2

ESTAVA tan esverada, que els bigotis se m’arrissaven.

—Tony! Què hi fas tu, aquí? —vaig cridar, i li vaig fer una gran abraçada de ratolí.

En Tony és el meu germà petit. La tardor passada el vaig ajudar a fugir de la botiga d’animalons del senyor Adams i el vaig deixar vivint amb l’Oliver i la Josephine, dos ratolins de camp vellets i agradables.

—Ja no visc al camp. Ara sóc un ratolí de ciutat —va dir en Tony amb decisió.

—Però, Tony, em pensava que t’agradava viure al camp. Què ha passat? Et costava trobar prou menjar per passar l’hivern? Feia massa fred?

—No, tenia menjar de sobres i estava còmode i calentó al meu cau.

—I doncs? Que potser et vas barallar amb l’Oliver i la Josephine?

En Tony va arronsar les espatlles, va acotar el cap i es mirà les potes.

—No, ens enteníem força bé. De fet, els enyoro. Però no puc tornar amb ells.

M’adonava que en Tony no volia parlar del perquè havia deixat el camp. Però jo tenia necessitat de saber-ho.

—Per què, Tony? —vaig insistir.

—Va ser després que es desfés la neu. —En Tony va respirar fondo—. Era a fora i buscava alguna cosa verda que es pogués mastegar, i quan anava a saltar damunt d’un roc gran i negre, em vaig adonar que no era un roc. Era una serp! Vaig tornar corrents al cau i no en vaig sortir en tot el dia. Sabia que no calia patir tant; solament era un predador més del qual m’havia de guardar, però no em va donar més que malsons! No parava de somiar el que havia passat a la botiga del senyor Adams. Per això vaig haver de marxar. Oi que ho entens, Perla?

—Sí, ho entenc —vaig respondre, i vaig sentir una freda esgarrifança a l’espinada quan vaig recordar que el senyor Adams havia volgut fer servir en Tony per alimentar la seva nova serp pitó.

—De fet, només fa uns quants dies que sóc a la ciutat i de moment m’estic amb l’Albert i la Vera —va dir en Tony.

L’Albert és el meu germà gran i la Vera, la ratolina grisa amb qui l’Albert havia fet amistat després de fugir de la botiga del senyor Adams.

—I ells també són aquí? —vaig preguntar.

—Sí, són allà ballant —va respondre en Tony assenyalant la concurrència.

—On? No els veig. —Tremolant d’emoció, vaig repassar amb la vista el remolí de cues, orelles i bigotis. Per un moment vaig pensar que en Tony es volia riure de mi, però després vaig veure el pèl blanc de l’Albert i vaig córrer a saludar-los. Al bell mig de la pista de ball i amb tothom que ens donava cops, ens vam fregar els bigotis i ens vam abraçar.

Després va venir la Lucy, la germana d’en Wilbur. Quan era amb nosaltres a la botiga d’animalons no feia més que mirar entre les reixes per veure la tele del senyor Adams. El que més li agradava eren els anuncis de roba i de perfum. Aquell dia duia les ungles dels peus pintades de color vermell lluent i feia una pudor de perfum que empestava. Dret al seu costat, hi havia el seu amic, el gran actor de teatre Frederic French.

—Ens sentim honorats amb la seva visita —va exclamar en Frederic fent una reverència amb gràcia.

—Ets molt amable de venir de tan lluny per assistir a la nostra festa de comiat —va dir la Lucy.

—De fet, no sabia que era la vostra festa —vaig dir.

—Oh! —va fer la Lucy una mica ofesa.

—L’adreça de la caixa diu París, França —va dir en Frederic—. Qualsevol dia pot ser que marxem. Hem pensat que ja era hora de fer vacances. Necessitem reposar i carregar les piles. Vull que la Lucy vegi l’Europa que jo vaig conèixer abans que tot siguin comerços i indústries. Shakespeare, precisament, va dir alguna cosa sobre el fet de viatjar. Permeteu-me que us reciti quatre ratlles…

—Perdona, Frederic —vaig interrompre’l tan cortesament com vaig poder—, però em sembla que hi ha una cosa que tots hauríeu de saber… —I vaig començar a explicar a tothom el que passava amb les rates.

—Rates! No n’hem convidat cap, de rata! —va exclamar la Lucy—. Com gosen treure el cap? Això és una festa privada!

—No, és clar que no les heu convidat —va dir la Vera—. Però no per això deixaran de venir a endrapar el nostre menjar i a destrossar-ho tot!

—Malament rai —va queixar-se l’Albert—. Les rates d’aquest poble són una bona amenaça. Un dia, i per variar, m’agradaria veure que prenen un glop de la seva medecina!

—Això! Lluitem amb elles a sang i fetge! —va dir en Tony.

—Bé, no és pas això el que volia dir —va puntualitzar l’Albert—. Pensava en el gos guardià. Si poguéssim fer que empaités les rates… —L’Albert es va aturar a pensar un moment—. Sí! Funcionaria! Tot el que hem de fer és situar-nos a prop del gos. Quan el rellotge toqui les nou, les rates atacaran, però no podran entrar a la caixa si abans no engrandeixen el forat. No hi podria passar ni la rata més esquifida. Així tindrem prou temps per despertar el gos i fer que ens segueixi fins a la caixa.

—Que el gos s’ocupi de les rates! Bona pensada —va dir la Vera.

—Fantàstic! —va dir en Frederic—. Però com que la Lucy i jo som els amfitrions ens hauríem de quedar amb els convidats.

