El retorn del Pastor

Quan en Gurney es va despertar l’endemà a dos quarts de vuit del matí, plovia. Era la mena de pluja suau però constant que podia durar hores.

Com de costum, les dues finestres estaven obertes uns quants dits per la part de dalt. L’aire del dormitori era fred i humit. Encara que oficialment feia una hora que havia sortit el sol, el rectangle oblic de cel que podia veure amb el cap al coixí tenia el gens prometedor color gris d’una llosa molla.

La Madeleine s’havia llevat abans que ell. Es va estirar i es va fregar els ulls. No tenia gens de ganes de tornar a adormir-se. A l’últim somni que havia tingut, un somni agitat, hi sortia un paraigua negre. A mesura que el paraigua s’obria, aparentment per voluntat pròpia, la roba desplegada es convertia en les ales d’un ratpenat enorme. El ratpenat es transformava en un voltor negre, mentre el mànec corbat del paraigua s’esmolava per esdevenir un bec ganxut. I llavors, amb l’estranya lògica sensorial sense límits dels somnis, el voltor es convertia en l’aire fred que entrava per les finestres obertes, el contacte desagradable del qual el va despertar.

Es va llevar amb empenta per intentar distanciar-se del somni. Després va prendre una dutxa calenta perquè l’escalfor l’ajudava a aclarir les idees i simplificar la realitat, es va afaitar, es va rentar les dents, es va vestir i va anar a buscar cafè a la cuina.

—Truca a en Jack Hardwick —li va dir la Madeleine des dels fogons, sense aixecar la vista, mentre afegia un grapat de panses a alguna cosa que coïa a foc lent en un potet.

—Per què?

—Perquè ha trucat fa cosa d’un quart i volia parlar amb tu.

—Ha dit què volia?

—Ha dit que et volia preguntar una cosa sobre el correu electrònic.

—Mmm. —Va anar a la cafetera i se’n va servir una tassa—. He somiat amb un paraigua negre.

—Semblava que tenia moltes ganes de parlar amb tu.

—Ara li truco. Però… digue’m, com s’acabava aquella pel·lícula?

La Madeleine va buidar el potet al seu bol i el va portar a la taula d’esmorzar.

—No me’n recordo.

—Em vas descriure l’escena amb molts detalls: l’home perseguit pels assassins, com va entrar a l’església i com, després, quan en va sortir, no el podien distingir perquè tothom que sortia alhora de l’església anava vestit de negre i duia un paraigua negre. Què va passar després?

—Suposo que es va escapar. Perquè els assassins no podien disparar a tothom.

—Mmm.

—Què passa?

—I si haguessin disparat a tothom?

—No ho van fer.

—Però imagina’t que ho van fer. Imagina’t que van matar a tothom, perquè era l’única manera que tenien d’estar segurs que atrapaven l’home que perseguien. I imagina’t que després va arribar la policia i va trobar tots aquells cadàvers, tota aquella gent assassinada al mig del carrer. Què haurien pensat?

—Què hauria pensat la policia? No en tinc ni idea. Potser que un boig volia matar la gent que anava a missa?

—Exacte. —En Gurney va assentir amb el cap—. Especialment si aquell mateix dia rebessin una carta d’algú afirmant que les persones devotes eren escòria i que les pensava matar a totes.

—Però… espera un moment. —La Madeleine feia cara d’incredulitat—. Estàs insinuant que el Bon Pastor va matar tota aquella gent perquè no sabia qui era el seu veritable objectiu? I que simplement anava matant gent que anava amb un tipus de cotxe determinat fins que va estar segur d’haver trobat la persona que volia?

—No ho sé. Però tinc la intenció d’esbrinar-ho.

La Madeleine va fer que no amb el cap.

—No veig com… —La va interrompre el soroll del telèfon fix que hi havia al taulell del costat de la nevera—. Val més que l’agafis tu. Deu ser qui tu ja saps.

El va agafar. I era ell.

—Ja has sortit del cony de dutxa?

—Bon dia, Jack.

—He rebut el teu missatge: la premissa d’investigació, juntament amb la llista de preguntes.

—I què?

—Fas servir l’argument que hi ha un conflicte d’estil entre les paraules del manifest i els actes de l’assassí?

—Es podria dir així.

—Afirmes que el patró de conducta de l’assassí demostra que és massa pràctic, massa tranquil i serè, per tenir els pensaments que surten al manifest. El meu pobre cervellet ho ha entès bé?

—El que vull dir és que hi ha una desconnexió.

—D’acord. És interessant. Però crea un problema més gros que el que resol.

—Com?

—Tu dius que el motiu dels assassinats no és el que s’explica al manifest.

—Exacte.

—Per tant, les víctimes van ser escollides per un altre motiu, no perquè eren uns fills de puta cobdiciosos que exhibien amb ostentació articles de luxe i que mereixien morir?

—Això mateix.

—Per tant, aquest geni superpràctic i supertranquil tenia un motiu pràctic per matar aquella gent que no ha revelat?

