Capítol 30

Les grans pastures, una font abundant de vida en aquella terra freda, desplegaven un altre rostre del cicle renovador als ulls dels viatgers del Campament del Lleó. Les flors violàcies i grogues dels darrers iris nans es marcien encara plenes de color, i les peònies amb fulles de falguera eren en plena floració. El llit ample de flors vermelles que omplia tota la depressió entre dues muntanyes va provocar exclamacions de meravella i d’apreciació per part dels viatgers. Però el que predominava era l’herba tendra, la festuca ja madura i les herbes emplomades que cobrien les estepes d’argent que onejava accentuat per les ombres de la sàlvia blava. Més tard, quan l’herba tendra madurés i les herbes emplomades perdessin les plomes, aquelles riques planures adquiririen un to daurat.

El jove llop xalava en descobrir la multitud d’animals petits que vivien a l’ampla prada. Sortia a l’encalç de mofetes i erminis —amb els seus mantells terrosos d’estiu— i es feia enrere quan els coratjosos depredadors li plantaven cara. Quan rates, ratolins i musaranyes de pell vellutada, acostumats a fugir de les guineus, se li escapolien cap als forats oberts a ras de terra, el Llop encalçava jerbus, hàmsters i eriçons d’orelles llargues i coberts de pues. L’Ayla va riure de la cara de sorpresa que feia quan el jerbu de cua espessa, amb les cames del davant curtes i les llargues cames tridàctils del darrere, reculava a salts per ficar-se en el cau on havia passat l’hivern. Les litres, els hàmsters gegants i els jerbus grans tenien prou carn per a un àpat, i eren molt saborosos espellats i enastats sobre un foc nocturn. L’Ayla en va fer caure amb la fona uns quants enlairats pel Llop.

Els rosegadors de les estepes feien el servei d’esmicolar i remenar la superfície de terra però, de tant excavar, canviaven el caràcter de la terra. A mesura que avançaven, els viatgers trobaven tan sovint els caus omnipresents dels susliks que no donaven l’abast per comptar-los i, en algunes àrees, s’havien, de desviar al voltant de centenars de bonys de terra coberts d’herba d’un metre d’alçària, a cadascun dels quals vivia una comunitat de marmotes de les estepes.

Els susliks eren la presa preferida dels milans negres, tot i que aquestes rapinyaires d’ales llargues també s’alimentaven d’altres rosegadors i d’insectes. Les elegants aus solien detectar els susliks desprevinguts mentre recorrien l’aire, però el milà també podia planejar com un xoriguer, el falcó nadiu, o volar molt baix per sorprendre la presa. Amb falcons i esparvers, l’àguila lleonada també gaudia dels nombrosos rosegadors. En una ocasió, el Llop va fer una postura que va cridar l’atenció de l’Ayla i, mirant-lo de més a prop, va veure aterrar una de les grans aus de carronya marró fosc a la vora del seu cau de terra amb un suslik al bec per als seus pollets. Els van observar amb interès, però ni ella ni el llop no els van molestar.

Moltes altres aus vivien de la generositat de les terres obertes. Hi havia aloses i cotolius pertot, galls boscans i avitardes, i boniques grues d’un to blavós amb el cap negre i un tupè de plomes blanques davant dels ulls. Arribaven a la primavera per niar, s’alimentaven d’insectes, llangardaixos i serps, i marxaven a la tardor en grans formacions en forma de V, xisclant a través del cel.

Eh Talut havia emprès la marxa al ritme que solia marcar quan viatjava tot el campament, un ritme que no feia endarrerir els membres més lents del grup. Però es va adonar que avançaven molt més de pressa que mai. Els cavalls eren la causa de la diferència. Com que portaven els regals, els objectes per comerciar i les pells de les tendes en els travessers, i les persones amb més problemes a cavall, havien alleugerit la càrrega de cadascun. En Talut estava complagut de l’augment de ritme, sobretot tenint eh compte que s’havien de desviar, però també li plantejava un problema. Havia planejat la ruta que farien, i les parades, d’acord amb els punts d’aigua que coneixia, i ara hauria de decidir-les sobre la marxa.

S’havien aturat a la vora d’un riu petit, tot i que encara era d’hora. A les estepes, de vegades, es formaven petits boscos a la vora de l’aigua, i van parar el campament en una gran extensió parcialment envoltada d’arbres. Després de treure el travesser de la Whinney, l’Ayla va decidir portar la Latie a cavalcar. A la noia li agradava ajudar amb els cavalls, i els animals li mostraven molt afecte a canvi. Cavalcant totes dues sota els arbres, una barreja d’avet roig, bedoll, faig i melis, van arribar a una clariana florida, una petita prada luxuriosa que era un tros de verdor a les estepes envoltat d’arbres. L’Ayla va aturar el cavall i va parlar a cau d’orella a la dona encamellada al seu davant.

—No et moguis gens, Latie, però mira cap allà, a la vora de l’aigua.

La Latie va mirar on li deia l’Ayla i de primer va arrufar les celles perquè no podia veure res, però va somriure quan va veure que un antílop femella amb dos de petits dreçava el cap, cautelosa però insegura. Després en va veure uns quants més: les banyes que els sortien del cap feien una espiral amb la punta lleugerament tirada enrere, i el nas gran i penjant els donava una cara llarga distintiva.

Assegudes molt quietes dalt del cavall, mirant, el so de les aus esdevenia notable: el parrupeig dels coloms, l’alegre cadència d’un ocell cantor, el crit del pigot garser. L’Ayla va sentir la bella nota com de flauta d’un oriol daurat, i va contestar amb tanta exactitud que l’ocell es va desconcertar. Com hauria desitjat Latie saber xiular d’aquella manera!

A un senyal de l’Ayla, la Whinney es va acostar lentament cap a la clariana del bosc que era com un parc. Latie gairebé tremolava d’excitació quan l’euga es va acostar a l’antílop femella i en va veure un altre amb dos cadells més. De cop i volta l’aire va canviar de direcció i tots els antílops van dreçar el cap. Un instant després, van fugir saltant pel bosc cap a les estepes obertes. Les seguia una franja de gris, i l’Ayla va comprendre què els havia espantat.

Quan el Llop va tornar, panteixant, i va jeure a terra, la Whinney pasturava en pau i les dues dones joves eren assegudes al prat assolellat collint maduixes silvestres. Al costat de l’Ayla hi havia una pila de flors de molts colors: capolls vermells amb pètals fins que semblaven haver estat amarats d’un tint vermell, i pomells de grans flors daurades i blanques barrejades amb esferes blanques i peludes.

