Capítol 24

Per al Campament del Lleó, les criatures de quatre potes de l’imperi de la Mare sempre havien significat aliment, pell, o la personificació dels esperits. Coneixien els animals en el seu entorn natural, els seus moviments i les seves pautes de migració, sabien on buscar-los i com caçar-los. Però la gent del campament no havia conegut mai cap animal abans que l’Ayla arribés amb l’euga i el poltre.

La interacció dels cavalls amb l’Ayla i, a mesura que passava el temps, amb altres persones a nivells diferents, era una font constant de sorpreses. No se li havia acudit a ningú abans que aquests animals poguessin respondre a un humà, o que se’ls pogués ensinistrar perquè acudissin al toc d’un xiulet o per portar un genet. Però ni tan sols els cavalls, amb tot el seu interès i atractiu, no provocaven tanta fascinació en el campament com el cadell de llop. Tenien respecte envers els llops com a caçadors i, en alguna ocasió, com a adversaris. De vegades caçaven un llop per fer una pell d’hivern i, per bé que era rar, de vegades un home queia víctima d’un grup de llops. El més normal era que els llops i els humans tendissin a respectar-se i a evitar-se els uns als altres.

Però els més petits sempre exerceixen un atractiu especial, i això és la font innata de la seva supervivència. Els nadons, inclosos els nadons d’animals, toquen una corda interna que ressona com a resposta, però el Llop —el nom pel qual se’l coneixia— tenia un encant especial. El petit cadell negre i pelut va captivar tota la població humana des del dia que es va posar a caminar amb inseguretat pel terra de l’habitatge. Era difícil resistir-se al seu tarannà frisós de cadell, i va esdevenir tot d’una el favorit del campament.

Per bé que la gent del campament no n’era conscient, les maneres dels humans i dels llops no eren tan diferents. Tots dos eren intel·ligents, animals socials que s’organitzaven dins d’un model general de relacions complexes i canviants, que es beneficiaven del grup alhora que hi acomodaven les seves diferències individuals. Atesa la similitud de les estructures socials i de determinades característiques que havien evolucionat de manera independent tant en els canins com en els humans, entre ells es feia possible una relació única.

La vida del Llop va començar en circumstàncies especialment difícils. Com a únic supervivent de la cadellada d’una lloba solitària que havia perdut la parella, nova Conèixer mai la seguretat d’un grup de llops. En comptes del confort dels germans de cadellada o d’un oncle i una tia sol·lícits que haurien romàs al seu costat quan la mare havia de marxar una estona, havia experimentat una solitud poc habitual per a un cadell de llop. L’únic altre llop que havia conegut era la seva mare, i el seu record d’ella es difuminava a mesura que l’Ayla anava ocupant el seu lloc.

Però l’Ayla era alguna cosa més. Quan va decidir agafar i criar el cadell de llop, va esdevenir la meitat humana d’un vincle extraordinari que es desenvolupava entre dues espècies totalment diferents, canins i humans, un vincle que tindria uns efectes profunds i duradors.

Encara que hi hagués hagut més llops a la vora, el Llop era massa petit quan el va trobar per haver establert un lligam amb ells. Tenia prop d’un mes de vida, i tot just llavors hauria començat a sortir del cau per conèixer els seus parents, els llops amb els quals s’identificaria la resta de la seva vida. Aquesta identificació, però, es va esdevenir amb les persones, i els cavalls, del Campament del Lleó.

Era el primer cop, però no seria el darrer. Per accident o per voluntat, a mesura que la idea s’escampés, tornaria a esdevenir-se, moltes vegades i a molts altres llocs. Els avantpassats de totes les races canines domèstiques eren llops i, al començament, retenien les seves característiques essencials de llop. Però a mesura que passava el temps, les generacions de llops nascuts i crescuts en un entorn humà començaven a diferir dels canins salvatges originals.

Tot sovint, els animals que naixien amb variacions genètiques normals de color, forma i mesura —una pell negre, un punt blanc, una cua corbada, unes mesures menors o majors— que els haurien comportat ser relegats a la perifèria o expulsats del grup, es veien afavorits pels humans. Fins i tot les aberracions genètiques en forma de nans o de gegants d’ossos feixucs, que no haurien sobreviscut al ras per reproduir-se, eren mantingudes pels humans, i prosperaven. Ala llarga es criaren canins estranys o aberrants per conservar i enfortir unes característiques que eren desitjables per als humans, fins que la semblança de molts gossos amb el llop es va anar fent remota. Però se’n conservaven les característiques de la intel·ligència, la qualitat protectora, la lleialtat i l’enjogassament.

Com hauria fet amb un grup de llops, el Llop va copsar amb rapidesa les claus que indicaven el rang de cadascú en el campament, per bé que la seva interpretació de l’estatus potser no concordava amb les idees dels humans. Tot i que la Tulie era la dona en cap del Campament del Lleó, per al Llop i l’Ayla era la dona de més rang; en un grup de llops, la mare de la cadellada era la femella líder i rarament deixava que les altres femelles tinguessin cadells.

