Capítol 26

En Jondalar va buscar una posició des de la qual podia veure la major part de la Llar del Mamut mirant passadís avall i a través dels espais oberts de les llars que els separaven. Observar l’Ayla s’havia convertit de tal manera en un hàbit que a penes hi pensava. Ja no l’avergonyia: era part de la seva existència. No importava què estigués fent, sempre la tenia al cap, tot sovint en els límits de la consciència. Sabia quan dormia i quan estava desperta, quan menjava i quan treballava en algun projecte. Sabia quan sortia a fora, qui l’anava a veure, i quanta estona s’hi estaven. Fins i tot tenia una idea de què parlaven.

Sabia que en Ranec passava allà la major part del temps. Encara que no li agradava veure’ls plegats, també sabia que l’Ayla no tenia relacions íntimes amb ell i semblava evitar qualsevol contacte. Aquesta actitud li havia permès acceptar la situació i li havia calmat l’ansietat. Per això no estava preparat per veure que es dirigia amb en Ranec cap a la Llar de la Guineu quan tothom es disposava a anar a dormir. De primer no s’ho va creure. Va suposar que devia anar a buscar alguna cosa per tornar al seu llit. Fins que va veure que donava ordres al Llop de tornar a la Llar del Mamut, no va acabar de constatar que havia anat a passar la nit amb el tallista.

Però quan ho va fer, va ser com si se li hagués calat un foc al cap que escampava un dolor abrusador i rabiós per tot el cos. Estava desesperat. El seu primer impuls va ser anar a la Llar de la Guineu i endur-se-la com fos. Va tenir una visió d’en Ranec rient-se d’ell, i es moria de ganes de bufetejar aquella cara bruna somrient, demolir aquell somriure sorneguer i mofeta. Va mirar de dominar-se i, en acabat, va agafar la pellissa i va sortir a fora.

Va inspirar unes glopades d’aire mirant de refredar la gelosia que el cremava, i el fred gairebé li va abrusar els pulmons. Un revifament primaveral del fred havia endurit els corrents i les piles de neu enfangada i convertit els rierols en tobogans traïdors. Els bonys i clots del terra feien difícil de caminar i, a les primeres passes, li va fallar el peu a la foscor i va estar a punt de caure. Quan va arribar a l’annex dels cavalls, hi va entrar.

La Whinney el va saludar amb un renill i el Llamp va grunyir i li va reclamar una mica d’afecte. Havia passat moltes estones amb els cavalls durant aquell hivern tan difícil, i encara més durant la incerta primavera. Ells acollien de grat la seva companyia i el tranquil·litzaven amb la seva presència càlida i incondicional. Li va cridar l’atenció un moviment de la cortina interior. Després va sentir unes urpes a la cama, i un gemec. Es va ajupir per agafar el cadell de llop.

—Llop! —va dir somrient, però es va fer enrere quan l’animal delerós li va llepar la cara—. Què hi fas, aquí? —Llavors va perdre el somriure—. T’ha fet marxar, oi? Estàs acostumat a tenir-la a la vora i ara l’enyores. Ja sé com et sents. És difícil acostumar-se a dormir sol després d’haver dormit al seu costat.

Mentre acariciava el petit llop, en Jondalar sentia un alleujament de la tensió que el feia resistir-se a deixar-lo.

—Què he de fer amb tu, Llop? No m’agrada gens fer-te marxar. Suposo que et puc deixar dormir amb mi.

Llavors va arrufar les celles, conscient que s’enfrontava a un dilema. Com podia tornar al seu llit amb el cadell? A fora feia fred, i no estava segur que el petit animal s’avingués a sortir, però si entrava per l’obertura de la Llar del Mamut, hauria de travessar la Llar de la Guineu per arribar fins al seu llit. Res del món el podia induir a travessar en aquell moment la Llar de la Guineu. Llàstima que no tingués les pells de dormir allà. Sense cap foc, a l’annex feia fred, però ajagut amb les pells entre els cavalls hauria estat prou calent. No tenia opció. Hauria d’agafar el cadell i sortir amb ell per anar a l’entrada del davant.

Va fer uns amanyacs als cavalls i després, amb el cadell al pit, va córrer la cortina i va sortir a la freda nit. El vent, ara més present, li va bufetejar la cara i va obrir les pells del seu abrigall. El Llop va mirar d’arraulir-se tremolós, però no va fer intent de marxar. En Jondalar va avançar amb cura pel terra gelat i, per fi, va arribar a l’arcada del davant.

No se sentia res a l’habitatge quan va entrar a la llar de cuinar. Es va dirigir a les seves pells de dormir i va deixar-hi el Llop, content que semblés disposat a quedar-s’hi. Es va treure la pellissa i les botines ràpidament i es va ficar entre les pells amb el llopet. Com que a l’espai obert de la llar no s’estava tan calent com a les plataformes de dormir tancades s’havia acostumat a dormir amb la roba interior, i sempre la duia tota arrugada. Va trigar uns moments a trobar una postura còmoda, però el càlid manyoc de pèl del seu costat no va trigar a adormir-se.

En Jondalar no va tenir tanta sort. Tan bon punt tancava els ulls, la nitidesa dels sorolls de la nit el posava en tensió. Normalment les respiracions, els murmuris i estossecs del campament eren sorolls de fons nocturns ben fàcils d’ignorar, però l’oïda d’en Jondalar sentia allò que no volia sentir.

En Ranec va acomodar l’Ayla sobre les seves pells i la va mirar.

—Ets tan bonica, Ayla, tan perfecta. Et desitjo tant, vull que estiguis sempre amb mi; Oh, Ayla… —va dir abans d’inclinar-se per bufar-li a l’orella i respirar la seva aroma femenina.

Al cap d’una estona, li va posar la mà a l’estómac i va començar a moure-la amb un moviment circular fent una pressió lleugera. Li va acariciar el pit i després va baixar el cap per besar-li el mugró endurit. Ella gemegava i enlairava els malucs cap a ell. Sentia el contacte del seu membre ferm i dur a la cuixa mentre li xuclava l’altre mugró i feia petits esbufecs de plaer. Després li va acariciar el costat del cos i el maluc, les cames.

