Per descansar en pau, actua ara

En Gurney ho va tornar a meditar tot una altra vegada. Era gairebé massa simple i es volia assegurar que no se li escapava cap problema important que deixés un forat en aquella hipòtesi tan elegant. Es va adonar que, al voltant de la taula, es produïa una varietat d’expressions facials —combinacions d’esverament, impaciència i curiositat— mentre tothom esperava que parlés. Va respirar fondo.

—No puc assegurar del tot que fos així exactament com es va fer. De tota manera, però, és l’única explicació possible que se m’ha ocorregut durant tot el temps que he estat capficat amb aquests números; és a dir, des del moment en què en Mark Mellery va venir a casa meva i em va ensenyar la primera carta. Estava totalment desconcertat i espantat amb la idea que l’autor de la carta el conegués tan bé que fins i tot fos capaç de predir el número que triaria quan li va demanar que pensés qualsevol número entre l’u i el mil. Vaig poder veure amb tota claredat que estava aterrit, que se sentia amenaçat. No tinc cap mena de dubte que així va ser també com es van sentir les altres víctimes. El pànic era la qüestió clau del joc. «Com pot saber quin número he pensat jo? Com pot saber una cosa tan íntima, tan personal, tan privada com un pensament?». Aquestes preguntes el torturaven; em vaig adonar que, literalment, el feien tornar boig.

—Si vol que li digui la veritat, Dave —va començar en Kline sense poder amagar la inquietud—, a mi també m’estan fent parar boig, i com més aviat les respongui, millor.

—I tant —va coincidir en Rodriguez—. Anem al gra.

—Si em permeten que hi faci una lleu objecció —va dir la doctora Holdenfield amoïnada—, m’agradaria que l’inspector ens oferís la seva explicació com cregui més convenient, al seu ritme.

—És tan senzill que fa vergonya i tot —va continuar en Gurney—. Em fa vergonya a mi, perquè com més intentava endinsar-me en el problema, més impenetrable em semblava. I el fet de descobrir com va aconseguir portar a terme el truc del número dinou no m’ajudava a solucionar el cas del sis-cents cinquanta-vuit. No ha estat fins que la sergent Wigg ha explicat la seva història que se m’ha ocorregut la resposta més òbvia.

No quedava prou clar si la ganyota d’en Blatt era el resultat de l’esforç que feia per determinar la informació rellevant d’aquella explicació o perquè tenia gasos intestinals.

En Gurney va dedicar un gest d’agraïment a la sergent Wigg abans de continuar.

—Suposem, tal com ha suggerit la sergent, que el nostre obsessiu assassí dediqués dues hores al dia a escriure les cartes, de manera que al cap d’un any ja en tindria onze mil, i que llavors les enviés a una llista d’onze mil persones.

—Quina llista? —La veu d’en Jack Hardwick va sonar tan desagradable com el xerric d’un reixat rovellat.

—Aquesta és una bona pregunta, potser la més important. M’hi referiré d’aquí a uns instants. Per ara, imaginem que la carta original, la mateixa carta idèntica, s’enviés a onze mil persones per demanar-los que pensessin un número de l’u al mil. La teoria de la probabilitat assenyalaria que unes onze persones escollirien cada un dels mil números disponibles. En altres paraules, hi ha la probabilitat estadística que onze d’aquestes onze mil persones, en una tria absolutament a l’atzar, escollissin el número sis-cents cinquanta-vuit.

L’expressió d’en Blatt va anar adquirint proporcions còmiques.

En Rodriguez va fer que no amb el cap amb incredulitat.

—Vol dir que no estem traspassant la frontera entre la hipòtesi i la fantasia?

—A quina fantasia es refereix? —En Gurney semblava més sorprès que ofès.

—És que em sembla que aquests nombres de què se serveix no tenen cap base real; són tots imaginaris.

En Gurney va somriure amb paciència, tot i que de fet sentia tot el contrari. Durant un instant es va distreure en adonar-se que no mostrava les seves emocions. Era un costum que venia de lluny; amagava conscientment la irritació, la frustració, la ràbia, la por, el dubte. Li havia estat molt útil en milers d’interrogatoris, tan útil que havia arribat a pensar que es tractava d’un talent, d’una tècnica professional, però evidentment en el fons no era pas res d’això. Era una manera d’enfrontar-se a la vida que l’havia acompanyat feia tant de temps que ja no podia dir des de quan.

«O sigui que el pare no et feia cas, David. Et feia mal, això?».

«Mal? No, no em feia mal. De fet, no em feia res».

