Un àngel que se’n va

En Kyle es va acostar i va seure a la taula amb en Gurney.

—Creus que està bé?

—I tant. Vull dir… evidentment, ella… Estic segur que està bé. Sortir a l’aire lliure sempre l’ajuda. Caminar li fa efecte. Un efecte positiu.

En Kyle va fer que sí amb el cap.

—Què hauria de fer, jo?

Sonava com la pregunta més important que un noi podia fer al seu pare. Pensar-hi d’aquella manera va fer somriure en Gurney.

—Vigilar-ho tot plegat una mica. —Va fer una pausa—. Com va la feina? I les coses de la facultat?

—El correu electrònic és màgic.

—Bé. Em sap greu, tot això. T’he arrossegat a una situació… he introduït una complicació a la teva vida que no tenia per què ser-hi… he creat un perill. Això no és el que… un pare… —Va anar emmudint.

Va mirar per les portes vidrieres, per veure si els corbs encara estaven enfilats a les cicutes.

—Tu no has creat el perill, pare. Tu ets el que mira de solucionar-lo.

—Sí. Bé… val més que em prepari. No vull que em vinguin a encolomar aquesta ximpleria de l’incendi quan el que he de fer és anar a un altre lloc.

—Vols que faci res?

—Com ja t’he dit, només estigues atent a com van les coses. I a més… ja saps on… —En Gurney va fer un gest en direcció al dormitori.

—On guardes la pistola. Sí. Ja hi pots comptar.

—Abans de demà al matí, amb una mica de sort, tot estarà solucionat.

Amb aquell to, que sonava més buit del que li hauria agradat, en Gurney va sortir de la sala.

La veritat era que no tenia gaires coses per fer abans de sortir. Va comprovar que el telèfon estigués ben carregat. Va comprovar el funcionament de la Beretta i la seguretat de la funda que duia al turmell. Va anar a l’escriptori i va treure la carpeta d’informació que la Kim li havia donat el primer cop que es van veure, i hi va afegir les còpies impreses dels informes que en Hardwick li havia enviat per correu electrònic. Faltaven unes quantes hores perquè es produís cap confrontació i tenia pensat repassar una altra vegada totes les dades de què disposava.

Quan va tornar a sortir a la cuina, en Kyle estava dret al costat de la taula; era evident que estava massa nerviós per seure.

—Molt bé, fill, és hora d’anar tirant.

—Molt bé. Ja ens veurem després. Aquesta nit.

En Kyle va aixecar la mà en un gest clarament informal, a mig camí entre saludar amb la mà i una salutació militar.

—D’acord. Aquesta nit.

En Gurney va sortir i es va dirigir ràpidament cap al cotxe, després d’agafar la jaqueta del rebedor de passada. Gairebé no va ser conscient d’estar conduint pel camí del prat fins que no va arribar al costat de l’estany on la superfície coberta d’herba es barrejava amb la grava de la pista. En aquell moment, va veure la Madeleine.

Estava dreta al costat d’un bedoll alt, a la vora superior de l’estany, amb els ulls tancats i la cara aixecada cap al sol. En Gurney va aturar el cotxe, en va baixar i va anar cap a ella. Volia dir-li adéu, dir-li que seria a casa abans de l’endemà al matí.

Ella va obrir lentament els ulls i li va somriure.

—Oi que és meravellós?

—El què?

—L’aire.

—Oh. Sí, és molt agradable. Estava marxant i he pensat que…

El somriure d’ella el va agafar desprevingut. Era tan… tan intensament ple de… de què? No era exactament tristesa. Era una altra cosa.

Fos el que fos, també era a la seva veu.

—Atura’t només un moment —li va dir— i nota l’aire a la cara.

Es va estar un moment petrificat, uns quants segons, potser un minut, no n’estava segur.

—Oi que és meravellós? —va tornar a dir ella, tan fluixet que les paraules semblaven fondre’s en l’aire que li descrivia.

—Me n’he d’anar —va dir ell—. Me n’he d’anar abans no…

Ella el va aturar.

—Ja ho sé, ja ho sé. Vés amb compte. —Li va posar una mà a la galta—. T’estimo.

—Oh, Déu meu. —La va mirar fixament—. Tinc por, Maddie. Fins ara sempre he pogut fer encaixar i entendre les coses. Espero amb totes les meves forces no equivocar-me. No puc fer res més.

Ella li va posar delicadament els dits als llavis.

—Estaràs magnífic.

No recordava haver anat caminant fins al cotxe, ni haver-hi pujat.

El que recordava era haver mirat enrere, haver-la vist allà dreta a l’elevació de més amunt del bedoll, radiant amb la seva profusió de colors sota la llum del sol, fent-li adéu amb la mà, amb un somriure commovedor que estava fora de la seva capacitat de comprensió.