Més fosc, més fred, més endins

L’endemà, a trenc d’alba, en Gurney tornava a ser a taula amb el primer cafè del dia. Assegut al costat de les portes vidrieres, mirava com una aranya de potes llargues arrossegava per la vora del pati empedrat una tisoreta que havia capturat. La tisoreta encara s’hi resistia.

En Gurney va tenir la temptació fugaç d’intervenir, fins que es va adonar que l’impuls no tenia res de bondadós o empàtic. Només era el desig d’apartar de la vista el conflicte. Una altra mostra del seu… el seu què? El seu egoisme gèlid, la seva ànima glaçada?

—Què passa? —Era la veu de la Madeleine.

Va aixecar la vista, sorprès, i la va trobar dreta al seu costat amb una samarreta rosa i uns pantalons curts de quadres verds, acabada de sortir de la dutxa.

—Només observava els horrors de la natura —va dir.

Ella va observar el cel de llevant per les portes de vidre.

—Farà un gran dia.

En Gurney va fer que sí amb el cap sense haver arribat a sentir què li deia. Una altra idea havia absorbit la seva atenció.

—Ahir a la nit, abans d’anar a dormir, en Kyle va dir alguna cosa sobre tornar a Manhattan aquest matí. Recordes si va comentar a quina hora tenia pensat sortir?

—Han marxat fa una hora.

—Què dius?

—Han marxat fa una hora. Dormies profundament, i no t’han volgut despertar.

—Han?

La Madeleine el va mirar d’una manera que indicava com la sorprenia que se sorprengués.

—La Kim ha de ser a la ciutat aquesta tarda per gravar una entrevista per a Els orfes de l’assassinat. En Kyle l’ha convençut que baixés a primera hora amb ell per poder passar el dia fent coses junts. No s’ha hagut d’esforçar gaire per convèncer-la. De fet, crec que tenen pensat que ella es quedi aquesta nit a casa d’en Kyle. No em puc creure que no ho veiessis venir.

—Potser sí, però no tan de pressa.

La Madeleine va anar a la cafetera del costat de l’aigüera i se’n va servir una tassa.

—T’amoïna?

—Les coses desconegudes m’amoïnen. Les sorpreses m’amoïnen.

La Madeleine va fer un glop i va tornar a la taula.

—Per desgràcia, la vida n’és plena.

—Ja ho he vist, ja.

Ella es va quedar dreta al costat de la taula, contemplant per la finestra la franja creixent de llum per sobre la carena.

—T’amoïna, la Kim?

—Fins a un cert punt. Tinc dubtes sobre això d’en Robby Meese. El que vull dir és que el noi està força tocat, però ella el va deixar anar a viure a casa seva. Aquí hi ha alguna cosa que no quadra.

—Hi estic d’acord, però no en el mateix sentit que tu. Hi ha molta gent, sobretot dones, que se senten atretes per les persones problemàtiques. Com més problemàtiques, millor. S’emboliquen amb criminals, amb drogoaddictes. Volen arreglar algú. És una base terrible per bastir una relació, però no és gens estranya. Ho veig cada dia al consultori. Potser això és el que passava amb la Kim i en Robby Meese, fins que ella va trobar prou força i prou seny per fer-lo fora de la seva vida.

Amb instruccions detallades sobre la ruta que havia de seguir, en Gurney va marxar en direcció al llac Sorrow poc després que sortís el sol. El trajecte pels contraforts de les Catskill i els conreus ondulats de Schoharie abans d’enfilar les Adirondack va ser un viatge cap a uns records desconcertants. Records de vacances al llac Brant quan era petit, amb la mare al punt àlgid de distanciament emocional del pare. Un distanciament que la tornava dependent, neguitosa i necessitada de contacte físic. Fins i tot ara, gairebé quaranta anys després, els records tenien prou força per acovardir-lo.

Mentre es dirigia cada cop més al nord, el pendent de les muntanyes creixia, les valls es feien més estretes i les ombres esdevenien més fosques. Segons les instruccions que li havia donat l’ajudant d’en Trout, l’última carretera amb algun tipus de senyalització que havia d’agafar era la de Shutter Spur. Des d’aquell punt, hauria de confiar en les lectures precises del comptaquilòmetres per girar als llocs correctes en un laberint d’antigues pistes forestals. El bosc formava part d’una immensa finca privada on només hi havia unes quantes cabanes que s’utilitzaven quan feia bon temps; no hi havia botigues, ni benzineres, ni gent, i en molts punts no hi havia cobertura de mòbil.

