Problemes al paradís
L’endemà encara va ser més esplèndid que el dia abans. Era la imatge d’octubre d’un calendari de Nova Anglaterra. En Gurney es va llevar a les set, es va dutxar i afaitar, es va posar uns texans i un jersei prim de cotó, i es va prendre un cafè en una cadira de lona al pati de lloses blaves que donava al seu dormitori, a la planta baixa. El pati i les portes de vidre eren un afegit que havia fet ell a la casa a instàncies de la Madeleine.
Ella era bona en aquesta mena de coses, tenia bon ull per veure què era possible i què quedaria bé. Deia molt d’ella, dels seus instints positius, de la seva imaginació pràctica, del seu gust impecable. Però quan en David es trobava embolicat en les seves zones de disputa —els fangars i els esbarzers de les expectatives que cada un cultivava en privat— li costava concentrar-se en els punts forts de la seva dona.
Havia de pensar a trucar a en Kyle. Hauria d’esperar tres hores per culpa de la diferència horària entre Walnut Crossing i Seattle. Es va repapar a la cadira, agafant la tassa de cafè calent amb les dues mans.
Va donar un cop d’ull a la carpeta fina que havia tret amb el cafè i va intentar imaginar-se l’aspecte del company d’universitat que no veia des feia vint-i-cinc anys. La foto que apareixia a les solapes que la Madeleine havia imprès d’una pàgina web d’una llibreria li va refrescar els records que en tenia, no sols de la cara sinó també de la personalitat, a més del timbre vocal d’un tenor irlandès i un somriure que encisava de forma inversemblant.
Quan eren estudiants al campus de Fordham’s Rose Hill del Bronx, en Mark Mellery era un personatge esbojarrat, amb brots d’humor i sinceritat, energia i ambició, tot tenyit d’alguna cosa més fosca. Tenia tendència a caminar al caire del precipici; era una espècie de geni despreocupat, alhora inconscient i calculador, sempre a punt de caure en una espiral descendent.
Segons la biografia de la seva pàgina web, la direcció de l’espiral, que l’havia xuclat als vint anys, s’havia capgirat als trenta gràcies a alguna mena de transformació espiritual espectacular.
En Gurney va deixar la tassa de cafè a l’estret braç de fusta de la cadira i va obrir la carpeta a la falda. En va treure el correu electrònic que havia rebut d’en Mellery la setmana anterior i se’l va tornar a llegir, aquesta vegada amb atenció.
Hola Dave,
Espero que no trobis fora de lloc que un antic company t’escrigui després de tant de temps. No es pot saber mai el que una veu del passat et pot evocar. He mantingut el contacte amb el nostre passat acadèmic comú a través de la nostra associació d’alumnes i sempre m’havien fascinat les notícies publicades al llarg dels anys sobre els companys de la nostra promoció. Em va alegrar veure en més d’una ocasió els teus assoliments estel·lars i els reconeixements que rebies. (Un article del nostre Notícies d’Exalumnes es referia a tu com l’«inspector més condecorat del Departament de Policia de Nova York», però tampoc és que em sorprengués gaire recordant el Dave Gurney que vaig conèixer a la universitat!). I llavors, deu fer un any, vaig veure que t’havies jubilat del Departament de Policia i que t’havies mudat al comtat de Delaware. Em va cridar l’atenció perquè jo estic vivint al poble de Peony, a quatre passes, com qui diu. No crec que n’hagis sentit a parlar però hi dirigeixo una espècie de casa de retir anomenada Institut per a la Renovació Espiritual, que sona molt pedant, ja ho sé, però de fet toca molt de peus a terra.
Tot i que aquests anys he pensat sovint que em faria gràcia tornar-te a veure, una situació preocupant m’ha donat finalment l’empenta per deixar de pensar-hi i posar-me en contacte amb tu. És una situació en la qual crec que el teu consell em podria ser molt útil. El que m’agradaria és venir-te a veure. Si consideres possible dedicar-me mitja hora, aniré a casa teva a Walnut Crossing, o a qualsevol altre lloc que et convingui més.
El que recordo de les nostres converses al centre del campus i de les converses encara més llargues al Shamrock Bar, per no parlar de la teva increïble experiència professional, em diuen que ets la persona que necessito per plantejar-li la perplexa situació en què em trobo. És un trencaclosques estrany que sospito que t’interessarà. La teva capacitat per sumar dos i dos de maneres que als altres se’ls escapen sempre va ser el teu fort. Quan penso en tu, sempre penso en la teva lògica perfecta i la teva diàfana claredat, unes qualitats que ara mateix em fan molta falta. D’aquí a uns dies et trucaré al telèfon que surt al directori d’exalumnes, i espero que sigui correcte i estigui actualitzat.
