Capítol 9

-Tens un dret futur sobre mi, Jondalar —va dir la Tulie—. Admeto que a tu et donava una opció remota de guanyar en Talut, però no hauria pensat mai que la dona podria superar-lo. M’agradaria veure… ai… com en dius?

—Llançador. No sé com dir-ne. Se’m va acudir la idea un dia que vaig veure l’Ayla amb la fona. Vaig pensar que seria fantàstic poder projectar una llança tal com ella projectava la pedra amb la fona. I vaig començar a rumiar-hi —va dir en Jondalar.

—Abans ens has parlat de la seva habilitat. De debò és tan bona? —va preguntar la Tulie.

En Jondalar va somriure.

—Ayla, per què no agafes la fona i els fas una demostració?

L’Ayla va arrufar les celles. No estava acostumada a fer demostracions públiques. Havia perfeccionat la seva tècnica en secret i, quan a contracor li havien permès de caçar, sempre sortia tota sola. Era tant violent per al Clan com per a ella ser vista amb una arma de caça. En Jondalar va ser el primer que va caçar amb ella, i el primer que la va veure exercir la seva perícia autodidacta. Va mirar un moment l’home somrient: estava relaxat, confiat. No detecta cap senyal que l’advertís de refusar.

Va fer que sí amb el cap i va anar a buscar la fona i el sac de pedres que havia donat a en Rydag quan va decidir disparar la llança. El noi li somreia des del llom de la Whinney, sentint-se part de l’excitació, encantat amb la commoció que ella havia causat.

L’Ayla va buscar un blanc. Va veure les costelles de mamut clavades a terra i hi va apuntar. El so ressonant, gairebé musical, dels cops de les pedres a l’os no deixava cap dubte que havia tocat els pals, però això era massa fàcil. Va mirar al seu voltant cercant alguna altra cosa. Estava acostumada a disparar contra ocells i animals petits, no contra objectes parats.

En Jondalar sabia que podia fer molt més que tocar pals i, en recordar una tarda de l’estiu acabat de passar, el seu somriure va esdevenir una ganyota. Va mirar al seu voltant i va desfer amb els peus un terròs de terra.

—Ayla —va cridar.

L’Ayla es va girar i el va veure, pista de llançament avall, amb les cames separades, les mans als malucs i un terròs de terra sobre cada espatlla. Va arrufar les celles. Li havia vist fer a ell una cosa semblant amb dues roques, i no li agradava que s’arrisqués d’aquella manera. Les pedres d’una fona podien ser mortals. Tanmateix, tot rumiant-hi, va haver d’admetre que era més perillós en aparença que no en realitat. Dos objectes immòbils eren un blanc fàcil per a ella. Feia anys que no havia errat un tret com aquell. Per què havia de fallar ara? Només perquè els objectes es trobaven sobre un home… sobre l’home que estimava?

Va tancar els ulls, va inspirar aire i va tornar a assentir. Va agafar dues pedres del sac que tenia als peus, va estirar els dos caps de la tira de pell i va encaixar la pedra a la bosseta bombada del mig, amb l’altra pedra preparada. Després va alçar els ulls.

A l’aire surava un silenci neguitós que ocupava els espais buits entre els espectadors. Ningú no parlava. Ningú no semblava respirar. Tot estava en calma, tot tret del xisclet de la tensió de l’aire.

—L’Ayla es va concentrar en l’home amb els terrossos a les espatlles. Quan es va començar a moure, tot el campament va estirar el cap. Amb la gràcia i la subtilesa d’un caçador ensinistrat que ha après a dissimular al màxim la seva intenció, la jove va deixar anar el primer projectil.

Abans i tot que la primera pedra arribés a l’objectiu, ja preparava la segona. El dur terròs de l’espatlla dreta d’en Jondalar va explotar amb l’impacte de la pedra. Llavors, abans que ningú no s’adonés que l’havia llançada, la segona pedra va seguir la primera i va fer esclatar la bola de terra de l’espatlla esquerra en un núvol de pols. Va ser tan ràpid que alguns espectadors van tenir la sensació d’haver-s’ho perdut, o que havia fet un truc d’alguna mena.

Era un truc, una mostra d’habilitat que molt pocs haurien repetit. Ningú no havia ensenyat l’Ayla a fer servir la fona. N’havia après observant els homes del Clan d’en Brun en secret, i practicant. Havia ideat una tècnica de llançament doble com a mitjà d’autodefensa, una vegada que va fallar el primer tret i va escapar-se pels pèls d’un linx que l’atacava. No sabia que molta gent hauria dit que era impossible; no hi havia ningú per dir-li-ho.

Encara que no n’era conscient, era molt dubtós que es trobés mai ningú amb una habilitat com la seva, però a ella li era del tot indiferent. No trobava cap interès a mesurar-se amb algú altre per veure qui era millor. L’única competició era amb ella mateixa; el seu únic desig, millorar. Sabia de què era capaç, i quan se li acudia una nova tècnica, com ara el llançament de doble pedra o caçar dalt del cavall, ho intentava de diverses maneres i, quan en trobava una que semblava funcionar, practicava fins que li sortia.

En totes les activitats humanes hi ha unes quantes persones que, per mitjà de concentració i pràctica, i d’un desig profund, poden esdevenir tan magistrals que superen totes les altres. L’Ayla era així d’experta amb la fona.