La tracció a les quatre rodes del Subaru Outback d’en Gurney tenia dificultats per moure’s en aquell terreny. Després de la cinquena desviació, que segons les instruccions l’havia de portar directament a la cabana d’en Trout, es va trobar en una petita clariana.

Va sortir del cotxe i va fer una volta. Hi havia quatre pistes irregulars que sortien de la clariana i s’endinsaven en el bosc en diverses direccions, però no tenia manera de saber quina havia d’agafar. Eren les vuit i cinquanta-vuit i només li quedaven dos minuts per arribar a l’hora que havien quedat.

Estava segur que havia seguit fidelment totes les instruccions, i raonablement segur que aquell home que per telèfon semblava tan minuciós difícilment s’equivocaria. Això deixava un parell d’explicacions possibles, però només una li va semblar probable.

Va tornar al cotxe, va entrar, va obrir la finestreta per tenir una mica d’aire fresc, va reclinar el respatller del seient al màxim, es va estirar i va tancar els ulls. De tant en tant mirava l’hora. A un quart de deu va sentir que s’acostava un vehicle, que es va aturar no gaire lluny.

Quan va sentir els copets al cotxe, en Gurney va obrir els ulls, va badallar, va posar dret el respatller i va acabar d’abaixar la finestreta. L’home que va veure dret al camí semblava impertèrrit, i era magre, tenia els ulls astuts i marrons i els cabells negres tallats molt curts.

—Vostè és en David Gurney?

—Esperava algú altre?

—Ha de deixar el cotxe aquí i pujar al tot terreny. —Va fer un gest en direcció a un Kawasaki Mule pintat de camuflatge.

—Això no m’ho va dir quan vam parlar per telèfon.

Les parpelles de l’home van tremolar. Potser no esperava que li reconegués la veu amb tanta facilitat.

—La ruta directa no és transitable en aquest moment.

En Gurney va somriure. El va seguir al tot terreny i va ocupar el seient del copilot.

—Sap què tindria la temptació de fer, si tingués una caseta aquí dalt? De tant en tant, potser estaria temptat de jugar una miqueta amb un convidat. Li faria creure que s’havia perdut, que potser s’havia saltat una desviació, per veure si s’espantava… ja sap què vull dir, tot sol enmig del no-res i sense cobertura de mòbil. Perquè si hagués ficat la pota tot venint, no seria capaç de trobar el camí per tornar, oi? Sempre és divertit veure qui s’espanta i qui no en una situació així. Oi que m’entén?

La mandíbula de l’home es va tensar.

—No sabria què dir-li.

—És clar que no. Com podria pensar una cosa així? Per entendre el que li dic, cal tenir una autèntica obsessió per controlar-ho tot.

Al cap de tres minuts i de menys d’un quilòmetre botant per un camí pedregós, durant el qual la mirada rabiosa de l’home mai no va abandonar el difícil terreny, van arribar a una tanca reixada amb una porta corredissa que es va obrir quan s’hi acostaven.

Darrere la tanca, el camí es perdia en un ample llit d’agulles de pi. Llavors, gairebé de sobte, va aparèixer la «cabana» davant seu entre els arbres. Era una estructura de dos pisos en l’estil de xalet suís modificat propi d’alguns campaments típics de les Adirondack: una construcció rústica de troncs amb porxo, portes i marcs de les finestres pintats de verd i teulada de teules verdes. La façana estava tan fosca, i el porxo quedava tan a l’ombra, que no va ser fins que el tot terreny es va aturar prop dels graons del davant que en Gurney no va veure l’agent Trout (o l’home que suposava que era l’agent Trout) dret, amb aire de gran senyor, al mig del porxo ombrívol, amb els peus ben separats. Aguantava un gran dòberman amb una corretja curta i negra. Ja fos per casualitat o a posta, la posició arrogant i l’imponent gos vigilant van recordar a en Gurney el comandant d’un camp de presoners.

—Benvingut al llac Sorrow. —La veu, burocràtica i sense emoció, no transmetia cap mena de benvinguda—. Sóc en Matthew Trout.

Els escassos raigs de sol que aconseguien passar entre els enormes pins eren prims com caramells i estaven molt separats. L’aroma de pi en l’ambient era fortíssima. Des de la direcció d’un cobert a la dreta de la casa, arribava el soroll baix i persistent d’un motor de combustió interna, segurament un generador.

—Un lloc molt maco.

