5

-AIXÒ mantindrà els ratolins a ratlla! —va dir una veu d’home.

—Més aviat semblen marques de dents de rata —va dir un altre home.

—Rates, ratolins o esquirolets, tant se val. Carreguem aquesta caixa —va dir el primer que havia parlat—. Aixeca-la quan compti tres. Estàs a punt? Un, dos, tres!

—Què passa? —va cridar en Tony.

—Em penso que se’ns emporten a algun lloc —va dir l’Albert.

—I no a qualsevol lloc! —va cridar en Frederic—, anem a París, a França! Oi que és fantàstic?

—Oh, no! —va somicar en Wilbur—. N’estàs segur? I no pot ser que només canviïn les caixes de lloc o alguna cosa així?

Confiava contra tota esperança que en Wilbur tingués raó, però quan els homes van deixar la caixa a terra, vam sentir el soroll d’un motor que es posava en marxa i la caixa va començar a moure’s i a trontollar.

—Devem ser en un camió. Va de veres que ens porten a França! —vaig cridar.

—Però si nosaltres som a Amèrica! Haurem de travessar tot l’oceà. Com ens hi portaran? —va preguntar en Tony.

—Mira que ets badoc —va dir la Lucy—, ens portaran al port, ens embarcaran i el vaixell ens portarà a França.

—Hi ha serps, a França? —va voler saber en Tony.

—Sí, però si anem a París, no cal que pateixis per això —va dir en Frederic—. Oh, és fantàstic! Només de pensar-hi… París a la primavera… passejar pels Camps Elisis, visitar el Louvre i la Torre Eiffel… L’experiència cultural de tota una vida!

—Bé, sembla que finalment farem vacances —va dir la Vera a l’Albert.

—Però si tot just he començat a escriure el meu ratolifest! La tinta, el paper, tot el que necessito és a la xarcuteria! Proposo que fem un forat per fugir! —va dir l’Albert i va anar de dret a la paret de la caixa, va triar el lloc i va començar a rosegar.

No cal que us digui com ens sentíem en Wilbur i jo. El nostre desig més fervent era poder tornar amb en Jay i l’Albert encara no havia clavat dues mossegades, que ja érem al seu costat rosegant com mai. Avançàvem molt a poc a poc i és que ratar la fusta no és gens fàcil. Cada vegada que hi havia una sotragada, la fusta se’ns escapava de les dents. Aviat vam fer una muntanyeta d’estelles de la fusta, però el forat de la paret era encara molt petit. Quan l’Albert i en Wilbur es van cansar de tant ratar, en Tony i la Vera van substituir-los, però en Frederic i la Lucy no van voler col·laborar.

—Rosegar la fusta com un vulgar corc? —va dir la Lucy—. Mai de la vida!

Va passar una hora o potser més i finalment el camió es va aturar. Vam sentir portes que picaven i una vegada més uns homes ens van carretejar. Mentre ens feien anar d’un cantó a l’altre, fines pinzellades de llum s’escolaven per les escletxes de la fusta.

—Sento olor de sal —va dir en Wilbur—. Devem ser al port.

Després vam sentir soroll de cadenes i vam notar com si ens enlairessin. A sota nostre sentíem la gentada i les gavines volaven a prop. Suspesa en l’aire, la caixa anava d’una banda a l’altra i va començar a baixar. Van desaparèixer els rajos de llum, la caixa es va quedar quieta i els homes van deslligar les cadenes.

Mentrestant, no havíem parat de ratar. Vam rosegar fins que ens va fer mal la boca quan parlàvem, i teníem les dents que semblava que ens havien de caure d’una a una. Teníem les mandíbules adolorides de tant mastegar, però no vam parar fins que vam fer un forat prou gran perquè hi pogués passar un ratolí. Vam trigar força estona, però finalment ho vam aconseguir!

—Som-hi. Sortim a veure on som? —va dir la Vera, escopint l’últim tros de fusta que tenia a la boca—. Qui vol ser el primer?

—Jo mateix —va dir en Tony, i es va esmunyir pel forat.

Tots el vam seguir.

De primer vaig pensar que érem a un altre magatzem i vaig sospirar tranquil·la Arreu on mirava hi havia piles de caixes amuntegades fins al sostre. «No serà gens fàcil tornar a casa des d’aquest magatzem tan estrany, però encara sort que no som en un vaixell camí de França», vaig pensar. Una cosa, però, m’inquietava: se sentia una remor baixeta, vibrant. «Era potser el motor d’un vaixell?», em vaig dir.