—Exacte.

—Veus quin és el problema?

—Explica-me’l.

—Si l’autèntic motiu de l’assassí per triar les víctimes no era que conduïssin un Mercedes de cent mil dòlars, llavors hem de creure que el fet de conduir un Mercedes de cent mil dòlars era irrellevant. Una casualitat de merda. T’has trobat mai alguna cosa així, Davey meu? Seria com descobrir que totes les víctimes d’en Bernie Madoff casualment tenien un follet irlandès tatuat al cul. Veus on vull anar a parar?

—Ho entenc, Jack. Hi ha alguna altra cosa del missatge que no vegis clara?

—Ara que ho dius, sí: una altra pregunta teva. De fet, tres preguntes que més o menys giren al voltant del mateix tema. Tots els assassinats eren igual d’importants? La seqüència era important? N’hi havia algun que en requerís algun altre? Què té el cas que fa que t’ho plantegis?

—De vegades el que em crida l’atenció és el que hi falta. I a causa de la naturalesa de la hipòtesi dominant en aquest cas en concret, hi falten un fotimer de coses: vies sense explorar, preguntes sense formular. Des del principi es va partir de la suposició bàsica que aquests assassinats eren peces idèntiques d’una declaració filosòfica per part de l’assassí. Tan aviat com tothom ho va haver acceptat, ningú no se’ls va mirar com accions independents que podrien tenir finalitats diferents. Però és possible que no tots els assassinats fossin igual d’importants, o que ni tan sols es cometessin pel mateix motiu. Em segueixes, Jack?

—No t’ho sabria dir. Pots ser més concret?

—Has vist una pel·lícula que es diu L’home del paraigua negre?

No l’havia vist, ni n’havia sentit a parlar mai. Per tant en Gurney li va explicar la història, acabant amb l’especulació de què passaria si els assassins els haguessin mort a tots que havia plantejat a la Madeleine.

Després d’un llarg silenci, en Hardwick va contestar amb una variació d’una de les preguntes de la Madeleine:

—Vols dir que els cinc primers atacs eren errors? I que l’assassí finalment la va encertar amb el sisè? Ajuda’m, a veure si ho entenc. El que vull dir és que, si era un professional, com els de la pel·lícula, quines dades li havien donat per identificar l’objectiu? Només que conduïa un Mercedes de gamma alta? I per tant havia de voltar amb cotxe a la nit, disparar per la finestra d’uns quants Mercedes amb el coi de pistolot més gros del món i mirar a qui havia tocat? Això em costa de pair.

—A mi també. Però saps què? Començo a tenir la sensació que potser estic al terreny de joc que toca, per molt que encara no estigui segur de què s’hi juga.

—Que no n’estàs segur? Jo diria que no en tens ni punyetera idea!

—Has de ser una mica més positiu.

—Encara et queden més sàvies paraules abans que me’n vagi a vomitar, oh Sherlock?

—Només una cosa. L’agent especial Trout està obsessionat amb el fet que potser he tingut accés a informació privilegiada a la qual legalment no tinc dret. Guarda’t les espatlles, Jack.

—Que el bombin, a en Trout. Hi ha més merda secreta que vulguis que escombri cap a tu?

—Ara que ho preguntes, has avançat en la recerca de l’Emilio Corazon?

—Encara no. Ha aconseguit convertir-se en un home sorprenentment invisible.

A tres quarts de nou, la Madeleine va marxar al consultori on treballava a temps parcial. Encara plovia.

En Gurney es va posar davant de l’ordinador, hi va buscar una còpia del correu electrònic que havia enviat a en Hardwick i va repassar la llista de preguntes que hi havia inclòs, fins que es va aturar en la que deia: «Per què van tenir lloc els assassinats en aquell moment, la primavera de l’any 2000?». Com més segur estava que els assassinats eren bàsicament pragmàtics, més important esdevenia la qüestió temporal.

Els assassinats de psicòpates amb una missió solien adoptar dues formes: una era el gran espetec en què l’assassí es posa al mig d’una multitud d’objectius a l’oficina de correus o a la mesquita i comença a disparar, sense cap pla per fugir. En el noranta-nou per cent de casos, aquests homes (i sempre són homes) s’acaben clavant un tret quan no els queda ningú més per matar. I després hi ha l’altre tipus: els que van expulsant la bilis gota a gota durant deu o vint anys. Les persones a qui els agrada fer volar el cap o la mà d’algú amb una carta bomba l’any, o cada dos anys, però que no tenen tanta pressa per matar-se.

Aparentment, els assassinats del Bon Pastor no encaixaven en cap categoria. Hi havia una fredor palpable, una manca d’emocions, una planificació i execució concises. En qualsevol cas, allò era el que en Gurney es deia a si mateix quan a un quart de deu va sonar el telèfon.

Tornava a ser en Hardwick, però aquest cop en un to més greu que abans.