—Oh, Ayla, ets tan bonica, tan perfecta. Com has pogut preparar-me tan de pressa? És ben bé voluntat de la Mare. Tu domines els seus secrets. Ayla meva, dona perfecta…

Li va tornar a besar tot el cos i ella s’estremia de plaer. Sentia una mà que oscil·lava dins d’ella, que l’acariciava rítmicament, amb duresa i rapidesa. Va fer un crit: també ella estava preparada. Va enlairar el cos cap a ell, movent els malucs, cridant, cercant-lo, i ell la va penetrar i va fer un sospir de plaer en sentir-se a dins. Amb un accés de plaer, va dir el seu nom una i altra vegada.

—Oh, Ayla, Ayla, t’estimo tant. Sigues la meva dona, Ayla. Sigues la meva dona —va dir en Ranec, foll d’amor.

Els crits d’ella esdevenien esbufecs rítmics. Ell es movia cada cop més de pressa fins que l’onada calenta d’una sensació indescriptible els va engolir tots dos en un remolí.

L’Ayla respirava amb dificultat, mirant de retrobar l’alè, amb en Ranec estès al damunt d’ella. Feia molt temps que no havia compartit plaers. El darrer cop havia estat la nit de la seva adopció, i ara s’adonava de com ho enyorava. En Ranec estava tan encantat de tenir-la i tan disposat a complaure-la que gairebé s’excedia, però ella s’havia trobat més disposada que no havia pensat i, encara que tot s’havia esdevingut molt ràpid, no se sentia insatisfeta.

—Ha estat perfecte per a mi —va mormolar en Ranec—. Ets feliç, Ayla?

—Sí, és agradable compartir plaers amb tu, Ranec —va dir ella, i el va sentir sospirar.

Es van quedar tots dos ajaguts, gaudint de la situació, però els pensaments de l’Ayla van tornar a la seva pregunta. Era feliç? No era infeliç. En Ranec era un home bo i considerat, i ella havia sentit plaer, però… li faltava alguna cosa. No era el mateix que amb en Jondalar, però no sabia quina era la diferència.

Potser era només que encara no estava acostumada a en Ranec, pensava mentre mirava de trobar una postura més còmoda. Començava a pesar-li massa el cos d’en Ranec. Ell, en notar que es movia, es va incorporar, va somriure i es va ajeure al seu costat.

—T’estimo, Ayla —li va dir a cau d’orella acariciant-li el coll amb el nas—. T’estimo molt. Digues que seràs la meva dona.

L’Ayla no va contestar. No podia contestar que sí, i tampoc podia contestar que no.

En Jondalar serrava les dents i clavava els punys a les pells de dormir mentre sentia, contra la seva voluntat, els murmuris, les respiracions i els pesants moviments rítmics de la Llar de la Guineu. Es va posar les pells sobre el cap, però no podia ofegar el so apagat dels crits de l’Ayla. Mossegava un tros de cuir per no emetre cap so, però en el fons de la gola sentia els crits de dolor i desesperació. El Llop el va sentir i va gemegar, se li va acostar i va llepar les llàgrimes salades que l’home mirava d’ocultar.

No podia suportar-ho. En Jondalar no podia acceptar que l’Ayla fos amb en Ranec. Però era elecció seva, i d’ell. I si ella tornava a anar al llit del tallista? Era evident que no ho podria suportar. Però què podia fer? Marxar. Podia marxar. Havia de marxar. L’endemà. Al matí, amb les primeres llums, se n’aniria.

En Jondalar no s’adormia. Jeia tibat entre les pells quan es va adonar que només havien fet un descans, que no havien acabat. Molt després, quan a l’habitatge només se sentien els sons de dormir, ell encara no dormia. Al seu cap es repetien una i altra vegada els crits de l’Ayla i d’en Ranec, i els veia en visions.

Amb les primeres llums que s’insinuaven pels costats del forat de fum, abans que ningú s’hagués mogut, en Jondalar es va llevar i va ficar les pells de dormir al sarró. Va agafar l’abrigall i les botines i, amb la llança i el llançador, es va dirigir sense fer soroll cap a l’arcada i va córrer la cortina. El Llop es va disposar a seguir-lo, però en Jondalar li va ordenar quedar-se amb un murmuri i va deixar caure la cortina al seu darrere.

Un cop a fora, es va posar la caputxa i se la va lligar ben fort deixant només una obertura per veure-hi. Es va posar les mitenes que li penjaven de les mànigues i, amb el sarró a l’espatlla, va començar a enfilar el vessant. El gel es trencava sota els seus peus i, encegat per les llàgrimes calentes, ara que era sol, caminava ensopegant sota la llum grisa de primera hora del matí.

El vent bufava fort i fred quan va arribar a dalt i les ratxes creuades el van bufetejar. Va fer una pausa per decidir cap a on anar i després va girar cap al sud seguint el curs del riu. Era difícil caminar. Havia fet prou fred per formar una capa de gel sobre els corrents provocats pel desgel i a cada passa s’enfonsava fins als genolls i s’havia d’ajudar amb les mans per treure les cames. Quan no hi havia rierols, el terra era dur i accidentat, tot sovint relliscós. Va relliscar moltes vegades, i una d’elles va caure i es va donar un cop al maluc.

El matí avançava però el sol resplendent no aconseguia traspunxar els núvols del cel. L’única evidència de l’aparició del sol era la llum difosa però creixent del dia gris i sense ombres. Va continuar avançant, pensant per dins, sense prestar atenció on anava.

Per què no podia suportar la idea de l’Ayla i en Ranec junts? Per què li era tan difícil deixar que ella escollís? La volia només per a ell? Havien tingut mai altres homes aquells sentiments? Havien sentit un dolor com aquell? Era perquè l’havia tocada un altre home? Era temor de perdre-la?