En el campament ningú no sabia exactament què pensava o sentia l’animal, ni tan sols si tenia pensaments i sentiments que poguessin ser compresos pèls humans, però no importava. La gent del campament el jutjava pel seu comportament, i els actes del Llop no deixaven cap dubte del seu amor i adoració fora mida per l’Ayla. Fos on fos, sempre sabia on era ella, i bastava un xiulet, un petament de dits, un gest per cridar-lo, fins i tot un moviment de cap, perquè acudís tot d’una als seus peus, mirant-la amb ulls d’adoració i esperant amb frisança el seu últim desig. Era totalment generós amb les respostes, i no gens rancorós. Gemegava desesperat quan ella el renyava, i es remenava exultant de joia quan ella acabava compadint-se. Vivia per l’atenció de l’Ayla. Quan més feliç semblava era quan ella es posava a jugar i córrer amb ell, però una paraula o una carícia ja eren prou per provocar-li llepades d’excitació i altres senyals obvis de devoció.

Amb els altres, el Llop no era tan efusiu. Mostrava diversos graus d’amistat i d’acceptació a cadascú, i el fet que tingués un ventall tan diferent de sentiments va ser motiu de sorpresa per a tothom. Les seves reaccions envers l’Ayla van enfortir la idea que la noia tenia una capacitat màgica per controlar els animals, i això va augmentar el seu prestigi.

Li era una mica més difícil al jove llop determinar qui era el líder mascle del grup humà. En el grup de llops, el que tenia aquella posició era objecte de l’atenció més sol·lícita per part de tots els aliares llops. La cerimònia de salutació, en la qual el líder mascle era envoltat per tots els components del grup delerosos de llepar-li la cara, ensumar-li la pell i tocar-lo, solia acabar amb un meravellós concert comunal d’udols que afirmaven el seu liderat. Però el grup humà no oferia aquesta deferència a cap mascle determinat.

El Llop va copsar, però, que els dos membres de quatre potes d’aquell grup tan poc convencional rebien l’home alt i ros amb més entusiasme que ningú tret de l’Ayla. A més a més, la seva olor persistia al llit de l’Ayla i a l’àrea del voltant, on es trobava el cistell del Llop. En absència d’altres claus, el Llop va decidir adjudicar el liderat del grup a en Jondalar, i la seva inclinació es va veure enfortida quan les seves actituds amistoses eren recompensades amb atenció tendra i juganera.

La mitja dotzena de criatures que jugaven plegades eren els seus companys de cadellada, i era fàcil trobar-lo jugant amb ells, tot sovint a la Llar del Mamut. Un cop van haver après a mostrar el respecte que calia a aquelles dents petites i esmolades, i a no provocar-li moviments bruscos, els nens es van adonar que el Llop xalava quan l’agafaven i l’acariciaven. Era tolerant amb els excessos no intencionats, i semblava copsar la diferència entre el fet que la Nuvie l’agafés amb massa força quan el duia d’una banda a l’altra i el fet que en Brinan li estirés la cua només per sentir-lo cridar. A la primera la suportava amb contenció, al segon li responia amb una mossegada. Li encantava jugar, i sempre s’ho manegava per ficar-se enmig d’una baralla, i els nens van aprendre de seguida que el que més li agradava era anar a buscar les coses que ells llançaven. Quan, esgotats, formaven una pila i s’adormien allà on fos, tot sovint el cadell de llop era entre ells.

Després d’haver promès la primera nit que no permetria que el llop fes mal a ningú, l’Ayla va prendre la decisió d’ensinistrar-lo amb determinació i reflexió. Amb la Whinney ho havia fet d’una manera accidental: li havia pujat al llom per impuls, i la intuïció més que no pas la consciència li havia fet aprendre a guiar-la. Ara era conscient dels senyals que havia desenvolupat, i els feia conscientment, però els seus mitjans de control encara eren molt intuïtius, i tenia la sensació que la Whinney obeïa les seves ordres perquè volia.

Ensinistrar el lleó de les cavernes havia estat més deliberat. Quan es va trobar el cadell ferit, ja sabia que era capaç d’encoratjar un animal a fer el que ella volgués. Va dirigir els primers esforços a controlar les atabaladores mostres d’afecte del cadell de lleó. El va ensinistrar amb amor, tal com eren educats els nens pel Clan. Recompensava el seu comportament amistós amb afecte, i l’empenyia cap a una banda amb fermesa, o s’aixecava i se n’anava quan el cadell s’oblidava d’amagar les urpes o jugava amb massa violència. Quan s’excitava i se li tirava al damunt amb un entusiasme esverat, s’aturava tot d’una si ella enlairava la mà i li deia «prou!» amb veu ferma. Havia après tan bé la lliçó que fins i tot quan va esdevenir un lleó de les cavernes fet i pastat, gairebé tan alt i pesant com la Whinney, s’aturava a l’ordre de l’Ayla. Ella responia invariablement amb carícies i rascades afectuoses, i de vegades l’abraçava amb tant deler que acabaven tots dos rodolant per terra. Amb el temps, va anar aprenent moltes coses, fins i tot a caçar amb ella.

L’Ayla es va adonar de seguida que podia ser molt avantatjós per a les criatures del campament entendre una mica els costums dels llops. Els va començar a explicar històries de l’època que aprenia a caçar i estudiava els llops i els altres animals carnívors. Els va explicar que els grups de llops tenien una líder femella i un líder mascle, com els mamutois, i els va dir que els llops es comunicaven amb postures i amb gestos, i amb sons vocals. Els va ensenyar, de quatre grapes, la postura d’un líder —el cap enlairat, les orelles dreçades, la cua rígida al darrere— i la postura d’aquell que s’acosta al líder —una mica empegueït i disposat a llepar el morro del líder— tot imitant els sons a la perfecció. Els va ensenyar com era l’ordre de no acostar-se i la d’invitar-los a jugar. Tot sovint el cadell participava en les demostracions.

