Compromís

La Madeleine s’havia endut la bossa de fer mitja al sofà i estava absorta en un dels tres projectes que tenia en diverses fases. En Gurney s’havia assegut en una butaca al costat i fullejava les sis-centes pàgines del manual de l’usuari del programari de manipulació de fotografies, però tenia dificultats per concentrar-se. Els troncs de l’estufa de llenya havien esdevingut brases que deixaven anar flametes tremoloses i fugaces de color rosa.

Quan va sonar el telèfon, en Gurney va córrer a l’estudi i va despenjar.

La veu d’en Mellery era baixa i nerviosa.

—Dave?

—Sóc aquí.

—És a l’altra línia. La gravadora està en marxa. Et connecto. A punt?

—Endavant.

Un moment després, en Gurney va sentir una veu estranya a mitja frase.

—… fora durant un temps. Però vull que sàpigues qui sóc. —El timbre de la veu era agut i tens, la parla tenia un ritme estrany i artificial. Tenia accent, estranger però indefinible, com si les paraules es pronunciessin malament per disfressar la veu—. Aquesta tarda t’he deixat una cosa. La tens?

—Què? —La veu d’en Mellery era crispada.

—Encara no la tens? Ja t’arribarà. Saps qui sóc?

—Qui ets?

—De veritat ho vols saber?

—I tant. D’on et conec?

—El número sis-cents cinquanta-vuit no et diu qui sóc?

—No em diu res de res.

—No fotis! Si el vas triar tu, entre tots els números que podies haver triat…

—Es pot saber qui ets, punyeta?

—Hi ha un número més.

—Què? —En Mellery va alçar la veu, de por i d’exasperació.

—He dit que hi ha un número més. —La veu semblava divertida, sàdica.

—No ho entenc.

—Pensa un número, que no sigui el sis-cents cinquanta-vuit.

—Per què?

—Pensa un número que no sigui el sis-cents cinquanta-vuit.

—D’acord, com vulguis. He pensat un número.

—Molt bé. Anem progressant. Ara xiuxiueja el número.

—Perdona… què?

—Que xiuxiuegis el número.

—Que el xiuxiuegi?

—Sí.

—Dinou. —El xiuxiueig d’en Mellery va ser fort i aspre.

Va ser rebut amb una rialla llarga i mancada d’humor.

—Molt bé, molt bé.

—Qui ets?

—Encara no ho saps? Tants maldecaps i no en tens ni idea. Ja em pensava que podia passar. Abans he deixat una cosa per a tu. Una nota. Segur que no la tens?

—No sé de què em parles.

—Ah, però sabies que el número era el dinou.

—M’has dit que pensés un número.

—Però era el número correcte, oi?

—No ho entenc.

—Quan has mirat la bústia l’última vegada?

—La bústia? No ho sé. Aquesta tarda.

—Més val que hi tornis a mirar. Recorda, ens veurem al novembre o al desembre. —Després d’això la comunicació es va tallar amb un petit espetec.

—Escolta! —va cridar en Mellery—. Que hi ets? Que hi ets? —Quan va tornar a parlar, semblava esgotat—. Dave?

—Sóc aquí —va dir en Gurney—. Espera, vés a mirar la bústia i torna’m a trucar.

Tan bon punt en Gurney va penjar, el telèfon va tornar a sonar. El va despenjar.

—Sí?

—Pare?

—Perdó?

—Ets tu?

—Kyle?

—Sí. Que va tot bé?

—I tant. És que estava fent una cosa.

—Però tot va bé?

—Sí. Perdona que hagi estat tan brusc. Estic esperant rebre una trucada d’aquí a un parell de minuts. Et puc tornar a trucar?

—Com vulguis. Només et volia posar al dia de coses, de coses que han passat, de coses que faig. Fa temps que no parlem.

—Et truco de seguida que pugui.

—Entesos. D’acord.

—Perdona i gràcies. Et truco de seguida.

En Gurney va tancar els ulls i va respirar fondo. Per l’amor de Déu, com s’amuntegaven les coses. Era culpa seva, per descomptat, perquè deixava que s’amunteguessin. La seva relació amb en Kyle era una zona de disfunció clara en la seva vida, plena d’evasions i racionalitzacions.

En Kyle era el fruit del seu primer matrimoni, el seu breu matrimoni amb la Karen, un record que, vint-i-dos anys després del divorci, encara neguitejava en Gurney. Des del començament tots els que els coneixien tenien clar que eren incompatibles, però una determinació desafiant (o una incapacitat emocional, com ho veia en les hores petites de les nits d’insomni) els havia empès a una unió malaurada.

En Kyle s’assemblava a la seva mare, tenia els seus instints manipuladors i la seva ambició material i, a sobre, el nom que ella havia decidit posar-li. Kyle. En Gurney no s’hi havia arribat a acostumar mai. Malgrat la intel·ligència i l’èxit precoç del noi en el món financer, Kyle li continuava sonant a nen maco egoista de telenovel·la. A més, l’existència d’en Kyle era un recordatori constant del matrimoni, un recordatori que hi havia una part important de la seva vida que era incapaç d’entendre: la part que havia volgut casar-se amb la Karen, per començar.

Va tancar els ulls, deprimit per la incapacitat d’entendre les seves pròpies motivacions i per la reacció negativa que tenia davant del seu propi fill.

Va sonar el telèfon. El va despenjar, temorós que tornés a ser en Kyle, però era en Mellery.

—Davey?

—Sí.

—Hi havia un sobre a la bústia. El meu nom i la meva adreça estan escrits a màquina però no hi ha segell ni mata-segells. El deu haver deixat a mà. L’obro?

—Sembla que hi hagi alguna cosa més que paper?

—Com què?