O era alguna cosa més? Sentia que mereixia perdre-la? Ella parlava sense embuts de la seva vida amb el Clan, i ell ho acceptava tant com tots els altres, fins que pensava què n’opinaria la seva gent. Se sentiria igual de lliure per parlar de la seva infància amb els zelandoniis? S’hi adaptaria tan bé com al Campament del Lleó? Ells l’acceptaven sense reserves, però, i si sabessin res del seu fill? No volia ni pensar-hi. Si ell se sentia tan avergonyit d’ella, potser hauria de deixar-ho córrer, però no podia suportar la idea de perdre-la.

Finalment, la fiblada de la set va penetrar en els nínxols tenebrosos de la seva introspecció. Quan anava a agafar l’odre, es va adonar que se l’havia deixat. En el rierol següent, va trencar la capa de gel i es va ficar un grapat de neu a la boca. Sense pensar-hi, va esperar que se li fongués abans d’empassar-la. Li havien ensenyat de petit que la neu s’havia de fondre abans de menjar-se-la, i si era possible abans de ficar-se-la a la boca. El cos es glaçava si s’empassava directament, i fins i tot fondre-la a la boca era un últim recurs.

Haver-se deixat l’odre li va fer considerar la seva situació uns moments. Es va adonar que tampoc no havia pensat d’agafar menjar, però ho va oblidar tot d’una. Tenia el cap massa ple del record dels sorolls sentits a la nit i les escenes que li evocaven.

Va arribar a una extensió de blanc i es va endinsar d’esma en el munt de neu. Si hagués tingut cap per observar els seus entorns, potser s’hauria adonat que era alguna cosa més que neu amuntegada, però no podia pensar. Després d’unes passes, la capa de gel es va trencar i ell es va enfonsar, no en un munt de neu, sinó en un bassal d’aigua. Les botines de pell, untades de grassa, eren prou impermeables per resistir certa quantitat de neu, fins i tot neu humida i fosa, però no aigua. El xoc del fred el va treure finalment de l’abstracció de les cabòries. Va trencar el gel del voltant per sortir i va sentir el fred afegit de l’aire gelat.

«Quina ximpleria he fet», va pensar. «Ni tan sols no tinc una muda de roba. Ni menjar. Ni un odre. He de tornar. No estic gens preparat per viatjar, què m’ha passat pel cap? Ja saps en què pensaves, Jondalar», es va contestar ell mateix tancant els ulls amb un accés de dolor.

Tenia els peus i les cames gelats i xops. No sabia si era millor eixugar-ho tot abans d’emprendre la tornada; però no tenia cap pedra de foc, ni tan sols esca i pals, i les seves botines estaven folrades amb llana de mamut. Xopes i tot, impedirien que se li congelessin els peus si anava de pressa. Es va disposar a tornar, maleint la seva estupidesa però patint a cada pas que feia.

Tot desfent el camí es va trobar pensant en el seu germà. Va recordar una vegada que en Thonolan havia caigut en unes arenes movedisses a la boca del Gran Riu de la Mare i deia que volia quedar-s’hi a morir. Per primera vegada, en Jondalar va arribar a entendre per què en Thonolan havia perdut les ganes de viure quan va morir la Jetàmio. El seu germà havia decidit romandre al poble de la dona que estimava. Però la Jetàmio era d’aquell poble perquè hi havia nascut. L’Ayla era tan forastera entre els mamutois com ell. «No, no és veritat. L’Ayla ara és mamutoi», va pensar.

Quan s’acostava a l’habitatge, en Jondalar va veure una figura immensa que es dirigia cap a ell.

—La Nezzie patia per tu i m’ha enviat a buscar-te. On eres? —va dir en Talut en arribar a la seva altura.

—He anat a fer un volt.

L’home en cap va assentir. Que l’Ayla i en Ranec havien compartit plaers no era cap secret, però l’angoixa d’en Jondalar tampoc no era tan privada com ell creia.

—Tens els peus xops.

—He caigut en un bassal d’aigua pensant que era neu amuntegada.

Mentre es dirigien vessant avall cap al Campament del Lleó, en Talut va dir:

—T’has de treure les botines de seguida, Jondalar. Te’n deixaré un parell.

—Gràcies —va dir l’home més jove, conscient de sobte que era ben bé un foraster. No tenia res seu, i depenia totalment de la bona voluntat del Campament del Lleó, fins i tot per a les robes i els subministraments necessaris per viatjar. No li agradava demanar però, si pensava marxar, no tenia altra opció i, un cop fora, ja no hauria de mendicar el seu menjar ni res.

—Ah, ets aquí —va dir la Nezzie quan el va veure entrar a l’habitatge—. Jondalar! Estàs fred i xop! Treu-te aquestes botes i et faré una beguda calenta.

La Nezzie li va portar una beguda i en Talut un parell de botes velles i uns pantalons secs.

—Te’ls pots quedar —va dir.

—T’estic molt agraït, Talut, per tot el que has fet per mi, però t’he de demanar un favor. He de marxar. He de tornar a casa meva. He estat a fora massa temps. Ja és hora de tornar; però necessito alguns estris de viatge i menjar. Quan faci més calor, serà més fàcil trobar menjar pel camí, però en necessito una mica per començar.

—M’agradarà donar-te tot el que necessitis. La roba, encara que et vagi una mica galdosa, te la pots quedar —va dir l’home en cap. Després, fent una ganyota i allisant-se la barba, va afegir—: Però tinc una idea millor. Per què no li diem a la Tulie que t’equipi?

—Per què la Tulie? —va preguntar en Jondalar confós.

—El seu primer home era més o menys com tu, i estic segura que encara té roba seva. Era de la millor qualitat, la Tulie se n’encarregava.

—Però per què me les ha de donar a mi?

—Encara no has cobrat aquella aposta que vau fer, i te la deu. Si li dius que vols un equip de viatge i subministraments, segur que et donarà el millor que trobi per lliurar-se de l’obligació —va dir en Talut.

—Tens raó —va dir en Jondalar amb un somriure—. Me n’havia oblidat. —Es va sentir millor de saber que no estava tan mancat de recursos—. Li ho preguntaré.

