Peces per triar i remenar

Mentre sortia amb el cotxe de Brownville i s’endinsava pels turons ondulats i les pastures cobertes de matolls del nord-est del comtat de Delaware, el cap d’en Gurney no parava de treballar. La seva facilitat natural per organitzar les dades en patrons comprensibles estava bloquejada per l’immens volum de tot plegat.

Era com intentar treure l’entrellat d’una pila de peces de trencaclosques minúscules sense saber si hi eren totes… o ni tan sols a quants trencaclosques diferents pertanyien. Hi havia moments que estava segur que tots els bocins eren conseqüència d’una única tempesta central, i al cap d’un moment no estava segur de res. Potser el que l’entrebancava era que tenia massa ganes d’arribar a una sola explicació, una equació elegant que resolgués d’un cop el problema.

Va passar pel costat d’un senyal de trànsit que li donava la benvinguda a Dillweed i això li va suggerir un modest pas endavant. Va aparcar i va telefonar a l’únic habitant de Dillweed que coneixia personalment. Una dosi directa de Jack Hardwick cara a cara podia ser un bon antídot per a l’excés d’imaginació.

Al cap de deu minuts i després de conduir sis quilòmetres i mig per un seguit de pistes de terra plenes de revolts, va arribar a la gens impressionant casa de pagès llogada, necessitada urgentment d’una mà de pintura, que en Hardwick considerava casa seva. Li va obrir la porta vestit amb una samarreta i uns pantalons de xandall retallats.

—En vols una? —va preguntar, tot ensenyant-li una ampolla de cervesa Grolsch buida.

Primer en Gurney va dir que no, i després que sí. Sabia que quan tornés a casa l’alè li faria pudor d’alcohol i que li seria més fàcil atribuir-lo a una cervesa amb en Jack que a un Bloody Mary amb la Rebecca.

Després de donar una Grolsch a en Gurney i agafar-ne una per a ell, en Hardwick es va deixar caure en una de les dues butaques de cuir molt encoixinades, i va fer un gest a en Gurney perquè segués a l’altra.

—I bé, fill meu —va dir, en un murmuri ronc que fingia un grau d’embriaguesa que la mirada astuta desmentia—, quant fa de l’última vegada que et vas confessar?

—Trenta-cinc anys, més o menys —va dir en Gurney, seguint-li la veta perquè volia que l’ajudés.

Va tastar la cervesa. No era dolenta. Va resseguir amb la mirada la petita sala d’estar. L’espai, tan despullat que feia mal als ulls, estava igual que l’últim cop que hi havia estat. No s’havia mogut ni la pols.

En Hardwick es va gratar el nas.

—Deus tenir molts problemes, si cerques el consol de la Santa Mare Església després de tant de temps. Parla lliurement, fill meu, de totes les blasfèmies, mentides, robatoris i adulteris que has comès. M’interessen sobretot els detalls dels adulteris. —Va acabar i va picar l’ullet amb una lascívia absurda.

En Gurney es va repenjar a la butaca ampla i tova i va fer un altre glop de cervesa.

—El cas del Bon Pastor s’està complicant.

—Sempre ha estat complicat.

—El problema és que no estic segur de quants casos tinc entre mans.

—Massa merda per a una sola latrina?

—Com t’he dit, no n’estic segur.

Va relatar la llarga lletania de dades, esdeveniments, coses estranyes, sospites i preguntes que tenia al cap.

En Hardwick va treure un mocador de paper arrugat de la butxaca del xandall i es va mocar.

—Llavors, què em preguntes?

—Només què et diu el teu instint sobre quant d’això encaixa en un gran esquema, i quina part segurament és un tema completament diferent.

En Hardwick va fer espetegar la llengua.

—De la fletxa no n’estic segur. Si algú t’hagués disparat una fletxa al cul potser sí, però… clavada al terra, allà fora, amb els naps? Per mi no té gaire significat.

—I la resta?

—La resta em cridaria l’atenció. Els micròfons al pis, l’incendi del graner, la trampa a l’escala, la trapa al sostre de la senyoreta… en aquesta mena de coses cal invertir-hi temps i energia, i córrer riscos legals. Per tant, va de debò. En el sentit que hi ha en joc alguna cosa important de debò. Això no et ve de nou, oi?

—De fet, no.

