Capítol 3

L’Ayla va passar la tarda raspallant i estrijolant la Whinney amb un tros de pell flonja i el capçal espinós sec d’un escardot. Era tan relaxant per a ella com per al cavall.

En Jondalar era al seu costat passant-li l’escardot al Llamp per assuaujar els punts de coïssor mentre li pentinava l’atapeït abric d’hivern, tot i que el jove animal tenia més ganes de jugar que d’estar-se quiet. La capa de pèl càlid i flonjo del Llamp s’havia espesseït molt, i això va recordar a l’home que ben aviat tindrien el fred al damunt i que havien de pensar on passarien l’hivern. Encara no sabia segur què sentia l’Ayla envers els mamutois, però, si més no, els cavalls i la gent del campament començaven a acostumar-se els uns als altres.

L’Ayla també era conscient de l’alleujament de les tensions, però patia per saber on passarien la nit els cavalls quan ella fos dins l’habitatge. Solien compartir la cova amb ella. En Jondalar no parava de dir-li que no s’amoïnés, que els cavalls estaven avesats a la intempèrie. Finalment, l’Ayla va decidir lligar el Llamp prop de l’entrada, sabedora que la Whinney no aniria gaire lluny sense el seu poltre i que la despertaria si hi havia cap perill.

El vent va esdevenir fred en fer-se fosc i hi havia un alè de neu a l’aire quan l’Ayla i en Jondalar van entrar, però la Llar del Mamut enmig de l’habitatge semisoterrani era còmoda i s’anava escalfant a mesura que s’omplia de gent. Molts s’havien aturat a fer unes mossades de les restes fredes de l’àpat anterior: petits cacauets blancs i feculents, pastanagues silvestres, mores i talls de mamut rostit. Agafaven les verdures i la fruita amb els dits o amb un parell de país que feien servir de molls, però l’Ayla s’adonà que tots, tret de les criatures més petites, tenien un ganivet per menjar la carn. Era curiós veure com agafaven un tros gros de carn amb les dents i després en tallaven un tros petit amb el ganivet cap amunt… sense perdre el nas.

Es passaven de mà en mà uns odres marrons petits —els intestins i els estómacs impermeables de diversos animals— i tothom bevia amb gran entusiasme. En Talut li va oferir beguda a l’Ayla. Feia una olor una mica desagradable de fermentat i li va omplir la boca d’un gust lleugerament dolç, però fort i ardent Va declinar el segon oferiment. No li agradava, i tanmateix en Jondalar semblava gaudir-ne.

Tothom parlava i reia mentre anaven ocupant les plataformes o s’asseien sobre pells o màrfegues a terra. L’Ayla havia girat el cap per escoltar una conversa quan el nivell de soroll va minvar de manera notable. Es va girar i va veure el vell Mamut dempeus al costat de la llar de foc on cremava un petit foc. Quan totes les converses van cessar, i en Mamut va tenir l’atenció de tothom, va agafar una petita torxa i la va acostar a les flames fins que es va encendre. En el silenci expectant va portar la flama a una petita llàntia de pedra que era en un nínxol a la paret del darrere. El ble de liquen sec espetegà en el greix de mamut i després s’afermà tot revelant una petita escultura d’ivori d’una dona ampla i ben dotada darrere la llàntia.

L’Ayla va sentir un formigueig, com si reconegués la imatge, tot i que no n’havia vist mai cap d’igual. «Deu ser allò que en Jondalar anomena una donii», va pensar. «Diu que allotja l’Esperit de la Gran Mare Terra. O potser una part. Sembla massa petita perquè hi càpiga tot. Però, de fet, com és de gran, l’esperit?».

Es va posar a pensar en una altra cerimònia, de l’època en què li havien donat la pedra negra que duia penjada a la bossa d’amulets al voltant del coll. El petit grumoll de diòxid de manganès negre posseïa un bocí de l’esperit de cada persona del Clan en general, no tan sols del seu clan. Li havien donat la pedra quan la van fer remeiera, i ella havia donat a canvi una part del seu propi esperit, de manera que si salvava la vida d’una persona, aquesta persona no incorria en l’obligació d’oferir-li res de la mateixa mena i valor a canvi, ja ho havia fet ella.

Encara es preocupava quan recordava que, després de ser condemnada a mort, no havia tornat els esperits. En Creb els havia tret de l’Iza quan la vella remeiera va morir per tal que no marxessin amb ella al món de l’esperit, però ningú no els havia tret encara de l’Ayla. Si ella tenia un bocí de l’esperit de cada membre del Clan, els hauria afectat també la maledicció de mort d’en Broud?

