Reaccions contradictòries
Aquella nit en Gurney es va quedar despert fins que la Kim i en Kyle van arribar de Syracuse; en Kyle amb la BSA i la Kim amb el seu Miata.
Després de repassar tot el que havien parlat per telèfon, en Gurney els volia fer dues preguntes més. La primera era per a en Kyle, i el seu fill li va contestar abans que acabés de formular-la.
—Quan has tret les tapes dels detectors de fum…
—Les he tret sense fer gens de soroll, molt a poc a poc. Mentrestant, la Kim i jo no hem parat de parlar d’un tema completament diferent, una de les seves assignatures a la universitat, o sigui que si ens escoltaven no es poden haver adonat del que fèiem.
—Estic impressionat.
—No n’estiguis. Ho vaig veure en una pel·lícula d’espies.
La segona pregunta d’en Gurney era per a la Kim.
—Has vist alguna cosa al pis que no et sonés? Alguna mena d’aparell petit, un radiodespertador, un iPod, un animal de peluix, qualsevol cosa que no haguessis vist abans?
—No, per què?
—Només volia saber si en Schiff havia arribat a portar el material de videovigilància que havia promès. En situacions en què el llogater està al cas del pla, és més fàcil portar un transmissor de vídeo ja preparat dins de l’objecte que el dissimula, en lloc d’amagar-lo en un element del sostre o en algun altre lloc.
—No hi havia res d’això.
L’endemà al matí, mentre esmorzaven, en Gurney es va fixar que la Madeleine s’havia saltat el bol de civada habitual i gairebé no havia tocat el cafè. Mirava a l’altra banda de les vidrieres, però semblava més centrada en pensaments obscurs que en el paisatge assolellat.
—Penses en l’incendi?
Ella va trigar tant a contestar-li que en Gurney ja començava a pensar que no l’havia sentit.
—Sí, suposo que es podria dir que penso en l’incendi. Quan m’he despertat, saps què m’ha passat pel cap, durant potser tres segons? He tingut la idea d’aprofitar aquest matí tan bonic fent una passejada amb bicicleta pel camí del costat del riu. Però aleshores m’he adonat que no tenia bicicleta, és clar. Aquella cosa socarrimada i retorçada que hi ha al terra del graner ja no es pot considerar una bicicleta, oi?
En Gurney no va saber què dir.
La Madeleine va seure una estona en silenci, amb els ulls aclucats de ràbia. Llavors va tornar a parlar, més en direcció a la tassa de cafè que no a ell.
—Aquesta persona que ha posat els micròfons al pis de la Kim, quant creus que ha arribat a saber sobre nosaltres?
—Sobre nosaltres?
—Sobre tu, doncs. Quant creus que ha arribat a saber sobre tu?
En Gurney va respirar profundament.
—Bona pregunta. —De fet, era una pregunta que l’havia estat angoixant des que havia parlat per telèfon amb en Kyle el dia abans al vespre—. Presumiblement, els micròfons estan connectats amb algun aparell enregistrador que s’activa amb la veu, i això li ha permès accedir al que hem parlat amb la Kim quan l’he anat a veure, i també a la seva part de totes les trucades telefòniques.
—Converses amb tu, amb la seva mare, amb en Rudy Getz…
—Sí.
—Per tant, sap moltes coses —va dir la Madeleine, tancant més els ulls.
—Sap moltes coses.
—Hauríem de tenir por?
—Cal que estiguem alerta. I cal que jo entengui què collons passa aquí.
—Ah, ja ho veig. Jo estic atenta per si veig algun possible boig, mentre tu jugues amb les peces del trencaclosques. És aquest, el pla?
—Que interrompo alguna cosa? —Era la Kim, dreta a la porta de la cuina.
La Madeleine feia cara d’estar a punt de dir: «Sí, i tant que interromps».
—Vols cafè? —va preguntar en Gurney, en canvi.
—No, gràcies. Jo… Només et volia recordar… hem de sortir d’aquí a més o menys una hora per arribar a la primera visita. És amb l’Eric Stone, a Markham Dell. Encara viu a casa de la seva mare. A aquest t’encantarà coneixe’l. L’Eric és… únic.
Abans de marxar, en Gurney va fer la trucada que tenia pensada a l’inspector James Schiff del Departament de Policia de Syracuse, per parlar de la vigilància electrònica al pis de la Kim. En Schiff havia hagut de sortir i van passar en Gurney amb el seu company, l’Elwood Gates, que segons li van dir estava al cas de la situació. Això no obstant, no va mostrar gaire interès pel problema ni es va disculpar pel retard a instal·lar les càmeres que havien promès.
—Si en Schiff ha dit que ja ho farem, doncs ja ho farem.
—Té idea de quan?
—Potser quan hàgim acabat unes quantes coses més prioritàries, d’acord?
—Més prioritàries que un boig perillós que entra repetidament al pis d’una jove amb la intenció de causar lesions greus?
—Es refereix al graó trencat?
—Em refereixo a una escala preparada per trencar-se damunt d’un terra de ciment, una trampa pensada per causar lesions mortals en potència.
—Miri, senyor Gurney, ara li explicaré una cosa. Ara mateix, les lesions mortals que tenim entre mans no tenen res de «potencial». Suposo que no s’ha assabentat de la petita guerra territorial entre els traficants de crack que ens va esclatar ahir, oi? No, ja m’ho pensava. Però el seu enorme problema de violació de domicili és el primer de la llista… tan aviat com tanquem una dotzeneta de fills de puta sonats que porten AK-47, d’acord? Ben segur que el tindrem informat. Passi-ho bé.