—El que sigui, qualsevol cosa que no sigui una carta.

—No. És totalment pla, com si ho hi hagués res. No hi ha cap objecte estrany, si això és el que vols dir. L’obro?

—Endavant, però para si veus que hi ha alguna cosa més que paper.

—Entesos. Obert. Només hi ha un full. Mecanografiat. Blanc, sense capçalera. —Hi va haver uns segons de silenci—. Què? Què collons…?

—Què passa?

—Això és impossible. No pot ser…

—Llegeix-m’ho.

En Mellery va llegir amb veu incrèdula:

—«Et deixo aquesta nota per si un cas et perds la meva trucada. Si encara no saps qui sóc, pensa en el número dinou. Et recorda algú? I recorda que ens veurem al novembre o, si no, al desembre».

—Ja està?

—Ja està. Això és el que diu «pensa en el número dinou». Com ho pot fer? No és possible!

—Però és el que diu?

—Sí. Però el que vull dir és… No sé el que em dic… vull dir… que no és possible… Per l’amor de Déu, Davey, què diantre passa?

—No ho sé. Encara no. Però ho esbrinarem.

Alguna cosa s’havia posat al seu lloc, no la solució, encara estava molt lluny d’això, però alguna cosa s’havia mogut dintre d’ell. Ara estava compromès al cent per cent amb el cas. Va aixecar el cap i va veure que la Madeleine l’observava des de la porta de l’estudi amb una intensitat commovedora, com si pressentís a l’ambient l’escalada del compromís del seu marit. En Gurney només es podia imaginar el que sentia ella, però semblava una combinació d’admiració i solitud.

El desafiament intel·lectual que representava el nou misteri del número —i la pujada d’adrenalina que va generar— va mantenir despert en Gurney fins ben passada la mitjanit, tot i que s’havia ficat al llit a les deu. Es girava, neguitós, d’un costat a l’altre, mentre el seu cap continuava topant amb el problema, com un home en un somni que no troba la clau i fa voltes a la casa, intentant obrir totes les portes i finestres tancades.

Aleshores va començar a notar el gust de nou moscada de la sopa de carabassa que havien pres per sopar, i això es va afegir a la sensació de malson.

«Si encara no saps qui sóc, pensa en el número dinou». I aquest era el número que en Mellery havia pensat. El número que havia pensat abans d’obrir la carta. Impossible. Però havia passat.

El problema de la nou moscada va empitjorar. Es va aixecar tres vegades a buscar aigua, però la nou moscada es negava a desaparèixer. I llavors la mantega també va començar a donar guerra. Mantega i nou moscada. La Madeleine havia posat molta quantitat de les dues coses a la sopa de carabassa. En Gurney fins i tot ho havia comentat al terapeuta. A l’exterapeuta de tots dos. De fet, un terapeuta que havien vist només dues vegades, quan maldaven per decidir si ell s’havia de retirar i pensaven (incorrectament, com es va veure) que una tercera part podia aportar més claredat a les deliberacions. Va intentar recordar com havia sorgit la sopa a la conversa, en quin context, per què li havia semblat adient esmentar aquella niciesa.

Va ser a la sessió en què la Madeleine es va posar a parlar d’ell com si no hi fos. Va començar a parlar de com dormia. Havia dit al terapeuta que, un cop s’adormia, poques vegades es despertava fins al matí. Ah, sí, va ser això. Llavors va ser quan ell va dir que l’única excepció eren les nits que ella feia sopa de carabassa i li tornava la mantega i la nou moscada. Però ella va continuar, sense fer cas de la seva ximpleta interrupció, dirigint els seus comentaris al terapeuta, com si ells fossin adults que parlessin d’una criatura.

La Madeleine va dir que no l’estranyava que en Dave, un cop adormit, no es despertés fins a l’endemà, perquè només el fet de ser qui era havia de ser un esforç diari extenuant. No tenia cap capacitat per sentir-se còmode i a pler. Era molt bon home i honest, però ser humà el carregava de culpabilitat. Estava torturat pels seus errors i imperfeccions. Al seu cap, un grapat de fracassos enfosquia un registre inigualable d’èxits en la seva professió. Sempre rumiant. Rumiant sense parar per resoldre problemes, un darrere l’altre, com Sísif empenyent la roca muntanya amunt, una vegada rere l’altra. Entenia la vida com un enigma curiós per resoldre. Però a la vida no tot eren enigmes, va dir ella, mirant-lo, finalment dirigint-se a ell en comptes del terapeuta. Hi havia coses que es podien abordar d’una altra manera. Misteris, no enigmes. Coses que estimaves, no que desxifraves.

Recordar els comentaris de la seva dona mentre era al llit li va fer un efecte estrany. Estava totalment absort en el record, alhora angoixat i exhaust. Al final el record es va tornar borrós, juntament amb els gustos de mantega i nou moscada, i en Gurney va lliscar cap a un son inquiet.

De matí la Madeleine el va mig despertar quan es va llevar. Es va mocar discretament. Momentàniament, en Gurney es va preguntar si havia plorat, però va ser un pensament boirós, fàcilment suplantat per l’explicació més plausible que estava patint una de les seves al·lèrgies de tardor. Va ser vagament conscient que la Madeleine havia anat a l’armari i s’havia posat la bata de franel·la. Una estona després, va sentir o es va imaginar, no n’estava del tot segur, els seus passos a les escales del soterrani. Poc després d’això, ella va passar de llarg en silenci per davant de la porta del dormitori. Quan la primera llum de l’albada es va allargar des del dormitori al passadís, ella va aparèixer, com un espectre, carregada amb alguna cosa, una capsa.

A ell encara li pesaven les parpelles per l’esgotament i va dormir una hora més.