—Sí. Passi, sisplau.

En Trout va donar una ordre seca, el dòberman es va girar i tots dos van entrar a la casa per davant d’en Gurney.

La porta principal donava directament a una sala espaiosa amb una imponent llar de foc de pedra. Al mig de la lleixa toscament tallada hi havia un aligot de cua roja amb els ulls grocs plens de ràbia i les urpes esteses i, a cada banda, un puma a punt de saltar.

—Estan tornant —va dir en Trout, donant-hi importància—. Cada setmana se’n veuen de nous en aquestes muntanyes.

—Els pumes? —va preguntar en Gurney, seguint la mirada de l’home.

—Uns animals extraordinaris. Quaranta quilos de múscul. Urpes com navalles d’acer. —Els ulls de l’home lluïen amb evident excitació mentre aixecava la vista cap als monstres dissecats de la lleixa.

En Gurney va observar que era un home menut, potser feia metre seixanta-cinc com a molt, però tenia les espatlles musculoses d’un culturista.

En Trout es va ajupir i va treure la corretja al dòberman. Una ordre gutural va enviar el gos trotant en silenci a un punt invisible darrere del sofà de cuir on l’agent de l’FBI va convidar en Gurney a seure.

En Gurney va seure sense vacil·lar. Els evidents intents d’en Trout per intimidar-lo li semblaven estúpids, però el mantenien a l’expectativa del que passaria a continuació.

—Espero que entengui que res d’això és oficial —va dir en Trout, encara dret.

—Artificial…? —va dir en Gurney, fent veure que no ho havia sentit bé.

—No. Oficial.

—Ho sento. Tinc una mica de zumzeig a les orelles. Vaig aturar una bala amb el cap.

—Això diuen. —Va fer una pausa, contemplant el cap d’en Gurney amb la mena d’interès que es dedica a triar un meló dubtós—. Com va la recuperació?

—Qui l’hi ha dit?

En Trout va parpellejar.

—El què?

—Que em van ferir al cap. No ha dit que l’hi havien dit?

De la butxaca de la camisa d’en Trout va sortir el truc apagat d’un mòbil. El va treure i es va mirar la pantalla. Va arrufar les celles, com si no li agradés l’identificador de la trucada. Semblava indecís, però finalment va prémer una tecla i va contestar.

—Sóc en Trout. On és? —En un minut, mentre aguantava el telèfon al costat de l’orella, la mandíbula se li va tensar unes quantes vegades—. Doncs ens veiem molt aviat.

Va pitjar una altra tecla i es va posar el telèfon a la butxaca.

—Aquesta és la resposta a la seva pregunta.

—La persona que li ha dit que em van clavar un tret ve cap aquí?

—Exactament.

En Gurney va somriure.

—És impressionant. No hauria dit mai que treballés en diumenge.

El comentari va provocar un parpelleig de sorpresa i una pausa. En Trout es va escurar la gola.

—Com li deia fa un moment, aquesta petita trobada nostra no té absolutament res d’oficial. He decidit rebre’l per tres motius. En primer lloc, perquè va demanar a la doctora Holdenfield que ens veiéssim. En segon lloc, perquè creia que era correcte tenir un simple gest de cortesia amb un antic membre de les forces policials. En tercer lloc, perquè espero que la nostra xerrada informal eviti qualsevol confusió respecte a l’autoritat i la responsabilitat de la investigació dels assassinats comesos pel Bon Pastor. De vegades les bones intencions poden acabar dificultant un procés oficial. Es quedaria parat si sabés el que poden arribar a considerar obstrucció a la justícia els advocats del Departament de Justícia.

En Trout va fer oscil·lar el cap, com si el desesperessin els advocats del govern massa escrupolosos que podien caure al damunt d’en Gurney com una pedregada seca.

En Gurney li va dedicar un gran somriure ple de sinceritat.

—Cregui’m, Matt, li faig costat al cent per cent en aquesta qüestió. Els malentesos només porten problemes. Sóc un gran partidari d’explicar-ho tot. Les cartes damunt la taula. Ensenyem-ho tot. Res de secrets, ni mentides, ni collonades.

—Molt bé. —El to glaçat d’en Trout eliminava qualsevol rastre de complicitat—. Si em perdona un moment, he d’anar a fer una cosa. No trigaré.

Va sortir per una porta situada a l’esquerra de la xemeneia.

El dòberman va fer un gruny greu i vibrant.