—No sé a quin cony de joc juguem ni en quin cony de terreny, però és evident que s’ha tornat més lleig. Han trobat la Ruthie Blum morta.

El primer pensament d’en Gurney, que li va fer venir basques immediatament, va ser que havia rebut un tret el cap com el seu marit feia deu anys. La imatge fastigosa que li va saltar a la ment va ser la del jovial pentinat de terrier de Yorkshire rebentat i convertit en un embull ple de sang i cervell.

—Déu meu, no. On ha passat? Com?

—A casa seva. Un punxó de gel al cor.

—Què?

—És una expressió de sorpresa o no hi sents bé?

—Un punxó de gel?

—Una sola estocada, cap amunt, a sota l’estèrnum.

—Déu meu! Quan?

—Ahir a la nit, després de les onze.

—Com ho saben?

—Va penjar un missatge al Facebook a les onze menys dos minuts. Han trobat el cos aquesta matinada, a tres quarts i mig de quatre.

—Era la mateixa casa on vivia fa deu anys quan…

—Exacte. La mateixa casa. També la mateixa casa on la petita Kimmy la va entrevistar per a allò de RAM TV.

El cap d’en Gurney anava a cent per hora.

—Qui l’ha trobat?

—Agents de la comissaria d’Auburn, de la Zona E. És una llarga història. Una amiga de la Ruth, d’Ithaca, que se’n va anar a dormir tard, va llegir el missatge al Facebook. La va deixar neguitosa. Va contestar pel Facebook, preguntant-li a la Ruthie si estava bé. No va rebre resposta. Li va enviar un correu electrònic, i tampoc no va rebre resposta. Va començar a telefonar-li, sense resposta, només el contestador. Llavors a l’amiga li agafa pànic i truca a la policia local, la passen a l’oficina del xèrif, i finalment parla amb els d’Auburn. Auburn es posa en contacte amb un cotxe que patrullava a prop d’allà. Un agent s’acosta a la casa, tot sembla tranquil, cap problema, ni rastre d’intrusos, cap…

—Espera un moment. Tens idea de què deia el primer missatge de la Ruth Blum, el que ho va posar tot en marxa?

—Te l’acabo d’enviar per correu electrònic.

—Com has pogut?

—L’Andy Clegg.

—Qui coi és l’Andy Clegg?

—Un nano jove de la Zona E. No te’n recordes?

—Me n’hauria de recordar?

—El cas Piggert.

—D’acord, ara em sona el nom. Però no li puc posar cara.

—Era la seva primera missió després de sortir de l’acadèmia… de fet, la primera feina que li va sortir el primer dia de feina va ser contestar la meva crida demanant ajuda quan vaig trobar la meitat del cos de la senyora Piggert. Per a l’Andy va ser la primera oportunitat de vomitar com un policia. I la va ben aprofitar.

L’infame cas d’incest i assassinat d’en Peter Piggert havia estat l’inici de la relació, crispada però productiva, d’en Hardwick i en Gurney. Llavors en Gurney encara treballava al Departament de Policia de Nova York, i en Hardwick a la policia estatal. Cadascun d’ells investigava aspectes del cas Piggert que entraven dins de la seva jurisdicció, quan una casualitat grotesca els va ajuntar. A cent cinquanta quilòmetres de distància, el mateix dia, cadascun d’ells va trobar la meitat d’un sol cos.

—El jove Andy Clegg ens va conèixer a tots dos en una trobada després que enxampessis l’esmunyedís senyor Piggert, aquell fill de puta assassí de mares. L’Andy va quedar fortament impressionat per la teva habilitat i una mica menys per la meva. Vam mantenir el contacte.

—I tot això a on va a parar?

—Quan aquest matí han aparegut al Sistema d’informació de Justícia Criminal les dades bàsiques de l’homicidi de la Blum amb el punxó, he fet una trucada a en Clegg, el meu amic i inspector, i m’ho ha explicat tot. He pensat que calia actuar ara o mai. Tan aviat com això arribi a en Trout i ell n’entengui les implicacions, s’hi ficarà i declararà l’homicidi part de la seva investigació en curs sobre el Bon Pastor, amb la qual cosa ens tancarà la porta als morros.

—I amb això tonem a la meva pregunta. Què deia la Ruth a…

—Mira el correu.

—D’acord.

En Gurney va deixar el telèfon i va mirar el correu electrònic. Era allà.

En Gurney ho va rellegir abans de tornar a agafar el telèfon.

—Encara ets aquí, Jack?

—Sí. Llavors la seva amiga d’Ithaca està repassant el correu, cap a mitjanit, i veu que té un avís del Facebook; hi fa clic i troba el missatge que la Ruth havia enviat a les onze menys dos minuts, sembla que abans de baixar a mirar qui la venia a veure amb un gran trasto d’aspecte militar. Podria ser un Hummer, no ho creus?

—Podria ser. —En Gurney es va imaginar el Humvee d’en Max Clinter, amb pintura de camuflatge i preparat per a la guerra.

