Matar-los a tots

En Dermott havia recordat que el veí —que ara ja era mort— havia situat els fets «feia més de vint anys», i això podia significar que s’haguessin produït feia menys de vint-i-cinc anys. Cosa que, alhora, podia voler dir que tant en John Nardo com en Gary Sissek haguessin estat en el cos de policia en el moment de l’agressió. Tot i que la imatge no fos prou clara, en Gurney va tenir la sensació que començava a col·locar-se a lloc una altra peça del trencaclosques. Tenia més preguntes per a en Dermott, però les podia ajornar fins que rebés més respostes del tinent.

Va deixar en Dermott assegut en una postura força encarcarada a la butaca, al costat de les persianes mig abaixades, i amb un posat tens, desassossegat. Quan va començar a baixar les escales, al rebedor va veure com una dona de la policia científica, vestida amb una granota i guants de làtex, preguntava a en Nardo què volia que fes amb les zones de l’exterior de la casa que ja s’havien escorcollat per buscar-hi proves.

—Conserveu la cinta i impediu-hi el pas per si l’hem de tornar a pentinar. Endueu-vos a la comissaria la cadira, l’ampolla i tot el que tingueu. Condicioneu la part del fons de la sala dels arxivadors per a ús exclusiu.

—I què en fem, de tot el que hi ha sobre la taula?

—De moment fiqueu-ho al despatx d’en Colbert.

—No li farà gens de gràcia.

—Se me’n fot un… Mira, encarrega-te’n i prou!

—Sí, senyor.

—Abans d’anar-te’n, digues a en Big Tommy que es quedi a la porta d’entrada i a la Pat que no se separi del telèfon. I vull que tots els altres truquin a totes les portes. Vull saber si algú del barri ha vist o ha sentit alguna cosa estranya aquests dos últims dies, sobretot ahir a la nit a última hora o d’hora aquest matí. Desconeguts, cotxes aparcats on no hi sol haver cotxes aparcats, gent rondant per la zona, algú que semblés tenir pressa… Qualsevol cosa.

—Quina extensió vol que cobreixin?

En Nardo va consultar el rellotge.

—Tota la que puguin cobrir durant les properes sis hores. Després ja decidirem si hem de continuar. Si troben qualsevol cosa amb el mínim interès, vull que me n’informin immediatament.

Quan la dona se’n va anar a complir les ordres, en Nardo es va tombar cap a en Gurney, que s’havia aturat al peu de les escales.

—Ha descobert res d’útil?

—No n’estic segur —va respondre en Gurney en veu baixa mentre feia un senyal a en Nardo perquè el seguís fins a la sala on s’havien assegut abans—. Potser vostè m’ho pot aclarir.

En Gurney es va asseure a la cadira que quedava davant de la porta. En Nardo es va quedar dret rere la cadira que hi havia a l’altre costat de la taula quadrada. La seva expressió era una barreja de curiositat i d’un altre sentiment que en Gurney no podia desxifrar.

—Tenia cap notícia que van apunyalar una persona en aquesta casa?

—Es pot saber de què caram parla?

—Poc després que en Dermott comprés aquesta casa, un veí li va explicar que la dona que hi havia viscut abans havia estat agredida pel seu marit feia anys.

—Quants anys?

En Gurney va tenir la certesa de copsar un indici de reconeixement als ulls d’en Nardo.

—Potser vint o vint-i-cinc anys. Una cosa així.

Semblava que era la resposta que esperava en Nardo. Va fer un sospir i va moure el cap com si digués que no.

—No havia pensat en aquest succés des de feia molt de temps. Sí, hi va haver una agressió conjugal, deu fer uns vint-i-quatre anys. No gaire després que jo m’incorporés al cos. I què hi té a veure?

—En recorda els detalls?

—Abans que ens posem a remenar dins el bagul dels records, li fa res dir-me quina importància té tot això?

—A la dona agredida la van apunyalar al coll.

—I això significa alguna cosa? —Els llavis d’en Nardo es van tensar lleugerament.

—En aquesta casa han estat agredides dues persones. De totes les maneres en què es podria cometre l’agressió, em sorprèn que casualment a les dues persones les apunyalessin al coll.