Els nens es divertien d’allò més, i els adults tot sovint escoltaven complaguts. Els nens no van trigar a incorporar en els seus jocs els senyals dels llops, però ningú els feia millor, ni amb més comprensió, que el nen el llenguatge del qual es parlava principalment amb senyes. En Rydag i el llop van establir una relació tan extraordinària que va sorprendre la gent del campament i va fer que la Nezzie mogués el cap meravellada: en Rydag no feia servir només els senyals del llop, incloent molts dels sons, sinó que semblava anar més enllà. Mirant-los, la gent arribava a pensar que realment parlaven l’un amb l’altre, i el jove animal semblava ser conscient que el noi necessitava atencions especials.

Des del començament, el Llop es comportava amb més suavitat i menys atabalament quan era a la vora d’ell i, a la seva manera, el protegia. Deixant de banda l’Ayla, no hi havia ningú la companyia del qual li agradés més. Si l’Ayla estava ocupada, buscava en Rydag, i tot sovint el trobaven dormint al seu costat o a la falda. L’Ayla no acabava d’entendre com s’ho havien fet el Llop i en Rydag per entendre’s tan bé. L’habilitat innata d’en Rydag per llegir els matisos subtils dels senyals del llop en podia explicar la capacitat, però, com podia un cadell de llop copsar les necessitats d’una criatura humana dèbil?

L’Ayla va inventar algunes ordres i va modificar alguns senyals dels llops per ensinistrar el cadell. La primera lliçó, després de diversos incidents, va consistir a ensenyar-li a fer servir un cistell de fems i cendres com feien els humans, o sortir a fora. Va ser sorprenentment fàcil. El Llop semblava avergonyit dels poti-potis que formava, i tremolava quan l’Ayla el renyava.

La segona lliçó va ser més difícil. Al Llop li encantava mastegar el cuir, sobretot les botes i les botines, i treure-li l’hàbit va resultar vexatori i frustrant. Sempre que l’enxampava fent-ho i el renyava, ell feia posat de penedit i mirava d’afalagar-la compungit. Però, tossut com era, moltes vegades tornava a fer-ho tan bon punt ella girava l’esquena. Tot tipus de calçat corria risc, però sobretot les botines de pell tova favorites de l’Ayla. No hi havia manera que les deixés en pau. Les va haver de penjar ben altes perquè no hi arribés i les destrossés. Però si li sabia greu que mossegués les seves coses, encara li’n sabia més que fes malbé les d’algú altre. Ella era responsable d’haver-lo portat a l’habitatge, i trobava que qualsevol malifeta del cadell era culpa seva.

L’Ayla cosia les últimes granadures a la túnica de pell blanca quan va sentir un aldarull a la Llar de la Guineu.

—Ep! Tu! Dóna’m això! —va cridar en Ranec.

L’Ayla va saber pel so que el Llop n’havia tornat a fer de les seves. Va córrer a veure quin era el problema aquell cop i va veure en Ranec i el Llop en un estira i arronsa amb una bota vella.

—Llop! Deixa-ho! —va dir fent caure la mà amb un gest ràpid davant del morro de l’animal.

El cadell va deixar anar la bota tot d’una i es va agemolir, orelles enrere i cua entre les cames, gemegant amb to suplicant. En Ranec va deixar la bota a la plataforma.

—Espero que no te l’hagi feta malbé —va dir l’Ayla.

—Tant se val, és molt vella —va dir en Ranec somrient, i va afegir amb admiració—: Coneixes molt bé els llops, Ayla. Fa ben bé el que els dius.

—Però només quan hi sóc al davant i el miro —va dir ella mirant l’animal. El Llop la mirava remenant-se amb expectació—. Tan bon punt giro l’esquena, torna a agafar una cosa que sap que no pot tocar. Ho deixa en el moment que em veu arribar, però no sé com ensenyar-li a no tocar les coses de la gent.

—Potser necessitaria una cosa pròpia —va dir en Ranec. Després la va mirar amb els seus ulls negres tendres i relluents—. O una cosa teva.

El cadell mirava de cridar l’atenció de l’Ayla aixecant les potes i gemegant. Finalment, impacient, va xisclar un parell de vegades.

—Quiet! —va cridar ella, empipada.

El llop va recular, es va ajeure i la va mirar, totalment aclaparat.

—No pot suportar que t’empipis amb ell —va dir en Ranec—. Vol saber que l’estimes. Em penso que entenc el que sent.

Se li va acostar una mica amb els ulls negres plens de la tendresa i la passió que la commovien tan profundament. Va sentir un estremiment com a resposta i es va fer enrere, ruboritzada. Després, per dissimular la seva agitació, es va inclinar i va acariciar el cadell. El Llop li va llepar la mà excitat, remenant la cua de felicitat.

—Mira que feliç és ara que sap que l’estimes —va dir en Ranec—. A mi també em faria feliç saber que m’estimes. M’estimes?

—Ui… és clar que t’estimo, Ranec —va tartamudejar l’Ayla, incòmoda.