—Bé, si no era un Hummer, què collons era? Bé, el cas és que l’amiga fa tots aquests esforços per parlar amb la Ruth i, com ja t’he dit, al final hi va un policia, hi dóna un cop d’ull, decideix que tot sembla estar bé i està a punt de marxar, però aleshores apareix el cotxe de l’amiga amoïnada, que ha conduït quaranta quilòmetres des d’Ithaca i insisteix que entrin sense permís a la casa, perquè té por que hagi passat una desgràcia. La dona diu que si no hi entra l’agent, hi entrarà ella. Hi ha una gran discussió, el policia jove gairebé la deté, aleshores arriba un altre policia, més vell i savi, i fa que tothom es calmi. Comencen a examinar l’exterior de la casa. Al final troben una finestra oberta, més converses, més discussions, etcètera, etcètera, El resum és que finalment els agents entren a la casa i troben el cos de la Ruth Blum.

—On?

—Al rebedor, just davant de la porta principal. Com si hagués obert la porta i pam!

—Els forenses estan segurs que l’arma va ser un punxó de gel?

—No n’hi ha gaires dubtes. Segons en Clegg, encara tenia clavat el cony de cosa.

—Suposo que no em podries fer entrar a la casa, oi?

—Impossible. Ara l’han precintat amb quilòmetres de cinta groga uns nois a qui només podries portar problemes. L’única feina que tenen és mantenir l’escenari del crim immaculat fins que els tècnics de recopilació d’indicis se’n vagin a casa i el Departament d’Investigació Criminal ho passi tot a l’FBI. No tenen cap intenció de jugar-se el cul perquè una figura jubilada de la ciutat hi pugui fer una passejadeta.

En Gurney es moria de ganes de veure-ho tot ell mateix. Que et descriguin l’escenari d’un crim no s’acosta ni al deu per cent del que significa ser-hi en persona. Però sospitava que en Hardwick tenia raó. No se li acudia com algú de la policia, i encara menys de l’FBI, es podia beneficiar de ficar-lo al cas. I això el va fer tornar a preguntar-se quin benefici en treia en Hardwick. Cada vegada que li passava informació d’una font interna o un document confidencial, corria un risc. I no parava de fer-ho.

Estava tan compromès buscant la veritat que no es preocupava gens per les normes o per la seva carrera? El movia un desig obsessiu de fer quedar malament els poderosos? O era el risc mateix, el vertigen a la vora del precipici, el que l’atreia amb la mateixa força amb què repel·lia els homes més assenyats? En Gurney ja s’havia fet abans aquelles preguntes. Un cop més, va concloure que la resposta probablement era sí a totes.

—Ai, Davey, Davey… —La veu d’en Hardwick el va fer tornar de cop al moment present—. La trama es complica. O potser amb això ho veus tot més clar. Què en penses?

—No ho sé, Jack. Potser una mica de les dues coses. Depèn de què passi a continuació. Mentrestant, això és tot el que t’ha explicat en Clegg?

—Gairebé tot. —En Hardwick va dubtar. El seu gust per fer pauses dramàtiques empipava profundament en Gurney, però era un preu que bé es podia pagar pel que solia anar a continuació—. Recordes els animalets de plàstic que el Bon Pastor deixava als assassinats a la carretera?

—Sí.

De fet, hi havia estat pensant aquell matí, imaginant-se quina finalitat tenien.

—Bé, doncs han trobat un animalet de plàstic a l’escenari… delicadament col·locat damunt dels llavis de la Ruth Blum.

—Als llavis?

—Als llavis.

—Quina mena d’animal?

—En Clegg creu que és un lleó.

—Oi que el lleó va ser el primer animal de la primera seqüència de sis?

—Bona memòria, llumenera. Per tant, és força probable que ens n’esperin cinc més?

En Gurney no va saber què contestar-li.

Tan aviat com va haver acabat de parlar amb en Hardwick, va telefonar a la Kim. No sabia si encara seria al pis d’en Kyle, si estarien junts al llit, què tenien pensat fer aquell dia, si ho sabien…

Li va saltar la bústia de veu. Hi va deixar un missatge clar i directe.

—Hola. No sé si ja ha sortit a les notícies, però la Ruth Blum és morta. La van assassinar a casa seva, a Aurora, ahir a la nit, tard. És possible que el Bon Pastor hagi tornat, o que algú ens ho vulgui fer pensar. Truca’m tan aviat com puguis.

Va intentar parlar amb en Kyle, va trobar la bústia de veu i hi va deixar el mateix missatge.

Es va quedar dret, contemplant la falda grisa i mullada del turó per la finestra nord de l’estudi. Havia parat de ploure, però encara queia aigua dels ràfecs. La nova informació d’en Hardwick no l’ajudava a organitzar les idees, més aviat les dispersava. Hi havia un maleït excés de peces i fragments. Era impossible veure el camí en aquell laberint. Per fer un pas endavant, calia saber en quina direcció era endavant. El va envair una sensació malaltissa que se’ls estava acabant el temps, que el final de la partida s’acostava ràpidament, sense ni tan sols saber què podia significar.

