Capítol 6

L’Ayla es va obrir pas entre la gent i va arribar a la nena just quan perdia la consciència. Va seure a terra i, amb la nena a la falda, li va ficar el dit a la boca per buscar l’obstrucció. Quan va veure que no se’n sortia, es va aixecar, va girar la nena cap per avall, agafant-la per la cintura amb un braç de manera que el cap i els braços li quedessin penjant i li va donar uns cops forts entre els omòplats. Després, des del darrere, li va posar els braços al voltant del cos flàccid i el va prémer amb una estrebada.

Tothom observava aguantant-se la respiració, mirant la dona que semblava saber què feia en una lluita de vida o mort per aclarir la gola de la nena, que havia deixat de respirar però encara li bategava el cor. L’Ayla la va estirar i es va agenollar al seu costat. Va veure un tros de roba, la pellissa de la nena, i la hi va posar sota el coll per mantenir-li el cap enrere i la boca oberta. Després, tot tancant-li el nas, va tapar la boca de la nena amb la seva i va bufar amb tota l’energia fins que es va quedar sense aire.

De sobte, amb una petita detonació esmorteïda, va notar que li entrava un objecte a la boca i gairebé se li allotjava a la gola. Va enlairar el cap i va escopir un tros d’os cartilaginós amb carn enganxada. Va aspirar aire, es va fer els cabells enrere i, tornant a cobrir la boca de la nena amb la seva, va exhalar l’alè donador de vida en els pulmons aturats. El petit pit es va inflar, diverses vegades.

De cop i volta la nena torna a tossir. Va escopir i va fer un sospir llarg i aspre.

L’Ayla va ajudar la Nuvie a incorporar-se perquè respirés millor, i només llavors es va adonar que la Tronie gemegava d’alleujament en veure viva la seva filla.

L’Ayla es va posar la pellissa pel cap, es va tirar enrere la caputxa i va mirar la filera de llars. Va veure Deegie a la darrera, la Llar dels Urs, pentinant-se els esponerosos cabells castanys i lligant-los en una trossa mentre parlava amb algú a la plataforma del llit. L’Ayla i la Deegie s’havien fet molt amigues els darrers dies i solien sortir plegades al matí. Tot col·locant-se un fermall d’ivori als cabells, un pal llarg i prim tallat de l’ullal d’un mamut, la Deegie li va fer un senyal.

—Espera’m, vinc amb tu.

La Tronie era asseguda en un llit a la llar del costat de la Llar del Mamut donant de mamar a l’Hartal. Quan va veure l’Ayla, va somriure i li va fer un gest perquè s’acostés. L’Ayla va entrar a l’anomenada Llar del Cérvol, va seure al seu costat i es va inclinar cap endavant per amanyagar el nadó. Ell va deixar el pit un moment, va riure i va moure les cames, i després va tornar a mamar.

—Ja et coneix, Ayla —va dir la Tronie.

—L’Hartal és feliç, nen sa. Creix de pressa. On és la Nuvie?

—Ha sortit amb en Manuv a fora. En Manuv m’ajuda molt amb ella. Va ser una sort que vingués a viure amb nosaltres. En Tornec tenia una germana, i es podia haver quedat amb ella. Els vells i els nens semblen avenir-se sempre, però Manuv passa la major part del temps amb aquesta petita, i no és capaç de negar-li res. Sobretot ara, després d’haver estat a punt de perdre-la. —La jove mare es va posar el nadó a l’espatlla i li va donar uns copets a l’esquena, i després es va girar cap a l’Ayla—. No he tingut oportunitat de parlar una estona amb tu. M’agradaria tornar-te a donar les grades. Estem tots tan agraïts… Tenia por que… Encara tremolo. Jo no sabia què fer. No sé què hauria fet si no arribes a ser aquí —va dir ennuegant-se i amb llàgrimes als ulls.

—Tronie, no parlis. No calen grades. És meu… no sé la paraula. Tinc coneixements… necessaris…

L’Ayla va veure que la Deegie venia travessant la Llar de la Grua i es va adonar que la Fralie la mirava. Tenia ombres profundes al voltant dels ulls, i se la veia més cansada del que hauria d’haver estat. L’Ayla l’havia observada i trobava que el seu embaràs era prou avançat per marejar-se tant, però la Fralie encara perbocava regularment. Li hauria volgut fer un examen més complet, però en Frebec s’havia posat com una fera quan ho va suggerir. Deia que el fet que hagués impedit que algú s’ofegués no demostrava que sabés res de remeis. Que ho digués ella, no el convencia, i no volia que una dona estranya donés mals consells a la Fralie. Això va proporcionar un tema de discussió a la Crozie. Finalment, per aturar la baralla, la Fralie va dir que es trobava bé i que no calia que l’Ayla la mirés.

L’Ayla va fer un somriure encoratjador a la dona assetjada i després es va dirigir cap a l’entrada amb la Deegie tot agafant un odre buit pel camí. Quan passaven per davant de la Llar del Mamut i entraven a la Llar de la Guineu, en Ranec va alçar els ulls i les va mirar. L’ Ayla va tenir la sensació clara que la seguia amb els ulls per tota la Llar del Lleó i l’àrea de cuina fins a arribar a l’arc interior, i va haver de contenir les ganes de girar-se.

Quan van retirar la cortina exterior, l’Ayla va parpellejar davant la inesperada brillantor d’un sol intens en un cel blau. Era un d’aquells dies càlids i amables de tardor que arribaven com un regal preciós per guardar-lo a la memòria com a defensa de l’estació en què el pa de cada dia eren uns vents atroços, unes tempestes enfurismades i un fred penetrant. L’Ayla va somriure amb reconeixença i de cop i volta va recordar, tot i que feia anys que no hi havia pensat, que l’Uba havia nascut un dia com aquell, aquella primera tardor després de ser acollida pel Clan d’en Brun.