—De la manera com ho diu, sembla que aquests dos fets siguin iguals, però no tenen absolutament res en comú. Què collons pot tenir a veure l’assassinat d’un agent de policia que desenvolupava tasques de protecció avui amb una baralla domèstica de fot vint-i-quatre anys?

En Gurney va arronsar les espatlles.

—Si tingués més informació de la baralla, potser l’hi podria dir.

—Molt bé, d’acord. Li diré tot el que en sé, però no és gran cosa. —En Nardo va fer una pausa i va abaixar la mirada per fitar la taula, o més aviat el passat—. Jo no estava de servei aquella nit.

«Un clar descàrrec de responsabilitat», va pensar en Gurney. «Com és que la història necessita un descàrrec?».

—O sigui que es tracta d’informació de segona mà —va continuar en Nardo—. Com en gairebé tots els casos de violència domèstica, el marit portava una borratxera de cal déu, va discutir amb la dona, sembla que va agafar una ampolla, va pegar a la dona amb l’ampolla, suposo que es devia trencar i ella es va tallar; aquesta és tota la història.

En Gurney sabia prou bé que aquella no era tota la història. La qüestió era com li havia d’estirar la llengua. Una de les lleis no escrites de la professió recomanava dir el mínim possible, i en Nardo l’estava seguint al peu de la lletra. Com que tenia la sensació que no hi havia temps per a subtileses, en Gurney va optar per llançar-se de cap a la piscina.

—Tinent, això és una parida! —va exclamar alhora que apartava la mirada empipat.

—Una parida? —La veu d’en Nardo havia sonat com un xiuxiueig amenaçador.

—No tinc cap mena de dubte que el que m’ha explicat és cert. El problema és el que no m’ha explicat.

—Potser és que no n’ha de fotre res, del que no li he explicat. —La veu d’en Nardo encara era dura, però el to bel·ligerant ja no sonava tan segur.

—Miri, no sóc cap torracollons d’una altra jurisdicció que ha vingut fins aquí a tafanejar. Aquest matí han trucat a en Gregory Dermott per amenaçar-me de mort. De mort. Si hi ha la mínima possibilitat que el que està passant aquí estigui relacionat amb el que vostè en diu una baralla domèstica, tinc el refotut dret a saber-ho.

En Nardo es va escurar la gargamella i va alçar la mirada al sostre com si les paraules adients, o una sortida d’emergència, haguessin d’aparèixer allà a dalt.

En Gurney va afegir, amb un to més suau:

—Podria començar per dir-me els noms de les persones implicades.

En Nardo va fer un lleu gest d’assentiment, va enretirar la cadira que tenia davant i s’hi va asseure.

—Jimmy i Felicity Spinks. —Va sonar com si revelés una veritat desagradable.

—Pronuncia els noms com si els conegués prou bé.

—Sí, bé, resulta que… —En algun lloc de la casa es va sentir el truc d’un telèfon. En Nardo va continuar com si no l’hagués sentit—. Resulta que en Jimmy bevia una mica. Una mica més del compte, suposo. Una nit va arribar borratxo a casa i es va embrancar en una baralla amb la Felicity. Com li he dit, al final li va fer un tall molt greu amb l’ampolla trencada. La dona va perdre molta sang. Jo no ho vaig veure, tenia la nit lliure, però els homes que estaven de guàrdia van parlar de la sang durant tota una setmana.

En Nardo va tornar a fixar la mirada en la taula.

—Va sobreviure, ella?

—Què? Ah, sí, sí, va sobreviure, però a mitges. Va patir danys cerebrals.

—Què se’n va fer?

—Que què se’n va fer? Suposo que la devien ficar en alguna residència.

—I el marit?

En Nardo va dubtar. En Gurney no estava segur si era perquè li costava recordar o perquè no en volia parlar.

—Va al·legar defensa pròpia —va respondre de mala gana—. Va acabar declarant-se culpable per aconseguir una rebaixa dels càrrecs. Se li va reduir la condemna. Va perdre la feina i va abandonar el poble. Els serveis socials es van fer càrrec del fill. Final de la història.