—M’agradaria que n’hi hagués prou per portar-ne algunes —va dir l’Ayla tot ficant-se una altra maduixa petita, però d’una dolçor excepcional, a la boca.

—N’hi haurien d’haver moltes més. Jo en tindria prou si n’hi hagués moltes per a mi —va dir la Latie amb un gran somriure—. A més a més, vull creure que aquest lloc és especial, només per a nosaltres dues, Ayla. —Es va ficar una maduixa a la boca i va tancar els ulls per assaborir-ne el gust. La seva expressió va esdevenir cavil·losa—. Aquests antílops petits, eren joves de veritat, no? Mai no havia estat tan a prop d’un antílop.

—És per la Whinney que ens hi podem acostar. Els antílops no tenen por dels cavalls. Però el Llop… —va dir l’Ayla mirant cap a l’animal. Ell va enlairar el cap en sentir el seu nom—. Ell és el qui els ha fet fugir.

—Ayla, et puc preguntar una cosa?

—És clar. Em pots preguntar sempre el que vulguis.

—Tu creus que algun dia podré trobar un cavall? Vull dir un cavall petit del qual pugui ocupar-me com tu de la Whinney i que s’acabi acostumant a mi?

—No ho sé Jo no tenia intenció de trobar la Whinney, la vaig trobar perquè sí. Seria difícil trobar-ne un de petit. Totes les mares protegeixen els seus fills.

—Si tu volguessis aconseguir un altre cavall, un cavall petit, com ho faries?

—No hi he pensat mai… Suposo que si volgués un cavall petit… deixa’m pensar… hauria d’agafar la seva mare. Te’n recordes de la cacera del bisó la tardor passada? Si encalcessis els cavalls i els tanquessis com vam fer, no caldria matar-los tots. Te’n podries quedar un o dos de joves. Potser fins i tot podries separar-ne un de la resta i després deixar marxar els que no necessitessis. —L’Ayla va somriure—. Ara ho trobo més difícil, caçar cavalls.

Quan van tornar, la majoria eren asseguts al voltant d’un gran foc. Totes dues es van omplir els plats i van seure.

—Hem vist antílops —va dir la Latie—. De petits i tot.

—Em sembla que també heu vist maduixes —va dir la Nezzie amb brusquedat veient les mans tacades de vermell de la seva filla. La Latie es va ruboritzar en recordar que les havia volgudes totes per a ella.

—No n’hi havia prou per portar-ne —va dir l’Ayla.

—Encara que n’hi hagués hagut. Ja sé com és la Latie amb les maduixes. És capaç de menjar-se’n tot un camp sense compartir-les amb ningú, si pot.

L’Ayla va copsar la incomoditat de la Latie i va canviar de tema.

—També he agafat una mica de pota de cavall per a la tos, per als malalts del campament, i una planta de flors vermelles, no en sé el nom, l’arrel de la qual és molt bona per a la tos crònica i per fer sortir la flegma del pit —va dir.

—No sabia que les collies per això —va dir la Latie—. Com saps que tenen aquesta mena de malaltia?

—No ho sé, però quan les he vistes he pensat que valia la pena agafar-ne, sobretot perquè nosaltres tenim sovint aquesta malaltia. Quan trigarem a arribar, Talut?

—És difícil de dir —va dir el cap—. Anem més de pressa que normalment. Em penso que hauríem d’arribar al Campament dels Sungaea d’aquí un o dos dies. El mapa que em va fer en Ludeg està molt bé, però confio que no arribem massa tard. La malaltia que pateixen és pitjor que no havia pensat.

L’Ayla va arrufar les celles.

—Com ho saps?

—N’he trobat els senyals en algun lloc.

—Senyals? —va dir l’Ayla.

—Vine amb mi. T’ho ensenyaré —va dir en Talut tot aixecant-se i deixant la tassa. La va portar fins a una pila d’ossos a la vora de l’aigua. Arreu de les planes es podien trobar ossos, sobretot dels més grans, com ara cranis, però quan s’hi van acostar l’Ayla es va adonar que no formaven una pila natural. Havien estat apilats a consciència. Dalt de la pila havien posat un crani de mamut cap per avall amb els ullals trencats.

—Això és senyal de males notícies —va dir en Talut tot assenyalant el crani—. Molt dolentes. Veus aquesta barra inferior, amb els dos ossos recolzats? La punta de la barra diu el camí a seguir, i el campament és a dos dies.

—Deuen necessitar ajuda, Talut! Per això deuen posar aquest senyal aquí, no?

En Talut va assenyalar un tros d’escorça cremada de bedoll encastada a la punta trencada de l’ullal esquerre.

—Veus això? —va dir.

—Sí, és negre de sutge, com si s’hagués cremat.

—Vol dir malaltia, malaltia fatal. Ha mort algú. La gent té por d’aquesta mena de malalties i aquest lloc és un punt de parada habitual. No han posat el senyal per demanar ajuda, sinó per advertir la gent que no hi vagi.

—Oh Talut! Jo hi he d’anar. Vosaltres no cal que vingueu, però jo hi he d’anar. Puc marxar ara, amb la Whinney.

—I què els diràs quan arribis? —va dir en Talut—. No, Ayla. No et deixaran fer res. Ningú no et coneix. Ni tan sols són mamutois, són sungaea. Ja n’hem parlat. Sabíem que hi voldries anar. Vam emprendre aquest camí i t’hi acompanyarem. Em penso que, gràcies als cavalls, hi podrem arribar en un sol dia i no en dos.

El sol fregava l’horitzó de la terra quan el grup de viatgers del Campament del Lleó arribaven al gran campament situat en una gran terrassa natural a uns deu metres d’un riu ample i torrencial. Es van aturar quan es van veure observats per unes quantes persones que els miraven astorats abans d’arrencar a córrer cap a un dels refugis. Van sortir un home i una dona del refugi. Tenien les cares envermellides amb un ungüent d’ocre i els cabells coberts de cendres.

«És massa tard», va pensar en Talut mentre ell i la Tulie s’apropaven al Campament dels Sungaea, seguits de la Nezzie i l’Ayla, que guiava la Whinney amb en Mamut a cavall. Era evident que havien interromput alguna cosa important. Quan van arribar a uns tres metres de la parella, l’home de la cara vermella va aixecar el braç i va estendre la mà amb el palmell mirant enfora. Era un senyal evident d’aturada. Va parlar amb en Talut en un idioma que era diferent, però que tenia alguna cosa familiar per a l’Ayla. Li semblava que gairebé el podia entendre, potser perquè era semblant al mamutoi. En Talut va contestar en el seu propi idioma. Després va tornar a parlar l’home.