L’habitatge de terra i l’àrea anivellada del davant eren excavats al bell mig d’un vessant que donava a l’oest. La vista era amplia des de l’entrada, i l’Ayla es va quedar mirant una estona. El riu relluïa i centellejava tot afegint un matís líquid a la interacció de la llum del sol i l’aigua i, a la llunyania, en una resplendor distant, va veure uns torrents semblants. L’ample riu obria un canal entre les profundes estepes obertes, flanquejat per murs de terra erosionada.

Des del cim arrodonit de l’altiplà sobre l’ampla plana inundada, la fina terra de loess presentava en profunds reguerons el treball d’artesania de la pluja, la neu fosa i el vessament de les grans glaceres del nord durant el sobreeiximent de primavera. Uns quants pins i melis verds aïllats i esparsos s’alçaven rectes i rígids escampats entre els embulls de matolls sense fulles del terra. Corrent avall, al llarg de la riba, hi havia una barreja de jonquills i canyes. Tenia la visió riu amunt bloquejada pel revolt del riu, però veia la Whinney i el Llamp que pasturaven el fenc que cobria la resta del paisatge nu i despert.

Un esquitx de terra va anar a parar als peus de l’Ayla. Va alçar els ulls sorpresa i va veure el blau vívid dels ulls d’en Jondalar. En Talut era al seu costat i feia una ganyota. Es va estranyar de veure unes quantes persones més dalt de l’habitatge.

—Puja, Ayla. Et donaré la mà —va dir en Jondalar.

—Ara no. Més tard. Acabo de sortir. Per què ets aquí dalt?

—Estem posant les barques cossi sobre els forats del fum —va explicar en Talut.

—Què?

—Vine. Jo t’ho explicaré —va dir la Deegie—. Estic a punt de desbordar-me.

Les dues dones van dirigir-se cap a un barranc proper. Al vessant abrupte havien tallat uns esglaons irregulars que acabaven en una sèrie d’omòplats llargs i plans de mamut, amb un forat enmig, que anaven de banda a banda sobre la part més profunda del barranc sec. L’Ayla es va aturar en un d’aquests omòplats, es va deslligar la corretja de la cintura i es va ajupir sobre el forat, al costat de la Deegie, preguntant-se de nou per què no se li havia acudit aquella postura quan tenia tants problemes amb la roba. Semblava tan senzill i obvi després d’haver-ho vist fer la Deegie. El contingut dels cistells nocturns també el llençaven al barranc, com les altres deixalles, i la primavera s’ho enduia tot.

Van pujar del barranc i van baixar cap al riu seguint el curs d’un ample torrent. Pel mig baixava un regueró d’aigua, la font del qual més al nord ja era congelada. Quan l’estació tornés a canviar, el regueró arrossegaria una torrentada enrabiada. A la vora de la riba hi havia uns quants cranis de mamut invertits, juntament amb uns cullerots rudimentaris de mànec llarg fets de l’os de la cama del mamut.

Les dues dones van omplir les aigüeres de crani de mamut amb aigua de riu i l’Ayla va treure del sarró uns quants pètals musteïts —abans els brins blau pàl·lid de la flor de ceanothus rica en saba— i els va compartir amb la Deegie. Fregant-los amb les mans humides es produïa una substància escumosa i lleugerament arenosa per rentar-se que deixava un perfum agradable a les mans i a la cara. L’Ayla en va mossegar un tros per rentar-se les dents, un costum que havia après d’en Jondalar.

—Què és barca cossi? —va preguntar l’Ayla mentre tornaven portant entre les dues l’estómac impermeable d’un bisó, curull d’aigua fresca.

—Les fem servir per creuar el riu quan no baixa gaire esverat. Es comença fent una armadura d’os i fusta en forma de cossi on hi caben unes dues o tres persones, i després es cobreix amb una pell, normalment d’ur, ben engreixada i amb la part del pèl per damunt. Les banyes dels megaceronts, una mica retallades, van molt bé per fer de rems… per empènyer la barca per l’aigua —va explicar la Deegie.

—Per què barques cossi sobre habitatge?

—És on les posem quan no es fan servir, però a l’hivern les aprofitem per tapar els forats del fum i impedir que entri la pluja i la neu. Ara les han lligades sobre els forats perquè no volin. Però s’ha de deixar una mica d’espai perquè pugui sortir el fum, i per poder-les moure i buidar-les des de dins si s’hi apila la neu.

Mentre caminaven plegades, l’Ayla pensava la il·lusió que li feia haver conegut la Deegie. L’Uba li havia fet de germana, i l’estimava, però era més jove, i la filla de veritat de l’Iza; sempre hi havia hagut una diferència. L’Ayla no havia conegut mai ningú de la seva edat que entengués tot el que ella deia i amb qui tenia tantes coses en comú. Van deixar a terra el pesant odre i es van aturar a descansar una estona.

—Ayla, ensenya’m com dieu «t’estimo» amb senyes i així ho podré dir a en Branag quan el torni a veure.

—Clan no té gest per dir això —va dir l’Ayla.

—Que no s’estimen? Com que quan parles d’ells sembla que siguin tan humans, em creia que ho feien.

—Sí que s’estimen, però són calmats… no, no és paraula adequada.

—Em penso que la paraula que vols dir és «subtils» —va dir la Deegie.

—Subtils… en manera de mostrar sentiments. Mare pot dir a nen: «M’omples de felicitat» —va dir l’Ayla tot ensenyant-li el gest adequat—, però dona no pot ser tan oberta… no, tan descarada? —Va dubtar de la segona paraula elegida i va esperar l’assentiment de la Deegie per continuar—. Tan descarada sobre sentiments per home.

La Deegie estava intrigada.

—Què ha de fer, doncs? Jo vaig haver de fer-li saber a en Branag què sentia per ell quan vaig descobrir que em mirava a les assemblees d’estiu com jo el mirava a ell. Si no li ho hagués pogut dir, no sé pas què hauria fet.

—Dona Clan no diu, demostra. Dona fa coses per home que estima, cuina menjar que li agrada, prepara te que li agrada al matí quan desperta. Fa robes especials: folre de pèl molt suau, o pell calenta per als peus amb pèl per dins. Encara és millor si dona endevina què vol abans que ell demani. Vol dir que fa atenció per aprendre hàbits, que el coneix, que se’n preocupa.

