Un favor enorme per a la Connie Clarke

La propietat dels Gurney estava situada en un pas d’una serra al final d’un camí rural als afores d’un poble de les Catskill anomenat Walnut Crossing. La vella casa de pagès estava construïda a l’elevació meridional de la serra. Un prat d’herba alta la separava d’un gran graner vermell i d’un estany fondo encerclat d’herba gatera i salzes, amb un bosc de bedolls, aurons i cirerers negres darrere. Al nord, un altre prat pujava per la serra cap a una pineda i una filera de petites pedreres de gres abandonades que s’obrien cap a l’altra vall.

El temps havia experimentat el canvi de cara espectacular que era molt més habitual a les muntanyes Catskill que a Nova York, d’on havien vingut en Dave i la Madeleine. El cel s’havia tornat com una manta pissarrosa i borrosa sobre els turons i la temperatura semblava haver baixat almenys deu graus en deu minuts.

Començava a caure una aiguaneu finíssima. En Gurney va tancar les portes vidrieres. Mentre les ajustava per passar el pestell, va sentir una fiblada de dolor al costat dret de l’estómac. Al cap d’un moment, una altra. Hi estava acostumat i es curava amb tres ibuprofens. Va anar a la farmaciola del lavabo, pensant que el pitjor de tot plegat no era el malestar físic, el pitjor era la sensació de vulnerabilitat, la convicció que l’única raó que continués viu era que havia estat de sort.

La sort no era un concepte que li agradés. A ell li semblava que era el substitut de la competència per als imbècils. L’atzar li havia salvat la vida i l’atzar no era un aliat fiable. Coneixia homes més joves que creien en la sort, que es refiaven de la sort, que creien que els pertanyia. Però, als quaranta-vuit anys, en Gurney sabia perfectament que la sort era sort i prou, i que la mà invisible que llançava la moneda era freda com un cadàver.

El dolor al costat també li va recordar que havia volgut anul·lar l’hora que tenia per anar al neuròleg a Binghamton. Havia anat quatre vegades al neuròleg en menys de quatre mesos, i les visites li semblaven cada vegada més inútils, tret que l’objectiu de tot plegat només fos poder enviar una factura a l’asseguradora d’en Gurney.

Tenia el número de telèfon apuntat amb els altres números dels metges a la taula del seu estudi. En lloc d’arribar al lavabo per agafar l’ibuprofèn, va entrar a l’estudi per fer la trucada. Mentre marcava el número, s’imaginava el metge: un home atribolat, a la vora dels quaranta anys, amb els cabells negres ondulats que ja s’esclarissaven, ulls petits, boca femenina, barbeta dèbil, mans suaus, ungles de manicura, sabates cares, gestos despectius i cap interès especial en el que pensava o sentia en Gurney. Les tres dones que tenia a la recepció elegant i contemporània semblaven perpètuament confoses i irritades pel metge, pels seus pacients i per les dades que veien a les pantalles dels ordinadors.

Li van agafar el telèfon al quart timbre i li van contestar amb una impaciència que fregava el menyspreu.

—Consulta del doctor Huffbarger.

—Sóc en David Gurney. Tenia hora per…

—Esperi un moment, sisplau —va dir la veu, en to sec.

Al fons en David va sentir una veu d’home pujada de to que d’entrada es va pensar que era d’un pacient enfadat que plantejava una queixa llarga i urgent, fins que una altra veu va fer una pregunta i una altra es va afegir al batibull en un to semblant d’indignació, parlant fort i ràpidament, i en Gurney es va adonar que el que sentia era el canal de notícies per cable, que feia insuportable la sala d’espera del doctor Huffbarger.

—Escolti? —va dir en Gurney, amb la veu una mica irritada—. Que m’escolta? Escolti?

—Un moment, sisplau.

Les veus que ell trobava tan abrasivament ximpletes continuaven de fons. Estava a punt de penjar quan la recepcionista va tornar.

—Consulta del doctor Huffbarger, digui’m.

—Sí. Sóc en Dave Gurney. Tenia hora i la volia anul·lar.

—Quin dia?

—D’avui en vuit a tres quarts menys cinc de dotze.

—Lletregi el seu nom, sisplau.

Estava a punt de preguntar quantes persones tenien hora el mateix dia a tres quarts menys cinc de dotze, però no ho va fer i va lletrejar el seu nom.

—I quin dia voldria venir?

—Cap. Només vull anul·lar l’hora.