«Sóc morta?» es va preguntar, com havia fet tantes vegades. No ho creia. Havia après que el poder de la maledicció de mort era en la fe, i que quan la gent que estimaves ja no reconeixia la teva existència, i no tenies cap lloc on anar, no et feia res morir. Però, per què no havia mort ella? Què li havia impedit de claudicar? I més important encara, què s’esdevindria en el Clan quan morís de debò? La seva mort podria afectar els qui estimava? Potser a tot el Clan? El pes de la responsabilitat feia feixuga la petita bossa de pell, com si el destí de tot el Clan pengés del seu coll.

Un so rítmic va interrompre les cabòries de l’Ayla. Amb un tros de banya en forma de martell, en Mamut copejava un crani de mamut amb línies geomètriques i símbols pintats. L’Ayla creia detectar alguna cosa més enllà del ritme, i mirava i escoltava amb atenció. La cavitat buida intensificava el so amb riques vibracions, però era alguna cosa més que la simple ressonància de l’instrument Quan el vell xaman copejava les diferents àrees marcades en el tambor d’os, el to i l’afinació canviaven amb variacions tan complexes i subtils que era com si estigués traient paraules del tambor i fes parlar el vell crani de mamut.

Amb una veu baixa i profunda, el vell va començar a entonar un cant en tons menors perfectament modulats. Mentre el tambor i la veu s’entrellaçaven en una complicada pauta de so s’hi van anar unint altres veus d’aquí i d’allà de la sala seguint el to establert, però amb variacions independents. El ritme del tambor era acompanyat per un so similar en tota la sala. L’Ayla va alçar els ulls i va veure que la Deegie tocava un altre tambor de crani. Llavors en Tornec va començar a picar amb un martell de banya en un altre os de mamut, una clavícula amb línies espaiades amb regularitat i xebrons pintats de vermell. Les profundes ressonàncies tonals dels tambors de crani, i els tons més alts de l’escàpula, omplien l’habitatge d’un bell so encisador. El cos de l’Ayla bategava seguint el compàs; els altres movien el cos al ritme del so. La música va acabar de cop.

El silenci era ple d’expectació, però el van deixar morir tot sol. No es tractava d’una cerimònia formal, era només una reunió informal del campament per passar una vetllada agradable en companyia, fent allò que la gent feia millor: parlar.

La Tulie va començar anunciant que s’havia arribat a un acord, i que les núpcies de la Deegie i en Branag es formalitzarien l’estiu següent. Es van sentir paraules d’aprovació i de felicitació, tot i que tothom ho esperava. La jove parella irradiava felicitat. Llavors en Talut va dir a en Wymez que els informés de la seva missió comercial, i van saber que es tractava d’intercanvis de sal, d’ambre i de pedra foguera. Uns quants van fer preguntes o comentaris. En Jondalar escoltava amb interès, però l’Ayla no ho entenia i va decidir que li ho preguntaria més tard. Després d’això, en Talut va preguntar sobre els progressos d’en Danug, per a incomoditat del jove.

—Té talent i mà d’expert. Uns anys més d’experiència, i serà un gran pedraire. Els va saber molt greu que marxés. N’ha aprés molt, i ha valgut la pena l’any que ha estat lluny «va informar en Wymez.

Es van sentir més paraules d’aprovació del grup. Llavors hi va haver un descans omplert amb petites converses privades, fins que en Talut es va dirigir cap a en Jondalar, cosa que va provocar crits d’excitació.

—Digues, home dels Zelandoniis, com has arribat a trobar-te assegut en el Campament del Lleó dels Mamutois?

En Jondalar va fer un glop d’un dels petits odres de beguda fermentada, va mirar les cares expectants del seu voltant i després va fer un somriure a l’Ayla. Ella, una mica sorpresa, es va adonar que no era el primer cop que ho feia, i que mirava d’imposar un ritme i un to per explicar la seva història. Es va disposar a escoltar.

—És una llarga història —va començar. Tothom va assentir; era ben bé el que volien—. La meva gent viu molt lluny d’aquí, molt lluny cap a l’oest, més enllà de la font del riu de la Gran Mare que aboca al mar de Beran. Vivim a la vora del riu, també, com vosaltres, però el nostre riu desemboca a les grans aigües de l’oest.

»Els Zelandoniis són un poble gran. Com vosaltres, som Fills de la Terra; a aquella que vosaltres anomeneu Mut, nosaltres li diem Doni, però continua sent la Gran Mare Terra. Cacem i comerciem, í de vegades fem llargs viatges. El meu germà i jo vam decidir fer-ne un d’aquests. —Per un moment, en Jondalar va tancar els ulls i va arrufar el front de sofriment—. En Thonolan… el meu germà… era un home rialler i li encantava l’aventura. Era un favorit de la Mare.