La Lucy i en Frederic van ser els últims a sortir de la caixa.

—Moltes gràcies a tots per procurar-nos aquesta fantàstica sortida —va dir en Frederic olorant l’aire de manera que, més que un ratolí, semblava un senyoràs fent una ensuma-da de rapè.

—Però on som? —va preguntar en Tony.

—Jo diria que a la bodega d’un gran vaixell, probablement d’un transatlàntic —va aventurar I’Albert.

—Justa la fusta! —va dir una veu que venia de dalt.

Tots vam mirar amunt amb sorpresa i vam veure un ratolí prim de color marró que baixava de la caixa que era davant la nostra. Era el ratolí més vell que havia vist en ma vida. Tenia el cap arrodonit, el pèl llarg i, sota els ulls, un cistell d’anar a buscar bolets ple d’arrugues.

—Qui ets tu? —va fer l’Albert, sorprès.

—Em deien Petit Billy, després simplement Billy i ara em diuen Bill el Vell —va dir el vell ratolí.

En Frederic, que s’havia erigit en el portaveu del grup, ens va presentar a tots i va explicar fil per randa com havíem anat a parar a la caixa.

—Això em recorda aquella vegada que vaig caure al pou —va dir en Bill el Vell—. M’hauria ofegat, si no m’hagués agafat a un tros de suro. Aferrat a aquell tros de fusta durant setmanes, només menjava verdet i cargols, i és clar!, esperava que algú fes pujar la galleda.

—Vius aquí? —vaig demanar-li amb educació.

—Sí, noi —va respondre el ratolí—. Tenia un vaixell petit, el Gertrudis. Diries que era una joguina, però per a mi era tot un vaixell de debò. Vam travessar els set mars set vegades. Vam pujar pel Mississipí i vam baixar pel Nil… Oh, quins temps! Però vaig perdre el meu estimat Gertrudis en una tempesta a les costes portugueses. No podia sofrir veure com s’enfonsava. —En Bill va sospirar recordant els vells temps—. Després vaig tenir un altre vaixell, però ja no va ser el mateix. Aquella banyera sempre anava de tort i girava cap on volia quan el vent bufava fort. Em vaig disgustar tant, que jo mateix vaig fer-li un forat a la proa. Un vaixell així no es mereix navegar per les mateixes aigües que el Gertrudis. Ara m’he retirat i faig una vida tranquil·la aquí baix.

—És molt interessant —va dir l’Albert, però el cas és que no semblava que li interessés gens—. Voldríem tornar a terra com més aviat millor. Ens podries dir com se surt d’aquest vaixell?

—Ho sento, noi —va dir en Bill el Vell—, però em sembla que ja hem llevat l’àncora i que els remolcadors han tornat a casa.

—Així doncs…, el soroll que se sent…

—Són les màquines, amics meus —va dir en Bill el Vell.

—I no podem nedar fins a la costa? —va preguntar en Wilbur.

—Fa molts anys que sóc mariner —va dir en Bill—, i mai no he conegut un ratolí capaç de nedar tanta distància.

—Ets mariner de debò? —va preguntar en Tony.

En Bill el Vell es va girar cap a en Tony.

—Tan cert com que l’aigua mulla i els ocells volen.

—M’han dit que alguns transatlàntics tenen salons de bellesa —va dir la Lucy parpellejant amb les pestanyes postisses—. N’hi ha algun, aquí?

—Sí, bufona, em sembla que sí —va respondre en Bill—. Aquest vaixell és una ciutat flotant. Té botigues, una piscina, cinemes, sales de ball, teatres i moltes coses més.

—Fantàstic! Confiava que viatjaria en un vaixell així. Ens pots dir cap on és el teatre? —va preguntar en Frederic.

—Ara mateix anava a la intendència del vaixell —va dir en Bill—, el teatre és a mig camí. Pots venir amb mi, si vols.

—I la cuina? També és anant cap a la intendència? —va preguntar en Tony.

—La intendència és la cuina —va dir en Bill el Vell. Ens va mirar un per un atentament a la cara—. Qui tingui gana, pot acompanyar-me.

—Feia hores que érem a la caixa —va dir la Vera—, em sembla que tots tenim gana.

—Aleshores seguiu-me! —va dir en Bill el Vell i va saltar sobre una caixa i va començar a enfilar-se cap al sostre. Tot i que era vell, pujava amb la gràcia i l’habilitat d’un ratolí molt més jove.

—Com és que pugem? Que no seria millor passar per sota la porta? —va preguntar en Tony quan vam ser a la caixa del capdamunt de tot.

