Sang a dojo

Eren les deu del matí en punt quan en Gurney va trucar a la comissaria de Peony per donar-los el seu nom, adreça, telèfon i un breu resum de la seva relació amb la víctima. L’agent amb qui va parlar, el sergent Burkholtz, li va dir que transmetria la informació al Departament d’Investigació Criminal de la policia de l’estat que s’havia encarregat del cas.

Va donar per fet que li trucarien al llarg de les vint-i-quatre o quaranta-vuit hores següents i es va quedar estupefacte quan la trucada es va produir deu minuts després. La veu li sonava però no la va situar de seguida perquè l’home es va presentar sense esmentar el seu nom.

—Senyor Gurney, sóc l’investigador en cap a l’escenari del crim de Peony. Tinc entès que té informació per a nosaltres.

En Gurney va dubtar. Estava a punt de demanar a l’oficial que s’identifiqués —un procediment normal— quan de sobte el timbre de veu va generar un record de la cara i el nom que l’acompanyaven. El Jack Hardwick que recordava d’un cas sensacional en què havien treballat junts era un home galtavermell, cridaner i malparlat, amb els cabells molt curts i prematurament blancs, i amb uns ulls clars de gos malamut. Era un bromista implacable, i mitja hora amb ell podia semblar mig dia, un dia que et mories de ganes que acabés. Però també era intel·ligent, implacable, incansable i políticament incorrecte fins al moll de l’os.

—Hola, Jack —va dir en Gurney, dissimulant la sorpresa.

—Com… collons! Ja t’ho han dit, collons! Qui t’ho ha dit?

—Tens una veu memorable, Jack!

—Veu memorable, una merda! Fa deu anys, no et fot!

—Nou.

La detenció d’en Peter Possum Piggert havia estat un dels èxits més sonats de la carrera d’en Gurney, el que li havia valgut l’ascens al cobejat rang d’inspector en primer grau, i en recordava perfectament la data.

—Qui t’ho ha dit?

—No m’ho ha dit ningú!

—Una merda!

En Gurney va callar, tot recordant la propensió d’en Hardwick a dir sempre l’última paraula i les converses estúpides que s’allargaven indefinidament fins que abandonaves.

Després de tres llargs segons, en Hardwick va continuar en un to menys combatiu.

—Nou refotuts anys. I sense més ni més apareixes tu, enmig del que podria ser el cas d’assassinat més sensacional de l’estat de Nova York des que vas pescar al riu la meitat de baix de la senyora Piggert. És una coincidència de nassos.

—De fet, va ser la meitat de dalt, Jack.

Després d’un breu silenci, el telèfon va esclatar amb la llarga rialla d’ase que era la marca de la casa d’en Hardwick.

—Ah —va cridar, sense respiració, al final del bram—. Davey, Davey, Davey, tu sempre tan primmirat amb els detalls.

En Gurney es va escurar la gola.

—Em pots dir com ha mort en Mark Mellery?

En Hardwick va vacil·lar, enxampat en l’espai incòmode entre la relació personal i el reglament on vivien els policies la major part de la seva vida i on se’ls feien les úlceres. Va optar per la veritat, no perquè li calgués fer-ho (en Gurney no tenia un càrrec oficial en el cas i no tenia cap dret a reclamar informació) sinó perquè era escabrosa.

—Algú li ha tallat el coll amb una ampolla trencada.

En Gurney va gemegar com si li haguessin clavat un cop de puny al cor. Ràpidament, però, va substituir aquella primera reacció per una de més professional. La resposta d’en Hardwick havia posat al seu lloc una de les peces soltes de l’enigma al cap d’en Gurney.

—Per casualitat era una ampolla de whisky?

—I tu com diantre ho sabies? —El to d’en Hardwick va passar en sis paraules de l’admiració a l’acusació.

—És llarg d’explicar. Vols que passi per aquí?

—Millor que sí.

El sol, que aquell matí es veia com un disc fred rere un tel gris de núvols d’hivern, estava completament tapat per un cel grumollós i pesant. La llum sense ombres era de mal presagi: la cara d’un univers fred, indiferent com el gel.