El dolor era real. Tothom sabia que la seva veu no era impostada per fer més emocionant la historia. Abans que ho digués, ja n’havien endevinat la causa. Ells també tenien un dit que deia que la Mare s’enduia aviat els favorits. En Jondalar no havia previst manifestar els seus sentiments d’aquella manera. El pesar l’havia agafat per sorpresa, i el va deixar prou torbat. Però una pèrdua així era universalment comprensible i la seva manifestació sincera va provocar la simpatia dels oients i va fer que sentissin per ell un afecte que anava més enllà de la simple curiositat i de la cortesia que normalment dispensaven als estranys que no eren amenaçadors.

Va fer un sospir i va mirar de reprendre el fil de la història.

—Al començament el viatge era d’en Thonolan. Jo vaig planejar acompanyar-lo només un tros, només fins a casa d’uns parents, però després vaig decidir continuar amb ell. Vam creuar una petita glacera, que és l’origen del Danubi —el riu de la Gran Mare— i vam decidir seguir-lo fins a la fi. Ningú no creia que ho poguéssim fer, i no sé segur si ho vam arribar a fer, però vam continuar caminant, creuant molts afluents i coneixent molta gent.

»Un cop, durant el primer estiu, ens vam aturar a caçar i, quan estàvem assecant la carn, ens vam trobar envoltats d’homes que ens apuntaven amb llances…

En Jondalar havia trobat el ritme novament i tenia tot el campament captivat escoltant l’aventura. Era un bon orador, amb certa tendència a allargar la intriga. Hi havia assentiments, murmuris d’aprovació i paraules d’encoratjament, i tot sovint crits d’excitació. «La gent que parla amb paraules no calla ni quan escolta», pensava l’Ayla.

Ella estava tan fascinada com els altres, però es va distreure un moment mirant les cares dels qui escoltaven. Els adults tenien nens a les faldes, i les criatures més grans eren assegudes plegades escrutant el carismàtic estrany amb ulls resplendents. En Danug, en particular, semblava captivat. Estava inclinat cap endavant, amb l’atenció arravatada.

—En Thonolan va entrar a la gorja pensant que no hi havia perill perquè la lleona havia sortit. Llavors vam sentir el rugit d’un lleó…

—I què va passar? —va preguntar en Danug.

—L’Ayla us haurà d’explicar la resta. Jo no recordo res després d’allò.

Tots els ulls es van girar cap a ella. L’Ayla estava com estabornida. No s’ho esperava; mai no havia parlat davant de tanta gent. En Jondalar li somreia. Se li havia acudit de sobte que la millor manera d’acostumar-la a parlar era que ho fes. No seria la darrera vegada que hauria d’explicar alguna experiència, i amb el seu domini sobre els cavalls encara fresc a la ment de tothom, la història del lleó seria més creïble. Era una història emocionant, ell ho sabia, i aprofundiria el seu misteri… i potser, si els deixava satisfets, no caldria que parles dels seus antecedents.

—Què va passar, Ayla? —va preguntar en Danug, engrescat amb la història.

La Rugie havia rebut el seu germà gran, que havia estat tant temps a fora, amb timidesa i renitència, però en recordar temps passats en què seien a escoltar histories, va decidir pujar-hi a la falda en aquell moment Ell la va acollir amb un somriure i una abraçada distrets, sense deixar de mirar l’Ayla.

L’Ayla va veure totes les cares que l’observaven i va mirar de parlar, però notava la suor dels palmells i tenia la boca seca.

—Sí, què va passar? —va repetir la Latie. Era asseguda al costat d’en Danug, amb en Rydag a la falda.

Els ulls marrons i enormes del noi eren plens d’excitació. Va obrir la boca per preguntar, també, però ningú no va entendre el so que feia… tret de l’Ayla. No la paraula en si, sinó la intenció. Havia sentit sons similars abans, fins i tot havia aprés a fer-los. Els del Clan no eren muts, però tenien una capacitat d’articulació limitada. Havien desenvolupat un llenguatge de signes ric i complet per comunicar-se, i feien servir les paraules per emfasitzar. Sabia que el nen li demanava que continués la història, i que per a ell les paraules tenien aquell significat. L’Ayla va somriure, i va parlar dirigint-se a ell.

—Jo sóc amb la Whinney —va començar l’Ayla.

La seva manera de dir el nom de l’euga sempre havia estat una imitació del renill suau d’un cavall. Els oients no van pensar que deia el nom de l’animal, sinó que era un meravellós embelliment de la història. Van somriure i la van animar a continuar amb paraules d’aprovació.

—Aviat tindrà un cavall petit. Molt gros —va dir l’Ayla tot posant-se les mans davant la panxa per indicar que l’euga estava molt avançada. Hi va haver somriures de comprensió—. Sortim cada dia, a la Whinney agrada. No gaire lluny, no gaire ràpid. Sempre a l’est, fàcil anar a l’est. Massa fàcil, res de nou. Un dia, anem cap a oest, no est. Per veure lloc nou —va continuar l’Ayla tot dirigint-se a en Rydag.