—Per què el Campament del Lleó ve fins aquí en aquests moments? —va dir, parlant ara en mamutoi—. Hi ha malaltia, i una gran tristesa, en aquest campament. Que no heu vist els senyals?

—Sí, els hem vistos —va dir en Talut—. Portem amb nosaltres una filla de la Llar del Mamut, una remeiera molt hàbil. El missatger que va passar per aquí fa uns dies, en Ludeg, ens va explicar els vostres problemes. Nosaltres ens preparàvem per anar a la nostra Reunió d’Estiu, però l’Ayla, la nostra remeiera, va voler passar primer per aquí per oferir els seus serveis. Un de nosaltres està emparentat amb vosaltres, som parents. Per això hem vingut.

L’home va mirar la dona que tenia al costat. Era evident que estava aclaparada de dolor i mirava de captenir-se amb molt esforç.

—És massa tard —va dir—. Ja són morts. —La seva veu es va perdre en un gemec i després va exclamar amb angoixa—. Són morts. Els meus fills, la meva vida, són morts.

Dues persones es van acostar a la dona i se la van endur.

—La meva germana ha sofert una gran pena —va dir l’home—. Ha perdut una filla i un fill. La noia era gairebé una dona, el noi una mica més petit. Tots estem de dol.

En Talut va assentir amb simpatia.

—És certament una gran llàstima. Compartim el vostre dolor, i us oferim el solaç que puguem. Si els vostres costums ho permeten, ens agradaria afegir les nostres llàgrimes a les vostres mentre ells tornen al pit de la Mare.

—Agraïm la vostra amabilitat i sempre la recordarem, però encara hi ha malalts entre nosaltres. Podria ser perillós que us quedéssiu. Pot ser perillós que hàgiu vingut.

—Talut, pregunta-li si puc veure els qui encara estan malalts. Potser els podré ajudar —va dir l’Ayla amb calma.

—Sí, Talut. Pregunta si l’Ayla podria veure els malalts —va afegir en Mamut—. Em penso que serà capaç de dir si correm cap risc sí ens quedem.

L’home de la cara vermella va mirar amb atenció l’home vell assegut sobre el cavall. D’entrada l’havia sorprès molt veure els cavalls però, com que no volia mostrar cap entusiasme i estava tan balb de dolor, va deixar de banda la curiositat per actuar com a representant de la seva germana i del seu campament. Però quan en Mamut va parlar, l’estranya visió d’un home assegut dalt d’un cavall li va fer recuperar la consciència de l’estranyesa.

—Com és que va assegut sobre el cavall? —va etzibar finalment—. Per què el cavall ho aguanta? I aquell altre d’allà?

—És una història llarga —va dir en Talut—. L’home és el nostre mamut, i els cavalls obeeixen la nostra remeiera. Quan hi hagi temps, ens encantarà explicar-vos-ho, però primer l’Ayla voldria fer una ullada als malalts. Potser els podrà ajudar. Després ens dirà si els esperits del mal encara ronden per aquí i si els pot contenir i fer-los inofensius, si és segur o no que ens quedem.

—Dius que és molt hàbil. T’he de creure. Si pot comandar l’esperit de l’animal, deu tenir poders màgics. Deixeu-me parlar amb els de dins.

—Portem un altre animal, més val que ho sàpigues —va dir en Talut, i després, girant-se cap a l’Ayla—. Ensenya-l’hi, Ayla.

L’Ayla va fer un xiulet i abans que en Rydag tingués temps de deixar-lo anar, el Llop ja s’havia alliberat. L’home sungaea i els altres que miraven es van quedar bocabadats quan van veure córrer el llop cap a ells, però encara els va astorar més veure que s’aturava als peus de l’Ayla i enlairava el cap mirant-la amb expectació. A un senyal d’ella, va jeure a terra, però l’atenció amb què vigilava els estranys els va incomodar una mica.

La Tulie havia observat amb molta atenció les reaccions del Campament dels Sungaea i de seguida es va adonar de la poderosa impressió que els havien causat aquells animals tan obedients, que realçaven l’estatura de la gent que era associada amb ells i del Campament del Lleó en general. En Mamut, pel simple fet de seure dalt del cavall, havia guanyat prestigi. El miraven amb expressió de respecte, i les seves paraules havien reflectit gran autoritat, però la resposta a l’Ayla encara era més reveladora. La miraven amb veneració i respecte, una mena d’adoració temorosa.

La dona en cap va pensar que, és clar, ella ja s’havia acostumat als cavalls, però va recordar l’aprensió que havia sentit en veure l’Ayla amb ells per primer cop, i no li era difícil posar-se ara en el lloc dels sungaea. Ella hi era present quan l’Ayla va, portar el petit cadell de llop a l’habitatge, i l’havia vist créixer, però mirant ara el Llop com ho podria fer un estrany, era impossible imaginar-se’l com una joguina. Podia ser jove, però tenia l’aparença d’un llop madur, i el cavall era una euga madura. Si l’Ayla era capaç de doblegar la voluntat de cavalls ben formats i l’esperit dels llops independents amb les seves ordres, quines altres forces no seria capaç de dominar? Especialment després de saber que era la filla de la Llar del Mamut, i remeiera.

La Tulie es preguntava quina mena de recepció els farien quan arribessin a la Reunió d’Estiu, però no la va sorprendre gens que l’Ayla fos instada a examinar els membres malalts del campament. Els mamutois es van disposar a esperar. Quan l’Ayla va sortir, es va apropar a en Mamut, en Talut i la Tulie.

—Em penso que tenen allò que la Nezzie en diu malaltia de primavera: febre i opressió al pit, i problemes respiratoris, només que l’han agafada més tard de l’hora i és més forta —va explicar l’Ayla—. Han mort dues persones grans, però és més trist que hagin de morir criatures. No sé ben bé per què van morir. Normalment els joves són prou forts per superar aquesta mena de malalties. Tots els altres semblen haver superat ja el pitjor. N’hi ha que estosseguen molt, i jo els puc ajudar a alleujar-los una mica, però no sembla que hi hagi ningú molt malalt. M’agradaria fer un preparat per ajudar la mare. Ho ha encaixat molt malament, i no m’estranya. No n’estic segura del tot, però em penso que no correm cap perill si ens quedem per a l’enterrament. Tanmateix, em penso que seria millor no quedar-nos dins dels seus habitatges.

—Jo havia pensat suggerir parar les nostres tendes si decidíem quedar-nos —va dir la Tulie—. Ja ho tenen prou difícil sense haver d’ensopegar amb estranys tota l’estona, i ni tan sols són mamutois. Els sungaea són… diferents.