En Gurney va foragitar aquest fil de pensament que li semblava extravagantment imaginatiu i va parar el cotxe darrere de la fila de vehicles de la policia aparcats de qualsevol manera sobre la vorera coberta de neu, davant de l’Institut Mellery per a la Renovació Espiritual. La majoria duien la insígnia blava i groga de la policia de l’estat de Nova York, inclosa una furgoneta del laboratori forense regional. Dos cotxes eren blancs i del departament del xèrif, i dos eren cotxes patrulla verds de Peony. En Gurney va recordar la broma d’en Mellery que sonava com el nom d’un cabaret gai, i l’expressió del seu rostre en el moment que l’hi va dir.

Els parterres d’àsters, atapeïts entre els cotxes i el mur de pedra, havien quedat reduïts pel fred rigorós de l’hivern a un garbuix de brots marronosos esquitxats d’estranyes floretes de cotó fluix de neu. Va baixar del cotxe i va anar cap a l’entrada. Un agent amb l’uniforme pulcre i un front arrugat de paramilitar feia guàrdia al reixat obert. Segurament era un o dos anys més jove que el seu fill, va pensar en Gurney amb una sensació estranya.

—Necessita res, senyor?

Les paraules eren educades, però l’expressió, no.

—Em dic Gurney. He quedat amb en Jack Hardwick.

El jove va parpellejar dues vegades, una per cada nom. La seva expressió insinuava que si més no un dels noms li estava provocant acidesa.

—Esperi un moment —va dir, i va treure un walkie-talkie del cinturó—. L’han d’acompanyar.

Tres minuts després va arribar l’escolta, un investigador del Departament d’Investigació Criminal que semblava voler imitar en Tom Cruise. Malgrat la gelor, només duia un impermeable negre obert sobre una samarreta negra i uns texans. Coneixent l’estricte codi de vestimenta de la policia estatal, en Gurney es va imaginar que una indumentària tan informal significava que li havien trucat perquè anés directament al lloc dels fets quan estava fora de servei o fent alguna activitat clandestina. La vora d’una Glock de nou mil·límetres en una funda d’aixella de color negre mat, visible sota l’impermeable, semblava tant una declaració de principis com una eina del seu ofici.

—Inspector Gurney?

—Jubilat —va dir en Gurney, com si hi afegís un asterisc.

—Ah, sí? —va dir en Tom Cruise sense interès—. Deu estar bé. Segueixi’m.

Mentre en Gurney seguia el seu guia pel camí que feia la volta a l’edifici principal i es dirigia a la residència que hi havia al darrere, el va sorprendre la diferència que una nevada de deu centímetres havia causat en l’aparença del lloc. Havia creat un llenç simplificat, eliminant-ne els detalls superflus. Caminar per aquell paisatge blanc minimalista era com entrar en un planeta creat de nou, una idea absurdament discordant amb la potinera realitat que l’esperava. Van fer la volta a l’antiga casa georgiana on en Mellery havia viscut i es van parar a la vora del pati cobert de neu on havia mort.

El lloc de la seva mort era evident. La neu encara conservava l’empremta d’un cos, i al voltant de la zona del cap i les espatlles de la figura hi havia una enorme taca de sang. En Gurney havia vist abans l’impactant contrast de la sang i el blanc. El record indeleble corresponia al matí de Nadal del seu primer any al cos. Un policia alcohòlic al qual la seva dona havia tancat la porta de casa es va suïcidar disparant-se al cor, assegut sobre una pila de neu.

En Gurney va eliminar la imatge mental i va centrar la seva aguda mirada professional en l’escenari.

Un especialista en empremtes s’havia agenollat al costat d’una filera de petjades a la neu, al costat de la taca de sang principal, i les estava ruixant amb alguna cosa. Des de la seva posició, en Gurney no veia l’etiqueta de la llauna, però es va imaginar que era cera per a petjades de neu, una substància química utilitzada per estabilitzar les empremtes a la neu perquè s’hi pogués aplicar un compost per a motllos dentals. Les petjades a la neu eren extremament fràgils, però quan es tractaven bé oferien un nivell de detall extraordinari. Tot i haver vist el procés moltes vegades, no va poder evitar admirar la mà ferma i la intensa concentració de l’especialista.

Havien col·locat cinta groga policial en un polígon irregular al volant de la major part del pati, inclosa la porta de darrere de la casa. Havien deixat passadissos fets amb la mateixa cinta groga a tots dos costats del pati: per tancar i conservar les rutes d’entrada i sortida d’una sèrie clara de petjades que venien de la direcció del gran graner de darrere de la casa, que arribaven a la zona de la taca de sang i després s’allunyaven del pati, per sobre de la gespa coberta amb un mantell de neu, cap al bosc.