En Jondalar li havia ensenyat el mamutoi, com també les altres llengües que sabia, però no el parlava amb tanta fluïdesa com l’idioma propi d’ell, el primer que havia aprés. La seva manera de parlar era estranya, amb una diferència difícil d’explicar, i s’escarrassava per trobar les paraules, intimidada. Però pensant en el noi que no es podia fer entendre en absolut, es veia obligada a intentar-ho. Perquè ell li ho havia demanat.

—Sento lleó.

No sabia ben bé per què ho havia fet. Potser per la mirada d’expectació de la cara d’en Rydag, o per la manera en què va girar el cap per escoltar, o per instint, però després de la paraula «lleó» va fer una imitació perfecta del rugit amenaçador d’un lleó. Es van sentir esbufecs de temor, després rialletes contingudes, després paraules somrients d’aprovació de tot el grup reunit. L’Ayla tenia una capacitat misteriosa per imitar els sons dels animals. Afegia una emoció inesperada a la seva història. En Jondalar també assentia i somreia aprovador.

—Sento cridar home. —Va mirar en Jondalar i els seus ulls es van omplir de pesar—. M’aturo, què faig? La Whinney té pollí a dins. —Va fer un petit esgarip de poltre i va tenir com a recompensa el somriure resplendent de la Latie—. Pateixo per cavall, però home crida. Sento lleó un altre cop. Escolto. —S’ho va manegar per fer sonar juganer el rugit del lleó—. És el Bebè. Llavors entro a gorja. Sé que el cavall no serà ferit.

L’Ayla va veure mirades de perplexitat. El nom que havia dit no els era familiar, tot i que en Rydag l’hauria pogut saber en circumstàncies diferents. Ella li havia dit a en Jondalar que era la paraula del Clan per a un infant.

—Bebè és lleó —va dir, mirant d’explicar-se—. El Bebè és lleó jo conec, el Bebè és… com fill. Entro a la gorja, faig fugir lleó. Trobo home mort. Un altre home, en Jondalar, molt malferit. La Whinney ens porta de retorn a vall.

—Ja! —va exclamar una veu irònica. L’Ayla va alçar els ulls i va veure que era en Frebec, l’home que abans discutia amb la vella—. Mires de dir-nos que li vas dir a un lleó que s’allunyés d’un home ferit?

—No qualsevol lleó. El Bebè —va dir l’Ayla.

—Què vol dir… això?

—Bebè és paraula del Clan. Vol dir nadó, infant. Nom que vaig posar a lleó quan vivia amb mi. Bebè és lleó que conec. Cavall coneix, també. Cap por.

L’Ayla estava inquieta, alguna cosa fallava, però no sabia ben bé què.

—Vivies amb un lleó? No m’ho crec —va dir ell sorneguer.

—No t’ho creus? —va dir en Jondalar, empipat, Aquell home gosava acusar l’Ayla de mentir, i ell sabia massa bé que la historia era certa—. L’Ayla no menteix —va dir tot aixecant-se per descordar-se la corretja que portava al voltant de la cintura dels pantalons de pell. Es va abaixar un camal i els va ensenyar les cicatrius vermelles de l’engonal i la cuixa—. Aquell lleó em va atacar, i l’Ayla no només el va allunyar de mi, sinó que és una remeiera amb grans habilitats. Jo hauria seguit el meu germà a l’altre món sense ella. I us diré una cosa més: la vaig veure muntar aquell lleó, igual que munta l’euga. M’acusaràs a mi de mentider, també?

—Cap hoste del Campament del Lleó és titllat de mentider —va dir la Tulie esguardant en Frebec amb ràbia i mirant de prevenir una escena que podia ser desagradable—. Em penso que és evident que vas ser malferit, i sens dubte hem vist la dona… l’Ayla… muntar el cavall. No veig cap raó per dubtar de tu o d’ella.

Hi va haver un silenci tens. L’Ayla mirava una cara i l’altra confusa. La paraula «mentider» no li era familiar, i no entenia per què en Frebec deia que no la creia. L’Ayla havia viscut de petita amb gent que es comunicava amb moviments. A part dels gestos amb la mà, el llenguatge del Clan incloïa postures i expressions que precisaven el sentit i el matisaven. Era impossible mentir amb eficàcia amb tot el cos. El màxim que podia fer una persona del Clan era estar-se d’esmentar una cosa, i per bé que els altres se n’adonaven, ho permetien per mantenir la intimitat. L’Ayla no havia après mai a mentir.

Però sabia que alguna cosa no funcionava. Podia llegir la ràbia i l’hostilitat que acabaven de brollar, ben bé com si haguessin estat expressades a crits. També sabia que s’esforçaven per no fer-ho. En Talut va veure que l’Ayla mirava l’home de pell fosca i desviava els ulls i, en mirar en Ranec, se li va acudir una idea per alleujar les tensions i tornar a la historia.