En Gurney es va repapar al sofà, va tancar els ulls i va repassar el seu pla, si és que se’n podia dir així.

Quan en Trout va tornar al cap d’un quart, l’acompanyava la Rebecca Holdenfield. En lloc de fer cara d’empipada o ressentida perquè li havien interromput el cap de setmana, semblava plena d’energia i passió.

En Trout va somriure amb l’expressió més semblant a la cordialitat que havia mostrat fins llavors.

—He demanat a la doctora Holdenfield que ens acompanyés. Crec que entre tots podrem centrar-nos en aquestes preocupacions tan estranyes que sembla que té i posar-hi fi. Vull que comprengui, senyor Gurney, que aquesta és una concessió realment poc habitual. També he demanat a en Daker que participi a la reunió. Dues orelles més, una altra perspectiva.

En el moment adequat, l’ajudant d’en Trout va aparèixer a la porta del costat de la llar de foc, on es va quedar, mentre en Trout i la Holdenfield seien en butaques de cuir de cara a en Gurney.

—Som-hi —va dir en Trout, desfent-se de la fina capa de cordialitat—, mirem-nos aquests problemes tan estranys que té amb el cas del Bon Pastor. Com abans ens els traguem del damunt, abans podrem tornar a casa —va concloure, i va fer un gest a en Gurney perquè comencés.

—M’agradaria començar amb una pregunta. Durant les seves investigacions, va descobrir algun fet que li semblés que no encaixava amb la hipòtesi bàsica? Van quedar petites preguntes sense resposta?

—Podria ser més concret?

—Es va discutir sobre per què calien ulleres de franctirador?

—A què es refereix? —En Trout havia arrufat les celles.

—O sobre l’elecció d’una arma absurda? O sobre quantes armes hi havia realment? O de com se’n va desempallegar?

Tot i el notable esforç per mostrar-se impassible, els ulls d’en Trout es van omplir amb un seguit de càlculs i preocupacions.

—I després, hi ha el conflicte fascinant entre l’aversió al risc que ha demostrat tenir el franctirador i el fanatisme que professa —va continuar en Gurney—. I també el conflicte entre la planificació perfectament lògica i els objectius totalment il·lògics dels crims.

—Pràcticament tots els atemptats suïcides són plens de contradiccions semblants —va dir en Trout, desdenyant els comentaris amb un gest de la mà.

—Els atemptats potser sí, però les persones que hi participen, no. El tipus del capdamunt amb un objectiu polític, l’estrateg que tria l’objectiu i elabora el pla, el reclutador, el formador, el supervisor pràctic sobre el terreny, el màrtir que es presenta voluntari a volar pels aires… potser funcionen com un equip, però cadascú és cadascú. El resultat final pot ser una bogeria imprevisible, però cada component té coherència interna i és comprensible.

En Trout va fer que no amb el cap.

—No hi veig la importància.

Al llindar de la porta, en Daker va badallar.

—La importància és evident. Els Ossama bin Laden del món no es fan pilots i estavellen avions contra gratacels. Els components psicològics que han creat l’un no han creat l’altre. O el que es fa dir Bon Pastor és més d’una persona, o les inferències unificadores que han fet entre els seus motius i l’estructura de la seva personalitat estan equivocades.

En Trout va fer un llarg sospir.

—Molt interessant. Però sap què és el que trobo més interessant? El seu comentari sobre l’arma, o armes. Revela que ha tingut accés a informació restringida. —Es va tirar enrere a la cadira i va ajuntar les puntes dels dits a sota la barbeta amb aire reflexiu—. Això és un problema. Un problema per a vostè, pel fet de posseir-la, i un problema, potser de la mena que posa fi a una carrera, per al responsable de la filtració. Permeti’m que li faci una pregunta directa: té més informació procedent de documents confidencials de les forces de seguretat federals, relatius a aquest cas o a qualsevol altre?

—Per l’amor de Déu, Trout, no sigui absurd.

Els tendons del coll de l’home es van tensar, però no va dir res.

En Gurney va continuar.

—He vingut per parlar sobre un malentès que podria ser molt gran en un cas d’assassinat molt gran. Realment vol reduir-ho a una competició de qui la té més grossa per una hipotètica violació de la burocràcia?

La Holdenfield va aixecar la mà dreta en el tradicional gest d’aturar el trànsit.