La Kim mirava la cara d’en Gurney, que es tornava a ficar el telèfon a la butxaca.
—Què ha dit?
—Ha dit que potser demà passat.
En Gurney va insistir perquè anessin a Markham Dell cadascú amb el seu cotxe. Si passava res inesperat, volia flexibilitat per deixar la Kim i les seves entrevistes.
Ella conduïa més de pressa, i es van perdre de vista abans d’arribar a la interestatal. Feia un dia molt bonic, el primer des del 21 de març que reflectia l’estació que li corresponia. El cel era d’un blau intens. Els nuvolets escampats aquí i allà eren esponjosos, inflats i radiants. Hi havia clapes de minúsculs lliris de neu florits a les obagues del costat de la carretera. Quan l’indicador del temps que faltava per arribar del GPS li va dir que era a mig camí, en Gurney es va aturar a fer benzina. Després d’omplir el dipòsit, va anar a la botiga de la gasolinera a comprar un cafè. Al cap d’uns minuts, mentre seia al cotxe amb les finestres obertes fent glops de torrefacte francès, va decidir telefonar a en Jack Hardwick i demanar-li dos favors més. El preocupava el fet que el favor que li hauria de tornar, no sabia quan, seria considerable. Però volia informació i ell era la manera més eficient d’aconseguir-la. Va fer la trucada, mig esperant que saltés la bústia de veu. Però li va sortir la veu d’ell en directe, rogallosa i sarcàstica.
—Home, en Davey! El perdiguer que segueix la pista del mal encarnat! I ara què collons vols?
—De fet, moltes coses.
—Ves qui ho diria! Quin cony de sorpresa!
—Te’n deuré una de grossa.
—Ja me la deus, ja, llumenera.
—És veritat.
—L’important és que ho sàpigues. Digues.
—Primer, voldria saber tot el que es pugui sobre un estudiant de la Universitat de Syracuse que es diu Robert Meese, àlies Robert Montague. En segon lloc, voldria saber tot el que es pugui sobre l’Emilio Corazon, pare de la Kim Corazon, exmarit de la periodista de Nova York Connie Clarke. Aquesta setmana fa deu anys que l’Emilio va desaparèixer i va interrompre qualsevol comunicació. Els intents que ha fet la família per localitzar-lo han fracassat.
—Quan dius «tot el que es pugui saber», exactament què…
—El que vull dir és tot el que es pugui desenterrar en dos o tres dies.
—Alguna cosa més?
—Ho faràs?
—Sempre que no t’oblidis de tot això que em deus.
—No me n’oblidaré. Jack, t’agraeixo sincerament… —va començar a dir en Gurney. Llavors es va adonar que l’altre ja havia penjat.
Aleshores va reprendre el viatge, i va seguir les instruccions del GPS per deixar la interestatal i agafar un seguit de camins cada vegada més rurals fins que va arribar a la desviació que duia a Foxledge Lane. Allà, aparcat al costat de la carretera, va veure el Miata vermell. La Kim el va saludar amb la mà, es va situar davant del seu cotxe i el va guiar lentament.
No van haver d’anar gaire lluny. El primer passeig d’entrada, flanquejat per impressionants murs de pedra seca, pertanyia a un establiment anomenat Whittingham Hunt Club. El segon passeig, uns quants centenars de metres més enllà, no tenia res que l’identifiqués ni cap adreça visible, però la Kim el va agafar i en Gurney la va seguir.
La casa de l’Eric Stone era al final d’un camí d’accés que feia uns quatre-cents metres de llarg. Era molt gran, de l’estil colonial característic de Nova Anglaterra. Arreu hi havia clapes on la pintura començava a caure. Calia ajustar i redreçar els canalons. Al camí d’accés hi havia esquerdes provocades per les gelades. Deixalles de l’hivern que acabava de marxar embrutaven la gespa i els parterres.
Un caminet de maons irregulars connectava el passeig amb els tres graons que duien a la porta principal. Tant el caminet com els graons estaven plens de fulles i branquetes mig podrides. Quan en Gurney i la Kim eren a mig camí, la porta es va obrir i un home va sortir a l’ampli graó de dalt. En Gurney va pensar immediatament que l’home tenia forma d’ou. El cos, d’espatlles estretes i panxa grossa, estava embolicat des del coll fins als genolls amb un davantal blanc immaculat.
—Vagin amb molt de compte, sisplau. Això d’aquí fora és una autèntica jungla. —La manera de parlar afectada anava acompanyada d’un somriure amb totes les dents i uns ulls neguitosos que es van clavar sobre en Gurney. Els cabells curts, grisos abans d’hora, estaven ben clenxinats, i la cara rosa i menuda, acabada d’afaitar.
—Galetes de gingebre! —va anunciar alegrement, mentre s’apartava perquè entressin a la gran casa.
Quan en Gurney va passar pel seu costat, l’aroma de pólvores de talc es va transformar en la característica olor, dolça i especiada, de l’únic tipus de galeta que no li agradava.
—Simplement segueixin el passadís fins al final, al darrere de tot. La cuina és el lloc més acollidor de la casa.
A més de les escales per pujar al pis de dalt, a l’ampli vestíbul central tradicional hi havia unes quantes portes, i per la pàtina de pols que cobria els poms era evident que no s’obrien sovint.