—Però no pensaràs marxar, oi?

—Sí, tan bon punt pugui —va dir en Jondalar.

L’home en cap va seure per parlar amb ell seriosament.

—No és prudent viatjar, encara. S’està fonent tot. Mira el que t’ha passat sortint a fer un volt —va dir en Talut—, i jo esperava que vinguessis a la Reunió d’Estiu per caçar mamuts amb nosaltres.

—No ho sé —va dir en Jondalar.

Va veure en Mamut a la vora d’un dels clots de foc, menjant, i es va recordar de l’Ayla. No es creia capaç d’aguantar un dia més. Com podria aguantar fins a la Reunió d’Estiu?

—El començament de l’estiu és la millor època per emprendre un viatge. És més segur. Hauries d’esperar, Jondalar.

—Hi pensaré —va dir en Jondalar, tot i que no tenia intenció de quedar-se més temps de l’estrictament necessari.

—Molt bé, doncs —va dir en Talut tot aixecant-se—. La Nezzie m’ha dit que m’asseguri que tens brou calent del seu per esmorzar. Hi ha ficat les darreres arrels aprofitables.

En Jondalar va acabar de lligar-se les botines d’en Talut, es va aixecar i va anar cap al clot de foc on en Mamut enllestia un bol de sopa. Va saludar el vell i va anar a agafar un dels bols apilats a la vora. Després de servir-se brou, va seure al costat del xaman, va treure el ganivet de menjar i el va clavar en un tros de carn.

En Mamut va buidar el seu bol i el va deixar a terra, i després es va girar cap a en Jondalar.

—No he pogut evitar sentir que penses marxar aviat.

—Sí, demà o l’altre. Tan bon punt estigui preparat —va dir en Jondalar.

—És massa d’hora! —va dir en Mamut.

—Ja ho sé. En Talut diu que és un mal moment de l’any per viatjar, però jo he viatjat en èpoques pitjors.

—No em refereixo a això. T’hauries de quedar fins al Festival de Primavera —va dir amb una Serietat absoluta.

—Ja sé que és una gran ocasió, tothom en parla, però realment he de marxar.

—No pots marxar. No és segur.

—Per què? Què canviarà uns dies més o menys? Encara hi haurà neu fonent-se i inundacions.

El jove hoste no entenia la insistència del vell perquè es quedés a celebrar un festival que no tenia cap sentit especial per a ell.

—Jondalar, no tinc cap dubte que pots viatjar en l’època que vulguis. No pensava en tu. Pensava en l’Ayla.

—L’Ayla? —va dir en Jondalar tot arrufant les celles mentre se li encongia l’estómac—. No ho entenc.

—He iniciat l’Ayla en algunes pràctiques de la Llar del Mamut i tinc plans per fer una cerimònia especial durant el Festival de Primavera amb ella. Farà servir l’arrel que va portar del Clan. La va fer servir un cop… amb la guia del seu mog-ur. Jo he provat diverses plantes màgiques que et poden portar al món de l’esperit, però mai no he provat aquesta, i l’Ayla no l’ha presa mai sola. Intentarem tots dos una cosa nova. Ella sembla tenir… unes quantes preocupacions, i… els canvis poden ser difícils. Si te’n vas, podria tenir un efecte imprevisible en l’Ayla.

—Vols dir que l’Ayla corre algun perill en aquesta cerimònia de l’arrel? —va preguntar en Jondalar amb els ulls plens de preocupació.

—Sempre hi ha un element de perill quan es tracta amb el món de l’esperit —va explicar el xaman—, però ella hi ha viatjat sola, i si torna a fer-ho, sense guia o iniciació, podria perdre el camí. Per això la vull iniciar, però necessitarà l’ajuda dels qui senten alguna cosa per ella, dels qui l’estimen. És essencial que hi siguis.

—Per què jo? —va dir en Jondalar—. No… ja no estem junts. Hi ha algú altre que té sentiments… que estima l’Ayla. Algú altre per qui ella té sentiments.

El vell es va aixecar.

—No t’ho puc explicar, Jondalar. En cert sentit, és pura intuïció. Només puc dir que, quan he sentit que volies marxar, m’ha colpit un pressentiment fosc i terrible. No estic segur què vol dir, però… preferiria… no, t’ho diré d’una altra manera. No te’n vagis, Jondalar. Si l’estimes, promet-me que no marxaràs fins després del Festival de Primavera.

En Jondalar es va aixecar i va mirar la cara anciana i inescrutable del vell xaman. No li esqueia de demanar una cosa com aquella sense raó, però, per què era tan important que hi fos ell? Què sabia en Mamut que ell no sabés? Fos el que fos, els escrúpols d’en Mamut el van omplir d’aprensió. No podia marxar si l’Ayla estava en perill.

—Em quedaré —va dir—. Prometo no marxar fins després del Festival de Primavera.

L’Ayla va trigar uns dies a tornar al llit d’en Ranec, però no perquè ell no l’animés a fer-ho. Li va costar rebutjar-lo la primera vegada que li ho va demanar directament. Tenia tan arrelat el que li havien ensenyat, que li va semblar haver comès un error terrible en dir que no. Gairebé esperava que en Ranec s’enfadés, però ell ho va acceptar en comprendre que necessitava més temps per pensar.

L’Ayla s’havia assabentat del llarg passeig que havia fet en Jondalar el matí següent de la seva nit amb el tallista, i sospitava que tenia alguna cosa a veure amb ella. Era aquella la seva manera de demostrar-li que encara l’estimava? Però en Jondalar encara estava més distant que abans, si era possible. L’evitava sempre que podia, i només li parlava quan no tenia altre remei. L’Ayla va decidir que anava errada, que ell no l’estimava. La confirmació la va deixar desolada, però ho va dissimular com va poder.