L’Ayla es va despertar al matí en sentir una veu no gaire lluny de la tenda. Es va aixecar tot d’una, es va vestir i va mirar a fora. Hi havia unes quantes persones que cavaven una trinxera llarga i estreta. La Tronie i la Fralie eren assegudes a la vora del foc amb els seus nadons. L’Ayla va somriure i s’hi va unir. Al foc hi havia un cistell de cuinar que desprenia l’olor del te de sàlvia. Va agafar una tassa i va seure amb les dues dones tot fent glops del líquid calent.

—Els han d’enterrar avui? —va preguntar la Fralie.

—Em penso que sí —va dir l’Ayla—. Em penso que en Talut no ho volia preguntar d’entrada, però m’ha fet aquesta impressió. No entenc el seu idioma, tot i que puc captar alguna paraula de tant en tant.

—Deuen estar cavant la tomba. No entenc per què la fan tan llarga —va dir la Tronie.

—No ho sé, però tinc moltes ganes de marxar. Ja sé que és més correcte que ens quedem, però no m’agraden gens els enterraments —va dir la Fralie.

—A ningú no li agraden —va dir l’Ayla—. Tant de bo haguéssim arribat aquí fa uns quants dies.

—Tampoc no saps si hauries pogut fer res per aquells nens —va dir la Fralie.

—Em sap molt greu la mare —va comentar la Tronie—. Deu ser horrorós perdre un fill, però perdre’n dos alhora… Jo no sé si ho podria aguantar.

Va abraçar l’Hartal amb força, però l’infant va mirar de fugir de tanta efusió.

—Sí. Es molt dur perdre un fill —va dir l’Ayla, amb una veu tan trista que la Fralie la va mirar cavil·losa. Va deixar la tassa i es va aixecar—. He vist una mica d’absenta aquí a la vora. L’arrel fa una medecina molt forta. No la faig servir sovint, però vull fer alguna cosa per calmar i relaxar la mare, i necessita una cosa forta.

El Campament del Lleó va contemplar o va participar de manera marginal en les diverses activitats i cerimònies del dia però, cap al vespre, l’atmosfera va canviar i es va carregar d’una intensitat que va afectar fins i tot els visitants. Les emocions van provocar llàgrimes genuïnes de dolor i de llàstima als mamutois quan amb gran solemnitat les dues criatures van ser tretes de l’habitatge en baiards i els portadors es van anar aturant al davant de cadascun dels presents per al comiat definitiu.

Mentre els qui portaven els baiards avançaven lentament entre els visitants apesarats, l’Ayla es va fixar que els nens anaven vestits amb robes molt boniques i decorades, com si s’haguessin mudat per a un festival important. Aquell detall la va impressionar, i intrigar. Les túniques i els calçons llargs eren fets d’uns quants trossos de pells i pelatges de colors naturals i tenyits cosits amb formes geomètriques perfilades i realçades amb petites granadures d’ivori. Li va passar pel cap una idea fugaç. Havien fet tota aquella feina només amb una alena? Potser algú copsaria el valor del petit canó d’ivori punxegut amb un forat a la punta.

També es va fixar en les lligadures i els cinturons, i en la capa que cobria les espatlles de la noia, amb un disseny fascinant que semblava fet amb fibres de la llana que desprenien els animals llanuts. Volia tocar-la, examinar-la de prop per aprendre com es feia, però no hauria estat escaient. En Ranec, dempeus al seu costat, també se n’havia adonat, i va fer un comentari sobre l’intricat dibuix d’espirals en angle recte. L’Ayla confiava poder descobrir com era feta abans de marxar, potser a canvi d’una de les puntes d’ivori amb forat.

Les dues criatures també portaven ornaments de joies fetes de petxines, dents d’animals, ossos; el noi fins i tot portava com a penjoll una pedra gran i estranya amb un forat. A diferència dels adults, que anaven despentinats i amb els cabells coberts de cendra, els nens havien estat pentinats perfectament amb estils elaborats: el noi amb trenes, la noia amb dues trosses grans a cada banda del cap.

L’Ayla no podia esvair la sensació que aquelles criatures només estaven adormides i es despertarien en qualsevol moment. Se’ls veia massa joves, massa sans, amb les cares arrodonides i sense arrugues, per haver passat al reialme de l’esperit. Va sentir un estremiment a tot el cos i va fer una ullada involuntària cap a en Rydag, però es va trobar amb els ulls de la Nezzie i va desviar la mirada.

Finalment els cossos dels nens van ser portats a la trinxera llarga i estreta i hi van ser ficats al llarg, amb un cap tocant l’altre. Una dona amb un capell peculiar i una túnica adornada va entonar un plany de tons aguts que va fer estremir tothom. Portava molts collarets i penjolls al voltant del coll que xerricaven i ressonaven quan es movia, i diversos braçalets d’ivori als braços que consistien en diferents tires separades per mitja polzada, L’Ayla es va adonar que eren similars als que portaven els mamutois.

Es va sentir un toc de tambor que reverberava amb el so familiar del crani de mamut. Planyent-se i cantant, la dona va començar a balancejar-se i enroscar-se, elevant-se sobre les puntes dels peus i enlairant ara una cama ara l’altra, mirant en direccions diferents però sense moure’s de lloc. Mentre dansava anava movent els braços amb energia i ritme tot fent sonar els braçalets. L’Ayla havia vist abans aquella dona i, encara que no havien parlat, s’hi havia sentit atreta. En Mamut li havia explicat que no era una dona de medicina com ella, sinó una dona que es podia comunicar amb el món de l’esperit. Era la contrapartida sungaea d’en Mamut… o d’en Creb, va pensar l’Ayla amb un ensurt. Encara li costava concebre que una dona pogués ser mog-ur.

L’home i la dona de les cares vermelles van empolvorar ocre roig sobre les criatures i l’Ayla, va pensar en l’ungüent d’ocre roig que en Creb havia fregat en el cos de l’Iza. Van afegir unes quantes coses més a la tomba amb gran cerimònia: ullals de mamut que havien estat redreçats, fletxes, ganivets i dagues de pedra foguera, les talles d’un mamut, un bisó i un cavall… no tan ben fetes com les d’en Ranec. La va sorprendre veure una vara llarga d’ivori al costat de cada nen, decorades amb una mena de roda circular i radial amb plomes i altres objectes enganxats. Quan tota la gent del campament es va Unir als laments i planys de la cançó de la dona, l’Ayla es va inclinar cap endavant per parlar amb en Mamut.

