Capítol 8

-Ha fet fred, aquesta nit. La carn està començant a congelar-se —va dir la Deegie tot lligant un quart del darrere a l’armadura per carregar-se-la a l’esquena.

—Això és bo —va dir la Tulie—. Però no ho podrem portat tot. N’haurem de deixar una mica.

—No podríem fer-hi un túmul a sobre amb les pedres de la tanca? —va dir la Latie.

—Podem, i probablement ho haurem de fer, Latie. És bona idea —va dir la Tulie tot preparant-se una càrrega tan enorme que l’Ayla no entenia com la podria portar, malgrat ser tan forta—. Però, si canvia el temps, no podrem tornar a buscar-ho fins a la primavera. Si fos més a prop de l’habitatge, seria millor. Els animals no s’hi acosten gaire, i podríem vigilar-ho, però aquí, a cel obert, un lleó de les cavernes, o fins i tot un golut ben decidit, trobaria una manera d’entrar-hi.

—I si hi posem aigua al damunt perquè es congeli? Això n’allunyaria els animals. És difícil escarbotar un túmul de pedres congelades, encara que tinguis pics i aixades —va dir la Deegie.

—Sí, als animals els allunyarà, però i el sol, com l’allunyes, Deegie? —va preguntar en Tornec—. No podem estar segurs que sempre farà fred. Som molt al començament de l’estació.

L’Ayla escoltava i observava com anava minvant la pila de parts de bisons a mesura que cadascú n’agafava la quantitat que podia carregar. No estava acostumada a tenir tant menjar per escollir i endur-se el millor. Quan vivia amb el Clan sempre tenia el menjar que calia i prou pell per vestir-se, per dormir i altres usos, però no es malgastava res. No sabia quanta carn quedaria, però la pila de deixalles era tan alta que li sabia greu deixar res més, i era evident que als altres tampoc no els feia cap gràcia.

Va veure com en Danug enlairava la destral de la Tulie i, manejant-la amb tanta facilitat com ella, tallava un tronc en dos i l’afegia a l’últim foc que cremava. Se li va acostar.

—Danug —va dir amb calma—. M’ajudes?

—Um… ah… sí —va tartamudejar ell, mentre notava com es ruboritzava.

La veu de l’Ayla era tan baixa i rica, i el seu estrany accent tan exòtic. L’havia agafat per sorpresa, no l’havia vista venir, i això de trobar-se dempeus al costat d’aquella dona tan bella l’enrojolava inexplicablement.

—Necessito… dos pals —va dir l’Ayla enlairant dos dits—. Arbres joves riu avall. Pots tallar per a mi?

—Ah… és clar. Te’n tallaré un parell.

En Danug es va relaxar mentre es dirigien cap al revolt del petit riu, però no deixava de mirar el cap ros de la dona que caminava al seu costat, mig pas per davant. Va seleccionar dos verns joves i rectes més o menys de la mateixa amplària i, quan en Danug els va haver tallat, li va dir que n’arrenqués les branques i en tallés les puntes per fer-los de la mateixa llargària. Aleshores, la timidesa del jove cepat i fort ja s’havia fos.

—Què en faràs? —va preguntar en Danug.

—T’ho ensenyaré —va dir, i després, amb un xiulet potent i imperatiu, va cridar la Whinney. L’euga va galopar cap a ella. L’Ayla ja l’havia aparellada amb l’arnés i les sàrries per marxar. En Danug trobava estrany que l’euga portes una manta de pell al llom i un parell de cistelles lligades amb corretges als costats, però veia que l’animal no semblava ni adonar-se’n.

—Com vas aconseguir que ho fes? —va preguntar en Danug.

—Què?

—Venir a tu amb un xiulet.

L’Ayla va arrufar les celles, pensant.

—No ho sé segur, Danug. Fins que arriba el Bebè, jo sola a la vall amb la Whinney. Única amiga que conec. Creix amb mi, i aprenem… mútuament.

—És veritat que pots parlar amb ella?

—Aprenem mútuament, Danug. La Whinney no parla com tu. Jo aprenc… seus signes… senyes. Ella aprèn meus.

—Vols dir com les senyes d’en Rydag?

—Una mica. Animals, gent, tots tenim senyals, tu també, Danug. Tu dius paraules, senyes diuen més. Parlen encara que no parlis.

En Danug va arrufar el front. No acabava d’agradar-li el caire de la conversa.

—No ho entenc —va dir tot mirant a una banda.

—Ara parlem —va continuar l’Ayla—. Paraules no diuen, però senyals diuen… tu vols muntar cavall. Oi que sí?

—Sí… ah… sí, m’agradaria.

—Doncs… muntes cavall.

—De veritat? Puc muntar el cavall? Com han fet la Latie i en Druwez?

L’Ayla va somriure.

—Vine. Necessitem pedra grossa perquè puguis pujar, primer.

L’Ayla va acariciar la Whinney i li va parlar amb l’únic llenguatge que havien desenvolupat naturalment entre elles: una combinació de senyals i paraules del Clan, sons estranys que ella havia inventat amb el seu fill i als quals havia imbuït de sentit, i sons animals que imitava a la perfecció. Li va dir a la Whinney que en Danug volia fer un volt amb ella, i que ho fes emocionant però no perillós. El jove havia après alguns dels senyals que l’Ayla ensenyava a en Rydag i a tothom del campament, i se sorprenia d’entendre algun gest d’ella comunicant-se amb el cavall, però això només servia per omplir-lo encara més de respecte. Parlava amb l’euga però, com en Mamut quan invocava els esperits, feia servir un llenguatge místic, poderós i esotèric.