L’antena d’en Gurney, que milers d’interrogatoris havien aconseguit sensibilitzar, li va dir que encara faltava alguna cosa per explicar. Va esperar mentre observava la incomoditat d’en Nardo. De fons sentia una veu intermitent. Potser era la veu de qui havia contestat el telèfon, però no podia desxifrar les paraules.

—Hi ha una cosa que no entenc —va dir—. Què hi ha darrere d’aquesta història que vostè m’ha amagat des de bon començament?

En Nardo va clavar la mirada en els ulls d’en Gurney.

—En Jimmy Spinks era policia.

En Gurney va sentir una esgarrifança per tot el cos acompanyada d’un munt de preguntes apressants, però abans que en pogués formular cap, va aparèixer de sobte per la porta una dona amb la mandíbula quadrada i els cabells rossencs tallats al zero. Duia texans i un polo fosc. Sota el braç esquerre, portava una Glock en una pistolera ràpida de desenfundar.

—Senyor, acabem de rebre una trucada de la qual l’he d’informar. —Tot i que no va pronunciar la paraula immediatament, la va transmetre amb la mirada.

Alleujat per la interrupció, en Nardo va dirigir tota la seva atenció a la nouvinguda i va esperar que la dona continués. Ella, en canvi, va adreçar una mirada a en Gurney.

—Està amb nosaltres —va fer en Nardo de mala gana—. Endavant.

La dona va dedicar una segona mirada a en Gurney, tan poc amistosa com la primera, després es va acostar a la taula i va deixar una minúscula gravadora de trucades digital davant d’en Nardo. Era de la mateixa mida que un iPod.

—La té tota aquí, senyor.

En Nardo va vacil·lar un moment, va observar l’aparell amb les celles arronsades i finalment en va pitjar un dels botons. De seguida va reproduir el so, que era d’una qualitat excel·lent.

En Gurney va reconèixer la primera veu com la de la dona que tenia davant seu.

«GD Security Systems». Devia haver rebut instruccions per contestar les trucades d’en Dermott com si treballés per a ell.

La segona veu era estranya i a en Gurney li resultava absolutament familiar, ja que era com la de la trucada que en Mark Mellery li havia fet escoltar. Era com si hagués passat molt de temps. Entre aquella trucada i aquesta, s’havien produït quatre assassinats que li havien fet perdre la noció del temps: en Mark a Peony, l’Albert Rudden al Bronx, en Richard Kartch a Sotherton —per què el nom d’en Richard Kartch sempre li produïa una sensació incòmoda, com d’una cosa que no encaixava?— i l’agent Gary Sissek a Wycherly.

Era impossible equivocar-se amb aquell accent i els canvis de to tan estrambòtics.

«Si pogués sentir Déu, què em diria Ell?», va preguntar la veu amb el mateix deix amenaçador del dolent d’una pel·lícula de terror.

«Perdoni?». La dona policia transmetia tanta sorpresa en aquella gravació com si fos una recepcionista de veritat.

La veu va repetir, amb una mica més d’insistència: «Si pogués sentir Déu, què em diria?».

«Em sap greu, però ho pot repetir? Em sembla que tenim algun problema amb la línia. Que parla per un telèfon mòbil?».

La policia va intervenir un moment per aclarir, molt ràpidament, a en Nardo:

—Intentava allargar la trucada, com vostè ha demanat, i fer-lo parlar tota l’estona que fos possible.

En Nardo va fer que sí amb el cap. La gravació va continuar.

«Si pogués sentir Déu, què em diria Ell?».

«Senyor, de debò que no l’entenc. Pot explicar què vol dir?».

La veu, que de sobte es va fer eixordadora, va anunciar: «Déu em diria que els matés a tots!».

«Senyor, no l’acabo d’entendre. Vol que prengui nota d’aquest missatge i que el faci arribar a algú altre?».

Es va sentir una riallada estrident, com el so de la cel·lofana quan es rebrega.

«És el dia del Judici Final, i el que es digui tant se val. / Dermott, espavila; Gurney, de temps te’n queda poc. / El netejador ja arriba. Tic-tac, toc-toc».