—Puc fer un suggeriment? Podríem rebaixar una mica el to? Hem vingut a parlar de fets, proves, interpretacions raonables. Hi ha un component emocional que s’està posant pel mig. Potser si ens limitem…

—Té tota la raó —va dir en Trout, amb un somriure tibat—. Crec que hauríem de deixar que el senyor Gurney…, en Dave, hi digui la seva, ho posi tot damunt la taula. Si hi ha algun problema en la nostra interpretació de les coses, posem-nos-hi fins a arribar al fons. Dave? Estic segur que té més coses per dir-nos. Endavant, sisplau.

L’ànsia d’en Trout per aconseguir que s’incriminés a si mateix i admetés haver rebut documents robats, per així portar-lo davant del jutge, era tan transparent que en Gurney gairebé se li va posar a riure a la cara.

—Potser m’he passat els últims deu anys massa a prop de tot això. Vostè ho aborda amb uns altres ulls. Digui’m, què m’ha passat per alt? —va afegir en Trout, amb una manca de sinceritat evident.

—Què li sembla el fet que ha construït una hipòtesi molt grossa amb molt poques dades?

—Justament d’això va l’art de bastir una premissa d’investigació.

—D’això van també les al·lucinacions dels esquizofrènics.

—Dave… —La mà de la Holdenfield es va aixecar de la falda com per avisar-lo.

—Ho sento. El que m’amoïna és que l’estudi de cas que ha quedat consagrat als annals de la psicologia contemporània no fa més que ballar en un cercle gegant. El manifest, els detalls dels assassinats, el perfil del delinqüent, el mite creat pels mitjans de comunicació, la imaginació de la gent i les teories acadèmiques, tot ha contribuït a forjar la història: a donar-li forma, a polir-la, a convertir-la en una veritat inqüestionable. El problema és que no hi ha res de sòlid per fonamentar aquesta veritat inqüestionable.

—Tret, és clar —va dir secament la Holdenfield—, de les dues primeres coses que has esmentat, que són realment molt sòlides: el manifest i els detalls dels assassinats.

—Però i si els detalls i el manifest estiguessin dissenyats especialment per reflectir-se i reforçar-se mútuament? I si l’assassí és el doble de llest del que tothom pensa? I si s’ha estat pixant de riure davant de l’agent Trout i el seu equip durant deu anys?

La mirada d’en Trout es va fer més dura.

—Ha dit que n’havia llegit el perfil?

En Gurney va somriure.

—I a vostè li ha sonat com una altra prova d’accés il·legal als seus preciosos documents? De fet, això no és el que he dit. M’he referit al perfil, però no he dit pas que l’hagués llegit. Permeti’m que especuli un moment. M’hi jugaria alguna cosa que el perfil intenta demostrar que l’assassí és alhora eficient i inepte, estable i boig, ateu i bíblic, concís i divagant. Vaig bé?

En Trout va sospirar amb impaciència.

—Sense comentaris.

—El problema és que han acceptat el manifest de l’assassí com una expressió legítima del seu pensament… perquè confirmava el que vostès pensaven. Donava validesa a les idees que s’estaven formant sobre el cas. Mai no se’ls va acudir que el manifest era una farsa, que els estaven enredant. El Bon Pastor els deia que les seves conclusions eren correctes. I, és clar, se’l van creure.

En Trout va bellugar el cap en una mala imitació de resignació i tristesa.

—Em temo que som en planetes diferents. Pel seu historial, hauria pensat que érem al mateix bàndol.

—Un pensament molt maco. Però no gaire connectat amb la realitat.

L’oscil·lació del cap va continuar.

—L’objectiu de l’FBI en el cas del Bon Pastor, com en tots els casos, i com hauria de fer qualsevol membre honrat de les forces policials en tots els casos, és esbrinar la veritat. Si tots dos compartíssim la integritat de la nostra professió, seríem al mateix bàndol.

—Vostè s’ho creu?

—És el fonament de tot el que fem.

—Miri, Trout, fa molts anys que em dedico a això, potser més que vostè. Està parlant amb un poli, no fent una xerrada en un coi de Rotary Club. És clar que l’objectiu és esbrinar la veritat… menys quan un altre objectiu es posa pel mig. En la majoria de casos, no arribem a la veritat. Al que arribem, si tenim sort, és a una conclusió satisfactòria. Trobem una manera versemblant de caracteritzar una cosa. Trobem una manera de condemnar algú. Sap massa bé que l’estructura real de les forces de policia no recompensa la cerca de la veritat i la justícia. Recompensa les conclusions satisfactòries. A l’interior del cor d’un policia, l’objectiu pot ser arribar a la veritat. Però l’objectiu pel qual el recompensen és resoldre el cas. Cal donar al fiscal del districte un criminal al qual jutjar, preferentment amb una exposició coherent dels fets i els motius, i en el millor dels casos amb una confessió signada; això és el que es busca, en realitat.