L’euga, entengués o no les explicacions de l’Ayla, va prendre consciència que s’esperava alguna cosa especial d’ella quan l’Ayla va ajudar a muntar el jove alt que, per a la Whinney, era com aquell altre home al qual havia conegut i en el qual confiava. Les cames li penjaven fins molt avall i no li transmetia cap sensació de direcció o de domini.

—Agafa’t a la crinera —l’instruí l’Ayla—. Quan vols córrer, inclines una mica cap endavant, Quan vols anar més a poc a poc o parar, recte.

—Vols dir que no muntaràs amb mi? —va preguntar en Danug, amb la veu tremolant de por.

—No cal —va dir ella, i després va donar un cop al costat de la Whinney.

La Whinney va arrencar amb una explosió de velocitat que va desplaçar en Danug cap enrere i el va fer agafar-se a la crinera per no caure. Va posar els braços al voltant del coll de l’euga i es va quedar així per no matar-se. Però, quan l’Ayla cavalcava, inclinar-se tant cap endavant era un senyal d’anar més de pressa. La robusta euga de les planes fredes es va llançar al galop per la planura anivellada que ja li era prou familiar, saltant troncs i matolls i esquivant les roques exposades i oscades i els arbres ocasionals.

De primer, en Danug estava tan petrificat que només podia tancar els ulls i agafar-se ben fort. Però quan es va adonar que no queia, tot i que notava la força dels músculs de l’euga a cada passa que feia, va obrir una mica els ulls. Li bategava el cor d’excitació mirant els arbres i els matolls i el terra desdibuixats per la velocitat. Encara aferrat, va enlairar el cap per mirar al seu voltant.

Li costava de creure que havia arribat tan lluny. Tenia just al davant els grans afloraments que flanquejaven el riu! Li va semblar sentir un xiulet molt llunyà, i immediatament va copsar un canvi en el ritme del cavall. La Whinney va anar més enllà de les roques i després, alentint el pas només una mica, va fer un gir en un cercle ample per tornar. En Danug continuava aferrat al coll de l’euga, però tenia menys por. Com que volia veure on anaven, es va posar més recte, cosa que la Whinney va interpretar com un senyal d’alentir el pas.

El somriure de la cara d’en Danug quan s’acostava recordava el d’en Talut, sobretot quan estava satisfet d’ell mateix. L’Ayla podia veure l’home en el noi. La Whinney es va encabritar per aturar-se i l’Ayla la va guiar fins a la roca perquè en Danug pogués baixar. Estava tan embadalit que gairebé no podia parlar; però no podia parar de somriure. No se li havia acudit mai la idea de cavalcar un cavall —anava més enllà de l’abast de la seva imaginació— i l’experiència superava les seves expectatives més desorbitades. No ho oblidaria mai.

El seu somrís feia que l’Ayla somrigués cada cop que el mirava. Va lligar els pals a l’arnés de la Whinney i, quan van tornar al campament, en Danug encara somreia.

—Què tens? —li va preguntar la Latie—. Per què somrius d’aquesta manera?

—He muntat l’euga —va contestar en Danug.

La Latie va fer que sí i va somriure.

Pràcticament tot el que es podien endur del lloc de la cacera havia estat lligat en armadures per carregar a l’esquena o embolicat en pells per transportar-ho com hamaques entre dues persones. Encara hi havia trossos de carn i pells enrotllades per terra, però no tantes com l’Ayla pensava que en quedarien. Com amb la cacera i l’escorxament, com més gent treballava més quantitat podien endur-se al campament d’hivern.

Alguns s’havien adonat que l’Ayla no era entre ells preparant la càrrega i es preguntaven on havia anat, però quan en Jondalar la va veure tornar amb la Whinney i els pals, va saber tot d’una què faria. Va col·locar els pals de manera que les puntes més gruixudes s’encreuessin sobre la creuera de l’euga i els va lligar a l’arnés a fi que les puntes estretes s’obrissin en angle fins tocar a terra. Llavors, entre els dos pals, va improvisar una plataforma amb la cobertora de la tenda fent servir algunes branques de suport. Tothom la mirava, sense entendre què pretenia, fins que la van veure posar-hi tot el que quedava del bisó al damunt Després va omplir les sàrries, i la resta la va posar en un bastidor per carregar-lo ella mateixa a l’esquena. Quan va haver acabat, per a gran sorpresa de tothom, no quedava res a la pila.

La Tulie es va quedar mirant l’Ayla i l’euga impressionada d’allò més.

—Mai no se m’hauria acudit fer servir un cavall per carregar pesos —va dir—. De fet, no se m’havia acudit fer servir un cavall per a res més que per menjar… fins ara.

En Talut va llançar terra al foc i el va remenar per apagar-lo bé. Després es va carregar l’armadura pesant a l’esquena, es va passar el sarró per l’espatlla, va agafar la llança i va emprendre el camí. La resta de caçadors el van seguir. En Jondalar, d’ençà que havia conegut els mamutois, es preguntava per què es posaven el sarró només sobre una espatlla. Ho va entendre quan s’ajustà l’armadura perquè se li adaptés còmodament i es posa el sarró a l’espatlla: així podien portar armadures ben grosses a l’esquena, «Deuen traginar grans quantitats ben sovint», va pensar.