La cuina del fons només era acollidora en el sentit que hi havia escalfor i estava plena d’olors de forn. Era immensa, amb sostres alts, i contenia tots els aparells semiprofessionals que feia deu o vint anys eren imprescindibles a les cases benestants. La campana extractora de tres metres d’alçada damunt de la cuina va fer pensar a en Gurney en un altar de sacrificis tret d’una pel·lícula de l’Indiana Jones.
—La mare sentia devoció per la qualitat —va dir l’home en forma d’ou. I, com si es volgués fer ressò de la imatge que havia passat pel cap d’en Gurney, va afegir—: Era una acòlita al servei de l’altar de la perfecció.
—Quant fa que vius aquí? —va preguntar la Kim.
En lloc de respondre a la pregunta, l’home es va adreçar a en Gurney.
—És obvi que sé qui és i sospito que vostè sap qui sóc jo, però tot i això crec que seria correcte fer les presentacions.
—Oh, que mal educada! —va dir la Kim—. Perdoneu-me. Dave Gurney, Eric Stone.
—Molt de gust —va dir l’Stone, mentre allargava la mà amb un somriure afalagador. Les dents grosses i regulars eren gairebé tan blanques com el davantal—. La seva impressionant reputació el precedeix.
—Encantat de coneixe’l —va dir en Gurney.
La mà de l’Stone era suau, calenta i desagradablement humida.
—He parlat a l’Eric de l’article que la mare va escriure sobre tu —va dir la Kim.
Després d’un silenci incòmode, l’Stone va assenyalar una taula de pi gastada, de les que dictava la moda, que hi havia a l’extrem de la cuina més allunyat dels impressionants fogons.
—Seiem?
Quan en Gurney i la Kim es van haver assegut, l’Stone els va preguntar si volien prendre alguna cosa.
—Tinc diversos tipus de cafè amb intensitats diverses, i infusions per donar i per vendre. També tinc un refresc de magrana força peculiar. Algú s’hi apunta?
Tots dos van refusar l’oferta i l’Stone, amb exagerades mostres de decepció, es va asseure a la tercera cadira al voltant de la taula. La Kim va treure tres càmeres petites i dos minitrípodes de la bossa. Va muntar dues càmeres als trípodes, una de cara a l’Stone i l’altra de cara a ella.
Després va explicar amb deteniment la filosofia del programa: que «els de la RAM» volien que l’entrevista tingués el màxim d’aparença de senzillesa i poca elaboració tècnica, per mantenir el marc audiovisual a què estava acostumat el seu públic, habituat a enregistrar escenes familiars amb els iPhones. L’objectiu era que no deixés de ser realista. Que conservés la simplicitat. Que fos una conversa imprevisible, no una escena gravada seguint un guió. Amb il·luminació natural, sense focus. Res professional. Éssers humans comportant-se amb humanitat. Etcètera, etcètera.
No va quedar clar si l’Stone reaccionava davant d’aquella declaració d’autenticitat. Semblava que tingués el cap en una altra banda i només es va centrar quan la Kim va concloure els seus comentaris dient:
—Alguna pregunta?
—Només una —va dir ell, girant-se cap a en Gurney—. Creu que algun dia l’atraparan?
—Al Bon Pastor? M’agradaria creure que sí.
L’Stone va posar els ulls en blanc.
—En la seva professió, m’hi jugo alguna cosa que sovint respon d’aquesta manera, amb respostes que en realitat no diuen res. —El to era més deprimit que desafiador.
—Encara no sé prou coses per dir-li res més —va dir en Gurney, i va arronsar les espatlles.
La Kim va acabar d’ajustar els enquadraments amb els visors de les càmeres dels trípodes i les va posar a gravar amb alta definició. Va fer el mateix amb la tercera càmera, que tenia a la mà. Aleshores es va passar els dits pels cabells, es va asseure ben dreta a la cadira, es va allisar unes arrugues de la jaqueta, va somriure i va començar a parlar.
—Eric, et vull agrair de nou que hagis accedit a participar en Els orfes de l’assassinat. La nostra intenció és presentar les teves idees i sentiments de forma sincera i espontània. No hi ha res prohibit, res que no es pugui tocar. No som en cap estudi, sinó a casa teva. La història és teva i les emocions també. Comença per on vulguis.
L’home va inspirar llargament i va treure l’aire a batzegades.
—Començaré contestant a la pregunta que m’has fet quan heu entrat en aquesta cuina fa uns moments. M’has preguntat quant temps feia que vivia aquí. La resposta és vint anys. La meitat al paradís i la meitat a l’infern. —Es va aturar un moment—. Els primers deu anys vaig viure en un món il·luminat pel sol d’una dona excepcional els deu últims, enmig de les tenebres.
La Kim va deixar passar un llarg silenci abans de respondre amb veu trista i suau:
—De vegades, la profunditat del dolor és el que ens fa comprendre l’abast del que hem perdut.
—La mare era una roca —va assentir l’Stone—. Un coet. Un volcà. Era una força de la naturalesa. Deixa’m repetir-ho: una força de la naturalesa. És un tòpic, però en aquest cas hi escau. Perdre-la va ser com si revoquessin la llei de la gravetat. La llei de la gravetat, revocada! Imagina-t’ho. Un món sense gravetat. Un món sense res que ho mantingui tot unit.
Els ulls de l’home espurnejaven.
El que va dir la Kim a continuació va ser una sorpresa. Va preguntar a l’Stone si podia menjar una galeta.