La Deegie va assentir.

—És una bona manera de dir a algú que l’estimes. És agradable fer coses especials l’un per l’altre. Però com sap una dona que ell l’estima? Què fa un home per una dona?

—Una vegada en Goov es va posar en perill per matar lleopard de neu que hi havia prop de cova perquè espantava l’Ovra. Ella sabia que ho havia fet per ella, però Goov va donar pell a en Creb, i l’Iza va fer abrigall per a mi —va explicar l’Ayla.

—Això sí que és subtil! No sé pas si ho hauria entès, jo —va dir la Deegie rient—. Com ho saps, que ho va fer per ella?

—Va dir l’Ovra més tard. Jo llavors no ho sabia. Era jove. Aprenia. Senyes amb mans no és únic llenguatge del Clan. Diuen molt més amb cara ulls i cos. Manera de caminar, de girar el cap, d’encongir espatlles, si les saps veure, diuen més que paraules. Molt temps per aprendre llenguatge del Clan.

—Em sorprèn, amb la rapidesa amb què has après el mamutoi! T’he observat. Cada dia el parles millor. Tant de bo tingués jo la teva capacitat per als idiomes.

—Encara no gaire bé. Moltes paraules que no conec, però penso en paraules com si fos llenguatge del Clan. Escolto paraules i miro cara, sento com sonen i s’ajunten paraules i miro moviments de cos… i intento recordar. Quan ensenyo senyes a en Rydag i altres, jo també aprenc. Aprenc més vostre idioma. He d’aprendre, Deegie —va afegir l’Ayla amb un fervor que reflectia el seu interès.

—Per a tu no és només un joc, oi? Com les senyes per a nosaltres. És divertit pensar que podem anar a una assemblea d’estiu i parlar l’un amb l’altre sense que ningú no se n’adoni.

—M’agrada que tothom ho trobi divertit i vulgui saber més. Per en Rydag. Ell ara es diverteix, però per a ell no és joc.

—No, suposo que no. —Anaven a agafar l’odre, però la Deegie es va aturar i va mirar l’Ayla—. De primer no entenia per què la Nezzie se’l volia quedar. Però després em vaig acostumar a ell, i em va anar agradant. Ara és ben bé un dels nostres, i l’enyoraria si no hi fos, però mai no se m’havia acudit que potser volia parlar. No creia que li hagués passat mai pel cap.

En Jondalar era a l’entrada de l’habitatge mirant les dues dones joves absortes en la conversa, complagut de veure l’Ayla tan engrescada. Quan hi pensava, trobava prou curiós que, de totes les persones que podien haver trobat, haguessin anat a topar amb un grup que tenia un nen d’esperits mixtos entre ells i que, per tant, estaven més disposats a acceptar-la que qualsevol altre grup. En una cosa havia tingut raó ell, però: l’Ayla no vacil·lava a explicar els seus antecedents a tothom.

En fi, va pensar, com a mínim no els havia parlat del seu fill. Una cosa era que una persona com la Nezzie obrís el seu cor a un orfe, i una altra de molt diferent era acollir una dona l’esperit de la qual s’havia barrejat amb el d’un cap pla i havia parit una abominació. Sempre hi havia el temor ocult que tornés a esdevenir i que, si atreia la mena d’esperits erronis, els pogués encomanar a les dones del seu costat.

De cop i volta, aquell home alt i atractiu es va enrojolar. Mortificat, va pensar que l’Ayla no creia que el seu fill fos una abominació. Quan li havia parlat d’ell per primer cop, ell havia reaccionat amb desgrat i ella s’havia empipat. Mai no l’havia vista empipada, però el seu fill era el seu fill, i no l’avergonyia gens ni mica. «Tenia raó. Doni m’ho va dir en un somni. Els caps plans… el Clan… també són fills de la Mare. Mira en Rydag. Mai no m’havia imaginat que un nen d’aquests pogués ser tan brillant. És una mica diferent, però és humà, i molt agradable».

En Jondalar havia passat algunes estones amb el nen i havia descobert com era d’intel·ligent i de madur, fins i tot tenia cert enginy irònic, sobretot quan s’esmentava la seva diferència o debilitat. Havia vist l’adoració en els ulls d’en Rydag cada cop que el nen mirava l’Ayla. Ella li havia dit que, en el Clan, els nens de l’edat d’en Rydag eren més madurs, com ara en Danug, però també era possible que la seva debilitat l’hagués fet madurar més que no li corresponia per edat.

«Ella té raó. Sé que té raó quan parla d’ells. Però si no en parla, serà molt més fàcil». Ningú no ho sabria mai si ella no els ho deia…

«Ella els considera la seva gent, Jondalar», es va reprotxar tot sentint novament escalfor a la cara, avergonyit dels seus pensaments. «Què sentiries si algú et digués que no havies de parlar de la gent que et va criar i educar? Si ella no n’està avergonyida, per què ho has d’estar tu? Tampoc no ha anat tan malament. En Frebec és un busca-raons, de fet. Però ella no sap les coses que la gent és capaç de fer, contra ella i contra els qui l’acompanyen. Potser val més que no ho sàpiga. Potser no s’esdevindrà. De moment ja ha aconseguit que la majoria de persones d’aquest campament parli com els caps plans, jo entre ells».

Després d’haver vist el desfici amb què pràcticament tothom volia aprendre la manera de comunicar-se del Clan, en Jondalar participava en les lliçons que semblaven improvisar-se cada cop que algú feia una pregunta. Es va engrescar amb la diversió del nou joc, emetent senyals a distància, fent acudits silenciosos, com ara dir una cosa a algú i afegir-ne una altra a l’esquena. El sorprenia la profunditat i la plenitud d’aquell idioma silenciós.

—Jondalar, tens la cara vermella. Què devies estar pensant? —va preguntar la Deegie en to de sorna quan van arribar a l’arc.