I, tot i així, durant un somni et podies ofegar de tristesa.

Déu meu, no és el moment per a introspeccions, ara.

En Gurney es va concentrar just a temps per sentir com la Rebecca Holdenfield deia, en aquella veu seva tan seriosa a l’estil Sigourney Weaver:

—Personalment, considero que la hipòtesi de l’inspector Gurney no té res d’imaginària. De fet, crec que és convincent, i m’agradaria que li permetessin completar la seva argumentació.

Va dirigir aquesta petició a en Kline, que va alçar els palmells amunt com per indicar que òbviament allò era el que volia tothom.

—No dic pas —va continuar en Gurney— que exactament onze persones de les onze mil triessin el número sis-cents cinquanta-vuit; només que onze és el nombre més probable. No sé prou estadística per aportar fórmules de probabilitat, però potser algú altre m’hi podria ajudar.

La sergent Wigg es va escurar la gargamella.

—La probabilitat pel que fa a una amplitud seria molt més alta que en el cas d’un nombre concret comprès en aquesta amplitud. Per exemple, no m’arriscaria a dir que exactament onze persones de cada onze mil triarien un número concret entre l’u i el mil. Però si hi afegíssim una amplitud de més o menys set en cada direcció, per dir alguna cosa, estaria temptada a apostar que el nombre de persones que l’escollirien quedaria comprès dins d’aquesta amplitud; en aquest cas, que com a mínim quatre persones i no més de divuit triarien el número sis-cents cinquanta-vuit.

En Blatt va mirar inquisidorament en Gurney.

—Està dient que aquest individu va enviar cartes a onze mil persones i que dins dels sobrets tancats hi havia el mateix número secret?

—Aquesta és la idea a grans trets.

La doctora Holdenfield va esbatanar els ulls per l’estupefacció, alhora que va dir en veu alta el que estava pensant sense dirigir-se a ningú en particular.

—I, deixant de banda el nombre exacte, cada persona que va triar el número sis-cents cinquanta-vuit pel motiu que fos, i després va obrir el sobret que acompanyava la carta i va trobar la nota en què l’autor li deia que el coneixia prou bé per saber que havia escollit el sis-cents cinquanta-vuit… Mare meva, quin impacte devia ser!

—Perquè —va afegir la sergent Wigg— no li podia passar pel cap que no era l’únic que havia rebut la carta. No se li devia ocórrer que era un de cada mil que casualment havia triat aquell número. El fet que la carta estigués escrita a mà era com la cirereta del pastís. Feia que semblés del tot personal.

—Déu meu —va grunyir en Hardwick—, el que ens estàs dient és que ens trobem davant d’un assassí en sèrie que ha utilitzat una campanya de publicitat directa per captar víctimes!

—És una manera de veure-ho —va respondre en Gurney.

—Em sembla que és la bogeria més gran que he sentit mai —va dir en Kline, més impactat que no pas incrèdul.

—No hi ha ningú que escrigui onze mil cartes a mà —va afirmar en Rodriguez amb rotunditat.

—No hi ha ningú que escrigui onze mil cartes a mà —va repetir en Gurney—. Aquesta és exactament la reacció que ell esperava obtenir. I si no hagués estat per la història de la sergent Wigg, no crec que se m’hagués ocorregut mai aquesta possibilitat.

—I si vostè no hagués explicat el truc de cartes del seu pare —va dir la sergent Wigg—, jo no hauria recordat la història.

—Es poden felicitar després —va indicar en Kline—. Encara em queden preguntes per fer. Com ara per què l’assassí va sol·licitar 289,87 dòlars i per què va demanar que els enviessin a l’apartat de correus d’una tercera persona.

—Va demanar els diners per la mateixa raó que l’estafador de la sergent també ho va fer: perquè els candidats s’identifiquessin. L’estafador volia esbrinar quines persones de la llista estaven preocupades de debò per la situació en què els podien haver fotografiat. El nostre assassí volia saber quines persones de la seva llista havien triat el sis-cents cinquanta-vuit i estaven prou angoixades amb l’experiència fins al punt de pagar per descobrir qui els coneixia tan bé que ho havia pogut predir. Crec que la quantitat de diners era prou alta per discernir aquells que estaven aterrits, com era el cas d’en Mellery, d’aquells que només sentien curiositat.

En Kline estava tan inclinat endavant que amb prou feines seia a la cadira.

—Però per què aquesta quantitat exacta de dòlars i centaus?

—És una qüestió que m’ha neguitejat des de bon començament, i encara ara no la tinc clara del tot. Però com a mínim hi veig una raó possible: per assegurar-se que la víctima enviés un xec i no pas efectiu.

