L’estranya conseqüència

La Kim i en Gurney eren al Miata, travessant el poble gairebé inexistent de Peacock, en direcció a la carretera comarcal que els acabaria conduint, a través d’una sèrie de turons i valls, a Walnut Crossing. Eren les cinc passades, la nuvolada es dispersava i la boira s’havia aixecat finalment.

—M’he quedat més parat jo que tu amb tota aquesta història —va dir en Gurney.

La Kim el va mirar amb admiració.

—I això t’ha fet concloure que ja ho havia vist? Tens raó.

—És per això que has proposat que m’ensenyés la galeria de tir? Perquè pogués veure-li fer el numeret personalment?

—Sí.

—Home, d’impressió sí que me n’ha fet.

—Vull que ho vegis tot. O almenys tot el que tinguis temps de veure. Van callar. A en Gurney li semblava que ja havia vist moltes coses. Costava de creure que havia rebut la trucada de la Connie Clarke el dia abans al matí. Va tancar els ulls i va intentar endreçar l’allau d’observacions i converses. Sobrecàrrega de dades. Era marejador. El projecte era estrafolari. La seva participació era estrafolària.

Es va despertar quan la Kim girava per entrar al camí de grava que pujava en ziga-zaga per la muntanya cap a casa seva.

—Ostres. No em volia adormir.

—Dormir és bo —va dir la noia, que semblava cansada i seriosa. Tres cérvols es van enfilar a un terraplè davant d’ells.

—N’has atropellat mai cap? —va preguntar la Kim.

—Sí.

Alguna cosa de la manera com ho va dir va fer que la noia el mirés encuriosida.

Havia passat feia sis mesos. Una cervatella havia sortit del bosc pel cantó esquerre de la carretera, just davant d’ell, i havia travessat la Ruta 10 cap a un camp obert de la dreta. Va travessar just quan ell passava i la seva cria va saltar davant del cotxe.

En Gurney es va estremir amb el record encara viu de l’espetec.

Parar. Baixar. Recular. El cosset rebregat. Els ulls oberts i sense vida. La cervatella al camp, mirant enrere. Esperant. Aleshores, el va aclaparar la tristesa i l’horror, i en aquell moment ho va tornar a sentir.

La Kim va passar de llarg una casa de pagès atrotinada, amb una dotzena de vaques atrotinades i mitja dotzena de cotxes rovellats.

—Et fas amb els veïns? —va preguntar.

En Gurney va fer un soroll a mig camí del gruny i de la rialla.

—Amb uns més que amb altres.

Un quilòmetre després, van veure el seu graner vermell al final del camí, al costat de l’estany.

—Para i deixa’m baixar —va dir—. Vull travessar el prat caminant. Em despertarà una mica i em desemboirarà el cap.

—L’herba sembla molla —va dir la noia, amb les celles arrufades.

—Tant se val. Quan arribi a casa em trauré les sabates.

Va parar el cotxe davant de la porta del graner i va apagar el motor, però va deixar la mà sobre la clau de contacte amb un gest estranyament amoïnat.

En lloc de baixar del cotxe, en Gurney es va esperar, pressentint que li havia de dir alguna cosa.

—I ara… —va començar, va callar i va tornar a començar—. I ara… ara què fem?

—Em vas contractar per a un dia —va dir en Gurney, amb una arronsada d’espatlles—. El dia s’ha acabat.

—Et semblaria bé continuar un dia més?

—Per fer què?

—Per parlar amb en Max Clinter.

—Per què?

—Perquè no sé ben bé què pensar. És com si sabés alguna cosa del cas del Bon Pastor. Alguna cosa horrorosa. Però no sé si realment sap alguna cosa o si només és una bogeria que té al cap, una mena d’al·lucinació. Havia pensat que havent estat inspectors tots dos, potser seria més clar amb tu, sobretot si jo no hi sóc, si parleu tots dos sols, de policia a policia.

—On viu?

—Ho faràs? Parlaràs amb ell?

—No he dit que ho fes. T’he preguntat on vivia.