La pregunta el va agafar per sorpresa i, en recordar els seus sentiments, es va enrojolar encara més.

—Dec haver estat massa estona a la vora del foc —va murmurar tot girant-se.

«Per què diu paraules que no són veritat?», es va preguntar l’Ayla copsant el front arrufat i la profunda torbació en els ulls blaus d’en Jondalar abans de desviar-los d’ella. «No està vermell pel foc. Està vermell pels sentiments. Just quan em penso que començo a aprendre, fa alguna cosa que no entenc. El miro, intento posar atenció. Tot sembla perfecte i llavors, sense cap motiu, s’empipa. És com un joc: dir una cosa amb paraules i una altra amb senyes. Com quan diu paraules agradables a en Ranec però el seu cos diu que està empipat. Per què el fa empipar en Ranec? I ara el preocupa alguna cosa, i diu que l’ha escalfat el foc. Què faig malament? Per què no l’entenc? N’aprendré mai?».

Tots tres es van disposar a entrar i van estar a punt de topar amb en Talut que sortia de l’habitatge.

—Et venia a buscar, en Jondalar —va dir el cap—. No vull perdre un dia tan bo. En Wymez va fer uns quants descobriments fortuïts quan venia cap aquí. Diu que va veure un ramat de bisons. Després d’esmorzar, sortirem a caçar-los. T’agradaria venir amb nosaltres?

—Oh, i tant! —va dir Jondalar amb un gran somriure.

—He demanat a en Mamut que reconegui el temps i faci una recerca del ramat. Diu que els senyals són bons, i que el ramat no ha arribat gaire lluny. També ha dit alguna cosa més que no he entès. Ha dit: «El camí de sortida també és el camí d’entrada». Saps què pot voler dir?

—No, però no és tan estrany. Aquells que Serveixen la Mare de vegades diuen coses que no entenc —va dir en Jondalar somrient—. Parlen amb ombres a la llengua.

—De vegades dubto que ells mateixos sàpiguen què diuen —va dir en Talut.

—Si hem d’anar a caçar, m’agradaria ensenyar-te una cosa que pot ser útil —va dir en Jondalar guiant-lo cap a la seva plataforma de llit a la Llar del Mamut. Va agafar un grapat de llances poc pesants i un instrument desconegut per a en Talut—. Ho vaig fer a la vall de l’Ayla, i des d’aleshores cacem amb això.

L’Ayla era una mica més enrere, mirant i sentint com creixia dins d’ella un neguit terrible. Frisava per ser inclosa a la cacera; però no sabia quina era l’opinió d’aquella gent sobre les dones que caçaven. En el passat, la caça li havia provocat molts disgustos. Les dones del Clan ho tenien prohibit, ni tan sols podien tocar les armes de caça, però ella havia aprés tota sola a fer servir la fona malgrat la prohibició i, quan la van descobrir, el càstig va ser sever. Després, però, fins i tot li havien permès de caçar, amb certes limitacions, per aplacar el tòtem poderós que l’havia protegida. Tanmateix, aquell havia estat un motiu més per alimentar l’odi d’en Broud i, a la llarga, havia contribuït a la seva expulsió.

Però la fona havia augmentat les seves possibilitats quan vivia a la vall tota sola, i li havia procurat un incentiu i encoratjament per millorar la seva habilitat. Havia sobreviscut gràcies a les arts que havia après com a dona del Clan, i la seva intel·ligència i el seu coratge la capacitaven per mantenir-se. Però la caça havia arribat a simbolitzar per a ella alguna cosa més que la seguretat de mantenir-se tota sola; simbolitzava la independència i la llibertat, que n’eren el resultat natural. No hi renunciaria fàcilment.

—Ayla, per què no agafes el teu llançador, també? —va dir en Jondalar, i després es va girar cap a en Talut—. Jo tinc més força, però l’Ayla és més precisa que jo i us demostrarà millor què es pot fer amb això. De fet, per veure una demostració de precisió, l’hauríeu de veure amb la fona. Hi té tanta perícia, que em penso que també li serveix amb les llances.

L’Ayla va deixar anar un sospir i va anar a buscar el seu llançador i les llances mentre en Jondalar parlava amb en Talut. Encara li costava de creure la facilitat amb què aquell home dels Altres havia acceptat el seu desig de caçar, i la naturalitat amb què parlava en lloança de la seva habilitat. Semblava assumir que en Talut i el Campament del Lleó acceptarien que anés a caçar. Va fer una ullada a la Deegie i es va preguntar què en devia opinar ella com a dona.

—Si voleu provar una arma de caça nova, ho hauríeu de fer saber a la mare, Talut. Ja saps que ella també la voldrà veure —va dir la Deegie—. Més val que vagi a buscar ara mateix les meves llances i el sarró. I una tenda; és probable que passem la nit a fora.

Després d’esmorzar, en Talut es va acostar a en Wymez i es va ajupir a la vora d’un dels focs petits de la llar de cuinar, ben il·luminat per la llum que entrava pel forat del fum. Clavat a terra hi havia un instrument fet de l’os de la cama d’un cérvol amb forma de ganivet o de daga afuada amb la fulla recta i esmussada, des de l’articulació del genoll a un punt determinat. Agafant-lo pel nus de l’articulació, Talut va aplanar la terra i després es va posar a dibuixar senyals i línies a la superfície amb la punta. Uns quants s’havien acostat a mirar.

—En Wymez va dir que el bisó no era lluny dels tres grans afloraments del nord-est, a la vora de l’afluent del petit riu que aboca al corrent principal —va començar a explicar com si tracés un esquema del mapa de la regió amb el ganivet.

El mapa d’en Talut no era una reproducció visual aproximada sinó un dibuix esquemàtic. No calia pintar la regió amb detall. Els membres del Campament del Lleó la coneixien, i el dibuix no era més que una ajuda mnemotècnica per recordar-los un lloc conegut. Consistia en senyals i línies convencionals que representaven fites o idees que ja coneixien.