La Whinney anava darrere de l’Ayla, amb el cap a tocar de l’espatlla de la dona. En Jondalar, guiant el Llamp pel ronsal, caminava al seu costat. En Talut es va endarrerir una mica per posar-se a la seva altura i van intercanviar algunes paraules mentre caminaven. L’Ayla copsava alguna mirada ocasional cap a l’euga i ella dels qui avançaven treballosament sota les pesades càrregues.

Al cap d’una estona, en Talut va començar a entonar una tonada rítmica en veu baixa i ben aviat hi va posar lletra al ritme dels passos:

Hus-na, dus-na, tessh-na, keesh-na.

Pec-na, sec-na, ha-na-nya.

Hus-na, dus-na, teesh-na, keesh-na.

Pec-na, sec-na, ha-na-nya!

La resta del grup s’hi va afegir, repetint les síl·labes i la tonada. Llavors, amb una ganyota maliciosa, en Talut, encara amb el mateix to i ritme, va mirar la Deegie i va canviar la lletra.

Què desitja la bonica Deegie?

Branag, Branag, vine al llit amb mi.

Cap on va la petita Deegie?

Torna a casa, però el llit és buit.

La Deegie es va ruboritzar, però va somriure, mentre tothom reia divertit. En Talut repetí la pregunta i la resta del grup en va dir la resposta i després van cantar la tornada tots plegats.

Hus-na, dus-na, tessh-na, keesh-na.

Pec-na, sec-na, ha-na-nya.

Després de repetir-ho diverses vegades, en Talut va improvisar un altre vers.

A què dedica en Wymez l’hivern?

A fer eines i a passar-s’ho bé.

A què dedica en Wymez l’estiu?

A espavilar-se per tot el que no té!

Tothom va riure, tret d’en Ranec, que va grunyir. Quan el grup va repetir el vers, en Wymez, poc expressiu com era normal, es va posar vermell. L’hàbit del fabricant d’eines d’aprofitar les assemblees d’estiu per compensar la seva vida de cèlibe durant l’hivern era ben conegut.

En Jondalar gaudia de les bromes i els acudits tant com els altres. Era ben bé la mena d’entreteniment de la seva gent. Però l’Ayla, de primer, no entenia la situació, o l’humor, sobretot quan es va adonar de la incomoditat de la Deegie. Després va veure que ho feien amb un somriure de bon humor i amb rialles, i que les pulles eren ben rebudes, Començava a entendre l’humor verbal, i la rialla era encomanadissa. Ella també havia somrigut en sentir el vers dedicat a en Wymez.

En Talut va començar un altre cop la tornada de les síl·labes mesurades quan tothom va callar. Tothom s’hi va unir, ara esperant la continuació.

Hus-na, dus-na, tessh-na, keesh-na.

Pec-na, sec-na, ha-na-nya!

En Talut va mirar l’Ayla i després, amb una ganyota refiada, va començar:

Qui vol de l’Ayla el dolç afecte?

Dos voldrien compartir-ne el llit.

Qui serà l’afortunat?

Blanc o negre, ella ha d’escollir.

L’Ayla estava complaguda de ser inclosa a la cançó, i encara que no sabia si entenia del tot el significat del vers, la feia ruboritzar que fos sobre ella. Recordant la conversa de la nit abans, va pensar que blanc i negre es devia referir a en Ranec i en Jondalar. La rialla encantada d’en Ranec confirmava la seva sospita, però el somriure tens d’en Jondalar la preocupava. Aquell darrer acudit no li havia agradat gens.

Ara va ser en Barzec qui va entonar la tornada, i fins i tot l’oïda poc entrenada de l’Ayla va detectar una qualitat fina i distintiva en el timbre i el to de la seva veu. Ell també li va fer un somriure, com avisant a qui dirigia el seu vers burlador.

Com escollirà l’Ayla un color?

El negre és especial, però el blanc també.

Com escollirà l’Ayla un amant?

Tots dos li fan peça, tots dos l’escalfarien bé.

En Barzec va fer una ullada a la Tulie mentre tothom repetia la tornada, i ella el va recompensar amb una mirada de tendresa i d’amor. En Jondalar, però, arrufava el front, incapaç de simular que li agradava el caire que havia pres la broma. No li agradava la idea de compartir l’Ayla amb ningú, i menys encara amb l’afectuós tallista.

En Ranec va entonar la tornada, i tothom s’hi va afegir.

Hus-na, dus-na, tessh-na, keesh-na.

Pec-na, sec-na, ha-na-nya!

No va mirar ningú, de primer, amb l’ànim de provocar una mica de suspens. Després va dirigir una mirada ampla i dentada a en Talut, l’instigador de la sorna, i tothom es va fregar les mans esperant que en Ranec trobés un bon filó en el causant de la vergonya dels altres.

Qui és gros i alt, i fort i savi?

La fera pèl-roja del nostre campament.

Qui maneja una eina grossa com ell?

Talut, que és amic de totes les dones!