Ell es va posar a riure, amb un esclafit inestable i histèric que li va fer caure les llàgrimes galtes avall.
—Sí, sí, i tant! Acabo de treure les galetes de gingebre del forn, però també n’hi ha de pacanes amb trossets de xocolata, de mantega amb mantega de debò, i de civada i panses. Totes fetes d’avui.
—Em sembla que de civada i panses —va dir ella.
—Una tria excel·lent, senyora. —Sonava com si, entre les llàgrimes, intentés imitar un sommelier afalagador. Va anar a l’altra punta de la cuina i va agafar una plata amb una pila de galetes marrons enormes de sobre el forn. La Kim tenia la tercera càmera a la mà i no parava de filmar-lo.
Quan estava a punt de deixar la plata a la taula, va pensar en alguna cosa i es va aturar. Es va girar cap a en Gurney.
—Deu anys —va dir, com si de sobte hagués trobat un nou significat a la xifra—. Exactament deu anys. Tota una dècada. —El to de la veu va pujar dramàticament—. Deu anys i encara estic fora de joc. Què li sembla, inspector? El meu patetisme el motiva a trobar, detenir i executar el cabronàs que va assassinar la dona més increïble del món? O sóc tan ridícul que només té ganes de riure?
En Gurney tendia a mostrar-se molt fred davant les exhibicions d’emoció. Aquella no va ser una excepció i va respondre en un to afable i prosaic.
—Faré tot el que pugui.
L’Stone li va dedicar una mirada escèptica i maliciosa, però va deixar estar el tema.
Els va tornar a oferir cafè i, de nou, tots dos van refusar.
Després d’això, la Kim va passar una estona obtenint descripcions de la vida de l’home abans i després de l’assassinat de la mare. Segons la detallada narració de l’Stone, la vida d’abans era millor en tots els sentits. La Sharon Stone s’havia mogut, cada vegada amb més èxit, en el segment més luxós del mercat de segones residències. I en la seva vida privada havia gaudit del luxe en tot els aspectes, compartint generosament la riquesa amb el seu fill. Poc abans de la intervenció brutal del Bon Pastor, havia accedit a signar conjuntament amb ell un acord de finançament de tres milions de dòlars pel qual l’Eric s’havia de convertir en propietari del principal hostal restaurant de la zona vinícola de Finger Lakes.
Sense l’aval de la seva signatura, però, l’acord no havia tirat endavant. En lloc de gaudir de la vida d’un restaurador i hoteler de luxe, ara tenia trenta-nou anys i vivia en una casa amb uns terrenys que no podia mantenir ni de bon tros, i intentava guanyar un sou fent galetes a la cuina ideal de la seva mare i venent-les a botigues de gurmet i a les pensions de la zona.
Al cap d’aproximadament una hora, la Kim finalment va tancar la llibreteta que havia anat consultant i va sorprendre en Gurney quan li va preguntar si ell tenia alguna pregunta.
—Potser un parell, si al senyor Stone no li fa res.
—Senyor Stone? Digui’m Eric, sisplau.
—D’acord, Eric. Sap si la seva mare havia tingut mai contactes professionals o personals amb qualsevol de les altres víctimes?
L’Eric va fer una ganyota.
—Que jo sàpiga, no.
—Li coneixia algun enemic?
—La mare no tolerava els ximplets.
—I això què vol dir?
—Vol dir que feria l’orgull de la gent, trepitjava ulls de poll. El sector immobiliari, sobretot al nivell en què la mare es bellugava, és un negoci molt competitiu, i no li agradava que els imbècils li fessin perdre el temps.
—Recorda per què es va comprar un Mercedes?
—I tant. —L’Stone va somriure—. Un cotxe amb classe. Estil. Potència. Agilitat. Estava molt per damunt dels altres. Ben bé com la mare.
—Durant els últims deu anys, ha estat en contacte amb algú que tingués relació amb les altres víctimes?
L’home va fer una altra ganyota.
—Aquesta paraula, no m’agrada gens.
—Quina paraula?
—«Víctima». Jo no hi penso així. Sona horrorosament passiva, indefensa, tot allò que la mare no era.
—Ho diré d’una altra manera. Pel que fa al contacte amb les famílies…
—La resposta és sí —el va interrompre l’Stone—. Al principi hi va haver alguns contactes, una mena de grup de suport que es va formar després dels assassinats.
—Hi van participar totes les famílies?
—Gent de totes les famílies? De fet, no. El cirurgià que vivia a Williamstown tenia un fill que va venir un parell de vegades, però llavors va deixar anar que no li interessava un grup de dol, perquè ell no estava de dol. Va dir que s’alegrava que el seu pare fos mort. Va ser espantós. Amb una hostilitat brutal. Amb moltes ganes de fer mal.
En Gurney va mirar un moment la Kim.
—En Jimi Brewster —va dir ella.
—Ja està? —va preguntar l’Stone.
—Només un parell de preguntes ràpides. La seva mare va esmentar mai algú o alguna cosa que li fes por?
—Mai. Era la persona més valenta sota la capa del sol, res no li feia por.
—Sharon Stone, era el seu nom de debò?
—Sí i no. Sobretot sí. Oficialment es deia Mary Sharon Stone. Després de l’enorme èxit d’Instint bàsic, es va transformar: es va tenyir de ros els cabells castanys, va deixar de fer servir el Mary i va promocionar una nova imatge extraordinària. La mare era un geni de la promoció. Fins i tot va tenir la idea de posar tanques publicitàries amb fotos d’ella asseguda amb les cames encreuades i una faldilla curta, a l’estil de la famosa escena de la pel·lícula.