En Ranec, per altra banda, no parava de manifestar-li el seu amor en tot moment. Continuava insistint perquè l’acompanyés al llit i s’establís a la seva llar amb una unió formalment reconeguda: que fos la seva dona. Ella va acabar accedint a compartir les pells un altre cop, sobretot per la comprensió que ell mostrava, però ajornava el compromís d’una relació més permanent. Va passar unes quantes nits amb ell, però després va decidir deixar d’anar-hi, i aquell cop li va ser més fàcil de refusar. Tenia la sensació que tot anava massa de pressa. Ell volia anunciar el seu compromís al Festival de Primavera, i faltaven molt pocs dies. Ella volia temps per pensar-hi. Li agradava compartir plaers amb en Ranec, era tendre i sabia complaure-la; i l’apreciava. De fet, li agradava molt, però li faltava alguna cosa. Sentia una mena de mancança. Per molt que volgués estimar-lo, no ho podia aconseguir.

En Jondalar no dormia quan l’Ayla era amb en Ranec, i els efectes començaven a manifestar-se. La Nezzie creia que havia perdut més pes, però amb la roba que portava d’en Talut i una barba d’hivern gens cuidada era difícil de dir. Fins i tot en Danug s’adonava que estava esprimatxat i esgotat, i li semblava saber-ne la causa. Li hauria agradat fer alguna cosa per ajudar-lo: estimava de tot cor tant en Jondalar com l’Ayla, però ningú no el podia ajudar. Ni tan sols el Llop, tot i que el Llop li procurava més consol del que ell creia. Sempre que l’Ayla era absent de la llar, el petit llop buscava en Jondalar i M feia sentir que no estava sol en el seu dolor. Cada cop passava més estones amb els cavalls, de vegades fins i tot dormia amb ells per fugir de les doloroses escenes de l’habitatge però, quan l’Ayla els anava a veure, fugia esperitat.

Els dies següents el temps es va fer més càlid i a en Jondalar cada cop li era més difícil evitar-la. Malgrat la neu mig fosa i l’altura de l’aigua, sortia a cavalcar amb els cavalls més sovint i, encara que ell mirava d’escapolir-se quan la veia entrar a l’annex, s’havia vist diverses vegades balbucejant una excusa i marxant a corre-cuita quan la trobava accidentalment. Tot sovint s’enduia el Llop, i de vegades en Rydag, a cavalcar, però quan volia estar lliure de responsabilitats, deixava el llop a cura del noi. La Whinney i el Llamp estaven totalment familiaritzats i còmodes amb el cadell, i el Llop semblava gaudir d’anar amb els cavalls, tant si era a cavall de la Whinney amb l’Ayla com si corria al seu costat mirant de mantenir el pas. Era un bon exercici, i una bona excusa per a ella per sortir de l’habitatge, que li semblava petit i constret després del llarg hivern, però no podia fugir del tumult de sentiments que giravoltaven dins d’ella.

Havia començat a ensinistrar el Llamp amb veus i xiulets, i fent-li senyals mentre muntava la Whinney, però cada cop que pensava que s’hauria de començar a acostumar a portar un genet, li venia al cap en Jondalar i ho havia de deixar córrer. No era tant una decisió conscient com una tàctica dilatòria, i un desig desesperat que tot acabés resultant com havia somniat ella en altres temps i que fos en Jondalar qui l’ensinistrés i el muntés.

En Jondalar pensava més o menys el mateix. En una de les seves trobades casuals, l’Ayla l’havia animat a sortir a fer un volt amb la Whinney, dient-li que ella estava massa ocupada i que l’euga necessitava fer exercici després del llarg hivern. Havia oblidat la sensació exultant de cavalcar contra el vent a cavall. I, quan va veure el Llamp trotant al seu costat, i després avançant-los, es va imaginar muntant el poltre i cavalcant al costat de l’Ayla i la Whinney, Per bé que en general podia controlar l’euga, tenia la impressió que ella es limitava a tolerar-lo, i que no li agradava gens. La Whinney era el cavall de l’Ayla i encara que ell sentia un afecte genuí pel poltre marró, tenia clar que també el Llamp era de l’Ayla.

Com més millorava el temps, més pensava en Jondalar a marxar. Va decidir acceptar el consell d’en Talut i reclamar el pagament de l’aposta a la Tulie en forma de roba i d’estris de viatge necessaris. Com havia suggerit l’home en cap, la Tulie va estar encantada de saldar el seu deute amb tanta facilitat.

En Talut va entrar a grans gambades a la llar de cuinar quan en Jondalar es lligava un cinturó a la túnica marró fosc nova. El Festival de Primavera havia de ser l’endemà o l’altre i tothom s’emprovava la roba i es preparava per al gran dia, o descansava després d’un bany de vapor i una immersió al riu fred. Per primera vegada d’ençà que havia marxat de viatge, en Jondalar tenia robes bellament decorades i ben fetes, a més a més de sarrons, tendes i altres estris de viatge. Sempre havia apreciat la qualitat, i la Tulie va veure que era capaç de valorar la seva feina. Sempre havia sospitat, i ara n’estava convençuda, que fossin qui fossin els zelandoniis, en Jondalar venia d’una família d’alt rang.

—T’escau com feta a mida, Jondalar —va dir en Talut—. Les granadures de les espatlles queden perfectes.

—Sí, la roba em va molt bé, i la Tulie ha estat francament generosa. Gràcies pel suggeriment.

—M’alegro que decidissis no marxar tot d’una. Veuràs com t’agrada la Reunió d’Estiu.

—Bé… eh… no… Mamut… —en Jondalar buscava les paraules per explicar per què no se n’havia anat quan havia pensat.

—… i m’encarregaré que siguis convidat a la primera cacera —va continuar en Talut assumint que en Jondalar s’havia quedat gràcies als seus consells i invitació.

—Jondalar! —va dir la Deegie amb sorpresa—. Per darrere m’he pensat que eres en Darnev! —Va fer una volta al seu voltant amb un somriure embadalit i mirant-lo de dalt a baix. Li agradava el que veia—. T’has afaitat —va dir.

—És primavera. He decidit que era el moment —va dir ell tornant-li el somriure, dient-li amb els ulls que ella també era atractiva.

