11

-NO t’hi acostis gaire —va advertir en Wilbur mentre ens hi apropàvem remant—. Podria ser alguna cosa perillosa…

—Dispensa, però no sóc cap cosa. Em dic Dora —va dir la gavina. Tenia una veu molt bonica, però dèbil—. I no podria fer-vos mal ni que volgués. Ja tinc un peu a l’altre barri… Doneu-me una ampolla on em pugui agafar… Hi ha deu ampolles a dalt de la paret… Ja he begut oli, i he perdut l’ampolla i l’oli…

Quan ens hi vam acostar, de seguida vam veure que la Dora no es trobava gens bé. Tenia les plomes molles i els ulls pansits i vermellosos.

—Tens una ala trencada? No pots volar? —vaig preguntar.

—Les meves ales estan bé —va respondre mentre desplegava les grans ales blanques perquè ho poguéssim comprovar—. Els pescadors… els pescadors i els fils són la meva perdició…

—No ho entenc. Aquí no n’hi ha, de pescadors, ni tampoc els fils de les canyes —va dir en Wilbur, i em xiuxiuejà—: Potser resulta que no és cap gavina, sinó un guillat que…

—Ep! Que t’he sentit! —va exclamar la Dora—. Et penses que em falta un bull, oi? Potser sí, però a tu te’n faltarien uns quants més si tinguessis les potes enganxades a un fil de pescar.

—Ho sento, Dora —vaig dir—. Ens agradaria ajudar-te, però no entenem de què parles.

—Fil de pescar! —va cridar la Dora—, els peus se m’hi han entortolligat i a l’altre cap hi ha una cosa que pesa molt i que em fa anar avall, avall com un coet de cap per avall i no em deixa volar. No sé què deu ser, mariner, però hi somio… Pot ser que sigui un ham enganxat a les algues? Un sac ple de maragdes? Un cotxet de criatura amb una tortuga? 0 una tortuga amb un cotxet de criatura? Qui sap…, podria ser qualsevol cosa: una bota vella, una ràdio, una caixa de claus… Però em sembla que deuen ser algues. M’hi vaig enredar quan nedava a l’aigua poc fonda. Després va pujar la marea i no em vaig poder desfer del que sigui que em té presonera. Aviat farà una setmana… que passo gana. Sembla tota una vida… i ara vaig a la deriva, surant, surant… De vegades em sembla que volo i que l’aigua és aire, i veig un gran niu al cel que s’aguanta en un núvol que sembla un arbre… 0 potser és un arbre que sembla un núvol? No n’estic mai segura. Sí… i surant, surant, surant…

La Dora va callar tot d’una. Va aixecar el cap i el decantà.

—Ai mare meva, que ja tornava a dir bestieses? Fa tant de temps que sóc aquí tota sola… No us imagineu com he estat de sola i d’espantada, i ara temo que no hagi perdut l’enteniment. —La Dora va fer una rialleta—. He perdut del tot l’enteniment i la bombeta no se m’encén… Que horrorós, ja no sé què m’empesco ni si un i un són dos.

—No pateixis, ara ja entenem el problema —vaig dir.

—Només ens faltava això: una gavina famolenca —mormolà en Wilbur, però em sembla que la Dora no el va sentir.

—Em sembla que et podrem ajudar —vaig dir.

Vaig forfollar pel terra del bot buscant les dues dagues que ens havíem endut per si les necessitàvem. Volia fer-les servir com a ganivets per ajudar la Dora, però així que les va veure es va fer enrere, atemorida.

—Sí, la mort que tot ho cura! —va cridar—. Però no estic preparada per morir, per respondre la pregunta per què avui i no pas ahir. Sis-plau no em mateu!

—No, no ho entens. Jo no pensava pas matar-te —la vaig tranquil·litzar.

—Doncs, què penses fer? Aquest ganivet em podria fer un bon tall, però encara no estic disposada a fer el darrer badall —va dir la Dora.

—Fem un tracte —vaig proposar—. Nedarem sota l’aigua i t’alliberarem, però primer ens has de prometre que, a canvi, ens portaràs peix per menjar.

—Fet. Sí, ho prometo —va respondre la Dora—. Com el sol que degota i la pluja que brilla, ho prometo i en dono paraula. De debò que sí… Però, ai pobra de mi, si no puc ni treure els peus de l’aigua! Hi hagi el que hi hagi aquí sota, pesa tant i tant… A baix a la presa, nata i xocolata espessa…

—D’acord, d’acord… —la vaig interrompre—. Ja tornes a dir bestieses. Escolta, no et moguis i nosaltres baixarem i tallarem els fils.

Pobra Dora. De vegades semblava ben normal. Però fins i tot quan no hi era tota, m’agradava.

En Wilbur va agafar una daga i va dir:

—Deixa’m baixar a mi primer. —Va lligar-se un cap de la corda a la cintura i, donant-me l’altre cap, va dir—: Agafa això.

