ha fet? Robar una galeta? Jo he vist què fan a la xarcuteria amb el menjar. Cada deu minuts en llencen molt més que tot això.

—Marrec capsigrany! T’has posat en un bon embolic —va dir en Bill el Vell.

—Baixaré i distrauré en Jeroni —va dir la Vera—. Així en Tony podrà intentar fugir.

—No, espera’t! Tinc una idea encara més bona, però no hi ha temps i no us la puc explicar. Vosaltres busqueu on és el capità d’aquest vaixell i torneu cap aquí —va dir l’Albert, i tot seguit va marxar per la conducció de l’aire pel mateix camí per on havia vingut.

—Ep! Un moment! Torna! Quina és aquesta gran idea? —vaig córrer darrere seu, però l’Albert és un bon corredor i quan vaig enxampar-lo ja baixava per un dels respiralls que donava a una cabina de passatgers.

—Que et faria res dir-me què fas? —vaig cridar-li.

—Baixa i mira-ho tu mateixa —va contestar amb contundència.

Penjat al respirador hi havia un penja-robes amb una camisa de cotó, i a sota, el llit. Vaig passar pel respirall, em vaig agafar al penja-robes, em vaig deixar caure per la peça de roba i finalment vaig saltar al llit. L’Albert ja havia travessat el llit i s’havia plantat damunt la tauleta de nit que hi havia al costat. Allà hi havia un pot de tinta i un bloc de paper de carta.

—Ho he vist quan anàvem a la cuina —va dir l’Albert mentre provava d’obrir el pot de tinta.

—Et sembla que ara és moment d’escriure cartes? —vaig preguntar.

—Sí, de fet, sí. I no t’estiguis aquí plantada, dóna’m un cop de pota.

—Però, Albert —vaig aguantar el pot mentre ell feia rodar el tap—. Què té a veure una carta amb el fet que hem d’ajudar en Tony?

—Confia en mi. Ara, vejam… Com començaré? —L’Albert rumiava mentre sucava la cua al pot de tinta.

—Albert! Això és una ximpleria! Un gat està a punt de menjar-se el nostre germà petit, i tu aquí practicant les teves habilitats ratoliteràries!

Actuant com si jo no hi fos, l’Albert va començar a escriure aquesta carta:

—Ve-t’ho aquí! Ara el capità s’ocuparà d’en Jeroni —va dir l’Albert.

—Ja ho entenc… Donaràs aquesta nota al capità.

—Si és que el trobem —va dir l’Albert, posant-se la nota doblegada pel mig a la boca.

Mentre ens enfilàvem per tornar a les conduccions de l’aire, no podia treure’m del cap el pla de l’Albert per fer que el gos guardià empaités les rates.

—Espero que aquesta brillant idea sigui millor que l’última —vaig dir mentre corríem cap a la cuina.

Quan vam arribar, els altres ja ens esperaven.

—Hem trobat el capità. És al pont —va saludar-nos en Bill el Vell.

—I en Jeroni? —vaig preguntar.

—Encara és allà —va dir la Vera—, però dubto que en Tony pugui aguantar gaire estona més.

—Porteu-me fins on és el capità! —va cridar l’Albert, i vam marxar tots menys la Vera, que es va quedar vigilant en Tony.

El pont era força lluny de la cuina i hi havia pujades molt dretes per arribar-hi. Mentre m’esforçava per no quedar enrere, no em podia treure en Tony del cap. Confiava que aguantaria prou perquè funcionés el pla de l’Albert. Per fi en Bill el Vell es va aturar davant d’un respirador. Bufant i panteixant, el vam envoltar i vam mirar el pont del vaixell. A sota teníem una espaiosa sala amb grans finestres de cara al mar. La cambra era plena d’aparells electrònics, ordinadors, mapes, gràfics i pantalles de radar. Al mig de la sala, sota mateix del nostre respirall, hi havia tres homes que duien uniformes. Amb brúixola i compassos, estudiaven un gran mapa.

—El de la barba és el capità —va dir en Bill el Vell—. Si més no, he sentit que li deien capità McCall.

—Amb això ja en tinc prou —va dir l’Albert, i va deixar caure la nota pel respirador.

Com una gran papallona blanca, la nota va voleiar i va aterrar damunt el mapa, a pocs centímetres de la mà del capità.

—Mmmm… què és això? —va dir enxiquint els ulls mentre llegia la nota—. Un gat a la cuina? Qui ha escrit aquesta nota?

Els altres dos homes van remenar el cap.

—Jo no —va dir un.

