8

DESPRÉS de donar menjar a en Jeroni, el capità va treballar una mica a l’escriptori i tot seguit es va dutxar i vestir d’etiqueta. Vam veure com s’ajustava el nus de la corbata, passava la mà pel cap d’en Jeroni i tancava la porta en sortir de la cabina.

—Fa tota la pinta d’anar a una festa o alguna cosa semblant —va dir l’Albert—. Així tindrem temps de preparar-ho tot.

—I en Jeroni què? —va preguntar en Wilbur amoïnat.

Així que el capità va ser fora, en Jeroni va decidir explorar una mica. Nerviosos, el vam observar mentre rondava per l’habitació olorant tots els racons. Es va enfilar a la cadira de vímet del capità McCall i hi rastellà les urpes, però no va arribar a pujar a la taula. Finalment, i quan li va semblar que tot estava bé, en Jeroni va saltar al llit del capità i es va ajeure al mig del coixí. Va remenar la cua unes quantes vegades, va badallar, es va estirar i es cargolà per disposar-se a dormir.

—No me’n fio, d’aquest gat —va dir en Wilbur—. No m’estranyaria que fes veure que dorm per enredar-nos.

Però l’Albert no tenia por.

—Ni que es desperti —va dir—, tot el que hem de fer es tornar a l’ampolla i ja estem salvats. Vinga, som-hi!

—Un moment! —va exclamar en Bill el Vell—. Abans de fer res arriscat, esperem una estona per assegurar-nos que el gat dorm profundament.

Mentre esperàvem que en Jeroni s’adormís, en Bill ens va fer carregar els canons de pólvora i de projectils. Cap de nosaltres sabia exactament què havia de fer: quina quantitat de pólvora posar i si premsar-la gaire o no, però ho vam fer tan bé com vam poder.

—Confio que no ens exploti a la cara. Estic decidit a navegar, però pel mar, no pels aires —va dir en Bill el Vell deixant caure una bala dins la boca d’un gran canó.

Quan els vam haver carregat, vam sortir de l’ampolla, vam saltar a la pila de llibres, i d’allà a la taula.

En Wilbur semblava espantat.

—Et trobes bé?

—Sí, estic bé —va respondre. Però feia la mateixa cara que aquell dia del magatzem quan tenia por d’entrar-hi perquè hi havia rates.

Entremig de les joguines que en Johnson havia posat dins la bossa marró per a en Jeroni, hi havia un cabdell de llana vermella. Era precisament el que necessitàvem per lligar l’ampolla al pom de la porta.

—Escolteu, nois —va dir en Bill el Vell prenent la iniciativa—, primer de tot hem d’anar a buscar el cabdell i fer un llaç al coll de l’ampolla.

El cabdell d’en Jeroni era a terra, a un metre del llit del capità.

—Ja ho farem la Vera i jo —va dir l’Albert—. Però quan siguem a terra no podrem veure en Jeroni. Si es desperta, esgüelleu. Estàs a punt, Vera?

La Vera va fer que sí amb el cap i tots dos van saltar a la cadira del capità, i d’allà a terra. Ens van mirar per comprovar que tot anava bé i van fer rodolar el cabdell vermell fins a la taula del capità McCall. Després, amb el cap del fil agafat a la boca, van pujar per la cadira i van saltar a la taula.

En Bill el Vell va enfilar el fil a la balda de la portalera i després hi va fer una llaçada, que va fer passar pel coll de l’ampolla.

—Estàs segur que aquesta baga anirà bé? —va dir l’Albert, preocupat—. Mira que si no es desfà així que l’ampolla salti per la finestra, ho passarem malament.

—Jo diria que aquest nus és l’adequat —va dir en Bill allisant-se el bigoti pensativament—. Però potser encara aniria millor una ballestrin-ca. —Va desfer la baga i en va fer una altra, que va tornar a desfer per fer-ne una tercera i finalment una quarta.

Fins al cap d’una hora o potser més, en Bill el Vell i l’Albert no es van convèncer que l’ampolla estava ben preparada. Ara només faltava lligar l’altre cap al pom de la porta.

—M’imagino que la Perla i jo tindrem l’honor d’acabar la feina —va dir en Wilbur—, mentrestant, vigileu bé en Jeroni.

Quan saltàvem a la cadira del capità, vaig dir a en Wilbur:

—Caram, Wilbur, no esperava pas que et presentaries voluntari per fer una cosa així.

—Jo tampoc —va dir en Wilbur—. Però tot d’una les paraules m’han vingut a la boca. Era com tenir un singlot que parla.

—Encara podríem convèncer l’Albert i la Vera perquè ho facin —vaig suggerir.

En Wilbur va mirar en Jeroni i després el cabdell i el pom de la porta, que semblava ser molt i molt lluny. Va dubtar un moment, però després va moure el cap d’un costat a l’altre, va treure el pit i va dir:

—No, ens en sortirem.

I va baixar per la pota de la cadira.

Al cabdell hi quedava molt de fil. Ens vam aguantar amb les potes del darrere i vam empènyer la bola. Mentre rodolava per terra, anava deixant un camí de fil per on passava.

—Em sembla que ja en tenim prou, però descabdellem-ne una mica més per si de cas —vaig dir.

Vam saltar per damunt de la bola i la vam fer rodolar. Quan es va aturar, vam córrer i vam tallar amb les dents la llana que necessitàvem. Ja havíem acomplert mig objectiu. Ara només faltava lligar el cap del fil al pom. La porta era de persiana i ens hi podíem aguantar bé. Amb el fil a la boca vam anar pujant fins al pom amb molt de compte.

Agafats a la porta com podíem, vam fer passar el fil pel pom tres vegades i vam tibar-lo fort.

—De moment, tot va bé —va dir en Wilbur.