En Gurney va indicar a la Kim que no tenia més preguntes.
—La mare tenia unes cames de mort —va afegir l’Stone, amb un somriure inquietant.
Al cap d’una hora, en Gurney va aparcar al costat del Miata de la Kim, davant d’una trista oficina d’una empresa de comptabilitat: Vickers, Villani, and Flemm. Estava situada entre un centre de ioga i una agència de viatges, en un petit centre comercial dels afores de Middletown.
La Kim parlava pel mòbil. En Gurney es va repenjar al seient i va meditar sobre què faria si es digués Flemm de cognom. Se’l canviaria, o el lluiria com un gest de desafiament? El fet de negar-se a canviar de nom, quan feia pensar en flames i resultava tan grotesc com un ase tatuat al front, era una mostra de sinceritat digna de lloança o de tossuderia pròxima a l’estupidesa? En quin moment l’orgull arribava a ser disfuncional?
«Déu meu, per què estic ocupant el cervell amb ximpleries com aquesta?».
Uns copets secs a la finestreta i la cara decidida de la Kim el van fer tornar al moment present. Va sortir del cotxe i la va seguir a l’oficina.
La porta del davant donava a una sala d’espera anodina amb unes quantes cadires dispars al costat d’una paret. Damunt d’una tauleta de centre de disseny danès modern hi havia un ventall d’exemplars gastats de Smart Money. Una tanca alta fins a la cintura separava aquesta zona d’una de més petita amb dues taules buides situades davant d’una paret i una única porta, que estava tancada. Damunt de la tanca hi havia un timbre passat de moda: una petita cúpula platejada amb un botó aixecat al capdamunt.
La Kim va pitjar el botó amb fermesa i es va sentir un dring sorprenentment fort. Va repetir el gest al cap de mig minut, però no es va presentar ningú. Quan anava a agafar el telèfon, es va obrir la porta de la paret del fons. L’home del llindar era prim, pàl·lid i semblava cansat. Els va contemplar sense curiositat.
—Senyor Villani? —va dir la Kim.
—Sí. —Tenia la veu seca i sense entonació.
—Sóc la Kim Corazon.
—Sí.
—Hem parlat per telèfon, se’n recorda? Li he dit que vindria per preparar l’entrevista.
—Sí, me’n recordo.
—Bé… —La Kim va mirar al seu voltant, una mica desconcertada—. On voldria que…?
—Ah, sí. Poden passar el meu despatx —va dir, i va tornar a dins.
En Gurney va obrir un tros de tanca amb frontisses i el va aguantar perquè passés la Kim. Estava ple de pols, com les dues taules buides del darrere. Va seguir la noia a l’oficina del fons, una habitació sense finestres, amb una gran taula de caoba, quatre cadires de respatller recte i llibreries a tres de les quatre parets. Els prestatges estaven plens de volums gruixuts sobre normes comptables i legislació fiscal. La pols que es ficava pertot també havia cobert els llibres. L’aire feia olor de resclosit.
L’única il·luminació procedia d’un llum de taula de l’altre extrem de l’escriptori. Hi havia un fluorescent al sostre, però estava apagat. Quan la Kim va examinar l’habitació buscant llocs on situar les càmeres, va demanar si el podia encendre.
En Villani va arronsar les espatlles i va pitjar l’interruptor. Després d’un seguit d’esclats vacil·lants, la llum es va estabilitzar, amb un lleu brunzit. La brillantor del fluorescent feia ressaltar encara més la pal·lidesa de l’home i les ombres de sota els ulls. Tenia alguna cosa anguniosament cadavèrica.
Com havia fet a la cuina de l’Stone, la Kim va fer tot el procés de col·locar les càmeres. Quan va haver acabat, en Gurney i ella es van asseure en un costat de la taula de caoba, i en Villani a l’altre. Aleshores ella va repetir, gairebé paraula per paraula, l’explicació que havia fet a l’Stone sobre la voluntat de fer una producció sense formalitats, senzilla i natural, fent que l’entrevista s’assemblés tant com fos possible a la mena de conversa que dos amics podien tenir a casa seva, lliure i sincera.
Ell no va respondre.
La Kim li va dir que podia dir qualsevol cosa que volgués amb tota llibertat.
Ell no va dir res, només es va quedar allà assegut, mirant-la.
La Kim va mirar l’espai claustrofòbic que l’envoltava, d’una monotonia inhòspita que el llum del sostre no feia sinó subratllar.
—Així doncs —va dir, sense gaire empenta, com si s’adonés que hauria de ser ella qui motivés la conversa entre els dos—, aquesta és la seva oficina central.
En Villani va semblar que reflexionava.
—L’única oficina.
—I els seus socis? Que… que no hi són?
—No. No tinc socis.
—He pensat… els noms… Vickers… i…?
—Aquest era el nom de l’empresa. Es va formar com una societat. Jo n’era el soci principal. Després ens… ens vam separar. El nom de l’empresa era una cosa legal… legalment independent de qui hi treballés realment. Mai no he tingut prou energia per canviar-lo. —Parlava lentament, com si es barallés amb l’encarcarament de les seves pròpies paraules—. És com les dones divorciades que conserven el cognom de casades. No sé per què no el canvio. L’hauria de canviar, oi? —No sonava com si volgués una resposta.