Hi va haver un moment de silenci mentre tothom recuperava l’alè, seguit d’uns quants murmuris de sorpresa. En Ranec es va posar a picar de mans sobre les cuixes i tot el campament el va imitar i va aplaudir una estona. L’Ayla, que no sabia ben bé què volia dir allò, va fer una ullada a en Jondalar i, en veure’l resplendir de joia, va començar a pensar que aquells aplaudiments eren un senyal d’aprovació.

La Tulie també aplaudia, però d’una manera més discreta que alguns altres, per no semblar gaire impressionada. Però en Jondalar sabia que ho estava.

—Si trobeu que això ha estat bé, mireu ara! —va dir tot agafant dos terrossos més.

Es va adonar que l’Ayla el mirava i preparava dues pedres més. Va llançar els dos terrossos a l’aire alhora. L’Ayla va disparar primer contra l’un i després contra l’altre, i tots dos van esclatar en una pluja de terra i pols. En Jondalar en va llançar dos més i l’Ayla els va fer esclatar abans que toquessin a terra.

Els ulls d’en Talut resplendien d’excitament.

—Molt bé! —va dir.

—Llança’n dos tu mateix —va dir en Jondalar a en Talut.

Va creuar una mirada amb l’Ayla, va agafar dos trossos més de terra i els va enlairar perquè ella els veiés. L’Ayla va agafar quatre pedres del sac, dues a cada mà. Per carregar i projectar quatre pedres amb una fona abans que els quatre terrossos llançats enlaire arribessin a terra ja calia una coordinació excepcional, però fer-ho amb prou precisió per tocar-los era un repte que sens dubte faria palesa la seva habilitat. En Jondalar va sentir que en Barzec i en Manuv feien una aposta entre ells. En Manuv apostava a favor de l’Ayla. Després d’haver salvat la vida de la Nuvie, estava convençut que era capaç de tot.

En Jondalar va llançar els terrossos enlaire, un després de l’altre amb la mà dreta, mentre en Talut n’enlairava dos més tan amunt com podia.

Els dos primers, un d’en Jondalar i l’altre d’en Talut, van explotar en ràpida successió. L’altre terròs d’en Jondalar ja queia, i el d’en Talut arribava al capdamunt del seu arc abans que l’Ayla tingués la fona preparada. Va apuntar a l’objectiu més baix, que guanyava velocitat en caure, i va deixar anar la pedra. Va veure com encertava i va trigar més del que hauria d’haver trigat a preparar la fona. S’havia d’afanyar.

Amb un moviment suau, va posar la darrera pedra a la fona i després, amb una rapidesa increïble, la va deixar anar i va desfer l’últim terròs abans que toqués a terra.

Tot el campament va esclatar en crits d’aprovació i de felicitació i hi va haver una explosió d’aplaudiments.

—Una demostració impecable, Ayla —li va dir la Tulie amb una veu càlida d’admiració—. No havia vist mai res així.

—Gràcies —va contestar l’Ayla, ruboritzada de plaer tant per la resposta de la dona en cap com pel que havia fet.

La gent la va anar envoltant, omplint-la de compliments. Ella somreia amb timidesa i buscava en Jondalar amb els ulls, incòmoda amb tanta atenció. En Jondalar parlava amb en Wymez i en Talut, el qual tenia la Rugie a les espatlles i la Latie al seu costat. Va veure que ella el mirava i va somriure, però va continuar parlant.

—Ayla, com vas aprendre a manejar la fona d’aquesta manera? —li va preguntar la Deegie.

—I on? Qui te’n va ensenyar? —va preguntar la Crozie.

—M’agradaria aprendre’n —va dir en Danug amb timidesa.

En Danug era darrere els altres mirant l’Ayla amb ulls d’adoració. El primer cop que l’havia vista, li havia despertat un devessall d’emocions juvenils: li va semblar la dona més bonica que havia vist mai i va pensar que en Jondalar, al qual admirava, era molt afortunat. Però després de muntar el cavall, i ara amb la demostració de la fona, el seu interès en embrió havia florit en un embadaliment total.

L’Ayla li va fer un somriure vacil·lant.

—Potser ens en podràs donar algunes instruccions quan en Jondalar i tu ens ensenyeu els llançadors —va suggerir la Tulie.

—Sí. No em sabria gens de greu manejar la fona d’aquesta manera, però aquest llançador sembla francament interessant, si és que és prou precís.

L’Ayla va recular. Les preguntes i l’aglomeració la neguitejaven.

—Llançador és precís… si mà és precisa —va dir recordant amb quanta diligencia havien practicat en Jondalar i ella amb l’aparell. Res no era necessari per si mateix.

—Sempre és així. La mà, l’ull, i l’artista, Ayla —va dir en Ranec, agafant-li la mà i mirant-la als ulls—. Saps com ets de bonica, d’encantadora? Ets una artista amb la fona.

Aquells ulls foscos la captivaven, l’obligaven a reconèixer la forta atracció i li provocaven una resposta tan antiga com la vida. Però en el seu cor també bategava un advertiment; aquell no era l’home adequat. Aquell no era l’home que ella estimava. El sentiment que en Ranec li provocava era innegable, però era d’una naturalesa diferent.