—Això no és el que indicava la primera carta —va matisar en Rodriguez—. Deia que els diners es podien enviar tant en un xec com en efectiu.

—Ja ho sé, i el que diré ara sonarà molt subtil —va contestar en Gurney—, però crec que aquesta aparent doble possibilitat tenia com a objectiu distreure l’atenció sobre la necessitat vital que s’enviés un xec. I una quantitat tan poc rodona estava pensada per desencoratjar el pagament en efectiu.

En Rodriguez va fer una expressió d’impaciència.

—Miri, sé que la paraula fantasia no és gaire ben rebuda avui aquí, però no sé pas de quina altra manera ho puc qualificar, tot això.

—Per què era tan important que el pagament es fes amb un xec? —va preguntar en Kline.

—A l’assassí no li interessaven els diners. Recordin que no va ingressar els xecs. Diria que hi va tenir accés en algun moment del procés d’entrega a l’apartat d’en Gregory Dermott, i era això l’únic que volia.

—L’únic que volia… Què pretén dir?

—Què hi ha en un xec, a part de la quantitat i el número de compte?

En Kline hi va rumiar un moment.

—El nom del titular del compte i l’adreça?

—Exacte —va respondre en Gurney—, el nom i l’adreça.

—Però per què…?

—Havia d’aconseguir que la víctima s’identifiqués. Recordin que havia enviat milers de cartes. Però cada víctima possible estaria convençuda que la carta que havia rebut anava adreçada únicament a ella, i que l’enviava algú que la coneixia molt bé. I si es donava el cas que enviava els diners que se li demanaven en un sobre? No tenia cap motiu per afegir-hi el seu nom i adreça, i l’assassí tampoc no li podia demanar expressament que ho fes perquè així hauria espatllat la premissa «sé els teus secrets més íntims». Els xecs eren una forma molt subtil d’aconseguir els noms i les adreces d’aquells que responien. I potser, si l’accés furtiu a la informació dels xecs es produïa a l’oficina de correus, la manera més senzilla de desfer-se’n després era simplement tornar-los dins del sobre original a l’apartat d’en Dermott.

—Però l’assassí hauria d’obrir els sobres amb vapor i tornar-los a tancar —va objectar en Kline.

En Gurney va arronsar les espatlles.

—Una alternativa seria que hi pogués accedir després que en Dermott obrís els sobres però abans que tornés els sobres als remitents. Això evitaria haver d’obrir amb vapor els sobres i tornar-los a tancar, però alhora planteja altres problemes i preguntes, ja que hem d’investigar la rutina d’en Dermott, les persones que tenen accés a casa seva i altres qüestions.

—Cosa que ens porta altra vegada a la meva pregunta —va etzibar en Hardwick— i que en Sherlock Gurney aquí present ha qualificat fa un moment com la pregunta més important de totes. És a dir, qui collons figura en aquesta llista d’onze mil candidats a ser assassinats?

En Gurney va alçar la mà en el típic gest del policia de trànsit.

—Abans d’intentar respondre a aquesta pregunta, deixin que els recordi que onze mil només és un nombre aproximat. És una quantitat versemblant de cartes que es poden escriure, i és un nombre que dóna suport estadístic al plantejament que hem fet del sis-cents cinquanta-vuit. Dit d’una altra manera, és un nombre que ens funciona. Però tal com ha indicat al principi la sergent Wigg, el nombre exacte es podria trobar entre el cinc mil i el quinze mil. I qualsevol quantitat compresa en aquest ventall seria prou petita per ser factible i alhora prou alta per proporcionar un grapat de gent que triés a l’atzar el sis-cents cinquanta-vuit.

—Suposant, és clar, que vostè no vagi completament errat —va assenyalar en Rodriguez— i que totes aquestes especulacions no siguin una pèrdua total i absoluta de temps.

En Kline es va adreçar a la doctora Holdenfield.

—Què en pensa, Becca? Anem per bon camí? O ens hem equivocat del tot?

—Considero que hi ha aspectes d’aquesta teoria que són absolutament fascinants, però m’estimaria més reservar-me l’opinió final per quan hagi sentit la resposta a la pregunta del sergent Hardwick.

En Gurney va somriure, aquest cop amb sinceritat.

—Gairebé mai no planteja cap pregunta sense tenir abans una certa idea de la resposta. Et fa res compartir-la, Jack?

En Hardwick es va fer un massatge a la cara amb les mans uns segons, un altre dels incomprensibles tics que havien irritat tant en Gurney quan van treballar plegats en el cas de matricidi i parricidi d’en Piggert.