El mapa no mostrava el camí de l’aigua a través de la terra; la seva perspectiva no era la de l’au. Va tragar unes línies d’espiga en ziga-zaga per indicar el riu i va afegir a les dues bandes una línia recta que assenyalava un afluent. A nivell de terra, en aquell paisatge pla i obert, els rius eren cossos d’aigua que de vegades s’ajuntaven.

Sabien d’on venien els rius i on anaven, i que se’n podia seguir el curs per arribar a diferents destinacions, però també es podien guiar per altres fites, i un aflorament de roques era menys probable que canviés. En una terra tan propera a una glacera, subjecta als canvis estacionals de les latituds baixes, el gel i la gebrada permanent provocaven dràstiques alteracions del paisatge. Tret dels rius més grans, el diluvi de sobreeiximent glacial canviava el curs d’un riu d’una estació a l’altra amb tanta facilitat com els turons de gel de l’hivern es fonien en pantans a l’estiu. Els caçadors de mamuts concebien el seu terreny físic com un espai on tot estava relacionat, i els rius eren només un dels elements en joc.

En Talut tampoc no pensava a traçar línies a escala per mostrar la llargada del riu o d’un camí en milles o en passes. Aquestes mesures lineals tenien poc sentit. Ells no entenien la distància en termes de mesures reals sinó segons el temps que trigaven a arribar-hi, i això s’assenyalava millor amb una sèrie de línies que deien el nombre de dies, o altres senyals de xifres o de temps. Malgrat tot, un lloc podia ser més lluny per a uns que per a uns altres, o el mateix lloc podia ser més lluny en una estació que en una altra perquè costava més d’arribar-hi. La distància que havia de recórrer tot el campament es mesurava pel temps que trigava el més lent a arribar-hi El mapa d’en Talut era perfectament clar per als membres del Campament del Lleó, però l’Ayla se’l mirava fascinada i perplexa.

—Wymez, digues, on eren —va dir en Talut.

—A la part del sud de l’afluent —va contestar en Wymez tot agafant el ganivet de dibuix i traçant unes línies addicionals—. És rocós, amb afloraments escarpats, però la plana és ampla.

—Si continuen riu amunt, no hi ha gaires sortides per aquesta banda —va dir la Tulie.

—Mamut, què opines? —va preguntar en Talut—. Has dit que no havien arribat molt lluny.

El vell xaman va agafar el ganivet de dibuixar i va tancar els ulls un moment abans de parlar.

—Hi ha un torrent que ve cap aquí entre el segon aflorament i el darrer —va dir tot dibuixant—. És molt probable que hi entrin pensant que té sortida.

—Ja el conec! —va dir en Talut—. Si segueixes el corrent amunt, la plana s’estreny i després queda encerclada per roques altes. És un bon lloc per atrapar-los. Quants son?

En Wymez va agafar l’eina de dibuix i va fer diverses línies al marge. Va vacil·lar i en va afegir unes quantes més.

—Tots aquests, que jo recordi —va dir tot clavant el ganivet d’os a terra.

La Tulie el va agafar i en va afegir tres més.

—Jo n’he vist tres endarrerits, un semblava molt jove, o potser era feble.

En Danug va agafar el ganivet i va afegir una altra línia.

—Eren bessons, em penso. N’he vist un altre endarrerit. Tu n’has vist dos, Deegie?

—No me’n recordo.

—Només tenia ulls per a en Branag —va dir en Wymez amb un somriure amable.

—Això és a mig dia d’aquí, oi? —va preguntar en Talut.

En Wymez va fer que sí.

—Mig dia a bon ritme.

—Hauríem de sortir ara mateix. —El cap va callar un moment cavil·lós—. Fa temps que no ni vaig. M’agradaria conèixer la disposició de la terra. Em pregunto si…

—Algú que estigui disposat a córrer podria anar a fer una ullada i tornar pel camí que fem nosaltres —va diria Tulie endevinant què pensava el seu germà.

—És una cursa llarga… —va dir en Talut, i va fer una ullada a en Danug. El jove alt i esprimatxat era a punt de parlar, però l’Ayla ho va fer abans.

—No és camí llarg per a cavall. Cavall corre molt. Podria anar-hi amb la Whinney… però no conec lloc —va dir.

En Talut va semblar sorprès d’entrada, després va fer un gran somriure.

—Et puc donar un mapa! Com aquest —va dir tot assenyalant el dibuix de terra. Va mirar al seu voltant i va veure una escata d’ivori prop de la pila d’ossos per cremar. La va agafar i va treure el seu afuat coltell de pedra foguera—. Mira, vas cap al nord fins a arribar al corrent gros. —Va començar a fer incisions de línies en ziga-zaga per indicar l’aigua—. Primer n’hi ha un de petit, no deixis que et confongui.

L’Ayla va arrufar les celles.

—No entenc mapa —va dir—. No he vist mai mapes.

En Talut, decebut, va llançar el tros d’ivori a la pila de deixalles.

—Ningú no la pot acompanyar? —va suggerir en Jondalar—. L’euga pot portar dues persones. Jo hi he muntat amb ella.

En Talut tornava a somriure.

—Bona idea! Qui hi vol anar?

—Jo! Conec el camí —va cridar una veu, seguida d’una segona—. Jo conec el camí. Vinc d’allà.

Els qui havien parlat eren la Latie i en Danug, i molts altres semblaven a punt de fer-ho.

En Talut va mirar primer l’un, després l’altre, va arronsar els muscles, va estendre les mans i es va girar cap a l’Ayla.

—Tu decideixes.

L’Ayla va mirar el jove, gairebé tan alt com en Jondalar, amb uns cabells vermells com els d’en Talut i el pàl·lid borrissol d’una barba incipient Després va mirar la noia alta i prima, encara no una dona però gairebé amb els cabells d’un ros una mica més clar que els de la Nezzie. En els dos parells d’ulls hi havia una confiança esperançada. No sabia qui escollir. En Danug era gairebé un home, i potser això era un motiu per endur-se’l a ell, però la Latie tenia alguna cosa que la feia pensar en ella mateixa de petita, i va recordar la mirada d’enyorança que li havia vist a la cara en veure els cavalls per primer cop.