Es va obligar a desviar els ulls, buscant amb frenesí en Jondalar… i el va trobar. Els mirava amb els vívids ulls blaus plens de foc i de gel, i de dolor.

L’Ayla va retirar la mà d’en Ranec i va recular. Era excessiu. Tantes preguntes, tanta gent, i unes emocions incontrolables que l’aclaparaven. Tenia un nus a l’estómac, el pit li palpitava, i s’ofegava; havia de fugir. Va veure la Whinney amb en Rydag encara al damunt i, sense pensar-s’hi, va recollir el sac de pedres amb la mà on encara tenia la fona i va córrer cap al cavall.

Va muntar dalt de l’euga i va posar el braç al voltant del noi quan es va inclinar cap endavant. Amb els moviments del seu cos i la comunicació subtil i inexplicable entre l’euga i la dona, la Whinney va copsar la seva necessitat de fugir i, tot fent un bot, va emprendre el galop per les planes obertes. El Llamp la seguia adaptant-se a la velocitat de la mare sense cap problema.

La gent del Campament del Lleó estava bocabadada. La majoria no sabia per què l’Ayla havia fugit corrent cap al cavall, i només uns quants l’havien vista galopar. La dona, amb els cabells llargs i rossos voleiant al seu darrere, el cos acoblat al llom de l’euga que galopava, era una visió sorprenent i temible, i més d’un hauria canviat el seu lloc encantat amb en Rydag. La Nezzie va sentir una fiblada de preocupació pel noi, però es va relaxar en pensar que l’Ayla no permetria que prengués mal.

El nen no sabia per què li havia estat concedit aquell rar privilegi, però els seus ulls resplendien de meravella. Encara que l’excitament li feia bategar el cor, amb el braç de l’Ayla al seu voltant no tenia por, només la sensació meravellosa d’encalçar el vent.

La fugida de l’escenari del seu neguit i la proximitat familiar del cavall la van calmar. Ja calmada, va notar que el cor d’en Rydag bategava contra el seu braç amb el seu retruny peculiar i indistint, i es va preocupar un moment. No sabia si havia fet bé de fugir amb ell; tanmateix, el batec, per bé que anormal, no era excessivament accelerat.

Va frenar l’euga i, tot fent un gran cercle, va tornar. Quan s’acostaven a la pista de llançament, van veure passar un parell de perdius de neu, amb el plomatge multicolor de l’estiu encara no del tot blanc de l’hivern, amagades entre l’alta herba. Els cavalls les van espantar. Per la força del costum, quan remuntaven el vol l’Ayla va preparar la fona, i va veure que en Rydag havia tret dues pedres del sac que portava entre les cames. Les va agafar i, tot guiant la Whinney amb les cames, va fer caure primer una de les aus voladores del cel, i després l’altra.

Va fer aturar la Whinney i va baixar del llom de l’euga amb el noi en braços. El va deixar a terra i va agafar les aus; els va tòrcer el coll i, amb unes quantes herbes llargues de fenc, les va lligar per les potes. Tot i que podien volar ràpid i lluny sempre que volien, les perdius no emigraven cap al sud, i gràcies al generós creixement de plomes blanques d’hivern que les camuflava, els escalfava el cos i els posava botes de neu a les potes, suportaven l’estació més dura alimentant-se de llavors i de branquillons i, quan bufava el vent, excavaven petits caus a la neu i esperaven que parés.

L’Ayla va tornar a posar en Rydag al llom de la Whinney.

—Pots aguantar les perdius? —va preguntar amb senyes.

—Em deixes? —va contestar ell, més expressiu amb la joia de la cara que amb les senyes de la mà. Mai a la vida no havia corregut pel simple plaer de fer-ho; ho experimentava per primer cop. Mai no havia caçat ni havia entès del tot els sentiments complexos que es derivaven de l’exercici de la intel·ligència i de l’habilitat en la cerca d’aliment per a un mateix i per als altres. Aquella experiència era la que més s’apropava a tot allò, mai no s’hi podria apropar tant.

L’Ayla va somriure, va penjar les aus a la creuera del cavall davant d’en Rydag, es va girar i va anar caminant cap a la pista de llançament. La Whinney la seguia. L’Ayla no tenia cap pressa per tornar, encara recordava amoïnada la mirada enrabiada d’en Jondalar. Per què s’empipava tant? Li va somriure un moment encantat quan tothom l’envoltava. Però quan en Ranec… Es va ruboritzar en recordar els seus ulls foscos, la veu suau. «Els Altres!», va pensar, movent el cap com si es volgués aclarir la ment. «No els entenc, els Altres».

El vent que bufava per darrere d’ella li fuetejava la cara amb els cabells. Enutjada, els feia enrere sense parar. Havia pensat diverses vegades a tornar a fer-se trenes, com quan vivia sola a la vall, però a en Jondalar li agradava que els portés deixats anar. De vegades eren un destorb. Després, amb un punt d’irritació, es va adonar que encara tenia la fona a la mà perquè no sabia on posar-la. Amb aquella roba que duia perquè a en Jondalar li agradava, no podia portar ni tan sols el sac de les medecines. Amb la roba d’abans, se l’hauria penjada a la corda que tancava la túnica.