—Ha de demanar hora.

—Què?

—Puc canviar una hora del doctor Huffbarger, no anul·lar-la.

—Però si no…

La dona el va interrompre, exasperada.

—No es pot anul·lar una hora del sistema si no se n’insereix una de nova. És la política del doctor.

En Gurney sentia que se li tibaven els llavis de ràbia, massa ràbia.

—No em preocupen gaire ni el seu sistema ni la seva política —va dir lentament i amb rigidesa—. Consideri anul·lada la meva visita.

—Si no es presenta li cobraran la visita.

—No, no la cobraran. I si a en Haffburger no li sembla bé, que em truqui.

Va penjar, tens i una mica penedit d’haver canviat el nom del neuròleg de manera tan infantil.

Va mirar per la finestra de l’estudi, cap al prat, sense veure’l realment.

Què diantre li passava?

Una fiblada de dolor al cantó dret li va donar una resposta parcial. També li va recordar que anava cap a la farmaciola quan s’havia desviat per anul·lar la visita.

Va tornar al lavabo. No li va agradar la imatge de l’home que el mirava des del mirall de la farmaciola. Tenia el front arrugat de preocupació, la pell blanquinosa i els ulls apagats i cansats.

Per l’amor de Déu!

Sabia que havia de tornar a recuperar la rutina diària d’exercici: les flexions, les elevacions amb la barra horitzontal, els abdominals, que abans el feien estar més en forma que la majoria d’homes que tenien la meitat d’anys que ell. En canvi, l’home que reflectia el mirall semblava tenir tots els seus quaranta-vuit anys, i a en Gurney no li feia cap gràcia. No li feien cap gràcia els missatges diaris de mortalitat que li enviava el seu cos. No li feia cap gràcia el seu descens de la mera introversió a l’aïllament. No li feia gràcia… res.

Va agafar el pot d’ibuprofens del prestatge, se’n va abocar tres pastilletes marrons a la mà, se les va mirar un moment i se les va ficar a la boca. Mentre deixava córrer l’aigua esperant que sortís freda, va sentir que sonava el telèfon de l’estudi. Va pensar que devia ser en Huffbarger. O algú de la consulta d’en Huffbarger. No va anar a contestar. A fer punyetes!

Llavors va sentir que la Madeleine baixava l’escala. De seguida va sentir que despenjava el telèfon, just quan la trucada saltava al vell contestador. Va sentir la veu de la seva dona però no entenia què deia. Va omplir mig vas de plàstic amb aigua i es va empassar les tres pastilles, que se li començaven a dissoldre a la llengua.

Va donar per fet que la Madeleine s’estava encarregant del problema Huffbarger i li va semblar perfecte. Però llavors va sentir les seves passes que travessaven el passadís cap al dormitori. Va entrar al lavabo, que havia deixat amb la porta oberta, i li va allargar el telèfon.

—És per a tu —va dir, i va sortir de l’habitació.

Preveient algun comentari desagradable d’en Huffbarger o de les seves insatisfetes recepcionistes, el to d’en Gurney va ser sec i a la defensiva.

—Sí?

Hi va haver un silenci abans que l’interlocutor es decidís a parlar.

—David?

La veu femenina i animada li sonava molt, però la seva memòria no la identificava amb un nom o amb una cara.

—Sí —va dir, en un to més amable—. Perdona, és que no…

—Oh, no em diguis que m’has oblidat! Ara sí que m’has ofès, inspector Gurney! —va gemegar la interlocutora amb una exageració riallera.

De sobte, el timbre de la veu i la pronunciació de les paraules li van evocar la persona: una rossa prima, llesta i molt enèrgica, amb accent de Queens i pòmuls de model.

—Connie. Valga’m Déu! Connie Clarke. Quant de temps.

—Sis anys, per ser exactes.

—Sis anys. Valga’m Déu!

La xifra no li deia res; no el sorprenia, però tampoc sabia què més dir.

Recordava la seva relació amb sentiments contradictoris. La Connie Clarke era una periodista freelance que havia escrit un article apologètic sobre ell per a la revista New York després que resolgués el cas de l’infame assassí en sèrie Jason Strunk, tres anys després que l’ascendissin a inspector de primer grau per resoldre el cas de l’assassí en sèrie Jorge Kunzman. De fet, l’article era massa apologètic per al seu gust, s’abonava massa en el seu índex d’arrestos d’homicidis i s’hi referia com el Superpolicia del Departament de Policia de Nova York, un sobrenom que li va valer desenes de variacions enginyoses inventades pels seus col·legues més imaginatius.