El fornit cap del camp va esclafir a riure amb la indirecta, mentre els altres repetien el vers un cop més i entonaven la tornada. De retorn al Campament del Lleó, la cançó els marcava el ritme i la rialla els alleujava el pes de la càrrega.

La Nezzie va sortir de l’habitatge i va deixar caure la cortina al seu darrere. Va mirar a l’altra banda del riu. El sol era baix al cel de l’oest, disposat a enfonsar-se entre una filera de núvols a l’horitzó. Va mirar vessant amunt, sense saber ben bé per què. Encara no esperava que tornessin els caçadors; només feia un dia que havien marxat i el més probable és que fossin fora almenys dues nits. Alguna cosa la va fer tornar a mirar. Que es movia res allà dalt del camí que portava a les estepes?

—És en Talut! —va cridar, veient el perfil de la familiar figura retallada contra el cel. Va ficar el cap dins l’habitatge i va fer un crit—. Ja venen! En Talut i els altres, tornen! —va dir, i després va córrer vessant amunt a rebre’ls.

Tothom va sortir tot d’una de l’habitatge per anar a rebre els caçadors que tornaven. Van ajudar a descarregar les pesants armadures de les esquenes d’aquells que no tan sols havien caçat, sinó que portaven el producte dels seus esforços. Però la visió que va provocar més sorpresa va ser la de l’euga arrossegant al seu darrere una càrrega molt més gran que la que podia portar ningú. Tothom es va agombolar al seu voltant mentre l’Ayla descarregava les sàrries. Van entrar la carn i les altres parts del bisó immediatament a la casa, i formant una cadena les van anar guardant.

Quan tothom va haver entrat, l’Ayla va mirar d’acomodar els cavalls i va treure l’arnés a la Whinney i el ronsal al Llamp. Tot i que no semblaven gens afectats pel fet de dormir al ras tots sols, l’Ayla encara sentia una fiblada de preocupació cada nit quan els deixava sols i ella entrava a la llar. Sempre que el temps es mantingués més o menys agradable, no hi feia res. Una mica de fred no la preocupava, però es trobaven en una estació de canvis inesperats. I si es desfermava una gran tempesta? On es refugiarien?

Va alçar els ulls una mica amoïnada. Sobre el seu cap serpentejaven uns núvols alts i prims de colors brillants. El sol s’havia post feia molt poc i havia deixat una panòplia de colors cridaners al seu darrere. Va mirar fins que els efímera colors es van esvanir i el blau clar es va tornar gris.

Quan va entrar, l’Ayla va sentir un comentari sobre ella i el cavall just abans de córrer la cortina interior que portava a la llar de cuinar. La gent estava asseguda al voltant del foc, descansant, menjant i parlant, però la conversa es va aturar tan bon punt va entrar ella. Les mirades la incomodaven. La Nezzie li va donar un plat d’os i la conversa es va revifar. L’Ayla es va començar a servir, però es va aturar a mig fer per mirar al seu voltant. On era la carn de bisó que acabaven de portar? No n’hi havia ni rastre enlloc. S’imaginava que l’havien guardada, però on?

L’Ayla va empènyer la pesada cortina de mamut i va sortir a veure els cavalls. Un cop segura del seu benestar, va anar a buscar la Deegie i va somriure en veure-la. La Deegie li havia promès ensenyar-li com curaven i processaven les pells de bisó fresques els mamutois. En particular, l’Ayla tenia interès a veure com la tenyien de vermell, com la túnica de la Deegie. En Jondalar havia dit que el blanc era sagrat per a ell; per a l’Ayla era sagrat el vermell, perquè era sagrat per al Clan. Per a la cerimònia d’imposició de nom feien servir una pasta de mangra, de color roig ocre barrejada amb greix, greix d’ós de les cavernes, si podia ser: un tros de mangra era el primer objecte que es ficava dins d’una bossa d’amulet quan es donava a conèixer el tòtem d’una persona. Des del començament fins a la fi de la vida, el mangra de color vermell es feia servir en molts rituals, incloent el darrer, l’enterrament. La petita bossa que contenia les arrels que s’utilitzaven per fer la beguda sagrada era l’única cosa vermella que havia posseït mai l’Ayla i, juntament amb l’amulet, era el tresor més gran que tenia.

La Nezzie va sortir de l’habitatge carregada amb un gran tros de pell ple de taques, i va veure l’Ayla i la Deegie plegades.

—Oh, Deegie. Buscava algú que m’ajudés —va dir—. He pensat fer un gran estofat per a tothom. La caça dels bisons va ser tan bona que en Talut diu que hauríem de fer un banquet per festejar-ho. Pots preparar això per cuinar? He posat carbó encès al clot del costat de la llar de foc gran, i les graelles al damunt. Hi ha una bossa de gallinassa seca de mamut aquí fora per posar a les brases. Enviaré en Danug i la Latie a buscar aigua.

—Si és per a un dels teus estofats, t’ajudaria en qualsevol moment, Nezzie.

—Puc ajudar, jo? —va preguntar l’Ayla.

—I jo? —va dir en Jondalar, que acabava de pujar per parlar amb l’Ayla i havia sentit la conversa.

—Em podeu ajudar a treure el menjar a fora —va dir la Nezzie tot girant-se per entrar.