Va enlairar la mà per tornar a treure’s els cabells dels ulls i va recordar la fona. Es va aturar, i tot tirant-se els cabells enrere, va embolicar la pell flonja de la fona al voltant del cap. La va lligar per sota els cabells i va somriure, satisfeta d’ella mateixa: semblava anar bé. Encara tenia els cabells deixats anar a l’esquena, però la fona impedia que li anessin a la cara, i el cap no era tan mal lloc per portar la fona.

La majoria de gent va pensar que la fugida amb l’euga i la ràpida cursa que havia acabat amb l’execució de les perdius eren part de la demostració amb la fona. Ella es va estar de contradir-los, però va evitar de mirar en Jondalar i en Ranec.

En Jondalar sabia que se n’havia anat trasbalsada, i estava segur que ell n’era el culpable. Li sabia greu, però li costava molt acceptar aquells sentiments tan poc familiars, i no sabia com dir-li-ho. En Ranec no s’havia adonat de la profunditat de la torbació de l’Ayla. Sabia que ell li provocava algun sentiment, i sospitava que podia haver contribuït a la seva fugida desconcertant cap a l’euga, però les seves accions li semblaven innocents i encantadores. Se sentia cada cop més atret per ella i es preguntava com devien ser de forts els sentiments d’ella envers l’home ros.

Les criatures corrien amunt i avall de la pista de llançament quan l’Ayla va tornar. La Nezzie va anar a buscar en Rydag, i també va agafar les aus. L’Ayla va deixar marxar els cavalls, que es van allunyar i es van posar a pasturar. Es va quedar mirant-los una estona quan, arran d’una discussió amistosa, uns quants van organitzar un concurs informal de llançament, que després va derivar en una activitat que no entrava en el camp d’experiència de l’Ayla: jugar. Ella entenia les competicions, els concursos que feien demostracions d’habilitats necessàries —qui corria més de pressa o qui enviava una llança més lluny— però no una activitat l’objecte de la qual semblava ser la pura i simple diversió i on la demostració o la millora d’habilitats essencials era secundària.

Van portar diversos cèrcols de l’habitatge. Eren d’un diàmetre adaptable a la cuixa, fets de tires de cuir trenat humit, que després es deixava assecar i s’embolicava ben fort amb fenc. També formaven part de l’equipament uns pals emplomats i afuats, llances lleugeres, però sense punta d’os ni de pedra foguera.

El joc consistia a fer rodolar per terra els cèrcols i llançar-hi els pals: quan algú feia aturar un cèrcol passant-hi el pal pel forat i clavant-lo a terra, se sentien crits i aplaudiments d’aprovació. El joc, on també es feien servir les paraules per comptar i allò que anomenaven apostes, havia provocat molta excitació i l’Ayla estava fascinada. Jugaven tant els homes com les dones, però feien torns per fer rodar els cèrcols i per llançar els pals, com si anessin els uns contra les altres.

Finalment, va semblar que havien arribat a una conclusió. Uns quants es van disposar a tornar a l’habitatge. La Deegie, encesa d’excitació, era entre ells. L’Ayla s’hi va unir.

—El dia d’avui sembla estar-se convertint en un festival —va dir la Deegie—. Concursos, jocs, i segons sembla el festí serà bo de debò. L’estofat de la Nezzie, el bouza d’en Talut, el plat d’en Ranec. Què penses fer tu amb les perdius?

—Tinc manera especial de cuinar-les. Creus que hauria de fer?

—Per què no? Encara serà millor si tenim un altre plat especial.

Abans d’arribar a l’habitatge, les preparacions per al festí es feien evidents en les delicioses olors que s’enlairaven amb promeses temptadores. L’estofat de la Nezzie n’era el responsable principal. Bullia lentament en el gran cuir de cuinar, en aquell moment a cura de la Latie i en Brinan, tot i que tothom semblava estar implicat d’alguna manera en la preparació de l’àpat. L’Ayla va observar amb interès com preparaven l’estofat la Nezzie i la Deegie.

En un clot gran que havien cavat al costat d’una llar de foc van posar carbó sobre una capa de cendres de focs anteriors. Van empolvorar fems secs de mamut per sobre del carbó i, al damunt, van col·locar un tros gros i gruixut de cuir de mamut lligat a un marc i ple d’aigua. El carbó al caliu de sota els fems va començar a escalfar l’aigua però, quan els fems es van encendre, la pila del combustible que cremava havia baixat prou perquè el cuir descansés en el marc i no sobre el foc. El líquid que anava vessant, tot i que bullia, impedia que el cuir s’encengués en flames. Quan es va acabar el combustible de sota el cuir, l’estofat continuà bullint gràcies a les pedres de riu escalfades a foc viu a la llar de foc, una tasca que acostumaven a fer les criatures.

L’Ayla va plomar les dues perdius i les va buidar amb un petit coltell de pedra foguera. No tenia mànec, però la part del darrere era esmussada per impedir que l’usuari es tallés els dits, i tenia una osca que assenyalava on començava el tall. S’agafava amb el polze i el dit central, amb l’índex a l’osca per controlar-lo millor. No era un coltell per a feines dures, sinó per tallar carn o pell, i l’Ayla no l’havia fet servir mai abans, però el trobava molt útil.