—I què? Com va tot a la terra de la jubilació i la quietud?

En David percebia el somriure lligat a la pregunta i va donar per fet que la Connie estava al cas de la seva participació en els casos Mellery i Perry.

—Amb èpoques més plàcides que altres.

—Ostres! Ja hi pots pujar de peus! És una manera de dir-ho. Et retires del Departament de Policia de Nova York després de vint-i-cinc anys, no fa ni deu minuts que ets a les muntanyes Catskill i tot d’un plegat et trobes enmig d’un cas d’assassinat rere l’altre. Trobo que ets com un imant de grans crims. Ostres! Què en pensa la Madeleine de tot plegat?

—Acabes de parlar amb ella. L’hi hauries d’haver preguntat.

La Connie va riure com si hagués dit una cosa la mar d’ocurrent.

—I entre cas i cas, què fas, en un dia normal?

—No et pensis… Res d’important. La Madeleine és la que està més ocupada.

—No hi ha manera que t’imagini enmig d’una Amèrica de Norman Rockwell. En Dave fent xarop d’auró. En Dave fent sidra. En Dave anant a recollir els ous al galliner.

—No, noia, no. Ni xarop, ni sidra, ni ous.

El que li venia al cap per descriure els últims sis mesos era un escenari força diferent. En Dave jugant a ser un heroi. En Dave ferit. En Dave recuperant-se a pas de tortuga. En Dave inactiu, sentint el brunzit a les orelles. En Dave deprimit, hostil, aïllat. En Dave veient qualsevol activitat com una agressió insuportable al seu dret a continuar en un estat d’acovardiment paralitzador. En Dave que no volia tenir res a veure amb res.

—I avui què faràs?

—Si t’he de ser del tot sincer, Connie, poca cosa. Com a molt, passejaré per les vores dels camps, i potser recolliré alguna branca que hagi caigut durant l’hivern, o potser escamparé una mica de fertilitzant als parterres amb el rasclet. Coses així.

—No sona malament. En conec uns quants que es canviarien per tu amb molt de gust.

No va contestar i va deixar que el silenci s’allargués, pensant que així la forçaria a anar al gra. Havia d’haver trucat per alguna cosa. Recordava que la Connie era cordial i xerraire, però sempre tenia un propòsit o altre. El seu cap, sota la cabellera rossa voleiant al vent, no parava de rumiar.

—Vols saber per què t’he telefonat, oi? —va preguntar.

—Sí que m’ha passat pel cap, sí.

—T’he telefonat perquè et vull demanar un favor. Un favor enorme.

En Gurney va pensar un moment i després va riure.

—Què fa gràcia? —va preguntar ella, una mica desconcertada.

—Un dia em vas dir que sempre era millor demanar un favor enorme que un de petit, perquè els petits són més fàcils de negar.

—No! No m’ho puc creure. Sona molt manipulador. És horrorós. T’ho estàs inventant, oi? —Estava alegrement indignada. A la Connie no li durava mai gaire, el desconcert.

—A veure, què em vols demanar?

—T’ho has inventat! Ho sabia!

—Insisteixo, què em vols demanar?

—Home, ara em fa vergonya dir-ho, però sí que és un favor enorme. —Va callar un moment—. Te’n recordes, de la Kim?

—La teva filla?

—La meva filla, que t’adora.

—Què dius?

—Ara no em diguis que no ho sabies.

—Què t’empatolles?

—Ai, David, David, David, totes les dones t’estimen i tu ni te n’adones.

—Em sembla que vaig veure la teva filla una vegada, quan tenia… no ho sé, quinze anys?

Recordava una noia bonica però molt seriosa, que va dinar a ca la Connie amb ells, que s’havia mantingut al marge de la conversa i amb prou feines havia obert la boca.

—De fet, en tenia disset. I potser «adorar» és una mica exagerat. Però sí que va pensar que eres molt intel·ligent, molt… i això per a la Kim és molt important. Ara té vint-i-tres anys, i resulta que sé que continua tenint una gran opinió d’en Dave Gurney, el Superpoli.

—És afalagador… però encara no entenc res.

—És normal, perquè m’estic embolicant per demanar-te un superfavor enorme. Potser t’hauries d’asseure perquè puc tardar una mica.