—No pateixis per res —va dir l’Albert—. La Vera i jo despertarem el gos i la festa podrà continuar tal com havíeu planejat.

—De fet, per fer una cosa així, sempre és millor que siguem tres o quatre ratolins —va dir la Vera—, perquè si el gos s’acosta massa ens podrem separar.

—Puc venir, jo? —va preguntar en Tony.

—I és clar que no! —va dir l’Albert—. Pot ser perillós.

—No és just, això —va protestar en Tony—. Sempre heu de ser vosaltres els que us ho passeu bé.

—Et ben prometo que no ens ho passarem pas gaire bé —va dir l’Albert amb veu de germà gran.

—Perla, per què no li dius que m’hi deixi anar? —va suplicar en Tony.

Però vaig haver de donar la raó a l’Albert. En Tony, a part de ser molt més jove que nosaltres, sempre ha tingut la tendència a arriscar-se temeràriament per demostrar que és prou valent.

—Em sembla que val més que et quedis aquí per veure com rutlla tot —vaig dir.

—Vols venir amb nosaltres, Perla? —va preguntar la Vera—, tirant curt, hauríem de ser tres perquè tot sortís bé.

—És que… —vaig dubtar. En Wilbur encara era dins la canonada esperant-me.

—No tens pas por, oi? —va preguntar l’Albert.

—No, no en tinc gens —vaig contestar amb fermesa.

—Aleshores, anem —va dir la Vera guiant el camí—. Si no vaig malfixada, ja fa estona que he sentit que tocaven les vuit.

La Vera sabia una drecera. Vam sortir de la caixa i en comptes de passar pel passadís, ens va fer anar en ziga-zaga entre les caixes. En un tres i no res, ens vam trobar al descobert davant mateix del vigilant i el seu gos.

—Això em recorda els vells temps, quan vivia al centre de la ciutat —va dir la Vera—. Solíem fer coses així per divertir-nos.

DONG, DONG, DONG… El rellotge va començar a tocar.

—Espereu-me aquí, vaig a despertar el gos —va dir l’Albert.

—No, deixa-m’ho fer a mi —va protestar la Vera—. Tu no saps què és el primer que cal fer per despertar un gos.

DONG, DONG, DONG…

—És clar que ho sé —va dir l’Albert—. Se li ha de cridar a l’orella.

—No, home, no. Has de tibar-li els bigotis —va dir la Vera.

Mentre la Vera i l’Albert es barallaven per decidir qui despertaria el gos, jo era allà, dreta i tremolant de por. Érem tan a prop del gos que notàvem el seu alè calentó. Cada vegada que deixava anar aire, ens venia una brisa càlida i agradable. Drets al costat d’aquella muntanya de pèl, em va venir a la memòria el dia que l’amic d’en Jay, en Billy Chase, ens va treure de la gàbia i ens va aguantar enlaire perquè el seu gosset ens olorés. Allò feia passar por de debò, però comparat amb això… DONG, DONG, DONG…

L’Albert i la Vera van acabar de discutir i van decidir que despertarien el gos plegats.

—No ens perdis de vista i estigues a punt per córrer —va dir l’Albert, i tots dos van avançar amb compte fins al morro del gos. Van passar a l’altra banda i es van posar drets aguantant-se amb les potes del darrere. Es van aturar un moment, em van mirar per assegurar-se que jo estava a punt i tot seguit van agafar els bigotis del gos i van estrebar tan fort com van poder.

El gos es va despertar a l’instant, va tirar el cap enrere i va ensenyar les dents, desconcertat.

—Grrr! —va grunyir, i es va aixecar d’un salt. Però la Vera i l’Albert ja havien fugit corrent.

—Grrrbup! Grrrbup!

Els lladrucs del gos els notava dins meu com una descàrrega elèctrica.

—Corre! —va cridar l’Albert.

Tot anava segons el pla previst. Havíem despertat el gos i li dúiem força avantatge.

Aleshores… CRAC! Vam sentir un soroll esgarrifós.

—Aaaah! —va cridar el vell.

—Espereu-vos —va cridar la Vera.

Em vaig aturar i em vaig girar.

Pel que semblava, el pla de l’Albert no havia previst un detall important; el gos estava lligat a la cadira del vigilant! Quan s’havia llançat a empaitar-nos, havia estrebat fort i s’havia endut la cadira on seia el vell, que, esglaiat, havia caigut a terra.

Lladrant de mala manera, el gos va arrossegar la cadira fins que es va encallar entre dues caixes. El vigilant, que no s’havia fet mal, es va aixecar i va encendre la llanterna.

—A jeure, noi! —va ordenar al gos mentre ens enfocava de ple—. Només són ratolins.

Renegant, l’home va recollir la cadira i va lligar la cadena del gos a una barra metàl·lica. Impacient per empaitar-nos, el gos no va parar de lladrar fins que el vigilant va seure i el va amanyagar.

—Tranquil, noi. Torna a adormir-te. Només són ratolins —li anava dient, fins que finalment el gos es va calmar.

Després, l’home va apagar la llanterna.

—Caram! —va dir l’Albert—. Ens hauríem d’haver adonat que estava lligat!

—Cap a la caixa! De pressa! —va cridar la Vera, corrent cames ajudeu-me—. Potser encara hi serem a temps.

Les ungles, que picaven contra el terra de ciment, sonaven com repics de petits tambors. Vam córrer tant com vam poder, però no prou de pressa. En girar la cantonada, vam derrapar i ens vam aturar en sec. Les rates ja havien atacat!