Aleshores en Jeroni es va moure. Des d’allà dalt el vèiem perfectament. Va badallar, es va estirar i s’hi va tombar. Amb l’ai al cor vam esperar fins que es va tornar a adormir. Després vam fer un nus al fil perquè no es desfés quan el capità obrís la porta.

Tot estava a punt. Així que s’obrís la porta, l’ampolla cauria per la finestra.

Érem a mig descens quan en Wilbur va dir:

—No sents quina olor?

En aquell moment vaig sentir unes passes que venien del corredor. Era el capità McCall. Havia begut massa i cantava:

—Jeroni! Jeroni! Em va pispar la xicota i va fugir a Veneçuela.

Ho va repetir cantant en veu alta una vegada i una altra fins que, fent tentines, va arribar a la porta.

En sentir que deien el seu nom, en Jeroni va alçar les orelles i es va incorporar. Jo diria que sabia que no s’hi podia estar, damunt el llit, perquè es va aixecar i va saltar a terra.

Havíem de tornar a l’ampolla abans que el capità McCall obrís la porta, però això implicava passar per davant d’en Jeroni.

—Vinga! —va cridar en Wilbur, i vam baixar a terra.

En Jeroni ja ens havia descobert i va ser com si tingués una molla cargolada dins el cos. Quan vam tocar de potes a terra, la molla es va disparar i en Jeroni se’ns va llançar al damunt. Però va cometre un error: corria darrere nostre, però no va saber què fer quan ens vam separar i vam tirar un per cada cantó. Llavors vam passar hàbilment pel seu costat! Quan va reaccionar, ja pujàvem per la cadira del capità. En Jeroni es girà, va saltar enlaire i quan va topar amb la cadira, va fer un mar-rameu que Déu n’hi do.

—Ep! Què passa aquí? —El capità McCall va forfollar la clau dins el pany.

En Jeroni havia tombat la cadira, però ja érem a la taula del capità i pujàvem cap a l’ampolla. Quan aterràvem a la coberta del vaixell pirata, el capità McCall va obrir la porta i l’ampolla va caure per la portalera.

Llançats a la nit fosca, vam rodolar avall, avall fins que… XAP! Vam caure al mar.

Durant una estona vam donar voltes i anar endavant i endarrere, atrapats en el turbulent deixant del transbordador. Després que passés, vam començar a bressolar-nos suaument. Mai no oblidaré aquell moment. Anàvem cap a casa! Vaig mirar en Wilbur i vam somriure i ens vam fregar els bigotis. El mar, negre i glaçat, picava contra el vidre i feia pampallugar les estrelles.

—Mira les estrelles! —vaig dir a en Wilbur—, oi que sembla que ballin? I que valent que has estat, Wilbur!

—Estava glaçat de por —va dir en Wilbur—. I jo també —vaig afirmar, i tots dos ens vam posar a riure.

—Però què us passa? —va cridar en Bill el Vell des de sota la bodega— que no veieu que engolim aigua? Hem de disparar els canons ara mateix!

Vam córrer fins a la barana i vam entendre què volia dir en Bill. Cada vegada que el coll de l’ampolla s’enfonsava, entrava aigua.

—Dispareu quan doni l’ordre! —va dir en Bill el Vell, donant-nos una metxa encesa a cadascú.

Ja ens havíem repartit els canons i, corrent amb les potes del darrere i amb la metxa encesa a les del davant, vaig pujar com un llamp els graons fins a la plataforma on era el meu canó.

—Tothom a punt! Apunteu! —La veu arrugada però enèrgica d’en Bill es va fer sentir—. Foc!

BUM! BUM! BUM! BUM! BUM! Els canons retrunyien i llançaven flames i núvols de fum cap al cel. Tot d’una es va sentir una forta trencadissa i grans trossos de vidre van saltar enlaire. Quan el fum es va aclarir, vam veure que a coberta era plena de vidres, però el vaixell surava lliurement.

—Visca! Ho hem aconseguit! —Tots vam celebrar-ho.

En Wilbur es va acostar al meu canó i després de sospirar profundament, va dir:

—Es veu que sí que era pólvora de debò. Jo patia pensant que no ho fos.

—A veure, doncs, com es diu aquest vaixell? —va dir en Bill el Vell traient el cap per la proa—. Si l’hem de fer navegar, hauríem de saber com es diu… DAI-NA DAU-RA-DA. —Va llegir les síl·labes i pronuncià el nom a poc a poc—. Daina Daurada. Quin nom més estrany… No és tan bonic com Gertrudis, però suposo que fa el fet.

—Va existir un vaixell de debò que es deia Daina Daurada —va dir la Vera—, ho vaig llegir una vegada. Era un famós vaixell pirata comandat pel capità Francis Drake. Una daina ve a ser com un cérvol i si no m’equivoco, Sir Francis va posar aquest nom al seu vaixell perquè solcava l’oceà com un cérvol que corre amb gràcia pel bosc.

—Un cérvol que corre per l’oceà? —va preguntar en Tony traient el cap per l’escotilla.

—Tony! —vaig protestar—, encara no estàs prou refet per aixecar-te. Torna al llit!

—Estic bé —va insistir—. On s’han ficat en Frederic i la Lucy? Què ha passat amb el vaixell? On som?

Saltant per damunt els vidres, vaig assenyalar un grupet de llums que brillaven a l’horitzó.

—És el vaixell —vaig dir, i vaig començar a explicar a en Tony tot el que havia passat des que va quedar atrapat entre les torradores.

—Així doncs…, la Lucy i en Frederic van cap a França —va dir mentre perdíem de vista els últims rastres del vaixell—. Ah, bé… —va fer imitant en Frederic en la seva manera dramàtica de parlar—. Estic segur que serà un viatge fantàstic.