En Gurney encara estava dret davant de la pica del lavabo. Va anar al dormitori, i d’allà, a l’estudi. No tenia ganes de seure i es va situar davant de la finestra del fons.

—Au, Connie, ja m’he assegut —va dir—. Què passa?

—Res de mal, no et preocupis. És una cosa boníssima. La Kim té una oportunitat increïble. T’havia explicat que estava interessada en el periodisme?

—Vol seguir els passos de la seva mare?

—Ui, no li diguis mai això, que canviaria de carrera d’avui per demà! Crec que el seu objectiu principal és ser totalment independent de la seva mare! I de passos, res de res. Està a punt de fer un gran salt. Però deixa’m anar al quid de la qüestió, abans que t’atipis de mi. Està acabant un màster en periodisme a Syracuse. No és gaire lluny de casa teva, oi?

—Tampoc és que sigui al costat. Una hora i tres quarts ben bons.

—Ja, però no és gaire. Jo ho faig cada dia per anar a la ciutat. El cas és que per al projecte de final de carrera ha tingut la idea de fer una mena de minisèrie documental sobre víctimes d’assassinat… bé, no les víctimes, sinó les famílies, els fills. Vol estudiar els efectes a llarg termini sobre les persones que tenen un pare que va ser assassinat i el cas no s’ha resolt.

—Sense resoldre…

—Sí, tots seran casos en què no es va atrapar l’assassí, de manera que la ferida no s’acaba de tancar mai. Per molt temps que passi, continua sent el fet emocionalment més decisiu de la seva vida, un camp de forces gegantí que ho canvia tot per sempre. Ha titulat la sèrie Els orfes de l’assassinat. Oi que està bé?

—Trobo que és una idea interessant. Molt interessant. Però ara ve la dinamita. No és una idea i prou. Es farà! Va començar com un projecte acadèmic, però al seu director de tesi li va agradar tant que la va ajudar a desenvolupar-lo en una proposta amb cara i ulls. Fins i tot li va fer signar acords d’exclusivitat amb els participants previstos perquè estigués protegida. Llavors va passar la proposta a un contacte que tenia de producció a RAM TV. I, encara que sembli increïble, el productor de RAM ho vol! D’un dia per l’altre tot plegat ha passat de ser un treball universitari qualsevol al projecte professional que persones amb vint anys d’experiència matarien per fer. Per allà dalt, RAM és la tele més vista.

En opinió d’en Gurney, RAM era l’organització que havia convertit els programes de notícies tradicionals en un carnaval sorollós, cridaner, superficial, verinosament dogmàtic i alarmista… però va resistir la temptació de dir-ho.

—I ara deus pensar… —va continuar la Connie, tota animada—, què té a veure tot això amb el meu inspector preferit, oi?

—A veure.

—Un parell de coses. Primer, necessito que la vigilis una mica.

—I això què vol dir?

—Que us veieu. Que t’expliqui el que fa. Que vegis si reflecteix el món de les víctimes d’homicidi que tu coneixes. Té aquesta gran oportunitat. Si no comet massa errors, el cel és el límit.

—Mmm.

—Aquest gruny significa que ho faràs? Ho faràs, David, sisplau?

—Connie, no sé res de res de periodisme.

El que en sabia més aviat el desagradava, però això tampoc ho va dir.

—La part de periodisme ja la domina ella. I és la persona més llesta que conec. Però continua sent molt jove.

—I jo què hi aporto? Vellesa?

—Realisme. Coneixement. Experiència. Perspectiva. La increïble saviesa que t’han donat… quants casos d’homicidi?

No creia que fos una pregunta, o sigui que no la va contestar.

La Connie va continuar encara amb més intensitat.

—És supercapaç, però ser capaç no és el mateix que tenir experiència de la vida. Ha d’entrevistar persones que han perdut un pare o una altra persona estimada per un assassinat. Per fer-ho, ha de tenir una perspectiva realista. Necessita una visió més àmplia del territori, tu ja m’entens. El que vull dir és que s’hi juga tant que necessita saber tot el que sigui possible.

—Però si hi ha tones de material sobre el dol, la mort, la pèrdua d’un ésser estimat… —va dir en Gurney, amb un sospir.

El va tallar.