Ell va fer un gran somriure i en els seus ulls va resplendir un bri de malícia, i una cosa més profunda.

—Seria un plaer ensenyar-te com em fa de feliç saber que m’estimes —va dir ell posant-li un braç a la cintura i acostant-la a ell.

—Et crec —va dir ella tot allunyant-se’n—. No cal que m’ho ensenyis, Ranec.

No era el primer cop que ell li feia insinuacions. Normalment les dissimulava entre bromes per fer-li saber el que sentia sense que ella li hagués de respondre, i així cap dels dos no se sentia maltractat. Endevinant que la conversa es faria més seriosa, i amb ganes d’evitar-ho, va fer el gest de dirigir-se cap a la seva llar. Tenia la sensació que ell li demanaria que anés al llit amb ell, i no sabia si seria capaç de rebutjar l’ordre o el prec d’acompanyar un home al llit. Entenia que hi tenia dret, però tenia l’obediència tan arrelada que no estava segura de poder-la contrariar.

—Per què no, Ayla? —va dir ell tot seguint-la—. Per què no em deixes que t’ho ensenyi? Ara dorms sola. No ho hauries de fer.

Va sentir una fiblada de remordiment en reconèixer que dormia sola, però va mirar de no mostrar-ho.

—No dormo sola —va dir tot enlairant el cadell—. Llop dorm amb mi, en un cistell a la vora del meu cap.

—No és el mateix —va dir en Ranec amb un to seriós, com disposat a forçar el tema. Després va callar i va somriure. No volia apressar-la. Era conscient que l’Ayla patia, encara no feia gaire de la separació. Va mirar de suavitzar el to—. És massa petit per escalfar-te… però he d’admetre que és atractiu.

En Ranec va acariciar el cap del Llop amb afecte. L’Ayla va somriure i va ficar el llop al cistell. L’animal va saltar a terra tot d’una, va seure, es va rascar i després es va dirigir al seu plat. L’Ayla va començar a plegar la túnica blanca per guardar-la. Mentre acariciava el suau cuir blanc i la pell blanca d’ermini i allisava una de les petites cues amb les puntes negres, sentia que l’estómac se li encongia i se li feia un nus a la gola. Li cremaven els ulls de les llàgrimes que mirava de contenir. «No, no és el mateix», va pensar. Com podia ser el mateix?

—Ayla, tu saps com m’agrades, com et desitjo —va dir en Ranec al seu darrere—. Oi?

—Em penso que sí —va dir l’Ayla sense girar-se, però tancant els ulls.

—T’estimo, Ayla. Ja sé que ara mateix estàs inquieta, però vull que ho sàpigues. Et vaig estimar des del moment que et vaig veure. Vull compartir la meva llar amb tu, vull formar una unió amb tu. Et vull fer feliç. Ja sé que et cal temps per pensar-hi. No et demano que prenguis una decisió, però vull saber què en penses… deixa’m intentar fer-te feliç. Ho vols? Hi pensaràs?

L’Ayla mirava la túnica blanca que tenia a les mans. El cap li rodava. «Per què en Jondalar no vol dormir més amb mi? Per què ja no em toca ni vol compartir plaers amb mi, ni tan sols quan dormia amb mi? Tot ha canviat d’ençà que vaig esdevenir mamutoi. Que potser no volia que m’adoptessin? Si no ho volia, per què no m’ho va dir? Potser sí que ho volia; ho va dir. Jo em creia que m’estimava. Potser ha canviat d’idea. Potser ja no m’estima. Mai no m’ha demanat que ens uníssim. Què faré si en Jondalar se’n va sense mi?». El nus de l’estómac era dur com una roca. «En Ranec m’estima, i vol que jo l’estimi a ell. És simpàtic, i divertit, sempre em fa riure… Però jo no l’estimo. Tant de bo el pogués estimar… potser ho hauria d’intentar».

—Sí, Ranec, hi pensaré —va dir amb suavitat, però va sentir un nus a la gola en dir-ho.

En Jondalar va veure sortir en Ranec de la Llar del Mamut. L’home alt havia esdevingut una mena de vigilant, per molta vergonya que li fes. No era una conducta escaient per als adults: tant en aquella societat com en la seva estava mal vist espiar o fixar-se amb excés en les activitats ordinàries d’una altra persona, i en Jondalar sempre havia estat especialment sensible a les convencions socials. No li agradava actuar com un barbamec, però no ho podia evitar. Mirava de dissimular, però no treia els ulls de l’Ayla i de la Llar del Mamut.

El tarannà airós i el somriure radiant del tallista quan tornava a la Llar de la Guineu el van omplir de temor. Estava segur que era alguna cosa que l’Ayla havia dit o fet allò que produïa tanta joia a l’home mamutoi, i la seva imaginació mòrbida li va fer témer el pitjor.

En Jondalar sabia que en Ranec havia esdevingut un visitant assidu de la Llar del Mamut d’ençà que ell l’havia abandonada, i es maleïa per haver-li facilitat l’avinentesa. Li hauria agradat empassar-se les paraules que havia dit en aquella estúpida discussió, però estava convençut que era massa tard per arreglar-ho. Se sentia desvalgut però, en certa manera, la distància que hi havia entre ells l’alleujava.