—Crec la Whinney va més de pressa si no porta gaire pes. En Danug és un home —va dir l’Ayla tot dedicant-li un somriure càlid—. Em penso aquest cop anirà millor la Latie.

En Danug va assentir, amb cara d’atordit, i va recular mirant de trobar una manera de dominar la ratxa sobtada d’emocions que l’aclapararen inesperadament. El decebia profundament que l’Ayla hagués escollit la Latie, però el seu somriure enlluernador quan havia dit que era un home li havia fet pujar la sang a la cara i bategar el cor amb força… i sentia una tensió molesta als engonals.

La Latie va córrer a posar-se les pells de ren càlides i lleugeres que feia servir per viatjar, va preparar el sarró, hi va afegir el menjar i l’odre que li havia preparat la Nezzie, i va ser fora i preparada per marxar abans que l’Ayla no s’hagués abrigat. Va mirar com en Jondalar ajudava l’Ayla a posar els sarrions als costats de la Whinney amb el dispositiu d’arnesos que ella havia dissenyat. L’Ayla va ficar el menjar per al viatge i l’aigua que li donava la Nezzie en una cistella i el sarró de la Latie a l’altra. Després, aferrant-se a la crinera de la Whinney, va fer un salt i es va encamellar sobre el cavall. En Jondalar va ajudar a pujar la nena. Asseguda davant de l’Ayla, la Latie mirava la gent del campament des del llom de l’euga de color groc burell amb els ulls radiants de felicitat.

En Danug se’ls va acostar amb timidesa i va donar l’escata d’ivori trencada a la Latie.

—Té, he acabat el mapa que havia començat en Talut perquè hi arribeu més fàcilment.

—Oh, Danug. Gràcies! —va dir la Latie tot agafant-se-li al coll per abraçar-lo.

—Sí. Gràcies, Danug —va dir l’Ayla fent-li aquell somriure corglaçant.

La cara d’en Danug es va posar gairebé tan vermella com els seus cabells. Quan la dona i la nena van començar a pujar el vessant a dalt de l’euga, les va saludar amb la mà, amb el palmell girat cap endins, que volia dir «torneu».

En Jondalar tenia un braç al voltant del poltre, que mirava l’euga amb el cap alt i el nas enlairat, i va posar l’altre braç a l’espatlla del jove.

—Has estat molt amable. Sé que hi volies anar. Estic segur que podràs muntar-hi en una altra ocasió.

En Danug va assentir. En aquell moment, no pensava precisament a muntar a cavall.

Un cop van arribar a les estepes, l’Ayla va guiar l’euga amb moviments corporals subtils i la Whinney va emprendre el galop cap al nord. El terra es difuminava sota les potes voladores i la Latie no es podia creure que recorria l’estepa a dalt d’un cavall. Havia fet un somriure de joia en sortir, i encara somreia, però de vegades tancava els ulls i s’inclinava cap endavant per entornar el vent a la cara. Sentia una eufòria indescriptible: no havia somniat mai res que pogués ser tan excitant.

La resta dels caçadors va sortir no gaire després. Hi van anar tots els qui estaven en condicions i volien anar-hi. La Llar del Lleó hi va contribuir amb tres caçadors. La Latie era jove i feia poc que se li permetia acompanyar en Talut i en Danug. Sempre hi havia volgut anar, com la seva mare quan era jove, però ara Nezzie no sortia a caçar gairebé mai. Es quedava per ocupar-se de la Rugie i d’en Rydag, i per ajudar els altres amb els nens. No havia anat a gaires caceres d’ençà que havia adoptat en Rydag.

A la Llar de la Guineu només hi havia dos homes, i tant en Wymez com en Ranec caçaven, però de la Llar del Mamut no ho feia ningú, tret dels hostes, l’Ayla i en Jondalar. En Mamut era massa vell.

En Manuv, encara que hi hauria volgut anar, es va quedar per tal de no alentir la marxa. La Tronie també es va quedar, amb la Nuvie i l’Hartal. Tret d’alguna ocasió especial en què els nens podien ajudar, ja no sortia mai de cacera. En Tornec era l’únic caçador de la Llar del Cérvol i en Frebec l’únic de la Llar de la Grua. La Fralie i la Crozie es van quedar al campament amb el Crisavec i la Tasher.

La Tulie gairebé sempre havia trobat una manera d’unir-se als grups de caça, fins i tot quan tenia fills petits i la Llar dels Urs estava ben representada. A més de la dona en cap, hi van anar en Barzec, la Deegie i en Druwez. En Brinan va intentar convèncer la seva mare que l’hi deixés anar, però es va quedar amb la Nezzie, juntament amb la seva germana, la Tusie, conformat amb la promesa que aviat seria prou gran per anar-hi.

Els caçadors van pujar el vessant plegats i en Talut va imposar un ritme ràpid quan van arribar a terreny pla.

—Jo també trobo que fa massa bon dia per perdre’l —va dir la Nezzie, tot deixant la tassa amb fermesa i parlant al grup reunit al voltant de la llar de fora després que haguessin marxat els caçadors. Estaven prenent te i acabant d’esmorzar—. Els grans són madurs i secs, i fa dies que tinc ganes de pujar a collir-ne una bona ració abans que canviï el temps. Si tenim temps, també podem anar als pins de la vora del rierol i collir els pinyons madurs. Qui vol venir?

—No sé si la Fralie està en condicions d’anar tan lluny —va dir la Crozie.

—Oh, mare —va dir la Fralie—. Un passeig m’anirà bé. Quan el temps empitjori, ja ens haurem de passar tot el dia a dins. I no falta gaire. Jo vull venir, Nezzie.

—Bé, més valdrà que vagi amb tu, doncs, per ajudar-te amb els nens —va dir la Crozie, com si fos un gran sacrifici però encantada amb la idea d’una excursió.

La Tronie ho admetia sense dissimular.

—Quina bona idea, Nezzie! Em puc posar l’Hartal a l’esquena i així podré agafar la Nuvie en braços quan es cansi. No hi ha res que em faci més il·lusió que passar el dia fora.