—Sí, sí, ja ho sé, la psicologia d’estar per casa de les fases del dol, les cinc fases de la conya marinera i tot el que vulguis. Això no és el que necessita. Ella necessita parlar amb algú que sàpiga el que és l’assassinat, que hagi vist les víctimes, que hagi parlat amb les famílies, les hagi mirat als ulls, hagi vist l’horror… algú que ho conegui, no algú que hagi escrit un llibre i prou. —Hi va haver un llarg silenci—. Què? Ho faràs? Només has de quedar amb ella, veure què té i què pensa fer. Veure si et sembla que va pel bon camí.

Mentre mirava el prat a través de la finestra de l’estudi, la idea de quedar amb la filla de la Connie per revisar el seu bitllet d’entrada al món de la teleporqueria era una de les perspectives que l’atreien menys del món.

—Has dit que hi havia un parell de coses, Connie. Quina és l’altra?

—Doncs… —Se li va apagar una mica la veu—. Un problema amb un antic nòvio.

—Quin problema?

—Aquesta és la qüestió. A la Kim li agrada fer veure que és invulnerable. Com si no li fes por res ni ningú.

—Però…

—Però, per dir-ho suaument, aquell malparit li ha fet unes quantes males passades.

—Com quina?

—Com entrar al seu pis i canviar les coses de lloc. Em va començar a explicar que li havia desaparegut un ganivet i després havia tornat a aparèixer, però quan vaig intentar que m’ho expliqués millor no hi va haver manera.

—Llavors, per què creus que t’ho va dir?

—Potser vol que l’ajudi i alhora no ho vol, i no s’acaba de decidir.

—El malparit té nom?

—Es diu Robert Meese. Però es fa dir Robert Montague.

—Té alguna cosa a veure amb el seu projecte a la tele?

—No ho sé. Però em fa l’efecte que la situació és pitjor del que està disposada a reconèixer. O almenys a reconèixer davant meu. O sigui que… t’ho demano per favor, David. Sisplau. No sé a qui més demanar-ho.

Com que en David no responia, va continuar.

—Potser exagero. Potser m’imagino coses. Potser el problema no existeix. Però encara que no existeixi, seria genial que t’expliqués el seu projecte, sobre les víctimes d’homicidi i les seves famílies. Per a ella és tan important! És l’oportunitat de la seva vida. Està tan decidida, tan segura de si mateixa.

—Et trobo una mica nerviosa.

—No ho sé. Estic… preocupada.

—Pel projecte o per l’exnòvio?

—Per totes dues coses, potser. Mira, per un costat, és fantàstic, oi? Però em trenca el cor pensar que estigui tan decidida, que se senti tan segura de si mateixa i tan independent que d’alguna manera la situació la superi i no m’ho vulgui dir, i que jo no la pugui ajudar. Tu tens un fill, David, oi? Saps el que vull dir.

Deu minuts després de penjar, en Gurney encara mirava per la gran finestra de l’estudi, intentant entendre el poc habitual to dispers de la Connie, sense saber per què havia acabat acceptant parlar amb la Kim i per què aquella situació el feia sentir tan incòmode.

Sospitava que estava relacionat amb l’últim comentari que havia fet sobre el seu fill. Aquell sempre era un punt sensible, per motius que en aquell moment no tenia cap intenció d’analitzar.

Va sonar el telèfon. El va sorprendre veure que l’havia tingut a la mà tota l’estona i que ni tan sols l’havia penjat. Va pensar que aquesta vegada sí que era en Huffbarger, que li trucava per defensar la seva absurda política d’anul·lacions. Va estar a punt de deixar-lo sonar, que saltés el contestador, que en Huffbarger esperés. Però també tenia ganes d’acabar d’una vegada per no haver-hi de pensar més. Va prémer la tecla per contestar.

—Digui’m, sóc en Dave Gurney.

—Dave —va dir una veu de noia, clara i animada—, et volia donar les gràcies. M’acaba de trucar la Connie i m’ha dit que havies acceptat parlar amb mi.

En Gurney es va quedar un moment confós. Sempre el destarotava que un fill es referís al seu pare o la seva mare pel nom.

—Kim?

—Sí! Qui et pensaves que era? —Com que no va contestar, la noia va continuar parlant a tota velocitat—. Mira, és una casualitat fantàstica. Sóc al cotxe, camí de Syracuse. Ara mateix, sóc on la Ruta 17 es troba amb la I-81. Això vol dir que puc agafar la I-88 i ser a Walnut Crossing d’aquí a trenta-cinc minuts, si fa no fa. Què et sembla? Sé que és precipitat, ho sé, però és tanta casualitat, oi? I em moro de ganes de tornar-te a veure!