—Ha estat una bona historia, Jondalar —va dir en Talut tot fent una mirada enrabiada a en Frebec—. Sempre és emocionant això dels viatges llargs. T’agradaria sentir la historia d’un altre viatge?

—Sí, i tant.

Van aparèixer somriures a les cares mentre tothom es relaxava. Aquella era una de les històries favorites del grup, i no tenien oportunitat de compartir-la gaire sovint amb gent que no l’hagués sentida abans.

—És la història d’en Ranec… —va començar en Talut.

L’Ayla va mirar en Ranec amb expectació.

—M’agradaria saber com home amb pell bruna viu al Campament del Lleó —va dir.

En Ranec li va somriure, però es va girar cap a l’home de la seva llar.

—És la meva història, però l’expliques tu, Wymez —va dir.

En Jondalar tornava a ser assegut, no del tot segur que li agradés el gir que havia pres la conversa —o potser l’interès de l’Ayla per en Ranec—, tot i que era millor que l’hostilitat gairebé oberta, i ell també hi estava interessat.

En Wymez es va reclinar a la cadira, va fer un senyal d’assentiment a l’Ayla i després, fent un somriure a en Jondalar, va començar.

—Tenim alguna cosa més en comú que l’afecció per la pedra, jove. Jo també vaig fer un llarg viatge a la joventut. Vaig anar cap al sud, primer rumb a l’est, més enllà del mar de Beran, fins a les ribes d’un mar molt més gran que era molt més al sud. Aquest mar del Sud té molts noms, perquè a les ribes hi viu molta gent. Vaig viatjar per l’extrem oriental i vaig girar a l’oest per les terres farcides de molts boscos de la costa del sud, molt més càlides i més plujoses que aquí.

»No intentaré dir-vos tot allò que em va esdevenir. Ho deixaré per a una altra ocasió. Us explicaré la història d’en Ranec. Quan viatjava cap a l’oest, vaig trobar molta gent i vaig sojornar amb alguns pobles i en vaig aprendre els costums, però sempre m’agafava el desfici de tornar a viatjar. Volia veure fins on podia arribar en direcció oest.

»Després de molts anys vaig arribar a un lloc, em penso que no gaire lluny de les grans aigües, Jondalar, però a l’altra banda dels petits estrets on s’ajunta el mar del Sud. Allí vaig trobar gent amb una pell tan fosca que semblava negra, i hi vaig conèixer una dona, una dona que em va atraure. Potser de primer va ser la diferència… la roba exòtica, el color, la fosca resplendor dels ulls. El seu somriure era imposant… i la manera de ballar, i la manera de moure’s… era la dona més excitant que havia conegut mai.

En Wymez parlava d’una manera directa, monòtona, però la història era tan captivadora que no hi calia dramatisme. Tanmateix, el capteniment de l’home rabassut i força reservat va canviar de manera perceptible quan va esmentar la dona.

—Quan ella va accedir a unir-se a mi, vaig decidir quedar-me amb ella. Sempre havia tingut interès a treballar la pedra, des de petit, i vaig aprendre la seva manera de fer puntes de llança, rebaixant les dues bandes de la pedra, m’entens, oi? —va dir dirigint-se a en Jondalar.

—Sí, de manera bifacial, com per fer una destral.

—Però aquestes puntes no eren tan gruixudes i rudes. Tenien una bona tècnica. Jo també els vaig ensenyar algunes coses a ells, i no em sabia cap greu acceptar els seus costums, sobretot quan la Mare va beneir la meva dona amb un fill, un noi. Em va dir que n’escollís jo el nom, com era el costum. Li vaig posar Ranec.

«Això ho explica tot», va pensar l’Ayla. «La seva mare era de pell fosca».

—Per què vas tornar? —va preguntar en Jondalar.

—Uns anys després del naixement d’en Ranec van començar els contratemps. La gent de pell fosca amb qui vivia havien arribat allà procedents de més al sud, i hi havia gent als campaments veïns que no volia compartir els terrenys de caça. Els costums eren diferents. Quan ja els tenia gairebé convençuts de reunir-se i parlar-ne, uns quants fanàtics de cada bàndol van decidir lluitar en comptes de parlar. Una mort en va provocar una altra per revenja, i a la fi, van començar els atacs als campaments.

»Vam posar bones defenses, però ells eren més. La lluita va durar força temps, i no paraven de matar-nos, l’un rere l’altre. Al cap d’un temps, la presència d’una persona de pell clara començava a provocar temor i odi. Encara que jo era un d’ells, van començat a malfiar-se de mi, i fins i tot d’en Ranec. La seva pell era més clara que la dels altres, i les seves faccions tenien un aire diferent. En vaig parlar amb la mare d’en Ranec i vam decidir marxar. Era molt trist haver de deixar la família i molts amics, però no era segur quedar-se. Alguns dels més fanàtics fins i tot van intentar impedir que marxéssim, però amb l’ajut d’altres, una nit vam fugir.