La porta de darrere de la casa era oberta. Un home de la policia científica es mirava el pati des de la perspectiva de la casa. En Gurney sabia exactament què feia. Quan eres en un escenari del crim, tendies a passar molta estona senzillament intentant copsar-ne la sensació; sovint intentant veure’l com la víctima el devia haver vist en els seus moments finals. Hi havia regles clares i ben enteses per localitzar i recollir proves —sang, armes, empremtes dactilars, petjades, cabells, fibres, virolles de pintura, substàncies minerals o vegetals fora de lloc, etcètera—, però també hi havia un problema de plantejament fonamental. Per dir-ho senzillament, calia que tinguessis la ment oberta respecte al que s’havia esdevingut, on s’havia esdevingut exactament i com s’havia esdevingut, perquè si saltaves a conclusions massa precipitades, era fàcil perdre’s indicis que no encaixaven en la teva visió de la situació. Alhora, havies de començar a desenvolupar almenys una hipòtesi àmplia per guiar la teva recerca de proves. Es podien cometre errors penosos per haver-se convençut massa de pressa com era l’escenari d’un crim, però també es podia perdre molt de temps i recursos de personal pentinant amb un raspall fi un quilòmetre quadrat de terreny buscant vés a saber què.

El que feien els bons investigadors —el que estava segur que feia l’investigador de la porta— era una espècie d’anar endavant i endarrere inconscient entre una perspectiva inductiva i una de deductiva. Què veig aquí i quina seqüència d’esdeveniments apunten aquestes dades? I, si aquest escenari és vàlid, quines proves més hauria de veure i on les hauria de buscar?

La clau del procés, de la qual s’havia convençut en Gurney després de molt d’assaig i error, raïa a mantenir el just equilibri entre l’observació i la intuïció. El més gran perill del procés era l’ego. Un inspector supervisor que es queda indecís sobre la possible explicació de les dades de l’escenari del crim podia perdre temps si no enfocava prou aviat el treball de l’equip en una direcció concreta, però el que sap a primera vista, i anuncia agressivament i exactament el que ha passat en aquella habitació esquitxada de sang i posa a tothom a demostrar que té raó, pot acabar provocant problemes molt greus, entre els quals la pèrdua de temps seria el menys important.

En Gurney hauria volgut saber quin enfocament prevaldria en aquell moment.

Fora de la barrera de cinta groga, al cantó més allunyat de la taca de sang, en Jack Hardwick donava instruccions a dos homes joves d’aspecte seriós; un d’ells era l’aspirant a Tom Cruise que acabava d’acompanyar en Gurney, i l’altre semblava el seu bessó. En els nou anys passats des que havien treballat junts en l’infame cas Piggert, l’edat d’en Hardwick semblava haver-se duplicat. Tenia la cara més vermella i més grassa; els cabells més esclarissats, i la veu havia adquirit aquella aspror que és conseqüència de massa tabac i massa tequila.

—Hi ha vint hostes —estava dient als dobles de Top Gun—. Cada un de vosaltres n’agafarà nou. Declaracions preliminars, noms, adreces, telèfons. Verifiqueu les dades. Deixeu-me en Patty Cakes i el quiropràctic. També parlaré amb la vídua. Informeu-me’n a les quatre.

Van intercanviar més comentaris entre ells en veu massa baixa perquè en Gurney els sentís, amb el contrapunt ocasional de la rialla crispant d’en Hardwick. El jove que havia acompanyat en Gurney des del reixat va dir l’última paraula, decantant el cap significativament en direcció a en Gurney. Llavors el duet va marxar cap a l’edifici principal.

Quan es van perdre de vista, en Hardwick es va girar i va saludar en Gurney amb un somriure que era mig ganyota. Els seus estranys ulls blaus, abans lluminosos d’escepticisme, estaven tenyits d’un cinisme cansat.

—No et fot —va rondinar, donant la volta a la cinta per anar a trobar en Gurney—, el professor Dave.

—Només un humil instructor —va corregir en Gurney, pensant què més hauria intentat esbrinar en Hardwick sobre la seva plaça de professor de criminologia a la universitat estatal, des que havia deixat el Departament de Policia de Nova York.

—Estalvia’t la humilitat. Ets una estrella, nano, i ho saps.

Es van estrènyer la mà sense gaire cordialitat. A en Gurney el va sorprendre que l’actitud bromista del vell Hardwick s’hagués recargolat fins a esdevenir tòxica.