Havia de fer alguna cosa.

Per manca d’una idea millor, es va trobar conduint el cotxe en direcció a Aurora.

Al cap de dues hores, agafava la carretera estatal que resseguia la vora del llac Cayuga i el GPS indicava que faltaven menys de cinc quilòmetres per arribar a casa de la Ruth Blum. A l’esquerra, veia el llac i les cases de la vora a través d’una barrera d’arbres sense fulles. A la dreta, separada de la carretera per una profunda rasa coberta d’herbes, una barreja bucòlica de prats i bosquets ascendia gradualment vers un horitzó de camps de blat de moro coberts de rostolls. En aquell costat de la carretera hi havia tres establiments, repartits entre un grapat de cases velles i ben conservades: una benzinera, una clínica veterinària i un taller d’automòbils amb mitja dotzena de cotxes en diversos estats de reparació a la zona d’aparcament.

No gaire lluny del taller, en Gurney va agafar un revolt llarg i va veure davant seu, a l’esquerra de la carretera, els primers senyals de l’escenari d’un crim important: un assortiment de cotxes de policia local, del comtat i de l’estat. Hi havia quatre furgonetes: dues semblaven de mitjans de comunicació regionals, amb parabòliques al sostre; una portava l’escut de la policia estatal, i en Gurney va suposar que contenia el material de l’equip de recopilació d’indicis, i una que no tenia cap senyal possiblement era la del fotògraf forense. No es veia cap vehicle del dipòsit de cadàvers, cosa que volia dir que algun forense ja hi havia estat i havia marxat, i ja s’havien endut el cadàver.

Mentre s’acostava, en Gurney va comptar sis agents d’uniforme amb insígnies de diverses jurisdiccions, un home i una dona amb la roba d’oficinista d’estil clàssic que solien preferir els inspectors, un especialista en indicis amb la granota blanca i els guants de làtex necessaris per fer la seva feina, i una dona de la tele, vestida a l’última moda, encongida entre dos tècnics amb els cabells llargs recollits en una cua.

Hi havia un agent d’uniforme dret al mig de la carretera, movent enèrgicament el braç per fer avançar qualsevol cotxe que semblés anar massa a poc a poc. Mentre en Gurney s’acostava a l’agent i a la casa dels Blum, va observar que havien envoltat amb cinta de «Policia — No passeu» tota la finca, des de la vora del llac fins al costat de la carretera. Va buscar a la guantera i en va treure una cartera prima de cuir, que va obrir per ensenyar una placa d’inspector de la Policia de Nova York amb la paraula «Jubilat» en lletres menudes a baix de tot.

Abans que l’agent de les celles arrufades la pogués examinar amb detall, en Gurney la va tornar a tirar a la guantera i va preguntar si hi havia l’inspector en cap Jack Hardwick.

L’agent tenia la gorra tirada endavant, de manera que la visera rígida li feia ombra als ulls.

—En Hardwick, d’Investigació Criminal?

—Això mateix.

—Hi hauria de ser per algun motiu?

En Gurney va fer un sospir cansat.

—Treballo en una investigació que podria estar relacionada amb la Ruth Blum. En Hardwick ho sap.

L’agent va fer cara de tenir problemes per desxifrar aquella resposta.

—Com es diu, vostè?

—Dave Gurney.

L’home el va examinar amb la combinació d’educació superficial i desconfiança instintiva amb què la majoria de policies veu els desconeguts.

—Aparqui just allà. —Va assenyalar l’espai del voral entre la furgoneta dels d’indicis i la d’una de les cadenes de televisió—. Quedi’s al cotxe.

Es va girar amb moviments precisos i es va acostar a tres figures absortes en un intens debat al costat del camí d’accés. La persona amb qui va parlar era una dona corpulenta amb els cabells castanys tallats curts. Duia una americana blau marí i pantalons a joc. L’home de cabells grisos que tenia a la dreta portava una granota blanca. El més jove de l’esquerra duia un vestit fosc, camisa blanca, corbata fosca… una combinació habitual entre inspectors de policia, directors de funerària i mormons. Les espatlles musculoses, el coll ample i els cabells molt curts deixaven clar a quin dels tres grups pertanyia.

Mentre l’agent de trànsit parlava amb ells, tots tres van mirar en Gurney alhora. El jove es va posar a somriure i a parlar ràpidament amb la dona, mentre feia gestos en direcció a en Gurney.

El somriure li va fer venir al cap alguna cosa, un record llunyà que gairebé li va fer pensar en un nom.

—Inspector —va cridar la dona, alhora que aixecava la mà perquè la veiés—, inspector Gurney.

Va baixar del cotxe. Mentre sortia, el va saludar l’enrenou d’un helicòpter que els sobrevolava. Va aixecar el cap i entre els arbres va albirar l’aparell, que feia cercles lentament. Tres enormes lletres blanques, RAM, pintades a la base de la cabina, li van cridar l’atenció i li van provocar una ganyota involuntària.