—Es la primera vegada que la veig —va dir l’altre.

—Mmmm, m’adono que ningú no vol fer costat als perdedors —va dir el capità McCall, i va agafar l’intercomunicador per telefonar a la cuina—. Hola, sóc el capità. Vull parlar amb el xef… Ets tu, el xef? M’han dit que hi ha un gat a la cuina. Saps perfectament que això va contra les normes. Fes-lo fora ara mateix! I escolta… fes que em portin el dinar a la cabina de seguida. Tinc gana! I res de puré de patates. Pensa-hi. No puc sofrir el puré de patates!

—Funciona! —va cridar l’Albert—. Però, encara no sabem si en Tony està bé. Anem!

Corrent cames ajudeu-me, vam tornar a la cuina per les conduccions de l’aire.

—S’han endut en Jeroni —va dir la Vera quan arribàvem—, però en Tony encara és entre les torradores… No, espera! Ara surt!

Ensumant per assegurar-se que el gat no hi era, en Tony va treure el cap. Anava amarat de suor i tenia els ulls vidriosos. Tenia els bigotis tan a prop de terra que vaig pensar que se’ls trepitjaria. Va començar a caminar amb pas vacil·lant.

—Sembla que l’hagin mig rostit! —va dir en Wilbur.

—Mig rostit o cru, val més que guilli abans no l’enxampi el cuiner —va advertir la Vera.

—Tot just són les onze i ja vol el dinar —va queixar-se el xef remenant el batedor d’ous—. Es el capità… Ja ho hauria de saber, que aquí a la cuina falta personal.

Mentrestant, en Tony va mirar enlaire cap on érem nosaltres, va fer dues passes i es va desplomar.

—Tony! Aixeca’t! —vaig cridar, però no es va moure. Es va quedar estirat damunt el taulell i al descobert com un fregall escorregut.

—Que et veuran els cuiners! Amaga’t! —va cridar en Wilbur.

Lentament, en Tony es va començar a moure. Fent un gran esforç, va aixecar el cap, es va posar dret i va començar a caminar insegur i amb els genolls que se li enredaven. Però es va equivocar de direcció i marxava cap a la vora del taulell.

—Oh, no! —vam cridar-li—. Vigila on vas! Gira!

A cada passa tentinejant en Tony s’acostava més i més a la vora. Vaig aguantar la respiració.

—Si cau, que en pau descansi —va dir en Bill el Vell.

Però en Tony no va caure. Quan arribava al final del taulell es va aturar, va vacil·lar una mica i es va girar. De moment havia evitat el desastre, però ara anava taulell avall de dret cap al xef.

—No, cap aquí no! —vam cridar.

Devíem fer força tabola perquè un dels rentaplats va deixar per un moment la feina i va mirar cap a nosaltres. Ignorant els nostres crits, en Tony va continuar marxant amb penes i treballs, consumint les poques forces que li quedaven, fins que finalment es va entrebancar amb la safata del capità i va caure dins. Espatarrat enmig d’un bassal de salsa, i entre daus de pastanaga i pernil fregit, en Tony va badallar, i es va cargolar com si es disposés a fer la becaina damunt el seu llit.

—Vinga, Vera —va dir en Bill el Vell empassant-se pel respirall—, distraurem els cuiners. Vosaltres mentrestant traieu en Tony de la safata.

La Vera i en Bill el Vell van baixar com van poder per les llaunes i van arribar al taulell. L’Albert, en Wilbur i jo els vam seguir, però mentre ells corrien pel taulell, nosaltres ens vam amagar darrere un sac de sucre. Els cuiners, atrafegats com estaven amb el dinar, no van veure en Bill i la Vera.

La Vera va fer caure una cullera a terra.

—Mira! Més ratolins! —va cridar un cuiner, i va agafar l’espàtula com a arma d’atac.

—Atrapa’ls! —va dir un altre.

Mentre en Bill el Vell i la Vera marejaven hàbilment els cuiners, vam córrer fins al final del taulell i vam saltar a la safata.

—Au, vinga, Tony. —Vam voler agafar-lo, però estava tan desconcertat que s’hi va resistir.

—Deixeu-me tranquil —va rondinar—. Que no veieu que vull dormir? Marxeu o us ruixaré amb perfum.

—Està delirant!

Mentrestant, el xef havia interromput la cacera d’en Bill i la Vera el moment just per agafar una gran tapadora d’acer inoxidable i posar-la damunt la safata del capità.

—Oh, no! —va gemegar en Wilbur—. Tornem a estar atrapats… i avui ja és la segona vegada!