»Vam viatjar cap al nord, cap als estrets. Jo coneixia una gent que hi vivia i que feia petites barques per creuar les aigües obertes. Ens havien avisat que no era l’estació escaient, que, amb les millors condicions, era una travessia difícil. Però em va semblar que havíem de marxar, i vam decidir córrer el risc. Va ser un error.

»La barca va bolcar. Només en Ranec i jo vam arribar a port, i un farcell amb les coses d’ella —va continuar amb una veu dominada. Va fer una pausa abans de continuar el relat—. Encara érem lluny de casa, i vam trigar molt, però a la fi vam arribar, durant una assemblea d’estiu.

—Quant temps vau ser fora? —va preguntar en Jondalar.

—Deu anys —va dir en Wymez, i després va somriure—. Vam provocar una bona commoció. Ningú no esperava tornar-me a veure, i menys amb en Ranec. La Nezzie ni tan sols em va reconèixer, però és que quan vaig marxar, la meva germana petita era una nena. Ella i en Talut acabaven de celebrar les seves núpcies i estaven muntant el Campament del Lleó amb la Tulie, els dos homes d’ella, i les criatures. Em van convidar a unir-m’hi. La Nezzie va adoptar en Ranec, tot i que encara és el fill de la meva llar, i se’n va ocupar com si fos seu, fins i tot després de néixer en Danug.

Quan va callar, van trigar un moment a saber que havia acabat. Tothom volia sentir més coses. Tot i que la majoria havien sentit moltes vegades les seves aventures, sempre semblava tenir històries noves o nous punts de vista per a les velles històries.

—Em penso que la Nezzie, si pogués, seria la mare de tothom —va dir la Tulie tot recordant el temps del seu retorn—. En aquell temps jo donava de mamar a la Deegie, i la Nezzie no es cansava mai de jugar amb ella.

—Per a mi és més que una mare! —va dir en Talut amb una ganyota juganera tot donant-li un cop a l’ample cul. Havia anat a buscar un altre odre ple del potent beuratge, i el va passar després de fer-ne un glop.

—Talut! És clar que seré més que una mare per a tu —va dir la Nezzie, mirant de sonar empipada però sufocant un somriure.

—M’ho promets? —va contestar ell.

—Ja saps què volia dir, Talut —va dir la Tulie, deixant de banda les insinuacions prou obvies entre el seu germà i la seva dona—. Ni tan sols va poder deixar estar en Rydag. Era tan malaltís que potser hauria estat millor per a ell.

L’Ayla va girar els ulls cap al nen. El comentari de la Tulie l’havia molestat. No ho havia dit amb la intenció de fer-li mal, però l’Ayla sabia que no li agradava que es parlés d’ell com si no fos present. Tanmateix, no podia fer-hi res. Com que no podia dir-li a la Tulie què sentia, ella assumia que, si no podia parlar, tampoc no devia sentir res.

L’Ayla volia fer preguntes sobre la història del nen, però li semblava massa agosarat. En Jondalar ho va fer per ella, però també per satisfer la seva curiositat.

—Nezzie, per què no ens parles d’en Rydag? Em penso que l’Ayla hi està especialment interessada… i jo també.

La Nezzie es va inclinar cap endavant, va agafar el nen de la falda de la Latie i se’l va posar a sobre mentre pensava què dir.

—Havíem sortit a caçar megaceronts, ja sabeu, aquell cérvol gegant amb grans banyes —va començar—, i teníem pensat de construir un redol per tancar-los: és la millor manera de caçar els animals de banyes grosses. Quan vaig descobrir la dona que s’amagava a la vora del campament de caça, ho vaig trobar molt estrany És estrany veure dones dels caps plans, i més soles.

L’Ayla inclinava el cap, escoltant amb atenció.

—No va fugir corrent quan va veure que la mirava, però sí quan vaig mirar d’acostar-m’hi. Aleshores vaig veure que estava prenyada. Vaig pensar que potser tenia gana, i vaig deixar una mica de menjar a la vora del seu amagatall. Al matí no hi quedava res, i en vaig deixar una mica més abans d’aixecar el campament.

»L’endemà em va semblar veure-la unes quantes vegades, però no n’estava segura. Però a la nit, quan em trobava donant de mamar a la Rugie a la vora del foc, la vaig tornar a veure. Em vaig aixecar i vaig mirar d’acostar-m’hi. Va arrencar a córrer un altre cop, però es veia que es movia amb dificultat i vaig pensar que devia anar de part. No sabia què fer. La volia ajudar, però ella no parava de córrer, i s’estava fent fosc. Ho vaig dir a en Talut, i ell va reunir unes quantes persones per anar a buscar-la.