El somriure de la Kim es va fer més tens. Es va bellugar a la cadira.
—Una pregunta ràpida abans de continuar: vol que li digui Paul, o prefereix que li digui senyor Villani?
Després d’uns quants segons de silenci mortal, va contestar amb una veu que gairebé no se sentia:
—Paul ja està bé.
—Molt bé, Paul, doncs comencem. Com hem dit per telèfon, no més xerrarem una estona sobre la seva vida després de la mort del seu pare. Li sembla bé?
Després d’una altra pausa, l’home va dir:
—I tant.
—Magnífic. Així que, quant fa que és comptable?
—De sempre.
—Vull dir, més concretament, quants anys fa?
—Anys? Des de la universitat. Tinc… ja tinc quaranta-cinc anys. En tenia vint-i-dos quan vaig acabar la carrera. Així doncs, quaranta-cinc menys vint-i-dos dóna vint-i-tres anys de comptable. —Va tancar els ulls.
—Paul?
—Sí?
—Que es troba bé?
L’home va obrir un ull, i després l’altre.
—He accedit a fer-ho i ho faré, però m’ho voldria treure del damunt com abans millor. He passat per tot això amb els psicòlegs. Li puc donar les respostes. Només que… no m’agrada escoltar les preguntes. —Va sospirar—. He llegit la seva carta… hem parlat per telèfon… sé què vol. Vol l’abans i el després, oi? D’acord, li explicaré l’abans i el després. Li diré l’essencial de com eren les coses abans i ara. —Va deixar anar un altre petit sospir.
Momentàniament, en Gurney va tenir la impressió que eren miners atrapats en un esfondrament subterrani, amb una reserva d’oxigen que s’anava consumint… un tros de record antiquíssim d’una pel·lícula que havia vist de petit.
—No estic segura d’haver-ho entès —va dir la Kim, arrufant les celles.
En Villani ho va repetir, més feixugament la segona vegada:
—He passat per tot això amb els psicòlegs.
—D’acord… i… per tant… vostè…?
—Per tant, li puc donar les respostes sense que vostè hagi de fer les preguntes. És millor per a tothom. D’acord?
—Em sembla perfecte, Paul. Endavant, sisplau.
L’home va assenyalar una de les càmeres.
—Està en marxa?
—Sí.
En Villani va tornar a tancar els ulls. Quan va començar la narració, les impressions de la Kim sobre la situació se li començaven a escapar en forma de tics a les comissures de la boca.
—No és que jo fos una persona alegre i feliç abans de… del fet. Mai no vaig ser una persona alegre. Però hi va haver una època que tenia esperança. Crec que tenia esperança. Alguna cosa semblant a l’esperança. Una sensació que el futur podia ser millor. Però després del… fet… aquell sentiment va desaparèixer per sempre. Algú va canviar els colors de la imatge i de cop tot era gris. Ho entén? No hi havia colors. Abans havia tingut l’energia per aixecar un despatx professional, per fer créixer alguna cosa. —Va articular la paraula «créixer» com si fos un concepte estrany—. Clients… socis… empenta. Més, millor, més gran. Fins que va passar.
—Va passar…? —el va incitar la Kim.
—El fet. —Va obrir els ulls—. Va ser com si m’empenyessin i em fessin caure d’algun lloc elevat. No d’un penya-segat, només… —Va aixecar la mà, imitant el moviment d’un cotxe que arribava a la cúspide d’un turó, i després s’inclinava lleugerament cap avall—. Tot va començar a anar de baixa. A ensorrar-se. De mica en mica. La maquinària ja no rutllava.
—Com era la seva situació familiar? —li va preguntar la Kim.
—Situació? A banda del fet que el meu pare era mort i la meva mare estava en coma irreversible?
—Ho sento, hauria d’haver estat més clara. El que volia dir era si estava casat, si tenia més família.
—Tenia dona. Fins que es va cansar que tot anés de caiguda.
—Tenien fills?
—No. Això va ser una sort. O potser no. Tots els diners del meu pare van ser per als seus néts, els fills de la meva germana. —En Villani va fer un somriure, però tenia un deix amarg—. Sap per què? És divertit. La meva germana estava molt fotuda, molt malament dels nervis. Els seus dos fills són bipolars, tenen TDAH, TOC, tots aquests trastorns. Per això el meu pare… decideix que jo estic bé, que sóc el que té salut de la família, i en canvi ells necessiten tota l’ajuda que els pugui donar.
—Té contacte amb la seva germana?
—La meva germana és morta.
—Ho sento, Paul.
—Ja fa anys. Cinc? Sis? De càncer. Potser morir-se no està tan malament.
—Per què ho diu, això?
De nou el somriure amarg, que s’inclinava cap a la tristesa.
—Ho veu? Preguntes. Preguntes. —Es va quedar mirant la superfície de la taula com si intentés distingir la silueta d’alguna cosa submergida en aigua tèrbola—. El que passa és que els diners significaven molt per al meu pare. Eren el més important. Ho entén?
La seva tristor es reflectia als ulls de la Kim.
—Sí.
—El psicòleg em va dir que l’obsessió del meu pare amb els diners era el motiu pel qual em vaig fer comptable. Al capdavall, què compten els comptables? Diners.
—I quan els va deixar tots a la família de la seva germana…?
En Villani va tornar a aixecar la mà. Aquest cop va imitar el lent descens d’un cotxe en una vall fonda.
—La teràpia et fa comprendre moltes coses, et dóna una gran claredat, però això no sempre és bo, oi? —No era una pregunta.