—Si ens fixem en els antecedents més significatius que tenen en comú totes les víctimes, la característica a què fan referència els poemes amenaçadors, arribarem a la conclusió que els seus noms formaven part d’una llista de persones amb problemes greus amb la beguda. —Va fer una pausa—. La pregunta és: quina llista podria ser aquesta?

—La llista dels membres d’Alcohòlics Anònims? —va suggerir en Blatt.

En Hardwick va fer que no amb el cap.

—No existeix aquesta llista. Es prenen molt seriosament la collonada aquesta de l’anonimat.

—Podria ser una llista que hagués recopilat dades públiques? —va fer en Kline—. Arrestos relacionats amb l’alcohol, condemnes…

—Es podria confeccionar una llista d’aquesta mena, però dues de les víctimes no hi apareixerien. En Mellery no té cap historial de detencions. El sacerdot pederasta, sí. Però els càrrecs van ser per corrompre la moral d’un menor; no consta res sobre alcohol, tot i que l’inspector de Boston amb qui vaig parlar em va explicar que el bon pare va aconseguir que desestimessin aquesta acusació a canvi de declarar-se culpable d’un delicte menor, ja que va atribuir el seu comportament a l’alcoholisme que patia i va accedir a sotmetre’s a una cura de rehabilitació de llarga durada.

En Kline va entretancar els ulls amb expressió pensativa.

—Es podria tractar, doncs, de la llista dels pacients que segueixen rehabilitació?

—Podria ser —va respondre en Hardwick, tot i que va fer una expressió que indicava el contrari.

—Potser ho hauríem d’investigar.

—És clar. —El to d’en Hardwick, gairebé insultant, va provocar un silenci incòmode, que va trencar en Gurney.

—Ja fa temps que he rumiat sobre la qüestió de la rehabilitació, per comprovar si podia establir una connexió entre les víctimes. Per desgràcia, no du enlloc. L’Albert Rudden va passar vint-i-vuit dies en un centre de rehabilitació del Bronx ara fa cinc anys, i en Mellery també en va passar vint-i-vuit en un de Queens fa quinze anys. Cap dels centres no ofereix tractaments de llarga durada, i això vol dir que el capellà devia anar a un altre de diferent. Així que, encara que el nostre assassí treballés en alguna d’aquestes instal·lacions i a través del seu lloc de treball pogués accedir a milers de dades de pacients, la llista que podria confeccionar així només inclouria el nom d’una de les víctimes.

En Rodriguez es va tombar i es va dirigir directament a en Gurney.

—La seva teoria depèn de l’existència d’una llista gegant, potser formada per cinc mil noms, potser onze mil, i he sentit que la sergent Wigg deia que potser fins a quinze mil. Tant hi fa, perquè sembla que no deixa de canviar. Però no existeix cap font per a una llista d’aquesta mena. I ara què, doncs?

—Paciència, capità —va dir en Gurney amb un to relaxat—. Jo no diria que no hi ha cap font. El que passa és que encara no l’hem descobert. Sembla que jo tinc més fe en les seves capacitats que vostè mateix.

A en Rodriguez se li va encendre la cara.

—Fe? En les meves capacitats? Què vol dir amb això?

—En un moment o altre, totes les víctimes van anar a rehabilitació? —va preguntar la sergent Wigg, sense fer cas de la sortida del capità.

—En el cas d’en Kartch, no ho sé —va respondre en Gurney, agraït de poder tornar al tema—. Però no m’estranyaria.

En Hardwick hi va ficar cullerada.

—El Departament de Policia de Sotherton ens ha enviat un fax amb els seus antecedents. És el retrat d’un autèntic cabronàs. Agressions, assetjament, embriaguesa en públic, aldarulls sota els efectes de l’alcohol, amenaces, amenaces amb arma de foc, conductes obscenes, tres detencions per conduir ebri, dues estades a la presó, per no parlar d’una dotzena de visites als calabossos del comtat. Tot el que està relacionat amb l’alcohol, especialment les condemnes per conduir ebri, indica que gairebé segur que el van enviar a rehabilitació com a mínim una vegada. Puc demanar als de Sotherton que ho investiguin.

En Rodriguez es va apartar de la taula.

—Si les víctimes no van coincidir durant la rehabilitació o ni tan sols van anar al mateix centre en èpoques diferents, quina importància té que tots seguissin un tractament de rehabilitació? Actualment, la meitat dels ganduls que estan a l’atur i els penjats dels artistes van a rehabilitació. És una refotuda martingala finançada per Medicaid, una estafa als contribuents. I què vol dir que tots aquests paios anessin a rehabilitació? Que eren possibles objectius d’un assassinat? Poc probable. Que eren borratxos? I què? Això ja ho sabíem.