En Trout va posar els ulls en blanc i va mirar el rellotge de polsera.

—El fet —va dir en Gurney inclinant-se cap endavant— és que vostès tenien una exposició coherent. En certa manera tenien una confessió signada: el manifest. Per descomptat, l’únic inconvenient era que l’assassí se’ls escapava. Però, collons, tant era. Havien elaborat el perfil del criminal. En tenien una declaració d’intencions detallada. Tenien sis assassinats que encaixaven amb el que vostès i la seva Unitat d’Anàlisi de Conducta sabien del Bon Pastor. Una bona feina, amb conclusions lògiques. Coherents, professionals, que es podien defensar.

—I, concretament, quin problema té amb això?

—Tret que tingui proves que no ha revelat, tot el que es pensa que sap es basa en la ficció. I, per cert, espero equivocar-me. Digui’m que als seus arxius hi ha coses que ningú no sap.

—Això que diu no té sentit, Gurney. I jo no tinc temps. Així que, si no li fa res…

—Faci’s dues preguntes, Trout. En primer lloc, quina altra teoria sobre el cas podrien haver desenvolupat si no haguessin rebut mai el manifest? En segon lloc, què passaria si fins a l’última paraula d’aquest valuós document fos una bajanada?

—Són preguntes interessants, n’estic segur. Deixi’m que n’hi faci jo una abans no se’n vagi. —Les puntes dels dits es van tornar a unir a sota la barbeta. Era una posa professional—. Tenint en compte la seva manca de posició oficial o de motius per estar implicat en el cas… a on el porten totes aquestes teories hostils, sinó a un munt de problemes?

Potser va ser l’amenaça a la mirada d’en Trout. O el mig somriure als llavis d’en Daker, recolzat al muntant de la porta. O com l’havia irritat que li recordessin el fet de no tenir placa. Fos quina fos l’arrel de l’impuls, va empènyer en Gurney a dir una cosa que no havia pensat dir.

—Potser m’obligaria a acceptar una oferta que no m’havia pres seriosament fins ara. Una oportunitat a la RAM News. Volen fer un programa a partir de la meva figura.

—Partint de vostè?

—Sí. O de la meva imatge. Aprofitarien les meves estadístiques de detencions.

En Trout va mirar un moment en Daker amb curiositat; l’altre va arronsar les espatlles, però no va dir res.

—Semblen molt impressionats pel fet que vaig tenir la taxa de resolució d’homicidis més alta de la història del Departament.

En Trout va obrir la boca, però la va tornar a tancar sense dir res.

—Volen que revisi casos famosos sense resoldre i doni la meva opinió sobre on crec que els investigadors van perdre la pista. Començarien pel cas del Bon Pastor. Tenen pensat que el nom del programa sigui En absència de justícia. Sona bé, oi?

En Trout es va examinar els dits units davant seu durant un llarg minut i va acabar tornant a brandar tristament el cap.

—Tot porta una vegada i una altra a problemes de filtració de documents, accés no autoritzat, transmissió d’informació confidencial, violació de normatives, violació de lleis federals i estatals… Infinites complicacions desagradables.

—Un petit preu que cal pagar. Al capdavall, com ha dit abans, el més important és la justícia. O era la veritat? Una cosa d’aquestes, oi?

En Trout el va mirar fredament i va repetir, lentament i amb èmfasi:

—Infinites… complicacions… desagradables. —La mirada es va dirigir als pumes dissecats damunt la llar de foc—. No seria un preu tan petit. No m’agradaria ser al seu lloc en una situació com aquesta. Especialment, no en aquest moment. No ara que ha de resoldre tot això de l’incendi provocat.

—Perdoni?

—M’he assabentat d’això del graner.

—I què té a veure amb això de què parlem?

—Només és una altra mena de pressió en la seva vida, res més. Una altra complicació. —Va tornar a mirar ostensiblement el rellotge—. Ara sí que se’ns ha acabat el temps —va dir, i es va posar dret.

En Gurney el va imitar. I la Holdenfield.

La boca d’en Trout es va eixamplar en un somriure buit.