Ella sempre cuinava les perdius en un clot folrat de pedres: encenia el foc i deixava que s’apagués abans de posar-hi les aus. Però com que en aquella regió no era fàcil trobar pedres grosses, va decidir adaptar el clot on escalfaven l’estofat. No era l’època de les verdures que li agradava posar —pota de cavall, ortigues, quenopodi— ni dels ous de perdiu. Tanmateix, algunes de les herbes que duia al sac de les medecines, amb moderació, també podien servir com a espècies, i el fenc amb què embolicava les aus afegiria una flaire subtil pròpia. Va pensar que potser no assoliria el nivell del plat favorit d’en Creb, però segur que seria de bon menjar.

Quan les va acabar de netejar, va entrar i va veure la Nezzie a la primera llar encenent el foc a la llar de foc gran.

—M’agradaria fer perdius a clot, com tu estofat. Hi ha carbó?

—És clar. Necessites res més?

—Tinc herbes seques. M’agraden fresques amb les aus. No és època.

—Podries mirar al rebost. Hi ha algunes verdures que potser t’aniran bé, i tenim sal —va oferir-li la Nezzie.

«Sal», va pensar l’Ayla. No havia cuinat amb sal d’ençà que havia deixat el Clan.

—Sí, sal. Potser verdura. Miraré. On brases?

—Jo te’n dono, tan bon punt això marxi.

L’Ayla va mirar com la Nezzie feia el foc, primer ociosament, sense fer-hi massa atenció, però després intrigada. Sabia, tot i que no hi havia pensat, que no disposaven de gaires arbres. Cremaven ossos per fer foc, i l’os no crema gaire bé. La Nezzie havia portat una mica de caliu d’una altra llar de foc i amb allò havia encès una esca de llavors d’herbes seques que feien servir d’encenalls. Hi va empolvorar una mica de fems secs i van brollar flames més calentes i consistents, i després trossos petits d’ossos que trigaven força a encendre’s.

La Nezzie bufava per revifar el foc alhora que movia una maneta petita que l’Ayla no havia vist. Va sentir un ruflet com un xiulet de vent, va veure que les cendres s’enlairaven i que la flama esdevenia més forta. Amb la flama més alta, els trossos d’os es van començar a socarrimar per les puntes i es van acabar inflamant. I l’Ayla es va adonar de sobte de l’origen d’una cosa que l’havia desconcertada, una cosa que a penes percebia però que l’havia incomodada d’ençà que havia arribat al Campament del Lleó: l’olor del foc era estranya.

Havia cremat fems secs en alguna ocasió, i coneixia l’olor forta i penetrant del fum que feien, però el seu combustible principal era d’origen vegetal i ella estava avesada a l’olor del fum de la fusta. El combustible que feien servir al Campament del Lleó era d’origen animal. L’olor de l’os cremant tenia un caràcter diferent, una qualitat que feia pensar en un rostit massa temps al foc. Juntament amb els fems secs, que també feien servir en grans quantitats, una clara olor punyent i distintiva inundava tot el campament. No era desagradable, sinó poc familiar, i li provocava una lleugera incomoditat Ara que n’havia identificat la causa, sentia un alleujament indefinit.

L’Ayla va somriure mirant com la Nezzie afegia més ossos i ajustava la maneta per revifar la flama.

—Com ho fas? —va preguntar—. Revifar foc?

—El foc necessita respirar, i l’aire és el seu alè. La Mare ens ho va ensenyar quan ens va fer encarregades de la llar. És prou clar: si bufes, el foc s’encén més. Vam fer un rec des de sota de la llar de foc fins a fora perquè hi entrés aire. El rec es folra amb intestins d’un animal que s’omplen d’aire abans de deixar-los assecar, i després es cobreix amb ossos i s’hi torna a posar la terra. El rec d’aquesta llar surt per allà, sota d’aquelles estores. Ho veus?

L’Ayla va mirar on assenyalava la Nezzie i va fer que sí.

—Ve fins aquí —va continuar la dona tot ensenyant-li una banya buida de bisó que sortia d’una obertura al costat del clot del foc, per sota el nivell de terra—. Però no sempre vols la mateixa quantitat de vent. Depèn de com bufi el vent a fora i de quant foc vols. Pots bloquejar el vent, o obrir-lo per aquí —va dir la Nezzie tot ensenyant-li la maneta lligada a una mena de vàlvula feta amb l’os de l’escàpula.

El concepte era prou senzill, però la idea era enginyosa, una veritable consecució tècnica, i essencial per a la supervivència. Sense això, els caçadors de mamuts no haurien pogut sobreviure a les estepes subàrtiques, tret d’alguns llocs aïllats, malgrat l’abundància de caça. Com a màxim, hi haurien pogut anar en grups ocasionals. En una terra sense a penes arbres, i amb els rigorosos hiverns típics de les terres envaïdes per les glaceres, la llar de foc amb entrada d’aire els permetia cremar ossos, l’únic combustible de què disposaven en grans quantitats, i viure-hi tot l’any.

Quan la Nezzie va haver encès el foc, l’Ayla va anar a les estances de rebost per veure si hi havia res que li servís per farcir les perdius. La van temptar uns embrions secs d’ou d’ocell, però probablement s’haurien de passar per aigua, i no sabia quanta estona havien de bullir. Va pensar d’agafar pastanagues silvestres o arvelles, però no es va decidir.