—La tinent Bullard vol parlar amb vostè.

L’agent havia tornat a buscar en Gurney i aixecava la cinta perquè entrés a la zona restringida. El to va fer que el gest amb la cinta resultés més possessiu que educat.

En Gurney es va ajupir per passar per sota la cinta. Mentre passava, no va poder evitar fixar-se en la terra i la brossa que s’havia acumulat dins d’una clivella llarga que separava el camí d’accés a la casa, enquitranat, del paviment amb asfalt més bast del voral. Es va aturar un moment per examinar-la més de prop, i l’agent li va deixar caure la cinta al damunt i va tornar a regular el trànsit.

Quan en Gurney es va posar dret, el jove del vestit fosc que li sonava una mica se li estava acostant.

—Segurament no es deu recordar de mi, senyor. Em dic Andrew Clegg. Ens vam conèixer quan vostè investigava…

En Gurney el va interrompre efusivament:

—Sí que me’n recordo, Andy. Sembla que l’han ascendit.

Va tornar a somriure. Aquell gest el feia semblar un adolescent.

—El mes passat. Finalment he aconseguit entrar al Departament d’Investigació Criminal. Vostè ha estat una de les meves fonts d’inspiració.

Tot parlant, acompanyava en Gurney a veure la dona de constitució robusta, que parlava amb el tècnic de la granota blanca, que ja marxava.

—Si voleu embolicar la catifa i endur-vos-la, també d’acord. És cosa vostra.

Es va girar cap a en Gurney. Tenia una expressió alerta i professional, però agradable.

—L’Andy diu que en Jack Hardwick i vostè van treballar junts en el cas Piggert. És veritat?

—És veritat.

—Enhorabona. Una gran victòria dels bons.

—Gràcies.

—El cas del Satanic Santa encara va fer més enrenou —va dir en Clegg.

—El Satanic… —Ara li tocava a ella fer cara d’estar recordant vagament alguna cosa—. No era el psicòpata que tallava la gent a trossos i els enviava a la policia local?

—Embolicats amb paper de regal! Per Nadal! —va exclamar en Clegg, clarament més fascinat que horroritzat.

La dona mirava en Gurney amb estupor.

—I vostè…?

—Casualment, vaig ser al lloc adequat en el moment correcte.

—És extraordinari. —Li va allargar la mà—. Sóc la tinent Bullard. I evidentment vostè és un home que no necessita més presentacions. A què devem aquest plaer?

—Això de la Ruth Blum.

—Què passa?

—Va veure el programa d’ahir a la nit a RAM, on sortia ella?

—En sé alguna cosa. Per què ho pregunta?

—La podria ajudar a entendre què ha passat aquí.

—Com?

—El programa era el primer capítol d’una sèrie dedicada a les repercussions dels sis assassinats comesos pel Bon Pastor l’any 2000. És pràcticament segur que el que ha passat aquí és el setè assassinat del Bon Pastor. I n’hi podria haver més en el futur.

La cordialitat que hi pogués haver en l’expressió de la dona va donar pas a una freda avaluació.

—I vostè, què hi fa, aquí, exactament?

En Gurney va començar a sospesar amb molt de compte què diria, però després va pensar «a la merda, tot plegat».

—Sóc aquí perquè crec que l’FBI va interpretar el cas malament des del primer dia, i el que ha passat aquí ho pot demostrar.

L’expressió de la dona costava d’interpretar.

—Els ha transmès la seva opinió?

—No va anar gaire bé —va contestar en Gurney, amb un breu somriure.

Ella va fer que no amb el cap.

—No acabo d’entendre el que em diu. No sé en nom de qui o amb quina autoritat ha vingut. —Va mirar un moment en Clegg, que es va bellugar incòmode—. L’Andy m’ha dit que està jubilat. Ens trobem en les primeres hores d’una investigació d’assassinat, que són crucials. Si no em pot explicar clarament el motiu i la finalitat de la seva presència, haurà de marxar. Espero ser clara sense resultar grollera.

—Ho entenc. —Va respirar profundament—. La dona que va entrevistar la Ruth Blum em va contractar com a assessor, i he estat examinant de prop el cas del Bon Pastor. He arribat a la conclusió que en l’opinió dominant hi ha un error important. Tinc l’esperança que en la investigació d’aquest assassinat no es facin les mateixes cagades que en els altres sis. Però, per desgràcia, sembla que ja hi ha un problema.

—Perdoni, què diu?

—No va aparcar al camí de l’entrada.

—De què em parla?

—L’home que va matar la Ruth Blum no va aparcar en aquest camí d’accés. Si creu que ho va fer, no entendrà mai el que ha passat aquí.

La dona va llançar una mirada cap a en Clegg, potser per veure si ell entenia una mica millor aquell desafiament inesperat, però els ulls del jove només mostraven sorpresa i confusió. Va tornar a mirar en Gurney, i després el rellotge.