—Vés amb compte.

Amb la daga entre les dents, es va aixecar i es llançà al mar. Quan es va aclarir el patatxap només li vaig veure la cua, i tot seguit va desaparèixer sota el pit de la Dora.

—He, he, he! —va fer la Dora—. Em fas pessigolles!

En Wilbur de seguida va tornar a treure el cap per respirar. Aixecant-se una mica, es va agafar al costat del bot.

—Quin embolic que hi ha allà baix! —va dir panteixant com un gos al cor de l’estiu—. Sembla un plat d’espaguetis! Amb prou feines et veig els peus, amb tants fils.

—Fils, cocodrils! —va cridar la Dora—. Tens les orelles tan petites i molles que no et serviran per volar damunt les ones!

En Wilbur em va mirar afligit, com dient: «Vols dir que paga la pena?».

—Vols que hi baixi jo? —vaig preguntar.

—No. —En Wilbur va fer un moviment amb el cap—. Només li dius que no mogui tant els peus.

—M’agradaria veure si ho estaria, de quiet, ell mentre algú li fa pessigolles —va mormolar la Dora amb una ganyota.

Mentre jo aguantava la corda, en Wilbur es va submergir dues vegades més. Tot anava bé. Després de capbussar-se per tercera vegada, en Wilbur va sortir a respirar i va dir:

—Ja té un peu gairebé lliure.

—Gràcies a Déu, quatre i set fan deu! —va exclamar la Dora.

—Vols que continuï jo? —vaig preguntar.

—No cal —va dir en Wilbur, i es tornà a submergir.

Però aquesta vegada alguna cosa va fallar. Vaig notar que la corda tibava; després va quedar fluixa. Vaig fer una estrebada i no va passar res. Vaig tornar a tibar més fort i finalment em vaig quedar amb tota la corda fora l’aigua.

—Agafa’t a la barca amb el bec —vaig dir a la Dora.

Em vaig treure l’armilla i, amb la daga entre les dents, vaig llançar-me al mar.

Així que vaig ser dins l’aigua, vaig començar a bellugar els peus i em vaig submergir. En Wilbur era allà, enredat amb els fils de la Dora. Lluitant frenèticament per alliberar-se’n, havia tallat el fil que el lligava a la vida.

—Wilbur! —vaig cridar, i de la boca em van sortir bombolles d’aigua.

En Wilbur em va veure i la por es va esborrar dels seus ulls.

Tots dos vam tallar el fil de pescar i vam alliberar els peus de la Dora. En Wilbur, però, encara estava enredat com un ascensor que s’ha desfet de les cordes que el tibaven. El pes alliberat a la superfície de l’aigua, el va enfonsar encara més. Per mi hauria estat més fàcil deixar-lo anar, però el vaig aguantar.

Fent anar les dagues, vam anar tallant el fil, que semblava que tingués braços com un pop. Més d’una vegada vam estar a punt de tallar-nos l’un a l’altre i teníem molt poc aire. Per fi només va quedar un fil per tallar. El vaig segar amb la meva daga i en Wilbur va tornar a ser lliure.

Agafant-nos l’un amb l’altre, vam fer anar peus i potes buscant el sol que brillava damunt nostre com un trofeu daurat. Gairebé no em quedava aire als pulmons i em feien mal tots els músculs. Semblava que mai no acabaríem d’arribar, però finalment vam aconseguir treure el cap.

—Aire! Aire! —va esbufegar en Wilbur.

Gairebé no teníem forces i vam reposar un moment agafats a la vora del bot. Després vam pujar a bord i ens vam desplomar. Ni quan vam recuperar l’alè vam poder moure’ns durant una bona estona. Jèiem allà i ens miràvem als ulls, contents d’estar vius.

Vaig mirar enlaire. La Dora volava ben amunt damunt nostre. Va baixar i, planant a prop, va cridar:

—Gràcies, amics, embolics, abrics!

Batent les ales, es va impulsar aprofitant la brisa del mar, que se la va endur molt lluny i molt amunt.

La Dora no va tornar amb el peix que ens havia promès. Potser vaig ser una babau de pensar que ho faria. Estava com un llum, això era evident. Però no sé per quina raó, confiava en ella.

L’endemà i l’endemà passat, el mar i també en Wilbur es van tornar més esquerps i turbulents. Jo treia l’aigua del bot i en Wilbur remava. Empenyia els rems i va comentar:

—Aigua, aigua i més aigua.

Ja no teníem forces per parlar o cantar per animar-nos. Em tocava remar a mi i vaig agafar els rems. Tenia butllofes a les potes i em feien mal només d’aguantar els rems.

En Wilbur va aixecar la tapa de la galleda del menjar i va dir:

—Queden dos cacauets.

—Mengem-nos-els ara —vaig dir.

En Wilbur els va agafar. Un era força més gros que l’altre.

—Té, menja’t el gros —va dir.