La van seguir cap a un dels arcs fets d’ullal de mamut que hi havia al llarg de les parets de dins l’habitatge. Va retirar una cortina rígida i pesada de pell de mamut, amb la doble capa de pèl vermellós per fora. Al darrere hi havia una segona cortina i, quan la van descórrer, van sentir una ratxa d’aire fred. Van ficar el cap a la penombra i van veure un gran sot que tenia les dimensions d’una habitació petita. Feia uns tres metres de fons i era gairebé ple de trossos de carn congelats i d’animals més petits.

—Un dipòsit —va dir en Jondalar tot aguantant els pesats draps mentre la Nezzie entrava—. Nosaltres també guardem la carn congelada per a l’hivern, però no tan a prop. Els nostres refugis són construïts sota les volades de la muntanya i davant d’algunes coves. Però com que allà és difícil mantenir la carn gelada, la deixem a fora.

—El Clan guarda carn congelada en estació freda en un amagatall, sota una pila de pedres —va dir l’Ayla, entenent ara què havia passat amb la carn de bisó que havien caçat.

La Nezzie i en Jondalar van posar cara de sorpresa. No se’ls havia acudit mai pensar que la gent del Clan podia guardar la carn per a l’hivern, i encara se sorprenien quan l’Ayla esmentava activitats que semblaven tan evolucionades, tan humanes. Però els comentaris d’en Jondalar sobre el lloc on vivien també havien sorprès l’Ayla. Ella creia que els Altres vivien tots a la mateixa mena d’habitatge, i no sabia que aquells caus de terra eren tan estranys per a ell com per a ella.

—Nosaltres no tenim gaires pedres a la vora per fer amagatalls —va dir en Talut amb la seva veu potent. Tots van alçar els ulls cap al gegant de barba roja que se’ls acostava. Va alliberar en Jondalar d’una de les cortines—. La Deegie m’ha dit que has decidit fer un estofat, Nezzie —va dir amb una ganyota avaluadora—. He pensat que t’ajudaré.

—Aquest home ensuma el menjar abans no es comença a coure! —va dir la Nezzie rient mentre furgava en el forat.

En Jondalar continuava interessat en aquell sistema d’emmagatzematge.

—Com es manté així de gelada, la carn? Aquí dins fa calor —va dir en Jondalar.

—A l’hivern, la terra es congela com una roca, però a l’estiu es fon prou per excavar-la. Quan construïm un habitatge, excavem prou avall per arribar a la part de la terra que sempre està congelada, i ho fem servir de rebost. Així es manté el menjar fred fins i tot a l’estiu, per bé que no sempre congelat. A la tardor, tan bon punt el temps esdevé fred a fora, la terra es comença a glaçar. Aleshores la carn es congela en els clots i nosaltres comencem a emmagatzemar-la per a l’hivern. La pell del mamut manté l’escalfor a dins i el fred a fora —va explicar en Talut—. Ben bé com el mamut quan la duu posada —va afegir amb una ganyota.

—Té, Talut, agafa això —va dir la Nezzie tot donant-li un tros de carn dur i congelat, vermellós, amb una capa espessa de greix groguenc en una banda.

—Jo agafo —es va oferir l’Ayla allargant el braç.

En Talut va agafar la mà de la Nezzie, i encara que no era pas una dona petita, aquell home poderós la va enlairar com si fos una criatura.

—Estàs freda. T’hauré d’escalfar —va dir, i li va posar els braços al voltant, la va enlairar i li va fregar el nas.

—Quiet, Talut! Deixa’m a terra! —el va renyar, tot i que li relluïa la cara de delit—. Tinc feina a fer, no és el moment…

—Quan em diguis quin serà el moment, et deixo a terra.

—Tenim visites —el va renyar, però li va posar els braços al coll i li va xiuxiuejar a l’orella.

—És una promesa! —va grunyir l’home immens deixant-la suaument, i acariciant-li les amples natges mentre la dona atordida s’estirava la roba i mirava de recuperar la circumspecció.

En Jondalar va fer un somriure a l’Ayla i li va posar el braç a la cintura.

«Ja tornen a jugar», va pensar l’Ayla. «Diuen una cosa amb paraules i una altra amb els actes». Però aquest cop havia entès l’humor i havia copsat la força de l’amor que compartien en Talut i la Nezzie. De sobte es va adonar que també s’estimaven sense fer-ho avinent, com els del Clan, dient una cosa que en volia dir una altra. Aquest nou punt de vista li va fer veure un concepte important que clarificava i resolia moltes qüestions que l’havien incomodada i li permetia entendre millor el sentit de l’humor.

—Aquest Talut! —va dir la Nezzie mirant de sonar seriosa, però amb un somriure complagut que la desmentia—. Si no tens res més a fer, em pots ajudar amb les arrels, Talut. —Després, tot dirigint-se a la dona, va afegir—: T’ensenyaré on les guardem, Ayla. Aquest any la Mare ha estat generosa, l’estació ha estat bona i n’hem collides moltes.

Van fer la volta a una plataforma de llit cap a un altre arc protegit per una cortina.