—Això també va ser estrany —va dir en Talut, afegint la seva part a la història de la Nezzie—. Jo pensava que hauríem de fer un cercle per atrapar-la, però quan li vaig dir amb un crit que s’aturés, es va aturar i va seure a terra. No semblava tenir-me gens de por i, quan li vaig fer senyes que s’acostés, es va aixecar i em va seguir, com si sabés què havia de fer i comprengués que jo no li faria mal.

—No entenc com podia caminar, patia tant… —va continuar la Nezzie—. Va entendre de seguida que jo la volia ajudar, però jo no sabia si li serviria de gaire. No veia gens clar que visqués prou per parir el nadó. Tanmateix, no va fer un sol crit. El seu fill va néixer a l’alba. Em va sorprendre veure que era un nen d’esperits mixtos. Tot i ser tan petit, ja se li veia que era diferent.

»La dona estava tan feble que vaig pensar que si li ensenyava el fill, delerosa de veure’l com semblava, li donaria un motiu per viure. Però suposo que estava molt malament, que havia perdut massa sang. Va ser com si claudiqués: va morir abans que sortís el sol.

»Tothom em va dir que deixés morir el nen amb la mare, però jo estava criant la Rugie de totes maneres, i tenia molta llet. No em costava pas gaire posar-me’l al pit —va dir tot fent-li una abraçada protectora—. Ja sé que és feble. Potser l’hauria d’haver deixat, però us asseguro que no podria estimar-lo més si fos meu. I no em sap cap greu haver-me’l quedat.

En Rydag va mirar la Nezzie amb els ulls marrons enormes espurnejant i després li va posar els braços al coll i va recolzar el cap sobre el seu pit. La Nezzie el va abraçar i el va bressolar.

—Hi ha gent que diu que és un animal perquè no sap parlar, però jo sé que ho entén tot I no és cap «abominació», tampoc —va afegir, amb una mirada de ràbia a en Frebec—. Només la Mare sap per què els esperits que el van fer eren mixtos.

L’Ayla lluitava per contenir les llàgrimes. No sabia com reaccionaria aquella gent davant les llàgrimes; els seus ulls llagrimosos sempre havien molestat la gent del Clan. Mirant la dona i el nen, se sentia aclaparada pels records. Es moria de ganes d’abraçar el seu fill, i tornava a plorar per l’Iza, que l’havia acollida i li havia fet de mare tot i que era tan diferent dels membres del Clan com en Rydag dels del Campament del Lleó. Però, sobretot, desitjava trobar una manera de dir-li a la Nezzie que se sentia commoguda i agraïda en nom d’en Rydag… i d’ella mateixa. L’Ayla pensava, de manera inexplicable, que si aconseguia dir res a la Nezzie seria com tornar a pagar el seu deute amb l’Iza.

—Nezzie, ell sap —va dir l’Ayla amb suavitat—. No és animal ni cap pla. És nen del Clan, i nen dels Altres.

—Ja sé que no és un animal, Ayla —va dir la Nezzie—, però què és el Clan?

—Gent com mare d’en Rydag. Tu dius caps plans, ells diuen Clan —va explicar l’Ayla.

—Què vol dir que «es diuen Clan»? Si no poden parlar… —va intervenir la Tulie.

—No diuen gaires paraules. Però parlen. Parlen amb mans.

—Com ho saps? —va preguntar en Frebec—. Com és que ets tan llesta?

En Jondalar va inspirar aire i el va aguantar en espera de la resposta.

—Jo vivia amb Clan. Parlava com ells. No amb paraules, fins que ve en Jondalar —va dir l’Ayla—. El Clan era meva gent.

Es va fer un silenci d’astorament mentre les paraules anaven prenent significat.

—Vols dir que vivies amb els caps plans? Vivies amb aquells animals bruts? —va exclamar en Frebec amb desgrat tot fent un salt per allunyar-se’n—. No m’estranya que no sàpiga parlar. Si vivia amb ells, és tan infame com ells. Res més que animals, tots ells, inclosa aquesta perversió mixta teva, Nezzie.

Hi va haver gran enrenou al campament. Encara que potser alguns hi estaven d’acord, en Frebec havia anat massa lluny. Havia sobrepassat els límits de la cortesia que es deu als visitants, i fins i tot havia insultat la parella del cap. Però feia molt temps que el recava de pertànyer al campament que havia acceptat aquella «abominació dels esperits mixtos» i encara el rosegaven les pulles de la mare de la Fralie a l’últim assalt de la seva llarga batalla. Volia descarregar la seva irritació sobre algú.