—No hi ha gaires dubtes sobre el lloc de la mort —va dir en Gurney, fent un cop de cap en direcció a la taca de sang.

Estava desitjós d’anar al gra, explicar a en Hardwick el que sabia, i marxar.

—Tot és dubtós —va proclamar en Hardwick—. La mort i el dubte són les dues úniques certeses de la vida. —Com que en Gurney no va dir res, va continuar—: Et garanteixo que hi haurà menys dubtes sobre el lloc de la mort que sobre altres coses. Colla de sonats. Aquí la gent parla de la víctima com si fos el Deepdick Chopup aquell de la tele.

—Vols dir el metge Deepak Chopra?

—Sí, Dipcock o el que sigui. Hòstia, tant li fot!

Malgrat la incòmoda reacció que començava a sentir, en Gurney no va dir res.

—Per què carai ve la gent a aquests llocs? A escoltar un imbècil New Age amb un Rolls-Royce que parla sobre el significat de la vida? —En Hardwick va sacsejar el cap atordit per l’estupidesa humana, i alhora va mirar la casa amb el front arrugat, com si l’arquitectura del segle XVIII en tingués bona part de culpa.

La irritació va superar la reticència d’en Gurney.

—Que jo sàpiga —va dir amb equanimitat—, la víctima no era imbècil.

—Jo no he dit que ho fos.

—Em pensava que sí.

—He fet una observació general. Segur que el teu amic n’era l’excepció.

En Hardwick estava traient en Gurney de polleguera.

—No era el meu amic.

—Pel missatge que vas deixar a la policia de Peony, que van tenir l’amabilitat de transmetre’m, m’havia fet l’efecte que us coneixíeu de feia temps.

—El vaig conèixer a la universitat, no vaig tenir contacte amb ell durant vint-i-cinc anys, i vaig rebre un correu electrònic d’ell fa dues setmanes.

—Sobre què?

—Unes cartes que havia rebut. Estava preocupat.

—Quina mena de cartes?

—Poemes, sobretot. Poemes que sonaven a amenaça.

Això va fer que en Hardwick es parés a pensar un moment abans de continuar.

—Què volia de tu?

—Consell.

—Quin consell li vas donar?

—Li vaig aconsellar que ho denunciés a la policia.

—Dedueixo que no ho va fer.

El sarcasme va irritar en Gurney, però es va reprimir.

—Hi havia un altre poema —va dir en Hardwick.

—Què vols dir?

—Un poema, en un full de paper, deixat sobre el cadàver, amb una pedra, de pitjapapers. Tot molt polit.

—És molt meticulós. Un perfeccionista.

—Qui?

—L’assassí. Segurament molt pertorbat, però perfeccionista sens dubte.

En Hardwick va mirar en Gurney amb interès. L’actitud sorneguera s’havia esfumat, si més no de moment.

—Abans que continuem, necessito saber com has sabut això de l’ampolla trencada.

—Un pressentiment.

—Un pressentiment que seria una ampolla de whisky?

—Four Roses, concretament —va dir en Gurney, somrient amb satisfacció quan va veure els ulls esbatanats d’en Hardwick.

—Explica’m com ho saps —va exigir en Hardwick.

—Una deducció basada en les referències que apareixen als poemes —va dir en Gurney—. Ho veuràs quan els llegeixis. —En resposta a la pregunta que es formava a la cara de l’altre home, va afegir—: Trobaràs els poemes, juntament amb un parell de missatges més, al calaix de l’escriptori de l’estudi. Almenys, és l’últim lloc on vaig veure que els guardava en Mellery. És l’habitació amb la gran llar de foc, la que dóna al saló central.

En Hardwick el va continuar mirant com si fent-ho pogués resoldre algun tema important.

—Vine amb mi —va dir finalment—. Et vull ensenyar una cosa.

En un silenci poc habitual en ell, li va ensenyar el camí a l’aparcament, situat entre l’enorme graner i el carrer, i es va parar a la cruïlla del sender circular, on començava un passadís de cinta policial groga.

—Aquest és el lloc més proper al carrer on podem distingir clarament les empremtes de les petjades que creiem que pertanyen a l’assassí. Ha passat una màquina llevaneu pel carrer i pel sender després que la nevada parés cap a les dues de la matinada. No sabem si el criminal va entrar a la propietat abans o després que netegessin. Si va ser abans, qualsevol empremta al carrer exterior o al sender hauria quedat esborrada pel rasclet. Si va ser després, no haurien quedat empremtes. Però des d’aquest punt, les empremtes són perfectament clares i fàcils de seguir per la part de darrere del graner, al pati, a través de la zona oberta que condueix al bosc, a través del bosc, fins a un mantell de pinassa, al costat de Babble Road.