—No gaire lluny del llac Cayuga. Força a prop de la desastrosa persecució amb cotxe. Això també contribueix a fer-me pensar que està una mica trastocat.

—Que vulgui viure allà?

—El motiu pel qual vol viure allà. Diu que és el lloc on ell i el Bon Pastor es van encreuar, i és on el karma els tornarà a ajuntar.

—I amb aquest home vols que parli?

—És de bojos, oi?

En Gurney li va dir que s’ho pensaria.

—Et garanteixo que el trobaràs… interessant.

—Ja ho veurem. Et diré alguna cosa.

Va baixar del cotxe i va observar com girava i tornava pel camí estret.

La breu caminada a través del prat va ser una bona manera de trencar amb els esdeveniments del dia i deixar-se inundar la consciència amb les aromes de la natura del començament de la primavera: la complexa dolçor de la terra humida, l’aire, que feia una olor prou neta per purificar l’ànima, per endur-se’n els embussos que s’interposaven entre la pròpia ment i la veritat de les coses.

O era el que pensava fins que, al cap de cinc minuts de ser a casa, havia anat al lavabo, s’havia rentat la cara i la Madeleine li havia preguntat com li havia anat el dia.

Li va explicar amb tots els detalls que va poder les tres peculiars trobades que havia tingut amb la Kim i les persones amb qui ella tractava: en Rudy Getz i la seva patinadora, en Larry Sterne i el seu càrdigan de Mister Rogers, la Roberta Rotker i la seva desequilibrada exhibició de bona punteria. I li va explicar tot el que sabia d’en Max Clinter, el personatge estrambòtic i tràgic a qui el Bon Pastor havia canviat la vida per sempre.

Estava assegut a la taula al costat de les portes vidrieres i la Madeleine tallava verdures sobre una fusta al costat de l’aigüera.

—La Kim vol que continuï participant en això un dia més. La veritat és que no sé què fer.

La Madeleine va tallar la punta d’una ceba vermella grossa.

—Com tens el braç?

—Què?

—El braç. El que tenies entumit. Com està?

—No ho sé. De fet, no m’ha… —Se li va trencar la veu, mentre es fregava l’avantbraç i el canell—. D’acord… igual, suposo. Per què m’ho preguntes?

La Madeleine va girar la ceba a la mà i va pelar un parell de capes de la pell dura exterior.

—I el mal del costat?

—Bé, de moment. És una cosa intermitent, que va i ve.

—Cada deu minuts, si fa no fa, em sembla que em vas dir.

—Si fa no fa.

—Avui amb quina freqüència l’has sentit?

—No n’estic segur.

—No estàs segur d’haver tingut mal?

—No t’ho sabria dir.

Ella va assentir amb el cap, va tallar un carbassó pel mig, va deixar les meitats sobre la fusta i les va començar a tallar en mitges llunes petites.

En Gurney va parpellejar, la va mirar i es va escurar la gola.

—Amb això vols dir que hauria de deixar que la Kim em llogués un dia més?

—Jo he dit això?

—Crec que sí.

Hi va haver un llarg silenci. La Madeleine va tallar una albergínia, un carbassó groc i un pebrot vermell dolç, i ho va abocar tot en un bol que es va endur a la cuina, on el va buidar en un wok ja calent.

—És una noia interessant.

—En quin sentit?

—És llesta, atractiva, ambiciosa, subtil, enèrgica… no et sembla?

—Mmm. Sí que té alguna cosa.

—Potser l’hi hauries de presentar a en Kyle.

—Al meu fill?

—No conec cap més Kyle.

—Què tenen que et fa pensar que…?

—Me’ls imagino junts, res més. Personalitats diferents, però en la mateixa longitud d’ona.

Es va intentar imaginar la hipotètica química de la relació. En menys d’un minut ho va deixar córrer. Massa possibilitats, massa poques dades. Envejava l’eficiència de la intuïció de la Madeleine. Li permetia saltar-se les incògnites que a ell el paralitzaven.