Tot i no admetre-ho, els seus actes estaven motivats per alguna cosa més que un simple desig de deixar-li escollir a ella l’home que volia. Estava tan dolgut que una part d’ell volia tornar-s’hi; si ella el podia rebutjar a ell, ell també la podia rebutjar a ella. Però també necessitava donar-se una oportunitat, veure si li era possible superar el seu amor per ella. Es preguntava amb tota sinceritat si no fóra millor que ella es quedés on era, en un lloc on l’acceptaven i l’estimaven, que no pas que tornés al seu poble amb ell. No acabava de refiar-se de com reaccionaria ell si la seva gent la rebutjava. Estaria disposat a compartir amb ella una vida de pària? Estaria disposat a marxar, a tornar a deixar el seu poble, sobretot després d’haver fet un viatge tan llarg per tornar? O també ell la rebutjaria?

Si ella escollia algú altre per estimar, ell es veuria obligat a deixar-la, i no s’hauria d’enfrontar a una decisió així. Però la mera idea que ella estimés algú altre li provocava un dolor tan insuportable al ventre, l’ofegava de tal manera, que no sabia si voldria, o si seria capaç, de sobreviure. Com més lluitava amb ell mateix per no manifestar el seu amor, més possessiu i gelós esdevenia, i més es detestava.

El neguit constant d’esforçar-se a desxifrar les seves emocions ambigües i intenses tenia un preu. No podia menjar ni dormir, i se’l veia esprimatxat i esgotat. Les robes començaven a anar-li galdoses. No es podia concentrar, ni tan sols davant d’un bonic tros de pedra foguera. De vegades es preguntava si s’havia begut l’enteniment, o si estava posseït per algun esperit nocturn funest. Estava tan enamorat de l’Ayla, i tenia tanta por de perdre-la i del que podia passar si no ho acceptava, que no podia suportar trobar-se massa prop d’ella. Tenia por de perdre el control i de fer alguna cosa que després pogués lamentar. Però no es podia estar de mirar-la.

El Campament del Lleó passava per alt les petites indiscrecions de l’hoste. Eren conscients dels seus sentiments per l’Ayla malgrat els seus esforços per ocultar-los. Al campament tothom parlava del complicat tràngol que vivien els tres joves. La solució al seu problema semblava d’allò més senzilla per als qui s’ho miraven des de fora: era evident que l’Ayla i en Jondalar s’estimaven; per què, doncs, no comentaven els seus sentiments i després convidaven en Ranec a compartir la seva unió? Però la Nezzie sabia que no era fàcil. Aquella dona sàvia i maternal sentia que l’amor d’en Jondalar per l’Ayla era massa fort per ser vençut per la manca de paraules. Hi havia alguna cosa més profunda entre ells. I ella, més que ningú, comprenia la profunditat de l’amor d’en Ranec per la dona jove. No creia que la situació es pogués resoldre amb una unió compartida. L’Ayla hauria d’escollir.

Com si la idea tingués un poder irresistible, d’ençà que en Ranec li havia demanat que pensés a compartir la seva llar i havia comentat el fet dolorosament cert que ara dormia sola, l’Ayla no havia pogut pensar en res més. S’havia aferrat a la creença que en Jondalar oblidaria les paraules que havia dit i tornaria a la llar, sobretot perquè li semblava que, cada cop que mirava cap a la llar de cuinar, l’entrellucava entre els pals de suport i els objectes que penjaven del sostre a les llars d’entremig, desviant els ulls. Això li feia pensar que encara hi estava prou interessat per mirar-la. Però cada nit que passava sola li minvava l’esperança.

«Pensa-hi…». Les paraules d’en Ranec es repetien una i altra vegada al cap de l’Ayla mentre feia una picada de badana seca i fulles de falguera dolça per al te de l’artritis d’en Mamut, pensant en l’home fosc i somrient i preguntant-se ai hauria d’aprendre a estimar-lo. Però la idea de viure sense en Jondalar li encongia l’estómac i li feia sentir una estranya buidor. Va afegir te i aigua calenta al bol amb les fulles picades i ho va portar al vell.

Quan ell li va donar les gràcies va somriure, però se la veia preocupada, i trista. Havia estat tot el dia abstreta. En Mamut la sabia capficada des que en Jondalar s’havia traslladat, i li hauria agradat poder ajudar. Havia vist en Ranec parlant amb ella una estona abans i havia considerat la idea de xerrar-hi, però estava convençut que, en la vida de l’Ayla, res no s’esdevenia sense un propòsit. Estava convençut que la Mare havia creat les dificultats per les quals ara passava per algun motiu, i no es decidia a interferir-hi. La prova a què estaven sotmesos la noia i els dos joves era necessària. La va observar quan marxava cap a l’annex dels cavalls i es va adonar de la seva tornada una estona després.

L’Ayla va tapar el foc, va anar cap a la seva plataforma de llit, es va despullar i es va disposar a dormir. Era una ordalia enfrontar-se a la nit sabent que en Jondalar no dormiria al seu costat. S’ocupava en petites tasques per ajornar el moment de ficar-se entre les pells, convençuda que passaria la nit en vetlla. Finalment, va agafar el cadell de llop i va seure a la vora del llit acariciant, abraçant i parlant al petit animal amorós fins que es va adormir a les seves mans. Llavors el va ficar al cistell i el va acariciar fins que es va quedar quiet. Per compensar l’absència d’en Jondalar, l’Ayla prodigava el seu amor al llop.