M’hi vaig negar i en Wilbur es va encendre. Es va aixecar de cop i volta i gairebé tomba el bot.

—Agafa’l! —va dir, llançant-me el cacauet—, i menja’t l’altre, també!

—Wilbur —vaig dir amb veu tremolosa—, no em parlis d’aquesta manera, sisplau, ara no.

En Wilbur va seure i va amagar el cap entre les potes.

—Perdona’m, Perla —va dir dòcilment—, però tant de bo no ens haguéssim embarcat.

—Ho vam fer per en Jay —vaig dir, i vaig allargar el braç i vaig tocar-li l’espatlla.

En Wilbur va aixecar el cap. Tenia els ulls moixos, tristos.

—Tu ho vas fer per en Jay —va dir.

—Què vols dir? —vaig preguntar—. Que no pateixes per en Jay?

—Sí, és clar que sí —va respondre—, però no fins al punt de malbaratar la meva vida així! —En Wilbur va fer una pausa i va mirar mar enllà. Després es girà cap a mi—. Ho vaig fer per tu, Perla.

En Wilbur no va dir res durant molta estona, o almenys a mi m’ho va semblar. Quan va tornar a parlar, ho va fer amb la veu trasbalsada.

—T’he de confessar una cosa —va dir—. He estat pensant que no vull tornar amb en Jay. Això si en sortim vius.

Em vaig quedar glaçada. Si bé vaig sentir el que deia, fins al cap d’una estoneta no vaig copsar ben bé el que volia dir.

—Que no vols tornar amb en Jay? Però… on aniríem, doncs? Què faríem?

—Ens ajuntaríem amb en Bill el Vell i en Tony —va dir en Wilbur—. Volen voltar per tot el món. En Bill m’ho va dir. El Daina Daurada li agrada gairebé tant com el Gertrudis i vol navegar un altre cop i que nosaltres siguem la seva tripulació. Sempre he pensat que havia de ser un ratolí casolà, però ara ja no. Sóc llest i tinc coratge. Sigui on sigui, sé que me’n sortiré.

Vaig partir els dos cacauets i me’n vaig quedar un tros gros i un de petit. Els altres dos trossos els vaig donar a en Wilbur. Ell els va prendre, es va eixugar una llàgrima i se’ls menjà.

—I si jo anés amb en Bill el Vell…, vindries amb mi o tornaries amb en Jay? —va preguntar en Wilbur mentre mastegava.

—No és just que em preguntis això —vaig protestar.

—Però he de saber-ho —va insistir en Wilbur.

—Ara passem un mal tràngol —vaig dir—. Estàs cansat i espantat, i jo també. Parlem d’una altra cosa.

—Vinga, Perla, contesta’m. Si m’embarqués amb en Bill el Vell i amb en Tony, vindries amb mi o tornaries tota sola amb en Jay?

De vegades en Wilbur és tan insistent que es fa pesat.

—Sisplau, Wilbur, no et sabria dir… Es que no sé què faria.

Quan es va acabar el cacauet, en Wilbur es va ajeure al fons del bot i, abans d’adormir-se, va mormolar:

—Suposo que ara tant se val.

Ja no quedava gens de menjar i ens esperava un futur molt negre. De matinada, abans que sortís el sol, el mar ens va esquitxar la cara i ens vam despertar. Amenaçava tempesta. El cel es tornava fosc com si haguessin abocat tinta sobre els núvols. El vent va començar a bufar fort i ens enviava grans onades com atapeïdes files de soldats que marxaven cap a nosaltres.

—Mira que bé! Sembla que ara no morirem de gana —va dir en Wilbur—; més aviat ens ofegarem. Jo m’estimaria més ofegar-me. I tu?

—No hi he pensat gaire —vaig haver de cridar perquè el vent bufava cada vegada més fort.

Tot d’una, la llum d’un llampec, el retruny d’un tro, i l’aigua del cel i del mar van començar a inundar el bot. Vam intentar treure l’aigua, però era inútil. En trèiem una galleda i en queien deu més.

El vent rugia i xisclava com una bèstia salvatge.

Una onada gegantina ens va desbordar. El bot es va tombar i vam caure al mar.

Vam poder aferrar-nos a l’embarcació, però sabíem que no ens en sortiríem, que ens havia arribat l’hora.

—Em sembla que hem begut oli! —vaig cridar enmig del fort temporal—. Adéu, Wilbur! Jo… t’estimo.

—Adéu, Perla —va cridar en Wilbur—, jo també t’estimo. Potser al cel compartirem la gàbia.

—Dubto que al cel hi hagi gàbies —vaig cridar—. Però si n’hi ha, m’agradaria que ens toqués la mateixa.

Estava convençuda que allò era el final, però en el moment que el bot s’esmunyia de les nostres urpes i una gran onada ens engolia, vaig sentir la veu d’en Bill el Vell:

—Són allà!