1

AIXÍ que vam entrar, la Lucy i en Frederic ens van rebre amb un gran somriure.

—Patíem de debò per vosaltres —va dir en Frederic.

—Què ha passat amb el gos guardià? —va voler saber la Lucy—, si a en Tony no se li hagués acudit de fer servir el perfum, aquesta festa hauria acabat molt malament.

En Tony somreia orgullós.

—Ben mirat, em sembla que ha estat una bona idea que no vingués amb vosaltres, oi que sí? —va dir, vantant-se.

L’Albert va fer que sí amb el cap, però no va dir res.

—Au, vinga, amics —va dir en Frederic—, la nit és jove i tot just ha començat la festa!

Allò no era només la festa de comiat de la Lucy i en Frederic; també celebràvem que havíem vençut les rates. La banda de grills i granota tocava més fort que mai, i cridaven visques a en Tony:

—Hip, hip, hurra! Ho ha aconseguit amb l’esprai!

—Tres hurres per al ratolí del dia!

—Hip, hip, hurra!

—Hip, hip, hurra!

—Hip, hip, hurra!

Van anar cridant visques fins que finalment van alçar en Tony, se’l van carregar a les espatlles i el van fer voltar entorn de l’espelma.

—Voleu menjar alguna cosa? —va preguntar la Vera. Portava un bon tros de formatge de Maó—. Tasteu-lo! L’hem portat l’Albert i jo de la xarcuteria.

—Potser més tard, Vera —vaig xiuxiuejar—. He deixat el meu amic Wilbur amagat dins d’una canonada allà fora i abans de res el vull anar a buscar.

—I per què parles a mitja veu? —va preguntar la Vera, que encara no coneixia en Wilbur.

—Perquè el meu amic tenia por d’entrar quan hi havia les rates i em sembla que no li agradaria que tothom ho sabés.

—Ah, és clar —va fer la Vera tota comprensiva.

—Ai, sant Formatge! Però si és en Wilbur! —va cridar en Tony.

Amb un somriure tímid, en Wilbur va avançar entre la multitud fins que va arribar on érem nosaltres.

—Bufa! Però si és el meu germà. Que en feia de temps que no el veia! —va cridar la Lucy.

—Hola, germaneta —va dir en Wilbur, i es van abraçar i fregar els bigotis.

—Com estàs? —vaig preguntar.

—Bé, estic bé —va respondre en Wilbur amb un posat seriós—. Què ha passat? He vist que les rates entraven i al cap d’una estona han tornat a sortir força empipades.

—Deixeu-me que li ho expliqui! —va cridar en Tony.

Mentre en Tony li contava la història del seu coratjós encontre amb la Rata Grossa, la Vera va fer passar el formatge.

—De segur que el teu amiguet no et dóna res de tan bo —va dir l’Albert.

—Oi tant que sí! Cada dia després de sopar, puja a l’habitació i ens dóna alguna cosa que ha guardat per a nosaltres —vaig dir.

Per descomptat que tothom va voler saber com era que en Wilbur i jo havíem anat a parar a la festa.

Quan vaig acabar d’explicar-ho, amb compte per no mencionar que en Wilbur s’havia amagat a la canonada, la Vera va dir:

—Deu haver estat terrible per a vosaltres!

—I què fareu, ara? —va preguntar en Tony.

—Això rai! —va esclatar l’Albert—. Vindran a la xarcuteria a viure amb nosaltres, és clar.

—De fet, nosaltres pensàvem tornar amb en Jay —va dir en Wilbur.

—Vols dir que de debò us agrada ser ratolins casolans? —va preguntar l’Albert.

La manera com va dir «ratolins casolans» em va fer posar els pèls de punta.

—I que té de dolent ser un ratolí casolà? —vaig preguntar.

—Oh, no res. Res… si t’agrada viure en una gàbia —va dir l’Albert, burleta—. Encara et diu George?

L’Albert es referia al fet que, quan en Jay em va comprar, el senyor Adams li va dir que era un ratolí mascle i per això en Jay em va posar el nom de George.