En Mamut es va adonar que estava despert i va obrir els ulls. A penes podia distingir unes ombres vagues a la foscor. L’habitatge estava tranquil, la calma nocturna en què només se sentien remors lleugeres, respiracions pesades i grunyits entre somnis. Va girar el cap lentament cap a la tímida resplendor roja del caliu del foc mirant de descobrir què l’havia fet passar del son profund a l’estat de vigília total. Va sentir una respiració difícil a la vora, i un sanglot apagat, i va retirar les robes que el tapaven.

—Ayla? Ayla, què tens? —va dir en Mamut amb suavitat.

L’Ayla va notar una mà càlida al braç.

—Res —va dir amb la veu rogallosa i la cara girada cap a la paret.

—Per què plores?

—Sento haver-te despertat. He fet massa soroll.

—No has fet soroll. No ha estat el soroll el que m’ha despertat. La Mare m’ha cridat per tu. Pateixes. Tens una ferida a dins, oi que sí?

L’Ayla va inspirar aire amb dificultat, esforçant-se per contenir el crit que clamava per alliberar-se.

—Sí —va dir.

Es va girar cap a ell, i ell va veure les llàgrimes que relluïen en la penombra.

—Doncs plora, Ayla. No t’has de contenir. Tens motiu per patir i tens tot el dret de plorar —va dir en Mamut.

—Oh, Mamut —va dir amb un sanglot.

Després, mirant d’apagar el so, però alleujada pel permís, va plorar la seva pena i angoixa.

—No et continguis, Ayla. Plorar et farà bé —va dir assegut a la vora del seu llit i acariciant-la amablement—. Tot anirà bé, serà com ha de ser. Tot va bé, Ayla.

Quan va acabar de plorar, es va eixugar la cara amb una pell suau i va seure al costat del vell.

—Ara estic millor —va dir.

—Sempre és millor plorar quan en sents la necessitat, però encara no ha acabat, Ayla.

—Ja ho sé —va dir ella tot abaixant el cap. Després es va girar cap a ell i va dir—: Però per què?

—Algun dia ho sabràs. Em penso que la teva vida és dirigida per forces poderoses. Vas ser escollida per a un destí especial. No és fàcil portar aquesta càrrega: fixa’t tot el que has hagut de passar en la teva curta vida. Però no seran tot penes a la teva vida, tindràs grans alegries. Ets estimada, Ayla. Atreus l’amor. Això t’ha estat donat per suportar la càrrega. Sempre tindràs amor… potser massa…

—Jo em creia que Jondalar m’estimava…

—No estiguis tan segura que no t’estima, però també t’estima molta altra gent, inclòs aquest vell que parla —va dir en Mamut somrient. L’Ayla també va somriure—. Fins i tot un llop i els cavalls t’estimen. No t’han estimat sempre?

—Tens raó. Iza m’estimava. Era la meva mare. Tant hi feia que no hagués nascut d’ella. Quan va morir, em va dir que m’estimava més que a ningú… Creb m’estimava… tot i que el vaig decebre… el vaig ferir. —Va callar un moment i va continuar al cap d’una estona—. Uba m’estimava… i Durc. —Va tornar a callar—. Tu creus que veuré mai més el meu fill, Mamut?

El xaman va fer una pausa abans de respondre.

—Quant temps fa que no l’has vist?

—Tres… no, quatre anys. Va néixer al començament de la primavera. Tenia tres anys quan vaig marxar. És més o menys com Rydag… —De sobte l’Ayla va mirar el vell xaman i es va posar a parlar amb serietat i excitació—. Mamut, Rydag és un nen mixt, ben bé com el meu fill. Si Rydag pot viure aquí, per què no ho pot fer Durc? Tu vas anar a la península i vas tornar, per què no hi puc anar jo i portar Durc aquí? No és pas gaire lluny.

En Mamut va arrufar les celles mentre pensava la resposta.

—No puc respondre això, Ayla. Jo crec que pots, però ho has de pensar amb molta calma abans de decidir què és millor, no només per a tu sinó per al teu fill. Tu ets mamutoi. Has après a parlar el nostre idioma i has après molts dels nostres costums, però encara et queda molt per aprendre.

L’Ayla no escoltava les paraules escollides amb molta cura del xaman. Els seus pensaments volaven per compte propi.

—Si Nezzie va poder adoptar un nen que ni tan sols parlava, per què no un que pot parlar? En Durc podria parlar si tingués un idioma per aprendre. En Durc podria ser amic d’en Rydag, el podria ajudar, hi podria córrer i faria coses per ell. En Durc és un bon corredor.

En Mamut va deixar que continués el seu relat entusiasta de les virtuts d’en Durc.

—Quan voldries anar-lo a buscar, Ayla? —va preguntar en Mamut quan ella va haver acabat.

—Tan aviat com pugui. Aquesta primavera… No, és massa dur viatjar a la primavera, hi ha massa aigua. Hauré d’esperar fins a l’estiu. —L’Ayla va callar—. Potser no. Aquest és l’estiu de l’Assemblea del Clan. Si no hi vaig abans que marxin, hauré d’esperar que tornin. Però llavors Ura serà amb ells…

—La noia que va ser promesa al teu fill? —va preguntar en Mamut.