Al cap de mitja hora, el fet de passar de l’oficina inhòspita d’en Villani a l’aparcament il·luminat pel sol va causar a en Gurney la mateixa impressió que sortir d’un cinema fosc i trobar la llum del dia: la de passar bruscament d’un món a un altre.
La Kim va respirar profundament.
—Buf. Ha estat…
—Depriment? Desolador? Lúgubre?
—Simplement trist. —Semblava afectada.
—T’has fixat en la data de les revistes de la recepció?
—No, per què?
—Totes eren de fa anys, cap d’actual. I parlant de dates, ets conscient de l’època de l’any que estem?
—Què vols dir?
—És l’última setmana de març. Falten menys de tres setmanes per presentar la declaració de la renda. Aquestes setmanes qualsevol comptable hauria d’estar treballant com un boig.
—Òndia, tens raó. Això vol dir que no li queden clients. O molt pocs. Llavors, què hi fa, aquí?
—Bona pregunta.
La tornada a Walnut Crossing amb cotxes separats va durar gairebé dues hores. Cap al final, el sol estava prou baix al cel per provocar una brillantor entelada al parabrisa brut d’en Gurney, cosa que li va recordar per tercera o quarta vegada aquella setmana que se li havia acabat el líquid del rentaparabrises. El que l’empipava més que no tenir líquid era que cada vegada depenia més de prendre notes. Si no s’apuntava una cosa…
El so de telèfon li va interrompre les meditacions melangioses sobre com tenia el cap. El va sorprendre veure el nom d’en Hardwick a la pantalla.
—Sí, Jack?
—La primera era fàcil. Però no et pensis que això disminueix el deute.
En Gurney va recordar el favor que havia demanat aquell matí.
—La primera eren els antecedents del senyor Meese-Montague?
—De fet, el senyor Montague-Meese, però d’això en parlarem encontinent.
—Encontinent?
—Sí, encontinent. Vol dir ‘de seguida’. Era una de les paraules preferides de William Shakespeare. Sempre que volia dir «de seguida», deia «encontinent». Estic ampliant el meu vocabulari, per poder parlar amb més confiança amb perdiguers intel·lectuals com tu.
—Està molt bé, Jack. Estic orgullós de tu.
—Molt bé, això és una primera passada. Potser després en tindrem més. L’individu de qui parlem va néixer el 28 de març de 1989, a l’Hospital de Saint Luke de Nova York.
—Ahà.
—Què vol dir aquest ahà?
—Que demà passat farà vint-i-un anys.
—I què collons significa?
—Només és una dada interessant. Continua.
—Al certificat de naixement no hi surt el nom del pare. El petit Robert va ser donat en adopció per la seva mare, que per cert es deia Marie Montague.
—Per tant, en realitat el petit Robert era un Montague abans de ser un Meese. Molt interessant.
—Encara es posa més interessant. El va adoptar gairebé immediatament una prominent parella de Pittsburgh, en Gordon i la Celia Meese. Resulta que en Gordon era fastigosament ric. Hereu d’una fortuna de la mineria de carbó als Apalatxes. Endevina què passa després.
—L’emoció de la teva veu em diu que és una cosa terrible.
—Als dotze anys, els Serveis de Protecció a la Infància es van endur en Robert de la llar dels Meese.
—Has pogut esbrinar per què?
—No. Creu-me, els arxius d’aquest cas estan protegits de debò.
—Com és que això no em sorprèn? Què li va passar a en Robert, després?
—Una història lletja. Una família d’acollida darrere l’altra. Ningú no se’l volia quedar més de sis mesos. Un nano difícil. Li han receptat diversos medicaments per trastorn d’ansietat generalitzada, trastorn límit de la personalitat, trastorn explosiu intermitent… aquest és encisador.
—Suposo que no t’hauria de preguntar com has pogut accedir a…
—Exacte. No preguntis. L’important és que tot es resumeix en un noi molt insegur, no gaire arrelat a la realitat i amb un problema greu d’ira.
—I com pot ser que aquest model d’estabilitat…
—… acabi a la universitat? És fàcil. Ben al mig d’aquesta ment pertorbada s’amaga un quocient intel·lectual altíssim. I un QI altíssim, combinat amb un entorn problemàtic, combinat amb la manca absoluta de recursos financers, és la fórmula màgica per aconseguir una beca que et pagui tota la universitat. Des que va entrar a la Universitat de Syracuse, en Robert ha destacat en teatre i ha tret unes notes entre normals i desastroses en tota la resta. Diuen que és un actor nat. Guapo com una estrella de cine, fantàstic a l’escenari, capaç d’utilitzar el seu encant a voluntat, però de caràcter reservat. Fa poc es va canviar el cognom de Meese al Montague original. Va cohabitar durant uns quants mesos, com potser ja saps, amb la petita Kimmy. Sembla que van acabar malament. Actualment viu sol en un pis de lloguer de tres habitacions en una antiga casa victoriana, en un carreró de Syracuse. No se li coneixen fonts d’ingressos per pagar el lloguer, el cotxe i altres despeses no relacionades amb la universitat.
—Alguna feina?
—Res evident. Això és el que en sabem fins ara. Si apareix més merda, ja te la tiraré al damunt.
—Te’n dec una.
—Ja ho pots ben dir.