—No, noi! Passarem per les conduccions de l’aire… Es l’única manera de moure’s per un vaixell com aquest —va dir en Bill.

A pocs centímetres de la caixa i encastat al sostre, hi havia un respirador, una placa metàl·lica amb foradets rectangulars.

—Veieu que fàcil? —va cridar en Bill, i tot seguit va saltar, es va agafar al respirall i va passar a l’altra banda.

En Bill el Vell ho havia fet de tal manera que semblava molt fàcil de saltar al sostre, però tots vam tenir problemes per seguir-lo. En Wilbur fins i tot va caure el primer cop que ho va provar.

La conducció de l’aire era una canonada llarga, metàl·lica i llisa amb una filera de reblons.

—No és pas la primera vegada que passo per les conduccions de l’aire —va dir la Vera—, van molt bé per moure’s pels edificis grans i moderns.

—Per a què serveixen? —va voler saber en Tony.

—Fan arribar l’aire fresc arreu del vaixell —va explicar en Bill el Vell, respirant fondo. Va mirar, irònic, cap on era la Lucy i afegí—: Olora aquest aire salat. Aquest és el perfum que agrada als mariners!

—L’olor de tiberi, això és el que a mi m’agrada —va dir en Tony.

—Cap allà se sent olor de menjar —va dir en Wilbur.

—Aquest sí que té el nas fi! —va riure en Bill—, fixeu-vos bé on poseu els peus i a les pujades agafeu-vos als reblons.

Seguint la cua que ens guiava, vam anar marxant en fila índia per la canonada. Gairebé tot el camí era ben fosc, però cada seixanta o setanta metres hi havia un respirall i si el trobàvem obert, podíem tafanejar què hi havia a sota. Vam veure les cambres de servei i les que feien de magatzem, les àrees de treball, passadissos buits i les cabines privades.

Quan vam arribar a un respirador que donava a una gran sala plena de fileres de butaques posades de cara a unes cortines vermelles, en Frederic va cridar:

—Es aquí, Lucy! El teatre del vaixell. Oi que és fantàstic? Baixem a fer una ullada?

—Però, Frederic, que no tens gana? —va preguntar la Lucy.

—Els ratolins no viuen només de formatge —va dir en Frederic.

La Lucy dubtava.

—D’acord —va dir finalment—, però després anirem a buscar menjar i farem una visita al saló de bellesa.

—Molt bé, estimada, el que vulgui la meva reina —va dir en Frederic cortesament i va ajudar la Lucy a passar pel respirall i a saltar a la cortina. Després es va girar cap a nosaltres i ens va dir—: No patiu per la Lucy i per mi, que tot anirà bé. Ens trobarem a la caixa d’aquí a una estona.

Mentre els mirava com baixaven per la cortina i saltaven a l’escenari vaig tenir el pressentiment que no ens tornaríem a veure durant molt de temps.

Al cap d’una estona de caminar per les conduccions de l’aire i d’espiar les habitacions mentre anàvem passant, vam arribar a la cuina. Era molt gran. Tant, que em feia pensar en un magatzem de cotxes vells, només que, en comptes de cotxes, hi havia tot de cuines i taulells col·locats l’un a tocar de l’altre i estris apilats pertot arreu. La cuina era plena de gent amb davantals blancs i barrets amb forma de bolet. Tothom anava molt atrafegat.

—Mmm! —va dir en Tony, ensumant amb força— quina oloreta que se sent aquí baix!

—Jo sento olor de gat —va advertir en Wilbur.

—No pot ser, noi. Als gats no els deixen entrar a la cuina. Són ordres del capità —va assegurar en Bill el Vell.

—Potser sí, però jo sé molt bé el que oloro —va insistir en Wilbur.

—Jo sí que sé el que oloro —va dir en Tony, i sense demanar permís a ningú, es va esmunyir pel respirall i va saltar damunt unes llaunes apilonades en un prestatge alt.

—Torna de seguida! És perillós estar-se aquí baix —vaig cridar.

—Sí, sempre dius el mateix —va dir en Tony, i va saltar al taulell per anar de dret a un plat de galetes salades—. Veus com no n’hi ha, de gats? —va somriure—. En un tres i no res us pujaré menjar.

Però mentre parlava, una porta dels armariets de sota el taulell es va obrir de sobte i un gran gat siamès va sortir disparat com un raig d’aigua per una mànega. Va saltar sobre el taulell, va tombar el plat de galetes i es va llançar sobre en Tony.