En Talut va sortir en defensa de la Nezzie i de l’Ayla, i la Tulie es va afanyar a defensar l’honor del campament. La Crozie, amb un somriure maliciós, va arengar en Frebec i va intimidar la Fralie alhora, mentre els altres expressaven les seves opinions en veu alta. L’Ayla mirava les cares de l’un i de l’altre i frisava per posar-se les mans a les orelles i eliminar el soroll.

De cop i volta en Talut va demanar silenci amb un crit, prou alt per fer callar tothom tot d’una. Es va sentir el tambor d’en Mamut i va tenir un efecte apaivagador.

—Em penso que abans que ningú altre digui res, hauríem d’escoltar l’Ayla —va dir en Talut quan el tambor va parar.

Tothom es va inclinar cap endavant amb posat d’atenció, més que delerosos d’escoltar per esbrinar el que fos d’aquella dona misteriosa. L’Ayla no estava segura de voler dir res més a aquell grup de gent sorollosa i ruda, però li va semblar que no tenia opció. Llavors, enlairant una mica la barbeta, va pensar que, si volien sentir-ho, els ho diria, però que estava disposada a marxar l’endemà al matí.

—No… no recordo vida de petita —va començar l’Ayla—, només terratrèmol, i lleó de les cavernes que feia talls a cama. L’Iza diu que em troba al riu… com dic, Mamut? No desperta?

—Inconscient.

—L’Iza em troba al riu inconscient. Jo tenia edat d’en Rydag, una mica més petita. Potser cinc anys. Tinc ferida a cama d’urpa de lleó. L’Iza és… remeiera. Cura cama. En Creb… en Creb és mog-ur… com Mamut… home sagrat… coneix món d’esperit. En Creb m’ensenya de parlar com Clan. L’Iza i en Creb… tot Clan… s’ocupa de mi. Jo no sóc Clan però s’ocupen de mi.

L’Ayla s’esforçava per recordar tot el que li havia ensenyat en Jondalar d’aquell idioma. No li havia agradat gens el comentari d’en Frebec sobre la seva manera de parlar, ni sobre res. Va fer una ullada a en Jondalar. Tenia la cella arrufada, com si tingués por del que ella diria. Ella no sabia ben bé la raó de la preocupació, però potser no calia esmentar-ho tot.

—Visc amb el Clan, però marxo… per trobar els Altres com jo. Sóc… —Va callar per pensar quina era la paraula correcta—. Catorze anys, llavors. L’Iza diu que els Altres viuen al nord. Camino molt temps, no trobo ningú. Després trobo vall i em quedo per preparar hivern. Mato cavalls per menjar i després veig cavall petit, nadó. No tinc cap poble. Cavall jove és com nadó. Me n’ocupo. Més tard trobo lleó jove, ferit. També agafo, però es fa gran, se’n va, troba parella. Visc a vall tres anys, tota sola. Llavors arriba en Jondalar.

L’Ayla va callar. Ningú no va dir res. La seva explicació, feta amb tanta simplicitat, sense embelliments, només podia ser certa. Tanmateix, costava de creure. Plantejava més preguntes que no pas en responia. Podia ser veritat que hagués estat acollida i criada pels caps plans? Podien realment parlar, o si més no comunicar-se? Podien realment ser tan humans? I ella què? Si havia viscut amb ells, era humana?

En el silenci que va seguir, l’Ayla va mirar la Nezzie i el noi, i va recordar un incident dels primers dies que va viure al Clan. En Creb li havia ensenyat a comunicar-se amb la mà, però hi havia un gest que havia aprés ella tota sola. Era un senyal que s’ensenyava tot sovint als nadons, i ells sempre l’usaven amb les dones que s’ocupaven d’ells. En aquell moment va recordar el que havia sentit l’Iza quan li va veure fer aquest senyal per primer cop.

—Et vull ensenyar paraula. Una paraula per dir amb mans —va dir l’Ayla inclinant-se cap endavant i dirigint-se a en Rydag.

Ell es va incorporar amb una espurna d’interès i d’excitació als ulls. Havia entès, com sempre, totes les paraules que havien estat dites, i la conversa sobre els senyals amb les mans li havia causat una vaga commoció. Mentre tothom els observava, l’Ayla va fer un gest, un moviment resolut amb les mans. Ell va intentar imitar-la i va arrufar les celles desconcertat. De sobte, d’algun lloc molt profund del cervell li va arribar la comprensió, i se li va reflectir a la cara. Va corregir el gest mentre l’Ayla somreia i assentia amb el cap. Llavors es va girar cap a la Nezzie i va tornar a fer el gest. La Nezzie va mirar l’Ayla.

—Diu «mare» —va explicar l’Ayla.

—Mare? —va dir la Nezzie. Va tancar els ulls per contenir les llàgrimes mentre abraçava el nen que havia estimat d’ençà que va néixer—. Talut, que ho has vist? En Rydag m’acaba de dir mare. No havia cregut mai que veuria el dia que en Rydag em digués «mare».