—Les arrels i la fruita es guarden més amunt —va dir en Talut tot descorrent una altra cortina per mostrar-los cistells plens a vessar de xufles, feculentes i fosques, pastanagues de color groc pàl·lid, suculentes arrels de joncs i espadanyes i altres productes dipositats a terra al voltant del marge d’un clot més fons—. Duren més si es mantenen fredes, però el gel les estova. També guardem les pells en aquests forats fins que algú es disposa a treballar-les, uns quants ossos per fer eines i una mica d’ivori per en Ranec. Diu que si es congela es manté més fresc i és més fàcil de treballar. L’ivori restant i els ossos per als focs es guarden a la sala d’entrada i als clots de fora.

—Això em recorda que volia una ròtula de mamut per a l’estofat. Sempre hi afegeix suculència i flaire —va dir la Nezzie mentre omplia un gran cove amb vegetals diversos—. I ara, on vaig posar jo aquelles flors de ceba seques?

—Sempre havia pensat que els murs de pedra eren necessaris per sobreviure a l’hivern, per protegir-se de la pitjor part dels vents i les tempestes —va dir en Jondalar amb la veu plena d’admiració—. Nosaltres construïm refugis dins les coves, contra els murs, però vosaltres no teniu coves. Ni tan sols teniu arbres per construir refugis. Ho heu fet tot amb mamuts!

—Per això la Llar del Mamut és sagrada. Cacem d’altres animals, però la nostra vida depèn dels mamuts —va dir en Talut.

—Quan vaig estar amb la Brecie al Campament del Salze, més al sud, no vaig veure estructures d’aquesta mena.

—També coneixes la Brecie? —el va interrompre en Talut.

—La Brecie i uns quants més del seu campament ens van treure de les arenes movedisses al meu germà i a mi.

—Ella i la meva germana són velles amigues —va dir en Talut—, i emparentades, pel primer home de la Tulie. Vam créixer plegats. Anomenen Campament del Salze al seu campament d’estiu, però casa seva és el Campament de l’Ant. Els habitatges d’estiu són més lleugers, no com aquest. El Campament del Lleó és un lloc d’hivern. Els del Campament del Salze van tot sovint al mar de Beran a buscar peix i marisc i sal per intercanviar. Què hi fèieu vosaltres, allà?

—En Thonolan i jo creuàvem el delta del riu de la Gran Mare. Ella ens va salvar la vida…

—Després ens hauràs d’explicar aquesta història. Tothom voldrà saber coses de la Brecie —va dir en Talut.

En Jondalar es va adonar que a totes les seves històries sortia en Thonolan. Tant si ho volia com si no, hauria de parlar del seu germà. No seria fàcil, però si volia dir res, més valia que s’hi anés acostumant.

Van travessar la Llar del Mamut, que, tret del passadís central, estava delimitada per envans d’os de mamut i cortines de cuir, com totes les altres llars. En Talut va veure el llançador d’en Jondalar.

—Va ser una bona demostració, la que ens vau fer tots dos —va dir el cap—. Aquell bisó es va aturar a l’acte.

—Pot fer molt més del que vas veure —va dir en Jondalar tot aturant-se a recollir l’instrument—. Amb això es pot enviar la llança més fort i més lluny.

—De debò? Doncs potser ens hauries de fer una demostració —va dir en Talut.

—M’agradaria, però hauríem d’anar a les estepes per veure’n l’abast exacte. Em penso que et sorprendrà —va dir en Jondalar. Després es va girar cap a l’Ayla—: Per què no portes el teu, també?

A fora, en Talut va veure que la seva germana es dirigia cap al riu i li va dir amb un crit que anaven a veure com funcionava l’instrument de llançar d’en Jondalar. Van començar a pujar el vessant i, quan van arribar a les planes obertes, se’ls havia unit la majoria del campament.

—A quina distància pots fer arribar una llança, Talut? —va preguntar en Jondalar quan van arribar a un bon punt per fer una demostració—. M’ho pots demostrar?

—Es clar, però per què?

—Perquè vull que vegis que jo la puc llançar més lluny —va dir en Jondalar.

Aquesta afirmació va ser acompanyada d’una rialla general.

—Més val que escullis algú altre per mesurar-te. Sé que ets un home gros, i probablement fort, però ningú no pot fer arribar una llança més lluny que en Talut —li va advertir en Barzec—. Per què no li ho demostres, Talut? Dóna-li una oportunitat de veure a què s’exposa. Així podrà buscar un competidor del seu nivell. Jo podria ser un bon rival, o fins i tot en Danug.

—No —va dir en Jondalar amb l’ull espurnejant. Allò estava agafant forma de competició—. Si en Talut és el millor home que teniu, només en Talut servirà. I aposto que puc arribar més lluny… només que no tinc res per apostar. De fet, amb això —va dir en Jondalar enlairant l’instrument de fusta estret i pla—, aposto que l’Ayla pot fer arribar una llança més lluny, més ràpid i amb més precisió que en Talut.

Hi va haver una remor de sorpresa entre la gent reunida en resposta a la declaració d’en Jondalar. La Tulie va fer una ullada a l’Ayla i en Jondalar. Estaven massa tranquils, massa confiats. Haurien d’adonar-se que no eren rivals per al seu germà, i dubtava que ho fossin per a ella. Ella era gairebé igual d’alta que l’home ros, i possiblement més forta, per molt avantatge que li pogués donar aquell braç llarg d’en Jondalar. Què sabien ells que no sabés ella? Va fer un pas endavant.

—Et donaré una cosa per apostar —va dir ella—. Si guanyes, et concediré el dret de demanar-me una cosa raonable i, si entra dintre dels meus poders, t’ho garantiré.