—Passi a dins. Tindrà exactament cinc minuts per explicar-se una mica. Mentrestant, Andy, queda’t aquí i vigila els voltors de la tele. Que no posin ni la punta del peu al nostre costat de la cinta.

—Sí, senyora.

La tinent va precedir en Gurney per un pendent de gespa que baixava cap al costat de la casa, i pels graons del porxo del darrere, que va identificar com el lloc on s’havia fet l’entrevista a l’aire lliure de la Kim i la Ruth Blum. La va seguir per la porta del darrere, que connectava el porxo amb una gran cuina menjador. Hi havia un fotògraf assegut a la taula d’esmorzar, descarregant imatges d’una càmera rèflex digital a un portàtil.

La tinent va donar un cop d’ull a la cuina, però no oferia gaire intimitat.

—Perdona, Chuck, ens pots deixar una estoneta sols?

—Cap problema, tinent. Puc acabar a la furgoneta.

Va recollir el material i va desaparèixer ràpidament.

La tinent va seure en una de les cadires de la taula que acabava de quedar buida i va fer un gest a en Gurney perquè segués just davant seu.

—Molt bé —va dir amb veu reposada—. Fins ara ha estat un dia molt llarg, i encara falta molt perquè s’acabi. No tinc temps per perdre. Li agrairia que fos clar i breu. Digui.

—Per què creu que va aparcar al camí de l’entrada?

La dona va aclucar els ulls.

—Per què creu que ho crec?

—Per la manera com tots tres estaven drets al costat del camí sense trepitjar-lo quan he arribat. Per la manera com tothom evitava passar-hi, encara que segur que els seus tècnics ja l’han examinat. Per tant, suposo que l’estan preservant per fer-ne una anàlisi microscòpica detallada. Com és que està convençuda que hi va aparcar?

Ella el va estudiar un moment abans que li aparegués un petit somriure cínic als llavis.

—Vostè ja en sap alguna cosa, oi? D’on ha sortit la filtració?

—Per aquest camí no es va enlloc. És el camí que ha agafat l’FBI. Perdre el temps en enfrontaments.

La dona va continuar estudiant-lo, ara menys temps, i després va semblar que es decidia.

—La víctima va penjar un missatge a la seva pàgina del Facebook ahir a la nit, tard. Després de fer uns comentaris sobre el programa de la RAM va descriure un cotxe que s’aturava a la seva entrada mentre ella seia davant de l’ordinador. Com és que tinc la sensació que això ja ho sap?

En Gurney va passar per alt la pregunta.

—Quina mena de cotxe?

—Un de gros. D’aspecte militar. No va esmentar cap marca o model.

—Un Jeep? Un Land Rover? Un Hummer? Una cosa semblant?

La tinent va fer que sí amb el cap.

—Per tant, la teoria és que aparca al camí, davant de la casa, va caminant a la porta principal, truca… i després què? La mata allà al llindar? Ella el deixa entrar? El coneix? No el coneix?

—Freni una mica. M’ha preguntat per què crèiem que l’assassí, o algú que casualment la va anar veure més o menys a l’hora que la van matar, va aparcar al camí d’accés. I li he contestat. Ho creiem perquè ho ha dit la mateixa víctima. És el testimoni directe de la víctima, publicat a la seva pàgina de Facebook, abans que la matessin. —L’expressió de triomf de la tinent Bullard estava aigualida per una punta de preocupació—. Per tant, ara em deu una explicació breu i clara de per què pensa que la Ruth Blum diria tot allò si no fos veritat.

—És que no ho va dir.

—Perdoni?

—Res no va passar tal com diu. El guió que presenta no té cap sentit. En primer lloc, abans d’entrar en el problema lògic, hi ha el problema de les proves materials al final del camí d’accés.

—Quin problema de proves materials?

—El terreny està força sec. Quant fa que no plou?

—Va ploure ahir al matí —va dir ella, després de pensar una mica—. Al migdia ja havia parat. Per què ho pregunta?

—A la vora de la carretera hi ha una clivella plena de terra, potser d’un dit o dos d’ample. Qualsevol que entrés pel camí d’accés l’hauria d’haver travessat, o si no hauria hagut de travessar el bosc i la gespa. Però no sembla que res hagi tocat aquell trosset de terra, almenys des de l’últim cop que va ploure.

—Amb dos dits no n’hi ha prou per saber amb certesa…

—Potser no, però insinua alguna cosa. A més, hi ha el factor psicològic. Si el Bon Pastor ha tornat, si aquesta és la seva setena víctima, hem de tenir en compte el que ja sabem d’ell.

—Com ara què?

—Una cosa que sabem és que és extremament prudent, que té una enorme aversió al risc. I aquell camí tan curt queda massa desprotegit. Qualsevol vehicle que hi aparqui, sobretot un de la mida d’un Hummer, pràcticament tindria el para-xocs del darrere a la carretera. Cridaria massa l’atenció, seria massa fàcil d’identificar. Un policia local patrullant de nit es podria fixar en un cotxe desconegut com aquell, es podria aturar a mirar què passava, en podria comprovar la matrícula.