Ella es va quedar corpresa davant d’aquells ulls blaus tan encisadors. Després, rient, va pensar que ja era hora que s’hagués polit i vestit amb roba decent. Amb aquella barba desigual i les robes d’en Talut se’l veia tan desmanegat que era fàcil oblidar com era de ben plantat.

—Estàs molt bé amb aquesta roba, Jondalar. T’escau. Espera que arribis a la Reunió d’Estiu. Els forasters sempre criden molt l’atenció, i em penso que les dones mamutois et voldran fer veure que ets benvingut —va dir la Deegie amb un somriure temptador.

—Però…

En Jondalar va deixar córrer l’explicació que no pensava anar a la Reunió d’Estiu amb ells. Ja els ho diria més endavant, a l’hora de marxar.

Quan en Talut i la Deegie se’n van anar, es va emprovar un altre vestit, un de més adequat per viatjar o per als dies de cada dia, i després va sortir a fora per tornar a donar gràcies a la dona en cap i ensenyar-li com li esqueia la roba. Al vestíbul de l’entrada es va trobar que entrava en Danug, amb en Rydag a un braç i el Llop a l’altre. Portaven una pell a les espatlles i encara tenien els cabells humits. En Danug havia carregat el noi des del riu després del bany de vapor. Els va deixar tots dos a terra.

—Jondalar, que bé que estàs! —va dir en Rydag amb senyes—. Preparat per al Festival de Primavera?

—Sí. I tu? —va contestar ell amb senyes.

—Jo també tinc roba nova. La Nezzie me l’ha feta, per al Festival de Primavera —va contestar en Rydag somrient.

—Per a la Reunió d’Estiu també —va afegir en Danug—. A mi també m’ha fet roba nova, i a la Latie i en Rugie.

En Jondalar va veure que el somriure d’en Rydag s’esvania quan en Danug parlava de la Reunió d’Estiu. No semblava fer-li tanta il·lusió com als altres aquella gran reunió d’estiu.

Quan en Jondalar va córrer la cortina pesant i es va disposar a sortir, en Danug va dir amb senyes i murmurant:

—Li hauríem d’haver dit que l’Ayla és a fora? Cada cop que la veu, fuig d’ella esperitat.

—No. Ell la vol veure. Ella el vol veure. Fan els senyals correctes i diuen les paraules errònies —va dir en Rydag amb senyes.

—Tens raó, però per què no se n’adonen? Com ho podrien fer per comprendre-ho?

—Oblidant les paraules. Fent senyals —va contestar en Rydag amb el seu somriure tan poc del Clan.

Va agafar el cadell de llop i va entrar a l’habitatge.

Tan bon punt va sortir a fora, en Jondalar va descobrir què no li havien dit els joves. L’Ayla era just al davant amb els dos cavalls. Acabava de donar el Llop a en Rydag perquè se’n cuidés, i pensava anar a fer una llarga cavalcada per alliberar-se de les tensions. En Ranec volia una resposta abans del Festival de Primavera i ella no s’acabava de decidir. Confiava que la cavalcada l’ajudés a pensar. Quan va veure en Jondalar, la seva primera reacció va ser dir-li si volia muntar la Whinney, conscient que li agradava molt i amb l’esperança que el seu amor pels cavalls l’apropés més a ella. Però ella es delia per muntar, feia estona que hi pensava, i estava a punt de marxar.

Quan el va mirar, es va quedar sense alè. S’havia afaitat la barba amb una fulla de pedra foguera, i tenia un aspecte molt semblant a quan eren a la vall l’estiu abans. El cor li va fer un bot dins del pit i es va ruboritzar de cop. Ell va respondre a les seves reaccions físiques amb reaccions inconscients pròpies, i l’Ayla es va sentir enxampada pel magnetisme dels seus ulls blaus.

—T’has tret la barba —va dir l’Ayla.

Sense adonar-se’n, havia parlat zelandonii. Ell va trigar un moment a copsar-ho, i no es va poder estar de somriure. Feia molt de temps que no sentia el seu idioma. El somriure va encoratjar l’Ayla, i va tenir una idea.

—Anava a sortir a cavalcar amb la Whinney, i fa dies que penso que el Llamp s’ha de començar a acostumar a dur un genet. Per què no véns amb mi i intentes muntar-lo? Fa mòlt bon dia. La neu gairebé és fosa i comença a brollar herba, però el terra encara no és gaire dur per si algú cau —va dir ella amb prestesa abans que alguna cosa el fes canviar i es tornés a distanciar.

—Uh… no ho sé —va vacil·lar en Jondalar—. Em creia que voldries muntar-lo tu primer.

—Està acostumat a tu, Jondalar, i tant hi fa qui el munti primer, ens anirà molt bé ser dos. Un per calmar-lo i l’altre per aguantar-lo mentre l’altre hi puja.

—Suposo que tens raó —va dir ell arrufant les celles. No sabia si havia d’anar a les estepes amb ella, però tampoc sabia com dir que no, i volia muntar el cavall—. Si és el que vols, ho faré.

—Aniré a buscar una corda per guiar-lo i l’estri aquell que vas fer tu —va dir l’Ayla corrent cap a l’annex abans que canviés d’idea—. Per què no comences a pujar el vessant caminant?

En Jondalar començava a penedir-se de la idea, però ella va haver marxat abans que pogués dir res. Va cridar els cavalls i va enfilar el vessant cap a les planes amples del capdamunt. L’Ayla els va atrapar quan eren gairebé a dalt. A més a més del ronsal i la corda, portava un sarró i un odre. Quan van arribar a les estepes, l’Ayla va portar la Whinney cap a un monticle que ja havia fet servir per ajudar a muntar l’euga a alguns membres del Campament del Lleó, sobretot els més petits. Amb un salt expert, va muntar al llom de l’euga color palla.

—Puja, Jondalar. Podem muntar tots dos.

—Muntar tots dos?! —va dir ell, gairebé amb pànic. No se li havia acudit la idea de cavalcar amb ella, i va estar a punt d’arrencar a córrer.