Hi havia tantes dades soltes surant a la ment d’en Gurney que quan aquell vespre la Madeleine va comentar, mentre prenien cafè, que la posta de sol de feia una hora havia estat espectacular, ell no recordava haver-la vist. El seu lloc l’ocupava una massa pertorbadora d’imatges, personalitats i detalls.
L’ou amb potes que feia galetes i no volia pensar que la seva totpoderosa mare era una víctima. La mare que «feria l’orgull de la gent, trepitjava ulls de poll». En Gurney es va preguntar si mai li havien explicat que n’havien trobat un tros d’orella en un arbust de sumac, un lòbul amb una arracada de diamant.
En Paul Villani, un home amb un pare ric que havia deixat tots els seus diners, i per tant tot el seu amor, a unes altres persones. La seva trajectòria professional havia perdut el sentit, la seva vida s’havia tornat grisa, tenia pensaments foscos i amargs… i una manera de parlar, una actitud i una oficina sense vida que eren l’equivalent al missatge d’un suïcida.
«La mare que… i si…».
La Madeleine el mirava des de l’altra banda de la taula.
—Què passa?
—Estava pensant en una de les persones que la Kim i jo hem anat a veure avui.
—Continua.
—Estic intentant repassar el que ha dit. Semblava… força deprimit.
La mirada de la Madeleine es va tornar més intensa.
—Què ha dit?
—Això és el que miro de recordar. El que em ve al cap és un comentari que ha fet. Ens acabava de dir que la seva germana era morta. Llavors ha dit: «Morir-se no està tan malament». O alguna cosa així.
—Res més directe? No ha expressat cap intenció de fer res?
—No. Només… hi havia una pesantor, una… una manca de… No ho sé.
La Madeleine semblava angoixada.
—L’home de la teva consulta, el pacient que es va suïcidar. Va dir alguna cosa concreta sobre…?
—No, és clar que no, o l’haurien ingressat en un psiquiàtric. Però ben segur que tenia aquella… pesantor. Una mena de foscor, de manca d’esperança.
En Gurney va sospirar.
—Per desgràcia, el que pensem que algú pot fer no és important. Només compta el que diu que farà. —Va arrufar les celles—. Però hi ha una cosa que m’agradaria esbrinar. Només per quedar-me tranquil.
Va agafar el mòbil de l’aparador i va marcar el número d’en Hardwick. Va sortir la bústia de veu.
—Jack, vull incrementar el meu enorme deute amb tu demanant-te un altre petitíssim favor. —Tot i que en Gurney s’expressava en to de broma, la realitat del que devia a aquell home el començava a preocupar. Fos com fos, era un recurs massa eficaç per deixar-lo de banda—. Hi ha un comptable al comtat d’Orange que es diu Paul Villani. Resulta que és fill d’en Bruno Villani, la primera víctima del Bon Pastor. M’agradaria saber si consta com a propietari d’alguna arma. Hi ha una cosa d’ell que em preocupa, i voldria saber si m’he d’amoïnar gaire. Gràcies.
Va tornar a seure a taula i, sense pensar, es va tirar una tercera cullerada de sucre al cafè.
—Com més dolç millor? —li va preguntar la Madeleine, amb un petit somriure.
Ell va arronsar les espatlles, mentre remenava lentament el cafè.
La Madeleine va decantar una mica el cap i el va estudiar d’una manera que feia temps el posava nerviós però que en els darrers anys havia arribat a acceptar de bon grat; no perquè entengués què pensava ella, o quines conclusions treia de l’«estudi», sinó perquè ho veia com una mostra d’afecte. Preguntar-li què pensava seria com demanar-li que definís la relació entre ells dos, i la part d’una relació que la fa valuosa no es pot definir a petició.
La Madeleine es va acostar la tassa als llavis amb les dues mans, va fer un glop i la va deixar delicadament a la taula.
—Així… vols explicar-me una mica més el que passa?
Per algun motiu, aquella pregunta el va sorprendre.
—De debò que ho vols saber?
—És clar.
—Hi ha molta cosa.
—T’escolto.
—D’acord. Però recorda que tu m’ho has demanat.
Es va posar còmode i va parlar vint-i-cinc minuts sense gairebé cap pausa, explicant tot el que li passava pel cap —des de la galeria de tir de la Roberta Rotker fins a l’esquelet de la porta d’en Max Clinter— sense fer cap esforç per organitzar, prioritzar o editar la informació. Mentre anava avançant, ell mateix es va quedar parat per la quantitat de gent apassionada, de sortides estranyes i de complexitats sinistres que tenia el cas.
—I finalment —va acabar—, hi ha el tema del graner.
—Sí, el graner —va dir la Madeleine, adoptant una expressió més dura—. Creus que està relacionat amb tota la resta?
—Em penso que sí.
—I quin pla tens?
La pregunta no li va fer cap gràcia, perquè l’obligava a afrontar l’evidència que les seves intencions no s’assemblaven ni remotament a un pla.
—Burxar als llocs foscos amb una agulla, a veure si algú fa un crit —va dir—. Potser encendre foc sota la vaca sagrada.
—Alguna part d’això es pot expressar en llenguatge planer?
—Vull esbrinar si algú que formi part de les forces policials realment té dades sòlides, o si la teoria consagrada del cas del Bon Pastor és tan fràgil com em sembla a mi.
—Això és el que faràs demà amb aquell home?
—Sí, amb l’agent Trout. A la seva casa de les Adirondack. Al llac Sorrow.
En aquell precís moment en Kyle i la Kim van entrar per la porta lateral, acompanyats d’una glopada d’aire fred.