—Sí. D’aquí a pocs anys es casaran. Les criatures del Clan es fan grans més aviat que les dels Altres… que jo. Iza no creia que esdevingués mai una dona. El meu creixement era tan lent, comparat amb les noies del Clan… Però Ura ja podria ser una dona, preparada per tenir parella, i una llar pròpia. —L’Ayla va arrufar les celles—. Era una nena quan la vaig veure, i Durc… El darrer cop que el vaig veure era un nen petit. Aviat serà un home i tindrà una parella per mantenir, una parella que potser tindrà nens. Jo ni tan sols tinc parella. La parella del meu fill podria tenir un nen abans que jo.

—Saps quants anys tens, Ayla?

—Exactament no, però sempre en sumo un a la darreria de l’hivern, per aquesta època. No sé per què. —Va tornar a arrufar les celles—. Suposo que ja és hora que afegeixi un altre any. Això vol dir que dec tenir… —Va tancar els ulls per concentrar-se en les paraules de comptar—. Tinc divuit anys, Mamut. Que gran que em faig!

—Vas tenir el teu fill als onze anys? —va preguntar sorprès. L’Ayla va fer que sí—. He conegut noies que van esdevenir mares als nou o deu anys, però és molt d’hora. La Latie encara no és una dona, i ja té dotze anys.

—Ho serà aviat. Segur.

—Em penso que tens raó. Però tu no ets tan vella, Ayla. La Deegie té disset anys, i no s’unirà fins a aquest estiu a la Reunió d’Estiu.

—És veritat, i jo li vaig prometre que participaria en el seu Matrimonial. No puc anar a una Reunió d’Estiu i a una Assemblea del Clan alhora. —Mamut la va veure empal·lidir—. En tot cas, tampoc no puc anar a una Assemblea del Clan. No sé ni tan sols si podria tornar al meu Clan. Estic maleïda. Sóc morta. Fins i tot Durc podria pensar que sóc un esperit i tenir-me por. Oh, Mamut, què he de fer?

—Hi has de pensar amb molt de compte abans de decidir què és millor —va contestar, cavil·lós. Va decidir canviar de tema—. Però tens temps. Encara no és primavera. Tanmateix, el Festival de Primavera arribarà abans que no ens n’adonem. Has pensat en l’arrel i la cerimònia de què vas parlar? Estàs disposada a incloure aquella cerimònia en el Festival de Primavera?

L’Ayla es va estremir. La idea l’esgarrifava, però en Mamut seria allà per ajudar-la. Sabria què havia de fer, i semblava tan interessat a veure com era…

—Molt bé, Mamut. Sí, ho faré.

En Jondalar va copsar tot d’una el canvi en la relació entre l’Ayla i en Ranec, però no ho volia acceptar. Els va observar uns quants dies i, a la fi, es va veure obligat a reconèixer que en Ranec pràcticament vivia a la Llar del Mamut, i que la seva presència era ben acollida i celebrada per l’Ayla. Per molt que intentava convèncer-se que era millor així i que havia fet el que havia de fer anant-se’n, no sabia com alleujar el dolor de perdre el seu amor ni com guarir la ferida de sentir-se exclòs. Malgrat ser ell qui s’havia allunyat d’ella i qui havia abandonat voluntàriament el seu llit i la seva companyia, tenia la sensació que ella el rebutjava.

«No han trigat gaire», va pensar en Jondalar. «L’endemà ell ja era allà; sempre a la vora d’ella, i ella a penes va poder esperar que jo marxés per rebre’l a ell. Segurament esperaven que jo marxés…

»De què l’acuses? Ets tu el qui va marxar, Jondalar», es deia ell mateix. «Ella no et va dir que marxessis. Després del primer cop, va tornar al seu llit. La tenies allà, disposada, i ho saps…

»I ara està disposada per a ell. I ell frissa per ella. El pots culpar de res? Potser és millor així. Aquí l’estimen, estan més acostumats als caps plans… al Clan. I l’estimen…

»Sí, l’estimen. No és això el que vols per a ella? Que sigui acceptada i que algú l’estimi…

»Però jo l’estimo», va pensar amb un accés de dolor i d’angoixa. «Oh Mare! Com podré suportar-ho? És l’única dona que he estimat mai d’aquesta manera. No vull que la facin patir, no vull que la rebutgin. Per què ella? Oh Doni, per què havia de ser ella?

»Potser hauria de marxar. Decidit, me’n vaig», va pensar, incapaç de veure-hi clar en aquell moment.

Es va dirigir cap a la Llar del Lleó i va interrompre en Talut i en Mamut, que comentaven l’imminent Festival de Primavera.

—Me’n vaig —va dir—. Què puc fer a canvi d’endur-me unes provisions?

Feia una cara embogida de desesperació. El cap i el xaman van intercanviar una mirada de còmplices.

—Jondalar, amic meu —va dir en Talut tot donant-li un cop a l’espatlla—, et donarem totes les provisions que et calguin, però ara no pots marxar. La primavera és a punt d’arribar, però mira a fora, bufa molt vent, i les borrufades d’última hora són les pitjors.

En Jondalar, més calmat, es va adonar que el seu impuls sobtat de marxar era impossible. Ningú que hi fos tot emprendria un viatge llarg en aquell moment.