—El cas és que… sí —vaig contestar fredament.

L’Albert va somriure i es va girar cap a en Wilbur.

—I a tu? Com et diu? —va dir.

—No n’has de fer res —va contestar en Wilbur.

—Oh, vinga, per què no m’ho pots dir? —va entabanar-lo l’Albert.

—Em promets que no riuràs? —va dir en Wilbur.

—Que mori esclafat per un formatge si ric —va sentenciar l’Albert.

—Bé, doncs… —va començar en Wilbur, empassant-se la saliva tot nerviós—. Em diu… Sally.

—Ha, ha, ha… —De tant riure, l’Albert va caure a terra.

En Wilbur va arrufar la cara talment com un tros de paper rebregat i va clavar a l’Albert la mirada més plena de ràbia que he vist mai.

Feia mesos que no veia l’Albert, però ja havia aconseguit fer-me enfadar.

—Encara vas a llegir a la biblioteca? —vaig preguntar a la Vera per canviar de tema.

—Oi tant! —va respondre la Vera—, 1 ara no tan sols llegeixo els títols, sinó que em llegeixo els llibres de cap a peus. De vegades llegim plegats, l’Albert i jo, però a mi el que més m’agrada és la història; en canvi a ell no li diu res.

—La trobo depriment —va dir l’Albert amb un to de veu seriós—. La història… què és? Una guerra darrere l’altra i la gent que es barallen com rates! Per què la volem, la història? La pega és que no hi hagi un tema com ara la ra-tolistòria.

—Bé, però hi ha la ratolistèria.

—No és ben bé el mateix —va replicar l’Albert—. Ep! Sabeu que he escrit un llibre?

Sempre m’havia preguntat què en sortiria de l’habilitat autodidàctica de l’Albert d’escriure amb la cua.

—Això és fantàstic, Albert. De què tracta, el llibre? —vaig preguntar.

—De la gent —va dir l’Albert—. Durant el dia els observo a la xarcuteria i de nit anoto les meves impressions. Jo diria que és el primer estudi realment científic que s’ha fet mai sobre el tema.

—Alça! —va contradir-lo en Wilbur—, segurament que n’han fet d’altres, d’estudis científics sobre la gent.

—Sí, però tots els han escrit la mateixa gent i, per tant, no són objectius des del punt de vista científic —va afirmar l’Albert.

—Ara que… jo he llegit el teu llibre —va intervenir la Vera— i no crec pas que sigui gaire objectiu. Només cal veure el títol: La gent: els corcs de la terra.

—Jo escric el que veig —va dir l’Albert—. No és pas culpa meva que la gent sigui tan depravada. Però no n’hi ha prou d’explicar el problema. Cal fer-hi alguna cosa! I precisament d’això tractarà el meu pròxim llibre. Ahir el vaig començar. Jo li dic ratolifest, perquè és una crida a tots els ratolins del món perquè deixin de banda les seves diferències i s’uneixin per vèncer el domini tirànic dels humans.

—Que potser suggereixes que els ratolins hauríem de governar el món?

—Exacte! —va dir l’Albert—. 0 és que no sabeu que dos ratolins poden tenir un milió de descendents en només un any? Ara imagineu-vos l’exèrcit que tindríem, si ens organitzéssim bé. No hi hauria res que ens aturés. Ja ho veig venir: arreu del món, els cellers plens de ratolins que marxen escales amunt i prenen el poder!

—He de confessar que tot això em sembla força increïble —vaig dir.

—És clar que, de primer només serem uns quants —va advertir l’Albert—, però ja ho veureu, tot canviarà quan hagi acabat el meu ratolifest.

—M’agradaria que un dia coneguessis en Jay —vaig dir—. Ell no és un depravat.

—Encara sou aquí fent-la petar? —va cridar en Tony, que venia corrent amb un gran tros de xocolata entre les potes—. Val més que us afanyeu, que el menjar s’acaba!