La Bullard va arrufar les celles.

—Però el fet és que a la Ruth Blum la van matar, i si l’assassí va arribar en un vehicle, en algun lloc el devia aparcar. Així doncs, què vol dir? On va aparcar? Al voral de la carretera? Allà encara quedaria més desprotegit.

—Jo diria que al taller de cotxes.

—El què?

—A la carretera estatal, a menys d’un quilòmetre en direcció a Ithaca, hi ha un taller de reparació d’automòbils. Al costat hi ha un aparcament petit i no gaire cuidat amb uns quants cotxes i camions, esperant que els arreglin o que els recullin. És l’únic lloc dels voltants on ningú no se sorprendria de veure un vehicle desconegut; de fet, la gent ni tan sols se n’adonaria. Si jo volgués matar algú d’aquesta casa a la nit, aparcaria allà, i després aniria a peu per la rasa fonda que hi ha al costat de la carretera per evitar que els conductors em veiessin.

Ella es va quedar mirant la taula, com si intentés avaluar les possibilitats d’un conjunt imaginari de lletres de Scrabble. Va fer una ganyota.

—Teòricament, podria tenir sentit. El problema és que l’actualització de la Ruth al Facebook parla concretament d’un vehicle que s’atura…

—Vol dir l’actualització del Facebook.

—No entenc què…

—Està donant per fet que la va escriure ella.

—El compte, la pàgina, l’ordinador, la contrasenya eren d’ella.

—No podria ser que l’assassí n’hagués obtingut la contrasenya abans de matar-la, hagués obert la pàgina i hagués redactat el missatge ell mateix?

La Bullard va examinar la taula amb més interès encara. Va fer que no amb el cap, vacil·lant.

—És imaginable. Però com la seva teoria del taller de cotxes, no hi ha proves que hi donin suport.

En Gurney va veure una escletxa i va somriure.

—Després que els seus nois vestits de blanc confirmin que res no ha alterat la terra de la clivella al final del camí, digui’ls que facin una visita al taller de cotxes. Seria interessant veure si hi poden trobar un joc de rastres de pneumàtics relativament recents que no encaixin amb els de cap dels vehicles aparcats.

—Però… per què hauria de dedicar l’assassí temps i esforç a deixar un missatge com aquest al Facebook?

—Sorra als ulls. Un gir al laberint. És una cosa que fa molt bé.

Alguna cosa en l’expressió de la dona li va donar a entendre que rebria de bon grat qualsevol informació que li pogués caure del cel.

—Fins a quin punt coneix el cas original? —li va preguntar.

—No tant com caldria —va reconèixer ella—. Algú de l’oficina local de l’FBI ve cap aquí per informar-me’n. I, per cert, necessitaré la seva adreça física i la de correu electrònic, i números de telèfon on se’l pugui localitzar vint-i-quatre hores al dia. Hi té cap inconvenient?

—Cap ni un.

—Li donaré la meva adreça de correu electrònic i el número de mòbil. Suposo que em passarà totes les dades rellevants que li puguin arribar, oi?

—Amb molt de gust.

—D’acord. Ara sí que no tinc gens de temps. Tornarem a parlar.

Quan en Gurney va sortir de la casa, l’helicòpter de RAM encara la sobrevolava sorollosament. Abans que pogués arribar al cotxe, el va interceptar la periodista de pentinat estufat i maquillatge cridaner, amb un micròfon a la mà i un càmera de vídeo al darrere.

—Sóc la Jill McCoy, de la WBIF de Syracuse —va exclamar, lluint a la cara l’expressió de curiositat alarmada que era característica del seu gremi—. M’han dit que vostè és l’inspector Dave Gurney, l’home que la revista New York va qualificar de «Superpolicia». Dave, és veritat que el Bon Pastor, l’infame assassí de masses, ha tornat a atacar?

—Perdoni —va dir en Gurney, esquivant-la.

La noia li va allargar el micròfon, mentre cridava un seguit de preguntes a la seva esquena i ell obria la porta del cotxe, pujava, tancava la porta i engegava el motor.

—La van matar perquè havia aparegut per televisió? Per alguna cosa que va dir? Aquest cas terrible, és massa gros per a la policia local? És per això que l’han cridat? Quina relació hi té? És veritat que té un problema amb l’FBI? De quin problema es tracta, inspector Gurney?

Quan sortia lentament del lloc on havia aparcat, tenia la càmera de vídeo a només uns centímetres de la cara. L’agent de trànsit no feia res per treure-li de sobre la periodista. De fet, estava completament absort en una conversa amb algú que acabava d’arribar a l’escenari. Mentre sortia a la carretera estatal, en Gurney va albirar un moment l’home: compacte, de cabells foscos, molt seriós. Amb allò en va tenir prou per reconeixe’l.

Era en Daker.