—Aquestes vares són com la d’en Talut. Són vares de parlar?

—Sí. Els sungaea estan emparentats amb els mamutois, més del que la gent vol admetre —va dir en Mamut—. Hi ha algunes diferències, però aquesta cerimònia d’enterrament és molt semblant a la nostra.

—Per què posen vares de parlar a la tomba d’unes criatures?

—Els donen les coses que necessitaran quan es despertin al món de l’esperit. Com a fill i filla de la dona en cap, són germans que estaven destinats a esdevenir líders d’un campament, si no en aquesta vida, sí a la propera —va explicar en Mamut—. És necessari fer avinent el seu rang per tal que no perdin estatus a l’altre món.

L’Ayla es va quedar una estona observant i, quan van començar a tapar el forat amb terra, va fer una altra pregunta a en Mamut.

—Perquè els enterren, així, amb els caps tocant-se?

—Són germans —va dir, com si la resta de l’explicació fos òbvia. En veure l’expressió de confusió de l’Ayla, va continuar—. El viatge fins al món de l’esperit pot ser molt llarg, difícil i desconcertant, sobretot per als qui són tan joves. Els cal comunicar-se, ajudar-se i consolar-se, però la Mare considera una abominació que els germans comparteixin plaers. Si es desperten l’un al costat de l’altre, potser oblidaran que són germans i s’uniran per error pensant que dormien junts perquè estaven destinats a unir-se. Amb els caps tocant-se, es poden encoratjar l’un a l’altre durant el viatge i no hi ha perill que confonguin la seva relació quan arribin a l’altre món.

L’Ayla va assentir. Semblava lògic, però mirant com omplien la tomba de terra, va lamentar de tot cor no haver arribat uns dies abans. Potser no els hauria pogut ajudar, però si més no ho hauria intentat.

En Talut va aturar la marxa a la vora d’un petit corrent d’aigua, va mirar cap amunt i després cap avall i va consultar la peça d’ivori que tenia à les mans. Va comprovaria posició del sol, va estudiar algunes formacions de núvols al nord i va ensumar el vent. Finalment va examinar l’àrea circumdant.

—Acamparem aquí per passar la nit —va dir tot traient-se el sarró i el bastidor de l’esquena.

Es va acostar a la seva germana, que mirava de decidir on s’havia de parar la tenda principal de manera que les del costat que feien servir una part dels mateixos suports, tinguessin el terra ben anivellat.

—Tulie, què et semblaria si anéssim a comerciar una mica? He estat mirant els mapes que va fer en Ludeg. Primer ho se m’havia acudit, però en veure on som, mira —va dir tot ensenyant-li dues peces diferents d’ivori amb senyals rascades, aquest és el mapa que mostra el camí al Campament del Llop, el lloc de la Reunió d’Estiu, i aquest és el que va fer en un moment per ensenyar-nos el camí del Campament dels Sungaea. Des d’aquí no ens hauríem de desviar pas gaire per arribar-nos al Campament del Mamut.

—Vols dir el Campament del Bou Mesquer —va dir la Tulie, amb desdeny enutjat—. Va ser una presumpció per part seva rebatejar el seu campament. Tothom té una Llar del Mamut, i ningú no hauria de posar a un campament el nom del mamut. No som fots caçadors de mamuts?

—Però els campaments sempre reben el nom de la llar del cap, i el nou cap que tenen és el seu mamut. A més a més, això no vol dir que no hàgim de comerciar amb ells… si és que no han emprès la marxa de l’estiu. Ja saps que estan emparentats amb el Campament de l’Ambre, i sempre tenen ambre per intercanviar —va dir en Talut, coneixedor de la debilitat de la seva germana per les pedres calentes i daurades de resina petrificada—. En Wymez diu que tenen accés a una bona pedra foguera. Nosaltres portem molts cuirs i pells de ren…

—No entenc que un home pugui establir una llar si no té ni dona, però jo només he dit que són uns presumptuosos, no que no puguem comerciar amb ells. És clar que hi hem de parar, Talut. —L’expressió de la dona en cap va esdevenir un somriure enigmàtic—. Sí, sense cap mena de dubte. Em penso que serà interessant que el Campament del «Mamut» conegui la nostra Llar del Mamut.

—Molt bé, doncs més val que marxem —va dir en Talut, però la va mirar amb estranyesa i va moure el cap pensant què devia maquinar la seva germana tan llesta i astuta.

Quan el Campament del Lleó va arribar a un gran riu sinuós que obria una gorja entre dos marges abruptes de terra, similar a l’indret de la vora del seu habitatge, en Talut es va dirigir cap a un promontori entre barrancs i en va escrutar amb atenció el terreny circumdant. Va veure cérvols i urs a tocar de l’aigua a la plana de sota que pasturaven en una prada verda puntejada d’arbres petits. A més distància va veure una gran pila d’ossos a recer d’un marge alt on el riu feia un brusc revolt. Sobre l’acumulació d’ossos es veien unes figures petites que corrien amunt i avall i s’emportaven algunes peces.

—Encara són aquí —va anunciar—. Deuen estar construint.

Els viatgers van baixar en tromba cap al campament situat en una terrassa ampla a menys de cinc metres del nivell del riu. Si en veure el Campament del Lleó l’Ayla havia tingut una gran sorpresa, el Campament del Mamut la va deixar astorada. En comptes de l’habitatge llarg únic, cobert d’herbei i mig soterrani que li havia semblat una cova o fins i tot una llodriguera de mesura humana, en aquell campament hi havia diversos habitatges individuals amuntegats. També eren sòlids i robustos, amb una capa gruixuda d’herbei coberta d’argila, i amb herbes als marges, per bé que no a dalt. Li recordaven sobretot els caus immensos i pelats de les marmotes.

Quan s’hi van acostar, va poder entendre perquè la part de dalt era nua. Els del Campament del Mamut, com ells, feien servir els terrats dels seus habitatges com a plataformes de vigilància, i dos d’aquells caus tenien un grapat d’observadors que per bé que ara havien desviat l’atenció cap als visitants, no eren la raó per la qual es trobaven en el sostre arrodonit Quan tot el grup del Campament del Lleó va donar la volia a un habitatge que els bloquejava la visió, l’Ayla va veure l’objecte del seu interès i es va quedar bocabadada.