—I si perdo?

—Tu faràs el mateix.

—Tulie, estàs segura que vols apostar per una comanda futura? —va preguntar en Barzec a la seva parella amb una ganyota de preocupació.

Era perillós fer una aposta amb termes tan poc definits, i sempre requeria un pagament superior a l’habitual. No tant perquè el guanyador fes exigències excessives, cosa que s’esdevenia, sinó perquè el perdedor havia d’estar segur de deixar l’aposta saldada i que no li poguessin exigir res més. Qui sabia què li podia demanar aquell foraster desconegut?

—Una comanda futura? Sí —va contestar. Però no va dir que li semblava impossible perdre, perquè si guanyava ell, si realment feia el que deia, tindrien accés a una arma nova valuosa, i si guanyava ella, li podria demanar el que volgués—. Què hi dius, Jondalar?

La Tulie era astuta, però en Jondalar somreia. Havia fet apostes d’aquesta mena abans, i sempre afegien emoció al joc i interès als espectadors. Volia compartir el secret del seu descobriment. Volia veure com l’acceptarien, i com funcionaria en una cacera comunal. Era un pas lògic per provar la nova arma de caça. Amb una mica d’experimentació i pràctica, qualsevol podia fer-ho. Aquesta era la gràcia. Però calia temps per practicar i aprendre la nova tècnica, i exigia molt entusiasme. L’aposta ajudaria a crear-lo… i ell tindria un dret futur sobre la Tulie. No en tenia cap dubte.

—D’acord! —va dir en Jondalar.

L’Ayla observava aquell intercanvi de paraules. No entenia del tot allò de l’aposta, tret que es tractava d’una mena de competició, però sabia que amagava alguna cosa més.

—Podríem posar unes dianes per apuntar, i unes quantes marques —va dir en Barzec fent-se càrrec del concurs—. Druwez, tu i en Danug aneu a buscar uns ossos llargs per fer d’estaques.

Va somriure, mirant com els dos nois baixaven corrent el vessant. En Danug, tan semblant a en Talut, era molt més alt que l’altre noi, tot i que només tenia un any més, però en Druwez, als tretze anys, començava a presentar una constitució compacta i forta, semblant a la d’en Barzec.

En Barzec estava convençut que aquell noi, i la petita Tusie, eren de la progènie del seu esperit, com la Deegie i la Tarneg ho eren probablement de la d’en Darnev. Amb en Brinan, no n’estava segur: només feia vuit anys que havia nascut, i encara era difícil de dir. Mut podia haver escollit un altre esperit que no fos el dels dos homes de la Llar de l’Ur. S’assemblava a la Tulie, i era pèl-roig com el seu germà, però en Brinan tenia una personalitat pròpia. Com l’havia tinguda en Darnev. Barzec va sentir un nus a la gola, vívidament conscient per uns moments de l’absència de l’altre company de la seva parella. Sense en Darnev, res no era el mateix. Dos anys després, encara estava tan afligit com la Tulie.

Quan van tenir clavades les estaques d’os de mamut a la línia de llançament, rematades amb una cua vermella de guineu i una cistella d’herbes seques tenyides de colors brillants, el dia començà a adoptar un aire de celebració. Partint de cada estaca van col·locar garberes d’herba llarga lligades amb cordills a intervals regulars per fer una ampla avinguda. Els nens corrien amunt i avall d’aquella pista de llançament, aixafant l’herba i delimitant encara millor l’espai. Uns quants van portar les llances, i algú va tenir la idea d’omplir una màrfega vella amb herba i gallinassa seca de mamut per fer-la servir d’objectiu mòbil.

Durant els preparatius, que semblaven cada cop més elaborats, l’Ayla va començar a preparar l’esmorzar per a en Jondalar, en Mamut i ella. De seguida s’hi van afegir els de la Llar del Lleó per tal que la Nezzie pogués fer l’estofat. En Talut va dir que oferiria la seva beguda fermentada a l’àpat del vespre, cosa que va fer sentir tothom que era una ocasió especial, perquè només solia fer el seu bouza quan hi havia convidats i celebracions. Llavors en Ranec va anunciar que faria un plat especial, cosa que va complaure a tothom i va sorprendre l’Ayla. En Tornec i la Deegie van dir que, si es tractava d’un festival, també ells farien… alguna cosa. L’Ayla no sabia a què es referien, però la nova va ser rebuda amb més entusiasme i tot que l’especialitat d’en Ranec.

Quan van acabar d’esmorzar i ho van haver recollit tot, l’habitatge va quedar buit. L’Ayla va ser la darrera a sortir. Quan va deixar caure la cortina de l’arc exterior, va veure que ja era mig matí. Els cavalls s’havien acostat una mica, i la Whinney va moure el cap esbufegant quan la va veure. Havien deixat les llances a les estepes, però ella havia agafat la fona, amb un saquet de pedres rodones que havia seleccionat d’un llit de grava a la vora del riu. No duia cap corda al voltant de la feixuga pellissa per penjar la fona ni cap plec a la túnica per amagar els projectils. Les dues peces eren llises.