Amb molts bons records,
MARK MELLERY
PD. Encara que et quedis tan desconcertat com jo pel meu problema i no em puguis ajudar, serà un plaer tornar-te a veure.
La trucada promesa va arribar dos dies més tard. En Gurney havia reconegut la veu immediatament, misteriosament intacta malgrat un tremolor evident d’ansietat.
Després d’alguns comentaris en què lamentava no haver mantingut el contacte, en Mellery va anar al gra. Podia anar a veure en Gurney els pròxims dies? Com més aviat millor, perquè la «situació» era urgent. Havia tingut lloc un altre «succés». Era del tot impossible parlar-ne per telèfon, i en Gurney ho entendria quan es veiessin. En Mellery li havia d’ensenyar unes coses. No, no era un tema per a la policia, per raons que li explicaria quan hi anés. No, no era un assumpte legal, o si més no, encara no ho era. No s’havia comès cap delicte, ni s’havia amenaçat específicament ningú, o ell no ho podia demostrar. Senyor, era molt difícil parlar-ne així; seria molt més fàcil fer-ho en persona. Sí, era conscient que en Gurney no treballava com a investigador privat. Però només mitja hora… Podia dedicar-li mitja hora?
Amb els sentiments contradictoris que tenia des del començament, en Gurney va acceptar. Sovint la curiositat el vencia; en aquest cas sentia curiositat pel punt d’histèria que detectava en el to melodiós de la veu d’en Mellery. I, per descomptat, la possibilitat de desxifrar un enigma l’atreia més del que estava disposat a reconèixer.
Després de llegir el correu electrònic per tercera vegada, en Gurney el va desar a la carpeta i va deixar vagar el pensament pels records que el missatge havia despertat a les papereres arraconades de la seva memòria: les classes matinals en les quals en Mellery semblava ressacós i avorrit, com es revifava gradualment a la tarda, les seves sortides enginyoses típicament irlandeses i la seva perspicàcia a les hores petites estimulat per l’alcohol. Era un actor nat, una estrella reconeguda de la companyia de teatre de la facultat, un jove que, per molt ple de vida que estigués al Shamrock Bar, ho estava el doble a l’escenari. Era un home que depenia del públic, un home que només era capaç de donar tot de si mateix sota la llum estimulant de l’admiració.
En Gurney va obrir la carpeta i va tornar a donar un cop d’ull al correu electrònic. L’amoïnava la descripció que feia en Mellery de la relació que havien tingut ells dos. El contacte entre ells havia estat menys freqüent, menys significatiu, menys íntim del que insinuaven les paraules d’en Mellery. Però li feia l’efecte que el seu company havia triat els mots amb compte, que malgrat la seva senzillesa, la nota s’havia redactat i tornat a redactar, s’havia sospesat i corregit, i que els afalacs, com tot a la carta, eren intencionats. Però amb quina intenció? La més evident era assegurar-se que en Gurney acceptés una trobada cara a cara i comprometre’l en la solució d’aquell «misteri» que havia sorgit. Fora d’això, costava de saber. Era evident que el problema era important per a en Mellery, i això explicaria el temps i l’atenció que sens dubte havia dedicat a aconseguir que les frases llisquessin i expressessin el que volia en una barreja eficaç de calidesa i angoixa.
A més hi havia el petit detall de la postdata. A sobre d’insinuar subtilment que l’enigma, fos quin fos, podia ser massa per a ell, semblava bloquejar la possibilitat d’una sortida fàcil, dificultar qualsevol possible excusa que en Gurney estigués temptat de posar, com que no era investigador privat o que no podria ser-li útil. L’objectiu de la redacció era fer passar qualsevol reticència a veure’s amb ell com un groller rebuig d’un vell amic.
Sí, senyor, era una carta redactada meticulosament.
Meticulosament. Això era nou, oi? No era precisament una qualitat que definís l’antic Mark Mellery.
Aquest canvi aparent va interessar a en Gurney.
Com si ho hagués endevinat, la Madeleine va entrar per la porta de darrere i va avançar només una mica cap a on estava assegut en Gurney.
—Ha arribat el teu convidat —va anunciar sense entusiasme.
—On és?
—A la casa.
En Gurney va abaixar el cap. Una formiga feia ziga-zagues pel braç de la seva cadira. La va fer sortir volant amb una ungla.
—Porta’l cap aquí —va dir—. Fa massa bo per entrar.
—Oi que sí? —va contestar ella, fent que el comentari sonés alhora trist i irònic—. Escolta, és igual que a la foto de la solapa del llibre… però encara més.
—Però encara més? Què vols dir amb això?
La seva dona ja tornava cap a la casa i no va contestar.