En Talut tenia raó. Estaven construint L’Ayla havia sentit els comentaris de la Tulie sobre el nom que aquella gent havia escollit per al seu campament però, després de veure l’habitatge que feien, semblava francament escaient Potser quan l’acabessin seria com tots els altres, però la col·locació dels ossos de mamut com a estructura de suport semblava capturar una qualitat especial de l’animal. Val a dir que el Campament del Lleó també havia fet una estructura d’ossos de mamut per a l’habitatge i havien seleccionat i retallat algunes peces per fer-les encaixar, però els ossos utilitzats en aquesta construcció no servien només per aguantar. Estaven seleccionats i disposats de manera que l’estructura transmetia l’essència del mamut i expressava les creences dels mamutois.

Per crear-ne el disseny, havien començat portant gran nombre d’ossos de la mateixa part de l’esquelet de molts mamuts de la pila de sota. Començaven amb un cercle d’uns cinc metres de base, col·locant ds cranis de manera que la superfície sòlida del front mirava cap endins. L’obertura era la familiar arcada construïda amb dos ullals grossos i corbats, ancorats a cada banda de les conques d’un crani de mamut i unides a dalt Al voltant de la part de fora i de la meitat cap amunt hi havia un mur circular fet potser d’un centenar de mandíbules de mamut, amb les barres inferiors en forma de V encastades a les barbetes apuntant cap avall i apilonades de quatre en quatre.

L’efecte general d’aquelles piles amb forma de V col·locades de costat era el concepte més impressionant de la construcció, i el que tenia més sentit Totes juntes creaven un dibuix en zig-zag semblant al que es feia servir en els mapes per simbolitzar l’aigua. I més encara, com l’Ayla havia après d’en Mamut, el símbol del zig-zag per a l’aigua també era el símbol més profund per a la Gran Mare, creadora de tota vida. Representava el triangle apuntant cap a baix del seu monticle, l’expressió externa de l’úter de la Mare. Multiplicat moltes vegades, el símbol representava la vida: no només l’aigua, sinó les aigües del naixement de la Mare que havien inundat la terra i omplert mars i rius quan Ella va donar a llum tota la vida de la terra. No es podia dubtar de cap manera que aquell era l’habitatge de la Llar del Mamut.

El mur circular no estava acabat, però ara treballaven a la resta de l’habitatge encastant clavícules, ossos de la pelvis i trossos d’espina dorsal d’una manera simètrica i rítmica però molt atapeïda. L’estructura de fusta interior proporcionava més suport a l’estructura d’ossos i, pel que semblava, el sostre havia de ser construït amb ullals de mamut.

—Això és obra d’un artista de debò! —va dir en Ranec acostant-s’hi i admirant-ne l’artesania sense embuts.

L’Ayla sabia que li agradaria. Va veure que en Jondalar era a certa distància amb la corda del Llamp a la mà, i es va adonar que ell no estava menys impressionat ni era menys conscient de la inspiració de la ment que havia concebut aquella idea. De fet, tot el Campament del Lleó s’havia quedat sense paraules. Però, com la Tulie havia sospitat, els del Campament del Mamut estaven igual d’astorats pels seus visitants… o més aviat, pels animals que viatjaven amb ells.

Després d’una estona de contemplació mútua meravellada i sorpresa, una dona i un home, tots dos una mica més joves que els líders del Campament del Lleó, van avançar per saludar la Tulie i en Talut. L’home acabava de carregar feixucs ossos de mamut vessant amunt —aquells habitatges no eren de cap manera refugis temporals per portar d’un lloc a l’altre sinó que eren permanents— i anava sense camisa i suat. Tenia molts tatuatges a la cara, i l’Ayla va haver d’esforçar-se per no mirar-lo fixament. No tenia només un xebró a la galta esquerra, com el mamut del Campament del Lleó, sinó una disposició simètrica de formes en zig-zag, triangles, diamants i espirals en angle recte de dos colors: blau i vermell.

Era evident que la dona també havia treballat, i també anava nua de cintura cap amunt, però més que pantalons duia una faldilla embolicada que li queia per sota els genolls. Ella no tenia tatuatges, però a un costat del nas portava un tros d’ambre cisellat i brunyit.

—Tulie, Talut, quina sorpresa! No us esperàvem, però en nom de la Mare, sigueu benvinguts —va dir la dona.

—En el nom de Mut, us agraïm la benvinguda, Avarie —va dir la Tulie—. No teníem intenció d’importunar-vos.

—Érem a la vora, Vincavec —va afegir en Talut—, i ens ha sabut greu passar de llarg.

—Una visita del Campament del Lleó no és mai inoportuna —va dir l’home—, però com és que éreu a la vora? No us ve pas de camí per anar al Campament del Llop.

—El missatger que ens va venir a dir que s’havia canviat el lloc de reunió, s’havia aturat a un Campament dels Sungaea i ens va dir que hi havia molts malalts. Nosaltres tenim un nou membre, una remeiera, l’Ayla de la Llar del Mamut —va dir en Talut fent-li senyal que avancés—, i ella volia anar-hi per veure si podia ajudar. Venim just d’allà.

—Sí, conec el Campament dels Sungaea —va dir en Vincavec, i després es va girar cap a l’Ayla. Per un moment ella va sentir que aquells ulls la traspunxaven. Va vacil·lar uns instants, encara no del tot acostumada a tornar una mirada directa d’un estrany, però va tenir la sensació que aquell no era moment per a la timidesa o la modèstia d’una dona del Clan, i li va tornar la mirada amb intensitat. De cop i volta l’home es va posar a riure, i els seus ulls gris clar van resplendir aprovant i apreciant la seva feminitat. Ella va reconèixer que era un home atractiu i colpidor, no perquè tingués unes faccions especials, tot i que els tatuatges el feien destacar, sinó per la qualitat de força de voluntat i d’intel·ligència que evidenciava. L’home va alçar els ulls cap a en Mamut, assegut Sobre la Whinney.

—O sigui que encara ets amb nosaltres, Vell amic —va dir clarament complagut, i després va afegir, amb un somriure—, i encara provoques sorpreses. Des de quan has esdevingut cridador? O caldria un altre nom? Dos Cavalls i un llop viatjant amb el Campament del Lleó? Això supera el do de la crida.

—Potser seria més escaient un altre nom, Vincavec, però el do no és meu. Els animals responen l’Ayla.

—Ayla? Sembla que el vell Mamut ha trobat una filla digna d’ell.

En Vincavec la va tornar a mirar amb un interès obvi. No va copsar l’arrufament de celles d’en Ranec, cosa que si va fer en Jondalar. Comprenia el sentiment del tallista i, per primer cop, va sentir una mena d’estranya solidaritat amb l’home bru.