Llavors va veure el cove teixit on encara hi havia el brou de gra i verdures que havia fet bullir aquell matí. L’havien guardat per a l’hora de dinar, per si algú en volia, i s’havia espesseït i assolat. El va tastar. A manca de sal, la gent preferia gustos forts i amb espècies. Hi havia posat sàlvia i menta, i ara va afegir rels amargues, cebes i pastanagues silvestres a la barreja de grans de sègol i de civada.

Amb una mica de sal, les llavors de gira-sol que havia vist al rebost, i les móres seques… i potser pota de cavall i englantina del seu sac de medecines, podria fer un farcit ben interessant per a les perdius. Va preparar les aus i les va farcir, les va embolicar amb fenc acabat de tallar, les va ensorrar en un clot amb carbó d’ossos i les va cobrir amb cendra. Després va anar a veure què feia l’altra gent.

Hi havia molta activitat a la vora de l’entrada de l’habitatge, on s’havia congregat la majoria del campament. Quan s’hi acostà, va veure que havien collit grans piles d’espigues amb gra. Uns quants batien les tiges per alliberar el gra de la palla i les pellofes. D’altres hi treien les pellofes que quedaven enlairant el gra en unes safates de garbellar fetes de branques de salze que feien volar les clofolles més lleugeres. En Ranec va ficar el gra en un morter d’os de mamut buidat, va agafar un ullal de mamut tallat de través que li servia de mà de morter i es va posar a moldre els grans.

Ben aviat en Barzec es va treure l’abrigall i se li va posar al davant per agafar el pesant ullal cada cop que en Ranec el deixava per anar-se alternant en la tasca. En Tornec es va posar a picar de mans seguint el ritme, i en Manuv s’hi va afegir amb una tornada repetitiva i canviant.

I-yah wo-wo, en Ranec matxuca el gra, ja!

I-yah wo-wo, en Ranec matxuca el gra, je!

Aleshores la Deegie va intervenir a l’alternança de cops harmonitzant-la amb una frase contrastant:

Neh neh neh neh, en Barzec ho fa molt bé, ja!

Neh neh neh neh, en Barzec ho fa molt bé, je!

Ben aviat molts altres es van posar a picar de mans a les cuixes, i les veus mascles cantaven amb en Manuv mentre les veus femelles s’unien a la Deegie. L’Ayla sentia la força del ritme i taral·lejava a sota veu, no gaire convençuda d’unir-s’hi, però gaudint-ne.

Al cap d’una estona, en Wymez, que s’havia tret l’abrigall, es va acostar a en Ranec i el va substituir sense perdre el ritme. En Manuv va ser igual de ràpid a canviar la tornada, i al cop següent va cantar un nou vers.

Nah nah we-ye, en Wymez agafa l’esmolet, ja!

Quan en Barzec començava a cansar-se, en Druwez el va substituir, i la Deegie va canviar el vers. Després li va tocar a en Frebec.

Van parar per comprovar els resultats i van ficar el gra mòlt en un sedàs de joncs trenats per garbellar-lo. Després van ficar més gra al morter d’os, i aquest cop la Tulie i la Deegie van agafar la mà de morter d’os de mamut. En Manuv va fer un vers per a cadascuna, però va cantar la part de la dona amb una veu de falset que va fer riure tothom. La Nezzie va ocupar el lloc de la Tulie, i l’Ayla, com per impuls, es va posar al costat de la Deegie, cosa que provocà somriures i senyals d’assentiment.

La Deegie va fer un cop amb l’ullal i el va deixar anar. La Nezzie el va agafar i l’enlairà mentre l’Ayla es col·locava al lloc de la Deegie. L’Ayla va sentir un «ja!» quan la mà de morter va tornar a copejar, i va engrapar el pal gruixut i lleugerament corbat d’ivori. Era més feixuc que no esperava, però el va enlairar i va sentir en Manuv cantar.

A-ya wa-wa, benvinguda siguis Ayla, nah!

Gairebé va deixar anar l’ullal de mamut. No esperava aquell gest espontani d’amistat i, en el cop següent, quan ho va cantar tot el Campament del Lleó, tant els homes com les dones, es va commoure tant que va haver de contenir les llàgrimes. Era alguna cosa més que un simple missatge de calidesa i amistat: era acceptació. Havia trobat els Altres, i ells l’havien acollida.

La Tronie va substituir la Nezzie, i al cap d’una estona se’ls va acostar la Fralie, però l’Ayla li va fer que no, i la dona prenyada es va fer enrere, conformada. L’Ayla es va alegrar que li fes cas, per bé que allò confirmava les seves sospites del malestar de la Fralie. Van continuar molent el gra fins que la Nezzie els va fer aturar per ficar-lo al sedàs i tornar a omplir el morter.

Aquell cop en Jondalar s’hi va acostar per ocupar el seu torn en la tasca tediosa i difícil de moldre el gra a mà, feta més planera gràcies a l’esforç cooperatiu i a les bromes. Però va arrufar la cella quan també s’hi va apropar en Ranec. De cop i volta la tensió entre l’home de pell bruna i l’hoste ros va carregar l’amistosa atmosfera amb un subtil contracorrent d’enemistat.