—Gràcies per haver compartit les seves preocupacions amb nosaltres, senyor Gurney. En Daker l’acompanyarà al seu cotxe. —Es va girar cap a la Holdenfield—. Es pot quedar un moment? Necessito comentar-li unes quantes coses.

—I tant. —La dona es va posar entre en Trout i en Gurney i li va allargar la mà—. M’ha agradat tornar-te a veure. Algun dia m’hauràs d’explicar millor aquest problema del graner. No en sabia res.

Quan li va agafar la mà, en Gurney va notar com li posava un tros de paper plegat al palmell. El va agafar dissimuladament.

En Daker l’observava, però no va donar cap mostra d’haver notat l’intercanvi. Va assenyalar la porta principal.

—És hora de marxar.

En Gurney no es va treure el paper de la butxaca fins que no va ser al seu cotxe, amb el motor engegat, i en Daker havia desaparegut pel camí amb el Kawasaki.

Plegat, era un quadrat de dos o tres centímetres. Desplegat, amb prou feines arribava als cinc. Hi havia una frase: «Espera’m al The Eagle’s Nest de Brownville».

Mai no havia estat al The Eagle’s Nest. Havia sentit a dir que era un restaurant nou, un dels esforços de Brownville per deixar de ser un cul de món rural i renéixer com un poblet pintoresc. Era un lloc prou còmode, situat a la ruta que hauria seguit igualment.

El carrer major de Brownville era el fons d’una vall, al costat d’un rierol pintoresc que constituïa l’únic encant de l’indret, i també la causa d’inundacions devastadores de tant en tant. La carretera comarcal que connectava Brownville amb la interestatal baixava lentament entre revolts des d’una carena i anava a parar al carrer major, només a una illa de cases del The Eagle’s Nest. Tot i que quan en Gurney hi va entrar eren gairebé les dotze del migdia, només una taula de la dotzena que hi havia estava ocupada. Va seure en una taula per a dos al costat d’un finestral que donava al carrer i va demanar —cosa estranya en ell— un Bloody Mary. Quan la cambrera l’hi va portar al cap d’uns minuts encara estava estranyat de la seva decisió.

Era una beguda abundant, en got llarg. Tenia exactament el gust que esperava que tingués. Li va fer venir un agradable somriure als llavis, una altra cosa que els darrers mesos havia sovintejat poc. El va assaborir lentament i a un quart d’una ja se l’havia acabat.

A un quart i un minut d’una va entrar la Rebecca. Es va asseure immediatament.

—Espero que no faci gaire que has arribat. —La manera com somreia subratllava els contorns tibats de la boca. En ella tot estava alerta i sota control.

—Només fa uns minuts.

Ella va mirar al seu voltant, avaluant fredament la sala, com sempre feia en un entorn nou.

—Què prens?

—Un Bloody Mary.

—Perfecte —va dir, i es va girar per fer un gest a la jove cambrera.

Quan la noia va arribar amb un parell de cartes, la Holdenfield la va mirar amb escepticisme.

—Ja ets prou gran per servir alcohol?

—Tinc vint-i-tres anys —va afirmar la cambrera.

Semblava desconcertada per la pregunta i deprimida per la resposta.

—Tants? —va dir la Holdenfield, amb una ironia que va passar desapercebuda—. Jo prendré un Bloody Mary. —Va assenyalar el got d’en Gurney amb una pregunta als ulls.

—Jo ja n’he tingut prou.

La cambrera va marxar.

La Holdenfield, com de costum, no va perdre el temps i va anar al gra.

—Com és que has estat tan agressiu amb els nostres amics de l’FBI? I què era tot allò sobre les ulleres de franctirador, com s’havia desfet de les armes, els problemes amb el perfil?

—Només el volia empènyer una mica perquè perdés l’equilibri.

—Empènyer? Més aviat li has clavat el colze a la cara.

—Estic una mica frustrat.

—I d’on creus que surt tota aquesta frustració?

—Començo a estar fart d’explicar-ho.

—Fes-me aquest favor.

—Esteu tots tractant el manifest com si fos les Sagrades Escriptures. No ho és. És tot postís. Els actes parlen més fort que les paraules. Els actes d’aquest assassí eren superracionals, calmats i sòlids com una roca. Estaven planificats amb paciència i pragmatisme. El manifest és completament diferent. És una obra de ficció, un esforç per crear un personatge i un conjunt de motivacions que tu i els teus amiguets de la Unitat d’Anàlisi de Conducta poguéssiu analitzar i regurgitar en aquell perfil tan immadur.