—Ja hem parlat prou aquí dempeus —va dir l’Avarie—. Tenim molt temps per parlar. Els viatgers deuen estar cansats, i morts de gana. Us prepararem un àpat i un lloc per descansar.

—Ja veiem que construïu un habitatge nou, Avarie. No cal que patiu per nosaltres. En tenim prou amb un lloc per parar les tendes —va dir la Tulie—. Després estarem encantats de compartir un àpat amb vosaltres, i potser us podrem ensenyar els cuirs i les pells de rens que hem portat.

—Tinc una idea millor —va dir en Talut—. Per què no us ajudem? Potser m’haureu de dir com fer-ho, però tinc prou esquena per carregar un os de mamut o dos.

—Sí, a mi també m’agradaria ajudar —va dir en Jondalar mentre ajudava en Rydag a baixar del poltre—. És un habitatge molt especial, no havia vist mai res semblant.

—Fantàstic. Us agraïm la vostra ajuda. Alguns de nosaltres frisen per emprendre camí cap a la Reunió d’Estiu, però l’habitatge necessita l’estiu per assentar-se, i per això l’hem d’acabar abans de marxar. El Campament del Lleó és molt generós —va dir en Vincavec preguntant-se quantes peces d’ambre els costaria aquella generositat quan es posessin a negociar. Va decidir, però, que valdria la pena si podien acabar l’habitatge i aconseguien fer callar els rondinaires.

En Vincavec no havia vist l’home alt i ros entre la gent al començament, però ara se’l va mirar una estona, i després va tornar a mirar l’Ayla, que desaparellava el travesser de la Whinney. Era foraster, com l’Ayla, i se’l veia tan avesat als cavalls com ella. Però el petit cap pla també semblava acostumat al llop, i ell sí que no era foraster, ja. Devia tenir alguna cosa a veure amb la dona. El mamut i home en cap del Campament del Mamut va tornar a centrar l’atenció en l’Ayla. Es va adonar que el tallista de pell bruna mirava de mantenir-se prop d’ella tota l’estona, i va pensar que en Ranec sempre havia tingut bon ull per a la bellesa i les coses excepcionals. De fet, es captenia amb un afany possessiu. Qui era el foraster, doncs? No estava relacionat amb la dona? En Vincavec va tornar a mirar en Jondalar i va veure que observava amb atenció l’Ayla i en Ranec.

Va decidir que passava alguna cosa, i va somriure. Fossin quines fossin les relacions, si tots dos hi estaven interessats, era probable que la dona encara no estigués unida. La va tornar a mirar una altra vegada de dalt a baix. Era una dona excepcional, i filla de la Llar del Mamut, remeiera, o això deien, i era evident que tenia un talent únic amb els animals. Una dona d’estatus alt, sens dubte, però d’on venia? I per què eren sempre els del Campament del Lleó els qui apareixien amb algú poc habitual?

Les dues dones en cap eren de costat dins de l’habitatge gairebé acabat però buit. Encara que per fora era cobert, el disseny en zig-zag de les parets era subtilment aparent des de dins.

—Segur que no voleu venir amb nosaltres, Avarie? —va dir la Tulie, que duia un enfilall nou de granadures d’ambre al coll—. No ens sabria cap greu esperar uns dies més fins que pugueu partir.

—No, no, més val que aneu passant. Sé que tothom es mor de ganes d’arribar a la reunió, i ja heu fet molt. L’habitatge és gairebé acabat, i sense vosaltres no ho hauríem aconseguit mai.

—Ha estat un plaer treballar amb vosaltres. He d’admetre que aquest habitatge nou és francament impressionant. És un honor per a la Mare. El teu germà és realment remarcable. Aquí dins gairebé es pot sentir la presència de la Mare.

Era sincera, l’Avarie ho sabia.

—Gràcies, Tulie, i no oblidarem la vostra ajuda. Per això no us volem entretenir més. Ja arribeu tard perquè us heu quedat a ajudar-nos. Els millors llops ja estaran ocupats.

—No trigarem gaire a arribar-hi, des d’aquí. Ara la nostra càrrega és molt més lleugera, gràcies a l’habilitat negociadora del Campament del Mamut.

Els ulls de l’Avarie es van clavar en el collaret nou de la imposant dona en cap.

—No tanta habilitat com el Campament del Lleó —va dir. La Tulie va assentir. Creia que el Campament del Lleó havia sortit guanyant en l’intercanvi, però com que no quedava bé admetre-ho, va canviar de tema—. Bé doncs, espero que vingueu aviat. Si podem, intentarem guardar-vos lloc.

—Sereu molt amables de fer-ho, però em temo que arribarem els darrers i haurem de conformar-nos amb el que quedi. Us buscarem, però —va dir l’Avarie mentre sortien de l’habitatge.

—Bé doncs, marxarem al matí —va dir la Tulie.

Les dues dones es van abraçar i van fregar galta contra galta, i després la dona en cap del Campament del Lleó va enfilar cap a les tendes.

—Oh, Tulie, per si no veig l’Ayla abans de marxar, t’agrairia que li donessis les gràcies per la pedra de foc —va dir l’Avarie, i després va afegir com qui no vol la cosa—: Ja heu fixat el preu de núvia?

—Hi hem rumiat, però té tant per oferir que no és pas fàcil —va dir la Tulie, tot girant-se per marxar. Un moment després es va girar i va somriure—. La Deegie i ella s’han fet tant amigues que l’Ayla és gairebé com una filla per a mi.

La Tulie no va poder amagar el somriure mentre s’allunyava. Li semblava haver copsat que en Vincavec mirava l’Ayla amb una atenció especial, i estava convençuda que el comentari d’Avarie no havia estat casual, sinó que ell l’havia instat a preguntar-ho. «No seria una mala unió», pensava la Tulie, «i tenir lligams amb el Campament del Mamut podria ser molt beneficiós». És clar que era en Ranec qui en tenia la paraula. Al cap i a la fi, estaven compromesos… però si algú com en Vincavec feia una oferta, no els faria cap mal considerar-la. Si més no, apujaria el seu valor. Sí, en Talut havia tingut una bona idea amb el suggeriment de parar a comerciar una mica.