Quan els dos homes, alternant-se el pesat ullal, van començar a entrar en calor, tothom ho va copsar. Els cants es van anar apagant mentre ells dos s’escarrassaven a triturar el gra, però alguns van començar a picar de peus i el soroll va esdevenir vigorós i estrident. De manera imperceptible, en Jondalar i en Ranec anaven augmentant la força amb el ritme i, per comptes d’un esforç cooperatiu, la tasca va esdevenir un concurs de potència i de voluntat. La mà de morter queia amb tanta força que rebotava a les mans de l’altre, que l’havia d’engrapar i fer-la rebotar de nou.

La suor del front els regalimava per la cara i se’ls ficava als ulls. Amb la túnica amarada de suor continuaven provocant-se, clavant la feixuga mà de morter cada cop amb més velocitat i amb més força, primer l’un, després l’altre, endavant i endarrere. Feia molta estona que hi eren, però cap dels dos no cedia. Respiraven amb dificultat, mostraven signes de tensió i de fatiga, però es negaven a claudicar. Cap dels dos homes no estava disposat a rendir-se a l’altre, semblaven preferir la mort a la rendició.

L’Ayla estava fora de si. S’estaven esforçant massa. Va mirar en Talut amb pànic als ulls. En Talut va fer un gest a en Danug i tots dos es van acostar als homes tossuts que semblaven decidits a matar-se.

—Ja és hora de passar el torn a algú altre! —va retrunyir en Talut alhora que feia una empenta a en Jondalar i li agafava la mà de morter. En Danug va arrabassar la d’en Ranec en el rebot.

Tots dos estaven tan atordits i esgotats que a penes semblaven conscients que la lluita havia acabat. Es van allunyar del grup ensopegant i maldant per respirar. L’Ayla volia córrer a ajudar-los, però estava indecisa. Sabia que d’alguna manera ella era la causa d’aquella lluita i, si s’acostava a un d’ells, l’altre se sentiria menyspreat. La gent del campament també estava amoïnada, però no gens disposada a col·laborar: temien que expressar la seva preocupació seria com reconèixer que la competició entre aquells dos homes era més que un joc, i donarien suport a una rivalitat que ningú altre no estava disposat a prendre’s tan seriosament.

Quan en Jondalar i en Ranec es començaven a refer, tothom va tornar a fer atenció a en Talut i en Danug, que encara matxucaven el gra… competint. Una competició amistosa; però no per això menys intensa. En Talut feia ganyotes a la copia jove d’ell mateix cada cop que feia caure la mà de morter d’ivori dins de l’os. En Danug, sense somriure, copejava amb decisió.

—Molt bé, Danug! —va cridar en Tornec.

—No té cap opció —va contestar en Barzec.

—Danug és més jove —va dir la Deegie—. En Talut es cansarà abans.

—No té la resistència d’en Talut —va afegir en Frebec.

—Encara no té la força d’en Talut, però sí que en té la resistència —va dir en Ranec.

Ja havia recuperat prou aire per fer un comentari. Encara cansat, va aprofitar la lluita del moment per restar importància a la seva amb en Jondalar.

—Au, Danug! —va cridar en Druwez.

—Tu ho pots fer! —va afegir la Latie, contagiada de l’entusiasme, sense saber si es dirigia a en Danug o a en Talut.

De cop i volta, amb un fort cop d’en Danug, el morter d’os es va trencar.

—Ja n’hi ha prou! —els va renyar la Nezzie—. No cal que piqueu tan fort fins a trencar el morter. Ara en necessitem un de nou, i em penso que l’hauràs de fer tu, Talut.

—Trobo que tens raó —va dir en Talut, resplendent de joia—. Ha estat una bona partida, Danug. T’has fet molt fort mentre eres fora! Has vist aquest noi, Nezzie?

—Mira! —va dir la Nezzie tot retirant els continguts del morter—. El gra és pura pols! Jo només volia que el partíssiu per torrar-lo i guardar-lo, i això no es pot torrar.

—Quina mena de gra és? Ho preguntaré a en Wymez, però em penso que el poble de la meva mare feia alguna cosa amb el gra en pols —va dir en Ranec—. N’agafaré una mica, si no el vol ningú.

—És blat gairebé tot, però amb una mica de sègol i civada barrejats. La Tulie ja en té prou per fer els tortells de cereals que tant ens agraden, només s’han de coure. En Talut en volia una mica per barrejar amb el midó de l’arrel dels joncs per al bouza. Però si vols, ho pots agafar tot. T’ho has guanyat.

—En Talut també s’ho ha guanyat. Si en vol, també en pot agafar —va dir en Ranec.

—Agafa el que et calgui, Ranec. Jo agafaré la resta —va dir en Talut—. El midó que tinc a l’aigua ja ha començat a fermentar. No sé què passarà si hi fico això, però pot ser prou interessant provar-ho.

L’Ayla va observar en Jondalar i en Ranec per veure si estaven bé. Quan va veure que en Jondalar es treia la túnica mullada per rentar-se una mica i entrar a l’habitatge, va constatar que no li havia passat res. Era un home fort i vigorós: de fet, cansar-se una mica no li faria cap mal, i a en Ranec tampoc. Però els va evitar tots dos. La seva actuació l’havia confosa i volia pensar una estona.