—M’estàs preguntat si tot està relacionat en una gran conspiració? —Va fer una ganyota que imitava exageradament una expressió d’indecisió—. La millor resposta és una cosa que em vas dir fa molt temps, quan treballàvem junts en allò del Mellery: «És més segur suposar que hi ha una connexió que resulti ser falsa que ignorar-ne una que resulti ser certa». Però hi ha una pregunta més grossa. —Es va aturar un moment per fer un rot—. Si el cas del Bon Pastor no anava de matar els rics malvats que s’ho mereixien, de què collons anava? Contesta això, senyor Holmes, i tindràs les respostes de totes les altres preguntes. Vols una altra Grolsch?

En Gurney va fer que no amb el cap.

—Per cert, si realment vols intentar carregar-te la premissa del cas, et trobaràs al mig d’una tempesta de merda de les que fan història. Galileu al Vaticà. N’ets conscient, oi?

—Avui he començat a captar el missatge.

En Gurney va visualitzar l’agent Trout, amb el sinistre dòberman al costat, al seu trist porxo de les Adirondack. Les referències a complicacions. L’al·lusió a l’incendi provocat. I en Daker, clavat a l’assassí de centenars de pel·lícules.

—Molt bé, fill meu, l’important és que ho sàpigues. Perquè… —El so del seu telèfon mòbil el va interrompre. Se’l va treure de la butxaca—. Sóc en Hardwick. —Al principi no deia res, però feia una cara cada cop més interessada, més perplexa—. Bé… Bé… Què?… Hòstia puta!… Sí… Només aquesta? Teniu la data de la primera sol·licitud? D’acord… Exacte… Gràcies… Sí… Adéu.

Quan va haver penjat, es va quedar mirant una estona més el telèfon com si esperés que en sorgís algun aclariment addicional.

—Què collons era? —va preguntar en Gurney.

—La resposta a la teva pregunta.

—A quina?

—Em vas demanar que esbrinés si en Paul Villani constava com a propietari d’alguna arma.

—I bé?

—Té una pistola. Una Desert Eagle.

Durant la major part del trajecte de tornada des de Dillweed a Walnut Crossing, en Gurney gairebé no va poder pensar en res més. Però, per molt sorprenent i preocupant que fos la descoberta, no s’hi podia fer res. Era més aviat com descobrir que un assassí embogit i la seva víctima, que abans es creia que no tenien cap relació, havien compartit pupitre al parvulari. Cridava l’atenció, però què diantre volia dir?

Era important saber quant temps feia que en Villani tenia la pistola. Tanmateix, els arxius que havia consultat el company d’en Hardwick, on apareixia un permís d’armes en vigor, no indicaven la data de la primera sol·licitud. Havia telefonat al despatx i al mòbil d’en Villani, però a tots dos llocs havia trobat la bústia de veu. Fins i tot si decidia tornar-li les trucades, l’home no tenia cap obligació d’explicar per què havia triat aquella arma tan poc habitual.

Evidentment, aquesta nova dada estranya va exacerbar la preocupació original d’en Gurney: que la depressió i el fàcil accés a una arma de foc eren una combinació d’alt risc. Però només era una «preocupació». No hi havia proves sòlides que en Paul Villani representés un perill per als altres o per a si mateix. No havia dit res —no havia pronunciat cap de les expressions clau, cap paraula de les que fan saltar les alarmes psiquiàtriques— que justifiqués informar-ne la policia de Middletown, res que justifiqués una intervenció més enllà de les trucades personals que ja havia fet.

Tanmateix, en Gurney no parava de pensar-hi: s’imaginava el que probablement havien estat els contactes amb la Kim anteriors a la trobada de dissabte, la carta i la trucada de la noia per explicar-li el projecte. Potser aquells recordatoris de la mort del seu pare —que li recordaven que aparentment al seu pare no li importava gens— l’havien fet fixar-se en la buidor de la seva vida, en el vaixell naufragat que era la seva carrera.

Perdut entre les miasmes de la depressió, podia ser que estigués pensant a posar fi a tot? O, Déu no ho volgués, potser ja ho havia fet? Potser era per això que li havien saltat les bústies de veu?

O podia ser que en Gurney ho hagués entès malament? I si la finalitat de la Desert Eagle no era el suïcidi, sinó l’homicidi?

I si sempre havia tingut intencions homicides? I si…?

«I si, i si, i si. Ja n’hi ha prou, carai!». L’home tenia un permís legal per posseir legalment una pistola. Hi havia milions de persones deprimides al món que mai no arribaven ni de lluny a fer-se mal ni a fer-ne als altres. Sí, evidentment el model de la pistola plantejava preguntes, però aquestes preguntes es podrien fer i contestar quan en Villani li tornés les trucades, que era el més probable. Les casualitats estranyes generalment tenien explicacions vulgars.