En Gurney va notar que la ràbia s’havia convertit en l’emoció latent d’en Rodriguez, i s’estenia com un foc forestal d’una qüestió a una altra.

La sergent Wigg, a qui anava dirigida la invectiva, es va mostrar impassible.

—L’inspector Gurney va dir una vegada que creia que probablement a les víctimes se les podia relacionar per un factor comú a més de la beguda. He pensat que la teràpia de rehabilitació podria ser aquest factor, o si més no una part d’aquest factor.

En Rodriguez va llançar una riallada burleta.

—Potser això, potser allò. Només he sentit un munt de potsers, però no pas connexions reals.

En Kline semblava frustrat.

—Au, va, Becca, digui’ns la seva opinió. Trepitgem terreny ferm?

—És una pregunta molt difícil de respondre. No sabria ni per on començar.

—Ho posaré més senzill. Està d’acord amb la teoria d’en Gurney, sí o no?

—Sí, hi estic d’acord. El retrat que ens ha fet d’en Mark Mellery com el d’un home mentalment torturat per les notes que rebia… Considero que és una part plausible d’un cert tipus de ritual homicida.

—Però no n’està del tot convençuda.

—No, no és això; és que… és la singularitat del mètode. La tortura a les víctimes és un component bastant comú en la patologia de l’assassí en sèrie, però no havia vist mai cap cas en què es portés a terme des de tanta distància, d’una manera tan freda i metòdica. L’element de la tortura d’aquesta mena d’assassinats s’acostuma a basar en la imposició de dolor físic de manera directa, per terroritzar la víctima i proporcionar a l’assassí la sensació de poder i control absoluts que tant desitja. En aquest cas, però, el dolor infligit era totalment psicològic.

En Rodriguez es va inclinar cap a ella.

—Insinua, doncs, que no encaixa en el model d’assassí en sèrie? —Va sonar com un advocat atacant un testimoni hostil.

—No. El patró hi és. El que dic és que té una manera singularment freda i calculada de portar-lo a terme. La majoria d’assassins en sèrie tenen un coeficient d’intel·ligència que sobrepassa la mitjana. Alguns, com en Ted Bundy, hi estan força per sobre. Aquest individu podria ser un cas únic.

—Massa llest per a nosaltres; és això el que vol dir?

—No ho he dit pas —va replicar la doctora Holdenfield de manera innocent—, però segurament té raó.

—De debò? Serà millor que m’ho apunti —va dir en Rodriguez amb un to crispat—. La seva opinió personal insinua que el Departament d’Investigació Criminal és incapaç de detenir aquest maníac?

—Altra vegada, jo no he dit pas això. —La doctora Holdenfield va somriure—. Però torna a tenir raó.

I, altra vegada, la pell grogosa d’en Rodriguez es va encendre de ràbia, però en Kline hi va intervenir.

—Becca, segur que no insinua que no hi puguem fer res.

La dona va fer un sospir, amb la resignació del professor a qui han encolomat els alumnes més totxos de l’institut.

—Els fets de què disposem fins ara porten a tres conclusions. Primera, l’home que persegueixen està jugant amb vostès, i hi té molta traça. Segona, hi està molt motivat, preparat, concentrat, i és molt meticulós. Tercera, ell sap qui és el següent de la llista, i vostès no.

En Kline es veia abatut.

—Però tornant a la meva pregunta…

—Si busquen la llum al final del túnel, hi ha una petita possibilitat a favor seu. Per una organització més rígida que tingui, hi ha la possibilitat que s’ensorri.

—Com? Per què? Què vol dir «que s’ensorri»?

Quan en Kline va plantejar la pregunta, en Gurney va sentir una fiblada al pit. La sensació asfixiant d’angoixa es va fer present d’una manera tan clara a la seva imaginació com l’escena d’una pel·lícula. La mà de l’assassí engrapava el paper amb els vuit versos que en Gurney havia enviat tan impulsivament per correu el dia abans:

Metòdicament, amb un menyspreu evident, la mà rebregava el paper fins a convertir-lo en una bola cada vegada més petita, i quan ja era el màxim de petita, no pas més grossa que un xiclet rosegat, la mà s’obria a poc a poc i deixava caure la bola de paper a terra. En Gurney va intentar arrencar-se del pensament aquella imatge tan pertorbadora. Però l’escena encara no s’havia acabat. Tot seguit, la mà de l’assassí sostenia el sobre amb què havia enviat el poema, i, a la banda on constava l’adreça, es veia perfectament el mata-segells, el mata-segells de Walnut Crossing.

