L’endemà

Havia plogut de forma intermitent des de mitjanit fins a l’alba i havia quedat una boira fina en l’ambient matinal.

—Penses sortir així? —va preguntar la Madeleine a en Gurney, amb una mirada penetrant.

Semblava glaçada, asseguda a la taula d’esmorzar amb un jersei finet sobre la camisa de dormir i les mans al voltant de la tassa de cafè.

—No. Només mirava.

—Cada vegada que et poses aquí, entra l’olor de fum.

En Gurney va tancar les portes vidrieres, que havia obert feia un minut, per enèsima vegada aquell matí, per veure més clarament el graner o el que en quedava.

La major part de les parets de fusta i del cobert de la teulada s’havien perdut en el terrible incendi de la nit anterior. Quedava dempeus una estructura esquelètica de columnes i bigues, però en unes condicions massa fràgils perquè en el futur es poguessin fer servir. Tot el que quedava dret s’ha de tirar a terra.

La boira etèria i lentament bellugadissa atorgava a la tètrica escena una raresa desorientadora. O potser, pensava en Gurney, la desorientació la portava a sobre, l’efecte natural de no haver dormit. La personalitat de peix bullit de l’especialista en incendis del Departament d’Investigació Criminal tampoc hi ajudava. Havia arribat a les vuit del matí per encarregar-se de la investigació, un cop els bombers i els policies uniformats van haver acabat. Feia gairebé dues hores que furgava entre les cendres i el terregall.

—Encara hi és? —va preguntar en Kyle.

Estava assegut a l’altra punta de la sala en una de les butaques de davant de la llar de foc. La Kim estava asseguda a l’altra.

—S’ho pren amb calma —va dir en Gurney.

—Creus que descobrirà alguna cosa útil?

—Depèn de si és bo o no, o de si l’incendiari va prendre moltes precaucions o no.

En la boira grisa, l’investigador del DIC tornava a caminar amb una lentitud desesperant al voltant de l’àrea de l’estructura en runes. L’acompanyava un gran gos lligat amb una llarga corretja. Semblava que fos un labrador negre o marró, sens dubte tan ben entrenat en la detecció d’accelerants com el seu amo ho estava en la recollida d’indicis d’incendis.

—Encara sento olor de fum —va insistir la Madeleine—. Se’t deu haver enganxat a la roba. Potser t’hauries de dutxar.

—Després —va dir en Gurney—. Ara he de pensar massa coses.

—Almenys et podries canviar la camisa.

—Ho faré. Però no ara mateix, d’acord?

—Sospités d’algú? —va preguntar en Kyle al cap d’un silenci incòmode.

—Tinc sospites, com sospito de tantes coses. Però això és molt diferent d’acusar algú.

En Kyle es va bellugar cap a la punta de la butaca.

—M’he passat la nit donant-hi voltes. Després que se n’anessin els bombers, no podia dormir.

—No crec que cap de nosaltres hagi dormit. Jo segur que no.

—Segurament acabarà parlant més del compte i l’enxamparan.

En Gurney es va girar a mirar en Kyle.

—L’incendiari? Per què ho dius?

—Aquests idiotes no fanfarronegen sempre en algun bar?

—De vegades.

—Aquest no creus que ho farà?

—Depèn del motiu que tingués per calar foc.

En Kyle semblava sorprès per la resposta del seu pare.

—No creus que hagi pogut ser un caçador borratxo i sonat que estava emprenyat amb tu pels rètols de prohibit caçar?

—Suposo que és una possibilitat.

La Madeleine va arrufar les celles davant de la tassa de cafè.

—Tenint en compte que ha arrencat mitja dotzena dels nostres rètols i els ha calat foc davant de la porta del nostre graner, no és més que una possibilitat?

En Gurney va tornar a mirar cap al turó.

—Esperem a veure què ens diu l’home del gos.

En Kyle semblava intrigat.

—Quan va arrencar els rètols per cremar-los, segurament va deixar petjades a terra, potser fins i tot empremtes a les fustes de la tanca. Potser li va caure alguna cosa. L’hi hauria de comentar a l’especialista?

—Si sap fer la seva feina, no caldrà que l’hi diguem —va dir en Gurney amb un somriure—. I si no la sap fer, dir-l’hi no servirà de res.

La Kim es va estremir amb un sorollet curiós i es va enfonsar més en la butaca.

—Em fa posar la pell de gallina saber que el piròman era allà fora al mateix temps que jo, esmunyint-se en la foscor.

—Al mateix temps que éreu tots a fora —va puntualitzar la Madeleine.

—És veritat —va dir en Kyle—. En aquell banc. Uf! Pot ser que fos a uns metres de nosaltres. Quina merda!