En Talut va copsar que els músculs d’en Jondalar es relaxaven. Va continuar parlant.

—A la primavera hi haurà aigua pertot, i tens molts rius per creuar. A més a més, Jondalar, no pots arribar tan lluny de casa teva com has arribat, passar l’hivern amb els mamutois i no caçar mamuts amb els Caçadors de Mamuts. Un cop tornis, no tindrem oportunitat de veure’t mai més. La primera cacera serà al començament de l’estiu, poc després d’anar tots a la Reunió d’Estiu. La millor època per començar un viatge és just després. Em faràs un gran favor si et planteges quedar-te amb nosaltres fins a la cacera del primer mamut. M’agradaria que ens ensenyessis aquest llançador teu.

—Sí, és clar, hi pensaré —va dir en Jondalar. Després va mirar l’home pèl-roig als ulls—. I gràcies, Talut. Tens raó. Encara no puc marxar.

En Mamut estava assegut amb les cames encreuades al seu lloc favorit per meditar: la plataforma de llit del costat de la seva, que es feia servir per guardar roba de llit, pells i cuirs. No meditava, sinó que pensava.

Des de la nit que l’havien despertat els plors de l’Ayla era molt més conscient de la desesperació de la noia per l’allunyament d’en Jondalar. La seva infelicitat li havia provocat una profunda impressió. Tot i que aconseguia ocultar l’abast dels seus sentiments a la majoria de la gent, ara era més conscient de petits detalls de la seva conducta que abans li havien passat per alt. Tot i que semblava gaudir sincerament de la companyia d’en Ranec, i li reia les gràcies, estava molt pansida, i la cura i atenció que prodigava al Llop i als cavalls tenia un aire d’enyorament i de desolació.

En Mamut va prestar més atenció a l’hoste alt, i va copsar la mateixa desolació en el seu comportament. Semblava aclaparat per una ansietat que el turmentava, però també ell mirava d’ocultar-ho. Després del seu impuls desesperat de marxar al bell mig d’una tempesta, el vell xaman tenia por que la idea de perdre l’Ayla li fes perdre el seny. Per al vell, que tractava amb tanta intimitat el món de l’esperit de Mut i els seus destins, això implicava una compulsió més profunda que el simple amor juvenil. Potser la Mare també tenia plans per a ell; plans que implicaven l’Ayla.

Tot i que es resistia a intervenir-hi, en Mamut es preguntava per què la Mare li havia fet saber que Ella era la força darrere dels seus sentiments mutus, i encara que estava convençut que Ella disposaria finalment les circumstàncies com li plagués, potser volia que l’ajudés en aquest cas.

Mentre rumiava si havia de fer conèixer o no els desitjós de la Mare, en Ranec va arribar a la Llar del Mamut, sens dubte buscant l’Ayla. En Mamut sabia que s’havia endut el cadell a fer un volt amb la Whinney i que trigaria una estona a tornar. En Ranec va mirar al seu voltant i, quan va veure el vell, s’hi va acostar.

—Saps on és l’Ayla, Mamut? —va preguntar.

—Sí. És a fora amb els animals.

—Ja m’estranyava que fes tanta estona que no la veia.

—La veus molt, darrerament.

—I espero veure-la encara més —va dir amb una ganyota.

—No va arribar aquí sola, Ranec. No creus que en Jondalar té prioritat?

—Potser la tenia quan va arribar, però l’ha perduda. Va abandonar la seva llar —va dir en Ranec.

En Mamut va notar el to defensiu.

—Em penso que encara hi ha forts sentiments entre ells. Em sembla que la separació no seria permanent si es donessin una oportunitat de renovar el seu compromís, Ranec.

—Si mires de dir-me que em retiri, Mamut, ho sento. És massa tard. Els meus sentiments envers l’Ayla també són molt forts. —La veu d’en Ranec tremolava de l’emoció que sentia—. Mamut, jo l’estimo, em vull unir a ella, vull fer una llar amb ella. Ja és hora que m’estableixi amb una dona, i vull els seus fills a la meva llar. No he conegut mai ningú com ella. És tot el que he somniat mai. Si la puc convèncer, m’agradaria anunciar el nostre Compromís al Festival de Primavera, i unir-nos aquest estiu.

—Estàs segur que és això el que vols, Ranec? —va preguntar en Mamut. En Ranec li queia bé, i sabia que en Wymez celebraria que el noi bru que va portar dels seus viatges trobés una dona i s’establís—. Hi ha moltes dones mamutois que s’unirien a tu encantades. Què diràs a aquella noia pèl-roja tan bonica amb la qual gairebé t’havies promès? Com es diu? Tricie?

En Mamut estava segur que si el color de la cara d’en Ranec hagués estat més clar, hauria envermellit.

—Li diré… li diré que ho sento. No puc fer-hi res. No estimo ningú més que l’Ayla. Ara ella és mamutoi. S’hauria d’unir a un mamutoi. Vull ser jo.

—Si ha de ser així, Ranec —va dir en Mamut amb amabilitat—, ho serà, però recorda que l’elecció no és teva, ni tan sols és d’ella. L’Ayla va ser escollida per la Mare amb un propòsit i va rebre molts talents. No importa el que tu decideixis o el que decideixi ella, Mut sempre tindrà l’última paraula sobre ella. Qualsevol home que s’uneixi a ella, s’uneix també al seu destí.