El mata-segells… «Oh, Déu meu!». En Gurney va sentir una esgarrifança que li naixia a la boca de l’estómac i li davallava fins a les cames. Com podia haver comès aquella badada i ignorar un problema tan evident? «Déu meu. Calma’t, pensa». Què podia fer l’assassí amb aquella informació? El podia conduir fins a la seva adreça, fins a casa, fins a la Madeleine? En Gurney va notar que els ulls se li esbatanaven, que perdia el color de la cara. Com podia haver estat tan capficat, obsessionat, quan va enviar aquella nota tan patètica? Com és que no va preveure el problema del mata-segells? A quins perills havia exposat la Madeleine? Aquest últim pensament se li va quedar giravoltant al cap com algú que corregués al voltant d’una casa en flames. El perill era real? I era imminent? Que potser li havia de trucar per avisar-la? Avisar-la de què, exactament? Per què l’havia d’espantar? Déu meu, què més? Què més havia passat per alt en aquella visió tan estreta que havia tingut de l’adversari, de la batalla, del trencaclosques? La seguretat i la vida de qui més estava negligint en la seva tossuderia per guanyar la partida? Aquelles preguntes li feien rodar el cap.

Una veu es va filtrar dins el seu angoixat raonament. Va provar d’aferrar-s’hi, d’utilitzar-la per recuperar l’equilibri.

Era la doctora Holdenfield, qui estava parlant.

—… un planificador obsessivocompulsiu amb una necessitat patològica de fer que la realitat s’ajusti als seus plans. L’objectiu que el té absolutament controlat és tenir els altres també sota un control absolut.

—A tothom? —va preguntar en Kline.

—De fet, el seu focus d’interès és molt petit. Sent que ha de dominar completament a través del terror i l’assassinat els components del seu grup escollit de víctimes, que sembla estar format per un subconjunt d’homes alcohòlics de mitjana edat. La resta de gent li resulta irrellevant. No té cap importància ni interès.

—I llavors, d’on surt tota la història aquesta de si s’ensorra o no?

—Bé, sol passar que assassinar per crear i mantenir una sensació d’omnipotència és un procediment molt poc reeixit. Com a solució a un desig desmesurat de control, matar en sèrie és un mètode profundament disfuncional, l’equivalent a perseguir la felicitat fumant crac.

—Cada vegada en necessiten més?

—Més per aconseguir menys. El cicle emocional esdevé cada vegada més condensat i difícil de controlar. Es produeixen fets que no s’havien d’haver produït. Sospito que aquest matí s’ha produït un d’aquests fets, i com a resultat la víctima ha estat l’oficial de policia en comptes del senyor Dermott. Aquests esdeveniments imprevistos desencadenen greus daltabaixos emocionals en un assassí obsessionat amb el control, i aquestes distraccions deriven en més errors. És com una màquina amb un eix desequilibrat: quan assoleix una velocitat determinada, la vibració acaba destrossant la màquina.

—I, en aquest cas concret, què significa?

—L’assassí està cada vegada més desesperat i és més imprevisible.

Desesperat. Imprevisible. Altra vegada, en Gurney va notar la sensació d’angoixa a l’estómac, i aquest cop li va pujar fins al pit, fins a la gargamella.

—Significa que la situació empitjorarà? —va preguntar en Kline.

—Empitjorarà en un sentit, millorarà en un altre. Si un assassí que acostumava a esmunyir-se en carrerons foscos i de tant en tant matava algú amb un picador de gel irromp de sobte a Times Square brandant un matxet, és gairebé segur que l’enxamparan. Però durant aquesta carnisseria final, tallarà el cap a molta gent.

—Creu que el nostre home s’està acostant a la fase del matxet? —A en Kline se’l veia més esverat que no pas esgarrifat.

A en Gurney se li va regirar l’estómac. Aquell to de mascle milhomes que gastaven els responsables de fer complir la llei per protegir-se contra l’horror no era adequat en algunes ocasions. I aquella n’era una.

—Sí.

La crua simplicitat de la resposta de la doctora Holdenfield va provocar que es fes el silenci. Al cap d’una estona, el capità va parlar amb la seva hostilitat previsible.

—Així doncs, què representa que hem de fer? Estendre una ordre de recerca d’un senyor molt educat d’entre trenta i quaranta anys que té un eix desequilibrat i un matxet a la mà?