«O a uns pams», va pensar en Gurney, o menys i tot, recordant amb una ganyota involuntària la volta al graner que havia fet a les fosques.

—Se m’acaba d’acudir una cosa —va dir en Kyle—. En el parell d’anys que fa que viviu aquí, ha vingut mai ningú a preguntar si podia caçar dins de la vostra propietat?

—Uns quants, al començament —va respondre la Madeleine—. Sempre vam dir que no.

—Doncs potser aquest piròman és un dels que vau rebutjar. N’hi va haver cap que semblés especialment contrariat? O que s’entestés a dir que tenia dret a caçar aquí?

—N’hi va haver de més simpàtics que d’altres. No recordo que ningú reclamés drets especials.

—I amenaces? —va preguntar en Kyle.

—No.

—Ni actes vandàlics.

—No. —Va observar que els ulls d’en Gurney se n’anaven cap a la fletxa de la ploma vermella, que s’havia quedat sobre el taulell—. Em sembla que el teu pare intenta decidir si això compta com a acte vandàlic.

—Si compta què? —va preguntar en Kyle, amb els ulls molt oberts.

La Madeleine es va limitar a mirar en Gurney.

—Una fletxa amb la punta esmolada —va explicar en Gurney, assenyalant-la—. La vaig trobar l’altre dia clavada en un dels parterres.

En Kyle va anar a agafar-la i la va mirar amb les celles corrugades.

—Que estrany. Ha passat alguna altra cosa estranya?

En Gurney va arronsar les espatlles.

—Si no comptes un fre de tractor travat que no ho estava l’última vegada que l’havia fet servir, o un porc espí al garatge…

—O un mapatxe mort a la xemeneia, o una serp a la bústia —va afegir la Madeleine.

—Una serp? A la bústia? —La Kim semblava horroritzada.

—Una de petita, fa un any —va explicar en Gurney.

—Em vaig endur un ensurt de mort —va dir la Madeleine.

En Kyle els va mirar ara l’un ara l’altre.

—Si tot això va passar després que clavéssiu els rètols de «Prohibit caçar», no us diu alguna cosa?

—Com segur que t’ensenyen a les classes de dret —va dir en Gurney, amb més arrogància de la que pretenia—, la seqüència no demostra causalitat.

—Però si us arrenca els rètols de «Prohibit caçar»… home… si el piròman no era un caçador pirat que es pensava que li preníeu el seu dret natural a foradar cérvols amb bales, qui era? Qui faria una cosa així?

Mentre s’estaven drets enraonant davant de les portes vidrieres, la Kim se’ls havia acostat silenciosament. Va parlar amb veu incerta.

—Creus que podria ser la mateixa persona que va serrar el graó del meu soterrani?

En Gurney i el seu fill estaven a punt de contestar alhora, quan un so metàl·lic procedent de fora la casa els va distreure.

En Gurney va mirar a través del vidre cap a les restes del graner. Es va sentir un altre so metàl·lic. Només va distingir la forma agenollada de l’investigador, que picava amb el que semblava un petit mall el terra de ciment del graner.

En Kyle es va acostar al seu pare.

—Què dimonis fa?

—Segurament eixampla una esquerda del terra amb un mall i una escarpra per treure una mostra de la terra de sota.

—Per fer-ne què?

—Quan un accelerant líquid arriba a terra, tendeix a filtrar-se per totes les esquerdes que troba, i a continuació en el sòl. Si en trobes una mostra no cremada, és més fàcil identificar-lo d’una manera precisa.

Els ulls de la Madeleine es van encendre d’indignació davant el nou aspecte d’aquella profanació.

—Van ruixar de gasolina el nostre graner abans de calar-hi foc?

—De gasolina o alguna cosa per l’estil.

—Com ho saps? —va preguntar la Kim.

Com que en Gurney no va contestar immediatament, ho va fer en Kyle.

—Perquè va cremar molt de pressa. Un foc normal no s’estendria per tot un edifici tan ràpidament. —Va mirar el seu pare—. Oi?

—Oi —va murmurar en Gurney vagament. La seva atenció s’havia traslladat al comentari de la Kim sobre si el sabotejador de l’escala i l’incendiari del graner podien ser la mateixa persona. La va mirar—. Per què has dit això?

—El què?

—Que podria ser el mateix intrús, aquí i al teu soterrani.

—M’ha vingut al cap, no ho sé.

En Gurney s’ho va pensar. Li va plantejar una pregunta que no havia volgut fer-li la nit abans.

—Digue’m una cosa —va dir amb cautela—. La frase «Deixa el dimoni en pau» et diu alguna cosa?

La reacció de la noia va ser immediata i sorprenent.

Va obrir els ulls atemorida i va fer un pas enrere.

—Déu meu! Com ho saps?