La Tronie va sortir per l’arc de l’habitatge amb cara d’atrafegada. Portava l’Hartal a un maluc i un plat d’os a l’altre amb coves i utensilis.

L’Ayla va córrer cap a ella.

—T’ajudo? Agafo l’Hartal? —va preguntar.

—Oh, series tan amable? —va dir la mare jove tot atansant-li el nen—. Avui tothom ha fet plats especials i jo volia contribuir al festí, però m’he distret. I ara l’Hartal s’ha despertat. Li he donat el pit, però no vol tornar a dormir, encara.

La Tronie va trobar un lloc per escampar les seves coses a la vora de la gran llar de foc de fora. L’Ayla, amb el nen als braços, mirava com obria les llavors de gira-sol del cove i les posava a la safata plana. Amb un tros de ròtula, que l’Ayla va pensar que devia ser de rinoceront llanut, va matxucar les llavors per fer una pasta. Després de moldre’n uns quants grapats més, va omplir un altre cove d’aigua. Va agafar dos ossos rectes i, amb una mà, va remoure amb destresa les pedres calentes del foc. Les pedres van fer un xiulet i van provocar un núvol de vapor en caure a l’aigua. Un cop fredes, les va treure i en va afegir de calentes, fins que l’aigua va trencar el bull. Després hi va afegir la pasta de llavors de gira-sol. L’Ayla estava intrigada.

L’escalfor feia vessar l’oli de les llavors i la Tronie el recollia amb un cassó i el ficava en un altre canastrell, aquest fet d’escorça de bedoll. Quan va haver tret tot l’oli que va poder, va afegir a l’aigua bullent una picada de gra silvestre d’una varietat indistingible de llavors petites, hi va posar espècies, i hi va afegir pedres perquè continués bullint. Va deixar a un costat el canastrell d’escorça de bedoll perquè es refredés fins que la mantega de llavor de gira-sol va quallar. Li va donar una punta del cullerot per tastar-ho, i l’Ayla ho va trobar deliciós.

—És molt bo per posar-ho als tortells de la Tulie —va dir la Tronie—. Per això ho volia fer. I com que tenia aigua bullint, he pensat que ho aprofitaria per fer alguna cosa per esmorzar demà. L’endemà d’un gran banquet ningú no té gaires ganes de cuinar, però les criatures, si més no, han de menjar. Gràcies per ajudar-me amb l’Hartal.

—No gràcies. M’agrada. Fa temps no abraço nen —va dir l’Ayla.

Era veritat, se n’havia adonat en dir-ho. Es va trobar mirant atentament l’Hartal, comparant-lo mentalment amb els nadons del Clan. L’Hartal no tenia les celles prominents, però els nadons del Clan no les tenien desenvolupades, tampoc. Tenia el front més recte i el cap més rodó, però en realitat no eren tan diferents, així de petits, tret que l’Hartal reia i xisclava i els nadons del Clan no emetien tants sons.

El nadó es va queixar una mica quan la seva mare va anar a rentar els estris. L’Ayla el va fer saltar sobre els seus genolls i després el va posar de cara a ella. Li parlava i observava la seva resposta interessada. Això el va satisfer una estona, però no gaire. Quan es disposava a plorar un altre cop, l’Ayla va fer un xiulet. El so el va sorprendre i va contenir el plor per escoltar. Ella va tornar a xiular, aquest cop refilant com un ocell.

Quan era tota sola, l’Ayla s’havia passat moltes hores a la vall practicant els xiulets i els cants dels ocells. Havia après a imitar-los tan bé que de vegades atreia alguns ocells, i aquelles aus no vivien només a la vall.

Mentre xiulava per entretenir el nen, es van acostar uns quants ocells i van picotejar els grans i les llavors que havien caigut dels coves de la Tronie. L’Ayla els va veure, va tornar a xiular i va enlairar un dit. Després d’un moment de vacil·lació, un pardal agosarat va saltar-li al dit. Amb compte, amb xiulets que calmaven i intrigaven la petita criatura, l’Ayla el va agafar i el va acostar al nen perquè el mirés. La rialla meravellada i la mà rodanxona que se li acostava van espantar l’ocell, que va fugir volant.

Amb gran sorpresa, l’Ayla va sentir uns aplaudiments. Va alçar el cap i va veure les cares de la majoria de la gent del Campament del Lleó somrient-li.

—Com ho fas, Ayla? Conec gent que sap imitar un ocell, o un animal, però tu ho fas tan bé que quedarien en ridícul —va dir la Tronie—. No havia vist mai ningú amb tant domini sobre els animals.

L’Ayla es va ruboritzar, com si l’haguessin enxampada fent una cosa… incorrecta, en l’acte de ser diferent. Malgrat els somriures i els afalacs, se sentia incòmoda. No sabia com respondre la pregunta de la Tronie. No sabia com explicar que quan estàs totalment sola, tens tot el temps del món per practicar els xiulets dels ocells; que quan no tens ningú al món, un cavall o fins i tot un lleó et poden fer companyia; que quan no saps si hi ha ningú al món com tu, busques el contacte amb éssers vius com sigui.