Tot el campament s’havia concentrat en la competició i gairebé tothom era al cim del vessant esperant amb ànsia. Quan es disposava a pujar, l’Ayla va veure que en Rydag esperava amb paciència que algú el veiés i el portés cap amunt, però els qui acostumaven a fer-ho —en Talut, en Danug i en Jondalar— ja eren a l’estepa.

L’Ayla va somriure i el va anar a buscar, però va tenir una idea. Es va girar i va fer un xiulet a la Whinney. L’euga i el poltre van galopar cap a ella, i semblaven tan complaguts de veure-la que l’Ayla es va adonar que no els havia dedicat gaire estona darrerament, que la gent li agafava tot el temps. Va decidir que cada matí sortiria a fer un volt amb ells, almenys mentre el temps ho permetés. Va agafar en Rydag i el va muntar dalt de l’euga perquè la Whinney el portés camí amunt.

—Agafa’t a la crinera per no caure cap enrere —li va dir.

Ell va fer que sí, es va aferrar a la gruixuda pelussera fosca que s’enlairava del clatell del cavall de color de fenc i va fer un gran sospir de felicitat.

Quan l’Ayla va arribar a la pista de llançament, la tensió era palpable. Es va adonar que, malgrat l’aire festiu, el concurs havia esdevingut un afer seriós: l’aposta el convertia en alguna cosa més que una simple demostració. Va deixar en Rydag dalt de la Whinney perquè ho pogués veure tot bé, i es va quedar al costat dels dos cavalls per mantenir-los calmats. Ara se sentien més còmodes entre la gent, però l’euga copsava la tensió i el Llamp, com sempre, percebia l’estat d’ànim de la seva mare.

Tothom esperava romancejant, i alguns provaven les llances per la pista ara ben calcigada. No s’havia decidit en quin moment començaria el concurs i, tanmateix, com si algú hagués fet un senyal, tothom va semblar copsar el moment precís per aclarir el camí i fer silenci. En Talut i en Jondalar eren dempeus entre les dues estaques de cara a la pista. La Tulie era al seu costat. Per bé que en Jondalar havia dit que estava convençut que fins i tot l’Ayla podia superar en Talut amb la llança, semblava una pretensió tan exagerada que ningú no n’havia fet cas, i la Tulie observava amb àvid interès des del costat.

Les llances d’en Talut eren més grans i més llargues que les dels altres, com si els seus músculs poderosos necessitessin un objecte amb pes i massa per actuar, però l’Ayla recordava que les llances dels homes del Clan encara eren més pesades i voluminoses, per bé que no tan llargues. També va constatar altres diferències: les llances del Clan eren fetes per clavar estocades, mentre que les dels mamutois, com les seves i les d’en Jondalar, eren fetes per ser projectades pels aires. Totes duien ploma, per bé que mentre els del Campament del Lleó semblaven preferir tres plomes a la punta de les fletxes, en Jondalar només en portava dues. Les llances que s’havia fet ella quan vivia tota sola a la vall tenien una punta esmolada, endurida amb foc, semblant a les del Clan. En Jondalar donava forma a l’os i l’afuava fins a convertir-lo en una punta que lligava a la llança. Els caçadors de mamuts semblaven preferir les fletxes amb punta de pedra foguera.

Abstreta en l’observació, va estar a punt de perdre’s el primer llançament d’en Talut, el qual, després de recular unes quantes passes, va agafar embranzida i va projectar la llança amb força. La llança va passar xiulant pel davant dels espectadors i va aterrar amb un cop sòlid, la punta gairebé clavada a terra i el pal vibrant per l’impacte. Era evident l’admiració de la gent del campament envers el seu cap. Fins i tot en Jondalar es va quedar sorprès. Esperava que el llançament d’en Talut fos llarg, però l’home gros havia superat de molt les seves expectatives. No era estrany que haguessin dubtat de les seves afirmacions.

En Jondalar va recórrer la distancia per saber els metres que havia de superar i va tornar a la línia de llançament. Amb el llançador horitzontal, va ficar la part de baix de la llança a la ranura que recorria tot l’aparell i va encaixar el forat de l’extrem de la llança dins del petit ganxo que sortia a la part del darrere del llançador. Va ficar l’índex i el polze a les llaçades de pell del davant per tal de mantenir la llança i el llançador en equilibri perfecte. Va fer una ullada a la llança vertical d’en Talut, va recular i va fer el llançament.

En el moment del llançament, l’extrem del darrere del llançador es va enlairar, afegint uns seixanta centímetres a la llargada del braç i sumant a la força del llançament aquesta extensió extra. La llança va passar xiulant i, per a sorpresa dels espectadors, va deixar enrere la llança del seu cap i va aterrar més enllà, sense clavar-se, lliscant. Amb aquell mecanisme, en Jondalar havia aconseguit duplicar la distància dels seus llançaments, tot i que no duplicava ni molt menys la distància de la llança d’en Talut, la superava de molt.

De cop i volta, abans que el campament recuperés l’alè per mesurar la diferència entre els dos llançaments, una altra llança va travessar la pista xiulant. La Tulie, sorpresa, va mirar enrere i va veure l’Ayla a la línia de llançament, amb l’instrument encara a la mà. Va girar el cap a temps per veure aterrar la llança. Per bé que no havia igualat el llançament d’en Jondalar, la dona jove havia superat el poderós llançament d’en Talut, i l’expressió de la cara de la Tulie era de pura incredulitat.