—Mira, David…

—Només un moment, encara t’estic «fent el favor». La ficció va adquirir vida pròpia. Tenia coses per agradar a tothom. Incomptables articles a la Revista Nord-americana de Collonades Teòriques. I ara ningú no es pot fer enrere. Tots voleu protegir desesperadament el castell de cartes. Si s’ensorra, moltes carreres també s’ensorren.

—Has acabat?

—M’has demanat que expliqués per què estic frustrat.

Ella se li va acostar i va parlar en veu baixa.

—David, em sembla que no sóc jo la que està desesperada. —Va fer una pausa i es va posar més dreta a la cadira quan va arribar la cambrera amb el seu Bloody Mary. Quan la noia es va retirar al fons de la sala, va continuar—. He treballat amb tu altres vegades. Sempre eres la persona més calmada i raonable de la sala. El Dave Gurney que recordo no hauria amenaçat un agent de categoria superior de l’FBI com has fet aquest matí. No afirmaria que les meves opinions professionals eren bajanades. Amb la qual cosa m’has acusat de manca d’honradesa i estupidesa. Això fa que em pregunti què et volta realment pel cap. Si t’he de ser completament sincera, aquest nou Dave Gurney m’amoïna.

—De veritat? Creus que la bala que em va rebregar el cervell es va carregar uns quants circuits lògics?

—Jo només dic que els teus processos mentals estan moguts per un component emocional més important que abans. No hi estàs d’acord?

—Amb el que no estic d’acord és amb els teus esforços per centrar el tema en els meus processos mentals, quan l’autèntic problema és que tu i els teus col·legues vau unir els noms i la reputació a un munt de merda que va fer possible que un assassí de masses s’escapés.

—Això és pintoresc, David. Saps qui més fa servir expressions pintoresques sobre el cas? En Max Clinter.

—Se suposa que això és una crítica demolidora?

—Només m’ha vingut al cap —va dir ella, després de beure un glop—. Associació d’idees. Hi ha moltes semblances. Tots dos heu patit ferides greus, tots dos heu estat fora de combat almenys un mes, tots dos teniu una marcada tendència a desconfiar dels altres, tots dos heu deixat enrere l’etapa com a membres oficials de la policia, tots dos esteu obsessionats per demostrar que el punt de vista establert sobre el cas del Bon Pastor està equivocat, tots dos sou caçadors per naturalesa i no us agrada quedar al marge… —Va fer un altre glop—. T’han examinat mai per si tens trastorn d’estrès posttraumàtic?

Ell se la va quedar mirant. La pregunta el va agafar per sorpresa, tot i que després de la comparació amb en Clinter ja s’ho podria haver esperat.

—És això el que estàs fent ara? Marcant caselles del diagnòstic? Has parlat amb en Trout de la meva estabilitat emocional?

Ella li va tornar la mirada.

—Mai no havia notat aquesta mena d’hostilitat per part teva.

—Deixa’m que et pregunti una cosa: per què has volgut quedar aquí amb mi?

La dona va parpellejar, va abaixar la vista cap a la taula, va inspirar profundament i va treure l’aire a poc a poc.

—Saps l’altre dia que vam parlar per telèfon? Em va amoïnar molt. Francament, estic preocupada per tu.

Va agafar el Bloody Mary i se’n va beure més de la meitat. Quan es van tornar a mirar als ulls, va parlar en veu més baixa.

—Que et disparin és tot un xoc. La ment no para de reviure aquell moment, l’amenaça, l’impacte. Les nostres reaccions naturals són de por i ràbia. La major part d’homes prefereixen estar enrabiats que tenir por. Troben que expressar la ira és més fàcil. Crec que el fet de descobrir la teva pròpia vulnerabilitat, que no ets perfecte, que no ets cap superhome… t’ha posat absolutament furiós. I la lentitud de la recuperació no fa sinó atiar la fúria.

La psicòloga seriosa que tenia al davant era tan autèntica com semblava en aquell moment? Li estava donant la seva opinió sincera perquè es preocupava per ell? Realment li importava una merda?

O era un altre pas en un esforç cada vegada més brut per fer que dubtés de si mateix i no de la teoria sobre el cas?

Buscava una resposta i la va mirar als ulls.

La mirada intel·ligent de la dona es mantenia constant, sense parpellejar.

Va començar a notar la fúria que ella havia esmentat. Havia arribat el moment de tocar el dos abans de dir alguna cosa que després pogués lamentar.