—No ha fet cap esforç per amagar-les?

—No —va dir en Hardwick, com si això l’amoïnés—. Gens ni mica. Si no és que se m’escapa alguna cosa.

En Gurney el va mirar encuriosit.

—Quin problema hi ha?

—Pots veure-ho tu mateix.

Van caminar pel passadís de cinta groga, seguint les empremtes fins a l’altre costat del graner. Les petjades, clarament marcades en la impol·luta capa de vuit centímetres de neu, eren de botes de muntanya grans (en Gurney va calcular que devien ser del número quaranta-cinc o quaranta-sis). A la persona que havia arribat per allà de matinada no li havia importat gens que detectessin més tard el seu recorregut.

Mentre feien la volta al graner per la part de darrere, en Gurney va veure que havien acordonat una zona més àmplia amb cinta groga. Un fotògraf de la policia feia fotos amb una càmera d’alta resolució mentre un especialista amb vestit protector blanc i una gorra al cap esperava torn amb un equip de recopilació d’indicis. Cada foto es feia almenys dues vegades, amb regle al marc i sense per conèixer l’escala, i els objectes es fotografiaven a diverses distàncies focals: àmplies per establir la posició relativa amb els altres objectes de l’escena; normal per presentar l’objecte, i de prop per copsar el detall.

El centre de la seva atenció era una cadira plegable de nyigui-nyogui, de les que venen en qualsevol botiga barata. Les empremtes conduïen directament a la cadira. Davant d’ella, clavades a la neu, hi havia una dotzena de puntes de cigarret. En Gurney es va ajupir per examinar-les i va veure que eren de la marca Marlboro. Les empremtes continuaven després des de la cadira, envoltant un matoll de rododendres cap al pati, on tot semblava indicar que s’havia comès l’assassinat.

—Per l’amor de Déu —va exclamar en Gurney—. S’ha estat allà fumant?

—Sí. Un moment de relaxació abans de tallar el coll a la víctima, segons sembla. Suposo que la teva cella aixecada és una manera de preguntar d’on ha sortit aquesta merdeta de plàstic. Jo també ho volia saber.

—I?

—La dona de la víctima afirma que no l’havia vist mai. Semblava horroritzada per la seva mala qualitat.

—Què? —En Gurney va deixar anar la paraula com un fuet. Els comentaris desdenyosos d’en Hardwick s’havien convertit en ungles sobre una pissarra.

—Només una mica de frivolitat. —Va arronsar les espatlles—. No s’ha de deixar que una degollació et deprimeixi. Però, seriosament, devia ser la primera vegada en la seva vida de privilegi que la Caddy Smythe-Westerfield Mellery s’acostava tant a una cadira tan barata.

En Gurney ho sabia tot de l’humor policial i sabia que era necessari per suportar els horrors habituals de la feina, però de vegades li crispava els nervis.

—Vols dir que l’assassí s’ha endut la seva pròpia cadira de jardí?

—Això sembla —va dir en Hardwick, fent una ganyota de desesperació.

—I quan ha acabat de fumar… quants?, mitja dotzena de Marlboros?, ha anat a la porta de darrere de la casa, ha fet sortir en Mellery del pati, i li ha tallat el coll amb una ampolla trencada? De moment aquesta és la reconstrucció?

En Hardwick va fer que sí amb reticència, com si comencés a pensar que l’escenari del crim suggerit per les proves era una mica absurd. I encara empitjorava més.

—De fet —va dir—, dir que li ha tallat el coll és un eufemisme. A la víctima l’han apunyalat al coll almenys una dotzena de vegades. Quan els ajudants del forense estaven traslladant el cadàver a la furgoneta per fer-li l’autòpsia, gairebé els ha caigut el cap.

En Gurney va mirar cap al pati, i tot i que estava tapada pels rododendres, la imatge de l’enorme taca de sang li va venir al cap amb tant de color i intensitat com si la mirés sota la llum dels focus.

En Hardwick va mirar en Gurney una estoneta, mossegant-se el llavi en actitud reflexiva.

—De fet —va dir finalment—, aquesta no és la part més rara. La part rara de debò ve ara, quan segueixes les petjades.