En Hardwick va reaccionar a l’estirabot amb un somriure discret, i en Blatt, amb una riallada explosiva.

L’Stimmel va dir:

—De vegades, forma part del pla acabar amb un gran final. —Va aconseguir l’atenció de tothom, llevat de la d’en Blatt, que encara reia. Quan en Blatt es va asserenar, l’Stimmel va continuar—. Algú recorda el cas d’en Duane Merkly?

Ningú el recordava.

—Veterà del Vietnam —va explicar l’Stimmel—, que tenia problemes amb l’ens que regula les qüestions dels veterans, problemes amb l’autoritat. Tenia un gos guardià akita que es va menjar un dels ànecs del seu veí. El veí va avisar la policia. En Duane odiava els polis. El mes següent, l’akita es va menjar el gos beagle del veí. El veí va disparar a l’akita. Es va produir una escalada del conflicte i van passar moltes més coses. Un dia, el veterà del Vietnam agafa el veí com a ostatge i diu que vol cinc mil dòlars per l’akita o matarà el paio. Arriba la policia local, arriba l’equip dels SWAT. Prenen posicions al voltant de l’edifici. Resulta que ningú no havia consultat l’historial de servei d’en Duane, o sigui que ningú no es va assabentar que era especialista en demolicions. En Duane s’havia especialitzat en la detonació a distància de mines.

L’Stimmel es va quedar en silenci per deixar que el seu públic s’imaginés el desenllaç.

—Aquell fill de puta va fer explotar tothom? —va preguntar en Blatt, impressionat.

—Tothom, no. Hi va haver sis morts i sis incapacitats de per vida.

En Rodriguez mostrava una expressió de frustració.

—A què treu cap, tot això?

—Doncs que en Duane havia adquirit els components per a les mines feia dos anys. El pla sempre havia estat aquell final apoteòsic.

En Rodriguez va moure el cap a banda i banda.

—No hi veig el què.

En Gurney sí que l’hi veia, i es va amoïnar.

En Kline va mirar la doctora Holdenfield.

—Què en pensa, Becca?

—Vol saber si penso que el nostre home té grans plans? Potser sí. Però del que estic convençuda és…

La va interrompre un truc suau a la porta. Quan es va obrir, al llindar va aparèixer un sergent uniformat, que es va dirigir a en Rodriguez.

—Senyor, em sap greu interrompre. Té una trucada d’un tal tinent Nardo, de Connecticut. Li he dit que estava reunit, però ha insistit que es tracta d’una emergència i que ha de parlar amb vostè.

En Rodriguez va deixar anar un sospir, com aquell qui ha de suportar una càrrega excessiva i injusta.

—Contestaré des d’aquí mateix —va dir, i va indicar amb el cap el telèfon que hi havia a l’arxivador de la paret de darrere seu.

El sergent es va retirar. Al cap de dos minuts va sonar el telèfon.

—Parla el capità Rodriguez. —Durant dos minuts més, va mantenir el telèfon enganxat a l’orella amb una concentració tensa. Finalment, va dir—: Tot això és molt estrany. De fet, és tan estrany, tinent, que m’agradaria que ho repetís al peu de la lletra al nostre equip encarregat del cas. Connecto el mans lliures. Endavant, sisplau. Expliqui’ls exactament el que m’acaba de dir a mi.

La veu que va sonar al telèfon al cap d’un moment era tensa i dura.

—Sóc en John Nardo, del Departament de Policia de Wycherly. Em senten bé? —En Rodriguez va dir que sí i en Nardo va continuar—. Com saben, un dels nostres agents ha mort en acte de servei aquest matí a casa d’en Gregory Dermott. Ara mateix som al lloc dels fets amb un equip de la policia científica. Fa vint minuts, hem rebut una trucada telefònica per al senyor Dermott. La persona que ha trucat ha dit, literalment: «Tu ets el proper de la cua, i després de tu li toca a en Gurney».

Què?! En Gurney no estava segur d’haver-ho sentit bé.

En Kline va demanar a en Nardo que repetís el missatge, i aquest ho va fer.

—Ha aconseguit alguna informació de la companyia telefònica sobre la font? —va preguntar en Hardwick.

—Trucada de telèfon mòbil efectuada en aquesta zona general. No hi ha dades del GPS, només la localització de la torre transmissora. Evidentment, no tenim la identificació del responsable de la trucada.