En Tony tenia raó. Ara que la festa estava en el millor moment, les piles de menjar havien baixat a la meitat. Sobretot quan la banda de grills i granota va fer la mitja part i els balladors van començar a endrapar com bojos.

Quan la granota, oblidant la bona educació, es va menjar un grill, els altres van dir que plegaven. Però un altre grup, un quartet de veus que es deia Els Quartetolins va agafar el relleu. Cantaven, sobretot, vells èxits, però també algunes cançons originals. N’hi havia una que sonava molt bé. Feia així:

—Oh, Albert —va dir la Vera mentre Els Quartetolins cantaven—, oi que seria meravellós que poguéssim anar amb en Frederic i la Lucy a França?

—Quan hagi acabat el meu ratolifest —va dir l’Albert—, podem fer unes bones vacances. Sí, per què no? Viatjarem arreu del món, portaré el ratolifest i organitzarem mítings per llegir-lo a tothom.

—Francament, no ho trobo gaire romàntic —va sospirar la Vera.

—No pateixis —l’Albert li va fer un petó—, també ens divertirem. Ja ho veuràs.

Tothom s’ho passava bé amb Els Quartetolins, però quan es va acabar el menjar, la festa va començar a decaure i tots els convidats van anar sortint pel forat després de desitjar bona sort a en Frederic i a la Lucy en el seu viatge a França.

No sabíem com anar a casa d’en Jay des del lloc de l’accident, però estava segura que sabria arribar-hi des de la xarcuteria. Per això vaig demanar a l’Albert i a la Vera si podíem acompanyar-los.

—És clar que sí —va dir l’Albert—. Però passa que vam prometre a en Frederic i a la Lucy que ens quedaríem a dormir aquí i així l’endemà els podríem ajudar a netejar. Ha estat idea de la Vera. És un regal de comiat, com si diguéssim.

—Fantàstic! I per què no us quedeu tots? —va dir en Frederic—. Demà a mig matí farem un bon àpat plegats.

—A mi em sembla bé —va badallar en Wilbur—, estic molt cansat.

En Tony, cargolat entorn de l’espelma consumida, ja roncava. Jo estava cansada, però alhora desvetllada, i no em vaig adormir de seguida. En Wilbur tampoc no podia dormir.

—Em sap greu el que ha passat aquesta tarda —va dir—, em sembla que no m’he sabut comportar. Sense en Jay sempre pateixo. No deixo de pensar que vindrà algú de sobte i se m’endurà.

—No cal que et disculpis —vaig dir—, a mi em passava igual la primera vegada que vaig sortir tota sola.

—Ja ho sé, però és que em fa sentir malament. ¿Ho sap algú més, el que ha passat? —va preguntar en Wilbur.

—Només la Vera —vaig respondre—, però li he demanat que no ho expliqui a ningú.

—Confio que no ho hagi dit a l’Albert —va badallar en Wilbur—, no faria més que riure-se’n.

Al cap de poc en Wilbur ja dormia, però jo encara estava ben desperta. Repassava tot el que havia passat durant el dia. I quin dia! Primer havíem tingut l’accident, després allò de les rates… Ara, però, semblava que tot havia agafat un altre aire i en Wilbur i jo podríem, si més no, tornar a casa d’en Jay. Entraríem pel celler. La mare del noi ens tornaria a la gàbia i es cuidaria de nosaltres. Quan en Jay tornés de l’hospital, seríem a casa per rebre’l. Aquell pensament em va tranquil·litzar i per fi vaig tancar els ulls i em vaig adormir pensant com seria de bonic tornar a veure en Jay.

Aquella nit vaig somiar molt. Vaig somiar coses bones i coses dolentes, però cap de tan terrible com la que va passar l’endemà.

BANG, BANG, BANG! De poc no em moro de l’espant. Algú picava al costat de la caixa. Encara mig adormida, em vaig fregar els ulls i vaig veure la punta lluent dels claus que penetraven la fusta entorn el forat.

—El forat! Oh, no! —va cridar en Wilbur—, han clavat un tros de fusta per tapar el forat!