—Jo portaré la Nuvie. No cal que els carreguis tu tots dos —va dir Manuv—. Però em penso que, mentre vosaltres colliu el gra, jo colliré els pinyons.

—Em penso que jo també vinc, Nezzie —va dir en Mamut—. Potser a en Rydag no li sabrà greu fer companyia a un vell, i així m’ensenyarà més senyes de l’Ayla, ja que les fa tan bé.

—Tu fas molt bé les senyes, Mamut —va dir en Rydag amb gestos—. Les aprens molt de pressa. Potser me n’ensenyaràs tu a mi.

—Potser ens les podrem ensenyar mútuament —va contestar en Mamut.

La Nezzie va somriure. El vell mai no havia fet cap diferència amb el nen d’esperits mixtos, tret de mostrar una consideració especial per la seva debilitat, i sempre l’havia ajudada amb en Rydag. Semblava haver-hi una relació especial entre ells, i ella sospitava que en Mamut s’afegia a l’excursió per tenir el noi ocupat mentre la resta treballava i vigilar que ningú no el fes córrer més del que podia. Si veia que el nen es cansava massa, ell podia alentir el ritme i donar la culpa a l’edat que tenia. Ja ho havia fet abans.

Quan tothom va ser reunit a fora l’habitatge de terra, amb cistelles per a la collita, sacs de pell, odres d’aigua i menjar per a l’àpat del migdia, en Mamut va treure una petita figura d’ivori d’una dona madura i la va clavar a terra davant de l’entrada. Va dir algunes paraules que no va entendre ningú més que ell i va fer uns gestos evocadors. Tota la gent del campament era fora, l’habitatge quedava buit, i ell invocava Esperit de Mut, la Gran Mare, perquè guardés i protegís l’habitatge en la seva absència.

Ningú no violaria la prohibició d’entrar simbolitzada per la figura de la Mare a la porta. Si no era absolutament necessari, ningú no gosaria arriscar-se a les conseqüències que tothom creia que en resultaven. Fins i tot en cas de necessitat desesperada —si hi havia algú ferit, o enxampat en una tempesta i delerós de refugi— s’haurien d’emprendre accions immediates per aplacar la protectora, possiblement furiosa i venjadora. La persona, la família o el campament de la persona en qüestió haurien de pagar una compensació superior al valor de tot el que havien fet servir tan aviat com fos possible. S’havien de fer donacions i presents als membres de la Llar del Mamut per apaivagar l’esperit de la Gran Mare amb súpliques i explicacions, i promeses de bones accions o compensacions futures. L’acció d’en Mamut era més eficaç, que qualsevol tanca.

Quan en Mamut es va allunyar de l’entrada, la Nezzie es va posar la cistella a l’esquena i es va ajustar la cinta al front, va agafar en Rydag i se’l va col·locar sobre l’ample maluc per pujar-lo fins dalt. Després, amb la Rugie, la Tusie i en Brinan al davant, va emprendre camí cap a les estepes. Tothom la va seguir, i ben aviat l’altra meitat del campament recorria les amples prades obertes per passar el dia collint els grans i les llavors que els oferia la Gran Mare Terra. Aquella feina, la contribució al manteniment dels recol·lectors, no es considerava menys valuosa que la feina dels caçadors, però ni l’una ni l’altra eren tasques dures. La companyia i el fet de compartir-ho feien divertida la feina.

L’Ayla i la Latie van travessar un petit rierol, però abans d’arribar al torrent següent, una mica més gros, l’Ayla va fer alentir l’euga.

—Hem de seguir aquest torrent? —va preguntar l’Ayla.

—Em sembla que no —va dir la Latie abans de consultar els senyals del tros d’ivori—. No. Mira, aquest és el petit que creua. També l’hem de creuar Després girarem i seguirem el corrent següent cap amunt.

—No sembla fondo, aquí. Bon lloc per creuar.

La Latie va mirar amunt i avall del corrent.

—Hi ha un lloc millor una mica més amunt. Només ens hem de treure les botes i apujar-nos els camals.

Van anar corrent amunt, però quan van arribar al gual ample i superficial on l’aigua escumejava al voltant de les roques prominents, l’Ayla no va aturar l’euga. La va fer entrar a l’aigua i va deixar que ella mateixa escollís el camí. A l’altra banda, l’euga va emprendre el galop, i la Latie va tornar a somriure.

—Ni tan sols ens hem mullat! —va exclamar la noia—. Només uns esquitxos.

Quan van arribar al corrent següent i van girar cap a l’est, l’Ayla va alentir el ritme una estona perquè la Whinney descansés, però fins i tot la marxa lenta d’una euga era molt més ràpida que la d’un home caminant, o corrent sense parar, i avançaven molt de pressa. Més endavant el terreny canviava, esdevenia més accidentat i anava assolint més elevació. Quan l’Ayla es va aturar i va assenyalar un corrent que venia del costat oposat i formava una ampla cruïlla amb el que seguien, la Latie es va sorprendre. No s’esperava veure l’afluent tan aviat, però l’Ayla havia vist la turbulència de l’aigua, i l’esperava. Es podien veure tres grans afloraments de granit i, quan s’hi van acostar, van veure que l’aigua corria entre les roques. A certa distància, van passar els afloraments que flanquejaven el corrent i l’Ayla va veure uns quants bisons foscos pasturant els joncs i les canyes encara verds de la vora del riu.

—No parlis alt. Mira —li va dir l’Ayla a cau d’orella tot assenyalant.

—Són aquí —va dir la Latie amb un crit esmorteït, mirant de dominar l’excitació.

L’Ayla va girar el cap a una banda i a l’altra, després es va humitejar un dit i el va enlairar per comprovar la direcció del vent.

—El vent bufa des de bisons. Perfecte. No vull molestar-los fins que cacem. Bisons coneixen cavalls. Ens acostarem més, però no gaire.