L’Avarie va mirar com s’allunyava. «O sigui que la Tulie pensa negociar ella mateixa el preu de núvia. Ja m’ho pensava. Potser de camí hauríem d’aturar-nos al Campament de l’Ambre. Jo sé on guarda la Mare la pedra en brut i, si en Vincavec vol apostar per l’Ayla, necessitarà tot el que pugui aplegar. No he vist mai ningú tan hàbil negociant com la Tulie», pensava l’Avarie amb admiració resignada. Fins llavors no havia sentit cap afecte especial per la immensa dona en cap del Campament del Lleó, però aquells dies havia tingut l’oportunitat de conèixer-la millor i havia arribat a respectar-la i fins i tot apreciar-la. La Tulie els havia ajudat molt en la feina i era generosa amb les lloances quan eren merescudes. I bé, si era tan hàbil negociant, aquell era el paper de les dones en cap. «De fet, si fos més jove i volgués unir-me a algú, no em sabria gens de greu tenir algú com la Tulie negociant el meu preu de núvia», va pensar.

Des del Campament del Mamut, el Campament del Lleó va enfilar el camí del nord seguint gairebé sempre el curs del riu. A la vora dels grans corrents del nord que solcaven el continent, el paisatge canviava contínuament i desplegava una gran diversitat de vida vegetal. El recorregut els va portar des dels turons i les planes de la tundra fins als llacs boscosos curulls de joncs, i d’aiguamolls plens de vida a pujols ventosos i pastures resplendents de flors d’estiu. Per bé que les plantes del nord eren poc esponeroses, les flors solien ser més grosses i més brillants que les de les varietats del sud. L’Ayla era capaç d’identificar-ne moltes, però no sempre en sabia el nom. Quan hi passaven pel costat, o quan sortia ella sola a cavalcar o a caminar, n’agafava tot sovint per preguntar com es deien a en Mamut, la Nezzie o la Deegie.

Com més s’acostaven al lloc de la Reunió d’Estiu, més raons trobava l’Ayla per fer excursions ella sola. A l’estiu sempre li havia agradat la solitud. A l’hivern, tant quan vivia amb el Clan d’en Brun com a la vall, o a l’habitatge dels mamutois, acceptava el confinament que imposava la duresa del clima. Però a l’estiu, per bé que no li agradava estar sola a la nit, gaudia d’anar al seu aire tot el dia. Era el moment de deixar volar els pensaments i de seguir els seus impulsos, lliure de les restriccions i vigilàncies producte de la sospita o de l’amor.

Quan acampaven al vespre, li era prou fàcil excusar-se dient que anava a buscar plantes o a caçar, i ho feia. S’enduia el llançador i la fona i tornava amb carn fresca, però en realitat el que Volia era estar sola. Necessitava temps per pensar. Li feia por l’arribada, i no sabia exactament per què. A hores d’ara ja havia conegut prou gent que l’havia acceptada sense escarafalls, per tant el problema no era aquest. Però com més s’acostaven al lloc de reunió, més excitat esdevenia en Ranec, i més taciturn es mostrava en Jondalar. I més desitjava ella poder evitar aquella reunió dels campaments.

La darrera nit de viatge, l’Ayla va tornar d’una llarga passejada amb un pomell de flors. Va veure que havien allisat un tros de terra a la vora del foc i que en Jondalar feia senyals amb un ganivet de dibuixar. En Tornec tenia un tros d’ivori a la mà i un ganivet afilat, i estudiava els senyals.

—Mira, ja és aquí —va dir en Jondalar—. Ayla, segur que tu els ho pots dir millor què no pas jo. No estic segur si seria capaç de trobar el camí a la vall des del Campament del Lleó, i estic segur què no ho faria des d’aquí. Hem fet massa voltes i desviacions.

—En Jondalar mirava de fer-nos un mapa del camí fins a la vall on vau trobar les pedres de foc —va dir en Talut.

—N’he buscat d’ençà que vam marxar i no n’he vist ni una —va afegir en Tornec—. M’agradaria fer-hi un viatge un dia per agafar-ne més. Les que tenim no ens duraran sempre. La meva ja està molt gastada.

—Em costa molt calcular la distància —va dir en Jondalar—. Com que anàvem a cavall, es fa difícil dir quants dies caldrien a peu. I vam fer moltes exploracions, ens aturàvem quan volíem i no seguíem cap camí lògic. Estic gairebé segur que vam retrocedir cap al nord quan vam travessar el riu que passa per la vall. Potser més d’un cop i tot. Quan vam tornar, era gairebé hivern, i les fites del paisatge havien canviat.

L’Ayla va deixar les flors i va agafar el ganivet de dibuixar mirant d’imaginar com podia fer un mapa per anar a la vall. Va fer una línia i després va dubtar.

—No cal que el facis des d’aquí —la va animar en Talut—. Pensa com hi aniries des del campament.

L’Ayla Va arrufar el front concentrada.

—Sé que us puc ensenyar el camí des del Campament del Lleó —va dir—, però això dels mapes no ho entenc gaire. Em penso que no ho sé dibuixar.

—No pateixis —va dir en Talut—. No ens cal un mapa si ens pots ensenyar el camí. Potser quan tornem de la Reunió d’Estiu ens hi podrem arribar. —Va assenyalar amb la seva barba pèl-roja cap a les flors—. Què ens has portat avui, Ayla?

—Això és el que vull que em digueu. Sé què són, però no sé com es diuen.

—Jo sé que la vermella és un gerani —va dir en Talut—. I això és un cascall.

—Més flors? —va dir la Deegie tot afegint-se a ells en aquell moment.

—Sí, en Talut m’ha dit el nom d’aquestes dues —va dir l’Ayla.

—A veure, això és bruc, i això clavellines —va dir la Deegie tot identificant les altres dues—. Ja estem a punt d’arribar. En Talut diu que serà demà. Me’n moro de ganes. Demà veuré en Branag, i d’aquí a pocs dies ens unirem. No sé si seré capaç de dormir, avui.

L’Ayla va somriure. La Deegie estava tan excitada que es feia difícil no compartir el seu entusiasme, però només servia per recordar-li que ella també s’havia d’unir aviat. Els comentaris d’en Jondalar sobre la vall li havien renovat el dolor de l’enyorament. L’havia observat dissimuladament, i tenia la sensació evident que ell també l’observava a ella. A cada moment es trobaven mirant-se i havien de desviar els ulls.

—Oh Ayla, hi ha tanta gent que vull que coneguis, i em fa tanta il·lusió unir-nos en el mateix Matrimonial. Sempre tindrem això en comú.

En Jondalar es va aixecar.

—Me n’he d’anar… uh… a instal·lar la meva màrfega —va dir marxant amb pressa.

La Deegie va veure que l’Ayla el seguia amb els ulls, i estava quasi segura que els tenia plens de llàgrimes. Va moure el cap: l’Ayla no semblava una dona a punt d’unir-se i d’establir una llar amb l’home que estimava. No mostrava cap joia, ni excitació. Li faltava alguna cosa. Una cosa que es deia en Jondalar.