—Només fins que trobem un tros de terra oberta i ampla. Aquí no ho podem intentar. El Llamp es podria ficar en un torrent o baixar el vessant —va dir ella.

Es va sentir enxampat. Com li podia dir que no volia muntar amb ella una distància curta? Es va dirigir al monticle i va muntar l’euga amb molt de compte d’impedir el contacte amb l’Ayla. Tan bon punt va ser a dalt, ella va fer iniciar un trot ràpid a la Whinney.

Era impossible evitar-ho. Per molt que s’hi entestava, amb els bots del cavall no podia evitar relliscar cap a ella. Podia sentir l’escalfor del seu cos a través de la roba, ensumar l’agradable olor suau de les flors seques que feia servir per rentar-se, barrejada amb la seva aroma femenina familiar. A cada passa que feia el cavall, ell sentia les cames, els malucs, l’esquena de l’Ayla contra el seu cos, i sentia créixer la seva virilitat com a resposta. Li rodava el cap i lluitava amb ell mateix per no besar-li el coll, per no estirar el braç i envoltar-li el pit amb mà ferma.

Per què havia acceptat? Per què no li havia dit que no? Què importava que arribés a muntar el Llamp o no? No cavalcarien mai plegats. Havia sentit dir que l’Ayla i en Ranec pensaven anunciar el seu compromís al Festival de Primavera, i després ell marxaria i començaria el llarg viatge fins a casa.

L’Ayla va fer aturar la Whinney.

—Què et sembla, Jondalar? Aquí hi ha un tros molt llarg.

—Sí, em sembla bé —va dir ell ràpidament.

Va enlairar una cama i va saltar de l’euga. L’Ayla va enlairar l’altra cama i va saltar per l’altra banda. Respirava amb acceleració, estava ruboritzada, tenia els ulls resplendents. Havia ensumat l’olor del seu home, s’havia fos en la calidesa del seu cos, i havia tremolat en sentir la fermesa de la seva virilitat. «He sentit que em desitjava», pensava. «Per què tanta pressa per allunyar-te de mi? Per què no em vols? Per què ja no m’estimes?».

A banda i banda de l’euga, tots dos miraven de tranquil·litzar-se. L’Ayla va fer un xiulet per cridar el Llamp, un xiulet diferent del que feia servir per cridar la Whinney i, quan el va haver acariciat, rascat, i parlat una mica amb ell, ja estava en condicions de tornar a mirar en Jondalar.

—Li vols posar aquestes corretges de guia al cap? —li va preguntar l’Ayla tot guiant el poltre cap a una pila d’ossos grans que havia vist.

—No ho sé. Tu què faries? —va dir ell. Havia aconseguit dominar-se i començava a frisar per muntar el cavall jove.

—Jo no vaig fer servir mai res per guiar la Whinney, tret dels moviments del cos, però el Llamp està acostumat a ser guiat amb cordes. Em penso que anirien bé —va dir ella…

Van posar dl ronsal al Llamp entre tots dos. El Llamp, conscient de la novetat, estava més enjogassat que mai, i el van haver d’acariciar i tustar per calmar-lo. Van apilar uns quants ossos de mamut i en Jondalar hi va pujar per muntar el cavall. A suggeriment de l’Ayla, en Jondalar li va fregar d coll, l’esquena i les cames, es va inclinar sobre ell, rascant-lo, acariciant-lo i familiaritzant-lo del tot amb el seu contacte.

—Quan hagis muntat, t’agafes al coll. Potser intentarà sacsejar-te i fer-te caure —va dir l’Ayla mirant de pensar un consell d’última hora—. Però, com que quan vam tornar de la vall es va acostumar a portar una càrrega, potser no tindrà problemes per portar-te a tu. Aguanta la corda perquè no caigui a terra i el faci ensopegar, però jo el deixaria córrer, que vagi on vulgui, fins que es cansi. Jo us seguiré amb la Whinney. Estàs preparat?

—Em penso que sí —va dir en Jondalar amb una rialla de neguit.

En Jondalar era dempeus damunt dels ossos, inclinat sobre l’animal pelut i robust, parlant-li, mentre l’Ayla li aguantava d cap. Va enlairar una cama, es va encamellar sobre el poltre i es va abraçar al coll del Llamp. Quan va sentir el pes, d semental fosc va dreçar les orelles. L’Ayla d va deixar anar. Es va arborar sobre les cames del darrere i va arquejar l’esquena mirant de treure’s la càrrega del damunt, però en Jondalar va resistir. Llavors, fent honor al seu nom; va arrencar a córrer per les estepes.

En Jondalar va aclucar els ulls contra el vent fred desbordant d’excitació. El terra s’anava difuminant al seu pas. Era increïble. Finalment cavalcava dalt del jove poltre, i era tan emocionant com havia somniat. Va tancar els ulls i va sentir la potència tremenda dels músculs que es contreien i s’estiraven sota d’ell, i el va envair una sensació meravellosa i màgica, com si per primer cop a la vida compartís personalment la grandesa de la creació de la Gran Mare Terra.

El poltre començava a donar mostres de cansament i, quan va sentir el so dels altres cascos, en Jondalar va obrir els ulls i va veure l’Ayla i la Whinney cavalcant al seu costat. Li va fer un somriure ple de meravella i delit, i el somriure que li va tornar ella li va accelerar el cor. En aquell instant, tota la resta va esdevenir insignificant. Tot el món d’en Jondalar consistia en una cavalcada inoblidable dalt d’un poltre veloç i el somriure dolorosament bell a la cara de la dona que estimava.

Finalment el Llamp va afluixar el pas i es va aturar. En Jondalar va fer un salt i el poltre es va quedar amb el cap penjant gairebé fins a terra, les potes separades i els costats palpitants. La Whinney també es va aturar i l’Ayla va desmuntar. Va agafar uns trossos de pell tova del sarró i els va donar a en Jondalar perquè fregués l’animal suat mentre ella feia el mateix amb la Whinney. Els dos cavalls, exhausts, es van acostar l’un a l’altre en cerca de confort.

—Ayla, no oblidaré mai aquesta cavalcada —va dir en Jondalar.