L’Ayla va guiar l’euga en una ampla volta per veure’ls d’una mica més amunt i, un cop satisfeta, va tornar pel mateix camí. Una femella vella va alçar el cap i les va mirar remugant. Tenia la punta de la banya esquerra trencada. L’Ayla va fer alentir la Whinney i va deixar que es mogués amb naturalitat mentre les dues genetes aguantaven la respiració. L’euga es va aturar i va abaixar el cap per menjar unes fulles d’herba. Els cavalls no acostumaven a pasturar si estaven nerviosos, i allò va semblar donar confiança al bisó femella, que va tornar a pasturar. L’Ayla va donar la volta al petit ramat amb la màxima rapidesa i després va fer galopar la Whinney corrent avall. Quan van arribar a les fites reconegudes abans, van tornar a girar cap al sud. Es van aturar per abeurar la Whinney i, després de beure elles també una mica d’aigua, van tornar cap al sud.

El grup de caça acabava de passar el primer rierol petit quan en Jondalar va notar que el Llamp tirava del ronsal cap a un núvol de pols que avançava en direcció a ells. Va fer un cop a en Talut i va assenyalar. El cap va mirar endavant i va veure l’Ayla i la Latie galopant cap a ells, i els caçadors no van haver d’esperar gaire perquè l’euga arribés fins a ells i s’arborés abans d’aturar-se. El somriure a la cara de la Latie era extàtic, els ulls li espurnejaven, i tenia les galtes vermelles d’excitació mentre en Talut l’ajudava a baixar. Després l’Ayla va passar la cama per sobre el cavall i va baixar mentre tothom s’agombolava al seu voltant.

—No els heu trobats? —va preguntar en Talut, expressant la preocupació que sentia tothom. Algú altre ho havia dit gairebé al mateix temps, pero en un to diferent.

—Ni tan sols els han trobats. Ja m’ha semblat que no serviria de res avançar-se amb un cavall —va dir en Frebec amb sorna.

La Latie va contestar amb ràbia sorpresa.

—Què vol dir «ni tan sols els han trobats»? Hem trobat el lloc. Fins i tot hem vist els bisons!

—Vols dir que ja hi heu arribat i tornat? —va preguntar movent el cap amb incredulitat.

—On són els bisons, ara? —va preguntar en Wymez a la filla de la seva germana tot ignorant en Frebec i el seu menyspreu.

La Latie es va acostar a la sàrria de l’esquerra de la Whinney i va treure el tros d’ivori marcat. Llavors, bo i traient el ganivet de tallar de la funda que duia a la cintura, va seure a terra i es va posar a rascar nous senyals al mapa.

—L’enforcall del sud és entre dos afloraments, aquí —va dir. En Wymez i en Talut van seure al seu costar, mentre l’Ayla i d’altres l’envoltaven—. Els bisons eren a l’altra banda dels afloraments, on la plana s’obre i encara queda un espai verd a la vora de l’aigua. N’he vist quatre de petits… —Va fer quatre marques petites paral·leles mentre parlava.

—Penso que cinc —va corregir l’Ayla.

La Latie va alçar els ulls per mirar l’Ayla, va assentir, i va afegir una altra marca.

—Tenies raó, Danug, amb allò dels bessons. I són joves. I set femelles… —Va tornar a alçar els ulls cap a l’Ayla per demanar confirmació. L’Ayla va assentir, i la Latie va afegir set línies paral·leles més, una mica més llargues que les d’abans—. Només quatre amb cries, em penso… N’hi havia més una mica més enllà.

—Cinc mascles joves —va afegir l’Ayla—. I dos o tres més. No segura. Potser més que no he vist.

La Latie va fer cinc línies una mica més llargues, separades de les primeres, i en va afegir tres més, entre els altres dos grups, una mica més petites. Va fer un tall en forma de forca a l’última marca de la línia per indicar que havia acabat, que aquells eren tots els bisons que havien comptat. Les seves marques s’havien sobreposat a les altres que hi havia a l’ivori, però no hi feia res. Ja havien complert el seu objectiu.

En Talut va agafar l’escata d’ivori i la va estudiar. Després va mirar l’Ayla.

—No heu vist cap on anaven, oi?

—Riu amunt, em penso. Hem envoltat ramat, amb compte, per no molestar. A l’altra banda cap senyal, herba no menjada —va dir l’Ayla.

En Talut va fer que sí i va callar un moment, pensant.

—Dius que els heu envoltat. Heu pujat molt amunt del riu?

—Sí.

—Tal com ho recordo, la plana s’estreny fins que desapareix i unes roques altes encerclen el corrent, i no hi ha sortida. És així?

—Sí… però potser hi ha sortida.

—Sortida?

—Abans de les roques altes, el costat és abrupte, arbres, matolls espessos amb espines, però entre roques hi ha un llit de riu sec. Com camí. És sortida, em penso —va dir ella.

En Talut va arrufar les celles, va mirar en Wymez i la Tulie i després va riure en veu alta.

—El camí de sortida també és el camí d’entrada! Això és el que ha dit en Mamut!

En Wymez va semblar perplex un moment, però després va apuntar un lent somriure de comprensió. La Tulie els va mirar tots dos i tot d’una li va aparèixer a la cara una llum de comprensió.

—És clar! Podem entrar per aquí, construir un redol per atrapar-los, i després anar per l’altra banda i conduir-los cap al redol —va dir la Tulie aclarint-ho alhora a tots els altres—. Algú haurà de vigilar perquè no ens ensumin i tornin riu avall mentre l’estem construint.

—Això és una bona feina per a en Danug i la Latie —va dir en Talut.

—Em penso que en Druwez els pot ajudar —va afegir en Barzec—, i si us sembla que els cal més ajuda, jo també hi aniré.

—Molt bé! —va dir en Talut—. Per què no vas amb ells, Barzec, i segueixes el riu corrent amunt? Jo sé una manera més ràpida d’arribar a la punta del darrere. Farem drecera des d’aquí. Tu els mantens encerclats i, tan bon punt tinguem la trampa construïda, tornarem enrere per ajudar a encalçar-los.