—Qui ha agafat el telèfon? —va preguntar en Gurney. De manera sorprenent, l’amenaça directa li produïa un efecte balsàmic. Potser perquè els fets específics, els fets als quals es poden adjudicar noms eren més limitats i, per tant, era més fàcil enfrontar-s’hi que no pas amb un ventall infinit de possibilitats. I potser perquè cap dels noms no era el de la Madeleine.

—Que qui ha agafat el telèfon? Què vol dir? —va preguntar en Nardo.

—Ha dit que han rebut una trucada per al senyor Dermott, no pas que hagi respost ell.

—Ah, sí, és clar. Bé, resulta que quan ha sonat el telèfon en Dermott estava estirat al llit perquè té migranya. Des que ha trobat el cadàver, està força indisposat. Un dels tècnics policies ha agafat el telèfon a la cuina. La persona que trucava ha preguntat pel senyor Dermott i ha dit que era amic seu.

—Ha dit de part de qui era?

—Sí, ha dit un nom estrany. Carbis… Cabberdis… No, un moment, el policia ho ha apuntat. Charybdis.

—I la veu? Era estranya?

—Quina casualitat que ho pregunti. Ara intentaven descriure-la. Després que en Dermott parlés per telèfon, ha dit que li ha semblat com si tingués accent estranger, però el nostre policia creu que sonava com falsa, com si algú intentés dissimular la veu. I també podia ser una dona, tot i que ningú no ha pogut dir si es tractava d’un home o una dona. Bé, senyors, em sap greu, però he de tornar a la feinada que tenim aquí. Només volia comunicar-los la informació bàsica. Els trucaré si hi ha més novetats.

Després que se sentís com penjava el telèfon, al voltant de la taula es va estendre un silenci tens. Finalment, en Hardwick va estossegar tan fort que la doctora Holdenfield va sentir una esgarrifança.

—Sembla, estimat Davey —va bramar—, que tornes a ser el centre d’atenció. «Després li toca a en Gurney». Què ets? Un imant per als assassins en sèrie? L’únic que hem de fer és penjar-te d’una corda i esperar que mosseguin l’ham.

I la Madeleine, també estava penjada d’una corda? Potser no pas encara. Amb sort, encara no. Al capdavall, ell i en Dermott encapçalaven la llista. Això suposant que aquell sonat digués la veritat. I si la deia, significava que tenia un marge de temps, temps per tenir una mica de sort. Temps per solucionar la badada. Com podia haver estat tan estúpid, tan inconscient amb la seguretat de la Madeleine? Idiota!

A en Kline se’l veia amoïnat.

—Com pot ser que s’hagi convertit en el seu objectiu?

—Estic tan perdut com vostè —va respondre en Gurney amb una lleugeresa fingida. El seu sentiment de culpa li feia creure que tant en Kline com en Rodriguez l’observaven amb una curiositat hostil. De bon començament, havia dubtat si era convenient escriure i enviar aquell poema, però havia enterrat els dubtes sense definir-los ni expressar-los amb paraules. Estava horroritzat amb la seva capacitat per ignorar el perill, incloent-hi el perill a tercers. Què havia sentit en aquell moment? Havia intuït d’alguna manera el perill que podia planar sobre la Madeleine? L’havia pressentit i no hi havia fet cas? Com podia haver arribat a aquell extrem d’insensibilitat? Déu meu, sisplau, no!

Malgrat sentir tanta angoixa, com a mínim estava convençut d’un fet. Quedar-se assegut en aquella sala de reunions donant voltes al cas no era una opció acceptable. Si en Dermott era el proper en la llista de l’assassí, aleshores era allà on en Gurney tenia la millor oportunitat de trobar l’home que buscaven i posar fi al risc abans no fos massa tard. I si ell era el proper després d’en Dermott, doncs volia lliurar batalla tan lluny de Walnut Crossing com pogués. Va enretirar la cadira i es va alçar.

—Si no els sap greu, he d’anar a un lloc.

De primer, aquella afirmació va provocar tot de mirades inexpressives al voltant de la taula. Després en Kline va captar què volia fer.

—Mare meva! —va exclamar—. No deu voler anar a Connecticut, oi?

—M’hi han convidat, i penso acceptar la invitació.

—És una bogeria. No sap on es fica.

—De fet —va dir en Rodriguez alhora que llançava una mirada superficial a en Gurney—, l’escenari d’un crim ple de polis es converteix en un lloc força segur.

—En unes altres circumstàncies, potser sí —va indicar la doctora Holdenfield—. Si no és que…

Va deixar el pensament enlaire, com si s’hi acostés per mirar-se’l des de tots els angles.

—Si no és que què? —va etzibar en Rodriguez.

—Si no és que l’assassí és un policia.