Feia temps que no se sentia tan relaxat, i l’Ayla percebia el seu entusiasme. Es van mirar l’un a l’altre i van somriure compartint la meravella del moment. Sense pensar-hi, l’Ayla se li va acostar i li va fer un petó. Ell anava a respondre-li quan, sobtadament, va recordar en Ranec, i la va apartar.

—No juguis amb mi, Ayla —va dir amb la veu rogallosa.

—Jugar amb tu? —va dir ella amb els ulls plens de dolor.

En Jondalar va tancar els ulls, va serrar les dents, tremolant per l’esforç de controlar-se. De cop i volta, com un tros de gel que esclata, no va resistir més: la va agafar i la va besar, un bes fort i desesperat. A l’instant següent van ser tots dos a terra i ell li ficava les mans sota la túnica i li deslligava les corretges a estrebades.

Ella va intentar ajudar-lo, però ell no podia esperar. Va engrapar la cintura dels seus calçons de pell suau amb les dues mans i amb la impaciència i la força d’una passió denegada que no es podia negar més, l’Ayla va sentir com li esquinçava la roba per les costures. Es va descordar els pantalons amb dificultat i se li va posar al damunt.

Ella el va guiar amb la mà, sentint com li augmentava el desig la desesperació amb què ell la volia posseir. Però què li provocava una fúria tan ardent? Què li provocava aquella necessitat desesperada? Que no veia que estava disposada a acollir-lo? Ho havia estat tot l’hivern. No hi havia hagut cap moment que no hagués estat preparada per a ell. Com si des de petita hagués ensinistrat el seu cos a respondre a la seva necessitat, al seu senyal, només calia que ell la desitgés perquè ella el desitgés a ell. Havia esperat amb deler que ell la tornés a desitjar. Se li van omplir els ulls de llàgrimes de necessitat i d’amor.

Amb una passió tan denegada com la d’ell, l’Ayla va obrir el seu cos per acollir-lo i oferir-li el que ell li volia prendre a la força. L’estremia la sensació del seu membre llarg i dur penetrant-la i omplint-la.

En Jondalar va xisclar de joia. Era el que havia sentit el primer cop. Eren ben bé l’un per a l’altre, el seu membre encaixava perfectament en les profunditats d’ella. Oh Mare! Oh Doni, com l’havia enyorada! Com l’havia desitjada! Com l’estimava! La va tornar a penetrar, va sentir la carícia càlida i humida que l’envoltava, l’acollia, el cercava, fins que va ensorrar tot el cos en ella.

L’escometien onades de plaer compassades amb els moviments d’ella. Amb abandonament, sense limitacions, es movia cada cop més ràpid i ella sentia créixer el desig amb el d’ell fins que va arribar la darrera onada i els va enlairar tots dos al cim.

Es va quedar ajagut sobre ella, al bell mig de les estepes obertes que bullien amb nova vida. Llavors, de sobte, la va abraçar, va amagar la cara al seu coll i va dir el seu nom:

—Ayla, oh, Ayla meva, Ayla meva.

Li va besar el coll, la gola, la boca, els ulls tancats. Després, tan sobtadament com havia començat, es va aturar. Es va enretirar i la va mirar.

—Plores! T’he fet mal! Oh Gran Mare, què he fet? —va dir ell. Va fer un salt i la va mirar, ajaguda sobre el terra nu, amb les robes estripades—. Doni, oh Doni, què he fet? L’he forçada. Com he pogut fer una cosa així? A ella, que al començament només va conèixer el dolor. Ara ja ho he fet. Oh Doni! Oh Mare! Com m’ho has pogut permetre?

—No, Jondalar! —va dir l’Ayla tot asseient-se—. No m’has fet mal.

Però ell no la volia sentir. Va girar l’esquena, incapaç de mirar-la, i es va tapar la cara. No la podia mirar. Se’n va anar caminant, empipat amb ell mateix, avergonyit i ple de remordiments. Si no podia confiar en ell per no fer-li mal, s’hauria de mantenir lluny d’ella i impedir que se li acostés. «Fa bé d’escollir en Ranec», pensava. «Jo no la mereixo». Va sentir que s’aixecava i anava cap als cavalls, i que se li acostava.

—Jondalar, no… —va dir posant-li la mà al braç.

Ell es va girar d’una revolada.

—No te m’acostis! —va cridar, ple de vergonya i de culpa.

Ella va recular. Què havia fet de dolent, ara?

—Jondalar… —va tornar a dir fent un pas cap a ell.

—No te m’acostis! No m’has sentit? Si t’acostes puc tornar a perdre el control i forçar-te un altre cop!

Li va sortir com una amenaça.

—No m’has forçat, Jondalar —va dir mentre es girava per marxar—. No em pots forçar. No hi ha cap moment que no et desitgi…

Però ell tenia el cap tan ple de remordiments i de sentiments de culpa que no la va sentir.

Va continuar caminant cap al Campament del Lleó. Ella el va observar una estona mirant de comprendre-ho. Després va tornar als cavalls, va agafar la corda del Llamp amb una mà i, agafant-se a la crinera enlairada de la Whinney, va muntar l’euga i va atrapar de seguida en Jondalar.

—No pensaràs tornar caminant, oi? —va dir.

De primer no va contestar, ni tan sols es va girar per mirar-la. Si creia que tornaria a muntar amb ella… De cua d’ull va veure que portava el poltre al seu darrere i es va decidir a mirar-la.

La va mirar amb tendresa i enyorament. Estava més atractiva i més desitjable, i ell l’estimava més que mai ara que estava segur d’haver-ho espatllat tot. Ella es moria de ganes d’apropar-se a ell, de dir-li que havia estat una meravella, que se sentia plena i completa, que l’estimava. Però ell estava tan empipat, i ella tan confosa, que no sabia què dir.

Es van mirar l’un a l’altre, desitjant-se, sentint l’atracció, però el seu crit d’amor silenciós no es va sentir en l’aldarull de la incomprensió i l’enrenou d’unes creences culturals molt arrelades.