Et conec tan bé que sé el que estàs pensant

En Mark Mellery va arribar fent grans gambades per sobre l’herba tova. Es va acostar a en Gurney com si anés a abraçar-lo, però alguna cosa el va retenir.

—Davey! —va cridar, allargant la mà.

«Davey!», es va meravellar en Gurney.

—Déu meu! —va continuar en Mellery—. No has canviat gens! Ostres, quina alegria veure’t! Quina alegria veure que estàs tan bé! Davey Gurney! A Fordham deien que t’assemblaves al Robert Redford de Tots els homes del president. I encara t’hi assembles, no has canviat gens! Si no sabés que tens quaranta-set anys, com jo, diria que en tenies trenta.

Va agafar la mà d’en Gurney entre les seves com si fos un objecte valuós.

—Avui, mentre venia conduint des de Peony, recordava que tranquil i serè que eres sempre. Un oasi emocional, sí senyor, un oasi emocional! I encara fas aquest efecte. Dave Gurney: tranquil, serè i racional, a més de tenir el cap més clar de la ciutat. Com t’ha anat?

—He tingut sort —va dir en Gurney, recuperant la mà i parlant amb una veu tan desproveïda d’excitació com carregada d’entusiasme estava la d’en Mellery—. No em puc queixar.

—Sort… —En Mellery ho va pronunciar com si intentés recordar el significat d’una paraula estrangera—. Tens una casa preciosa. M’encanta.

—La Madeleine té molt bon nas per a aquestes coses. Seiem? —En Gurney va indicar un parell de gandules de fusta atrotinades, situades de cara, entre la pomera i una bassa per a ocells.

En Mellery va anar cap al lloc indicat, però es va aturar.

—M’he descuidat…

—Això? —La Madeleine sortia de la casa i anava cap a ells, aixecant un elegant maletí amb les mans. Discret i car, com ho era tot en l’aparença d’en Mellery, des de les sabates angleses fetes a mà (però ben estovades i no massa enllustrades) a l’americana d’esport de caixmir perfectament tallada (però un pèl arrugada): una imatge que semblava calculada per expressar que ell era un home que sabia com utilitzar els diners sense deixar que els diners l’utilitzessin a ell, un home que havia assolit l’èxit sense venerar-lo, un home a qui la sort somreia de forma natural. Tanmateix, un cert desemparament a la mirada transmetia un missatge diferent.

—Ah, sí, gràcies —va dir en Mellery, acceptant el maletí de la Madeleine amb un alleujament evident—. On me…?

—Te l’has deixat sobre la tauleta.

—Sí, és clar. Tinc el cap a tres quarts de quinze avui. Gràcies.

—Et ve de gust prendre res?

—Prendre res?

—Tenim te fred. Però si prefereixes una altra cosa…

—No, no, un te fred és perfecte. Gràcies.

Mentre en Gurney observava el seu antic company, de sobte va entendre què havia volgut dir la Madeleine amb allò que era igual que a la foto de la solapa del llibre «però encara més».

La qualitat més evident a la fotografia era una mena de perfecció informal: la il·lusió d’un retrat espontani, d’aficionat, però sense les ombres poc afavoridores o la composició estranya que el caracteritzaria. Era exactament aquesta sensació de despreocupació perfectament elaborada —el desig impulsat per l’ego de semblar desproveït d’ego— el que en Mellery personificava. Com sempre, la Madeleine l’havia encertat de ple.

—Al teu missatge parlaves d’un problema —va dir en Gurney amb una brusquedat d’anem per feina que s’acostava a la mala educació.

—Sí —va contestar en Mellery, però en lloc d’anar al gra, va parlar d’un record que semblava dirigit a teixir un altre nus d’obligació a l’antic lligam de la camaraderia, explicant un debat ximplet que havia mantingut un company de classe d’ells amb un professor de filosofia. Mentre explicava l’anècdota, en Mellery es va referir a ell, a en Gurney i al protagonista com els Tres Mosqueters del campus de Rose Hill, amb la intenció de dotar d’heroisme una anècdota d’universitat. A en Gurney li va fer una mica de vergonya i no va reaccionar més enllà d’una mirada expectant.

—Bé —va dir en Mellery, tornant de mala gana al tema en qüestió—. No sé per on començar.

«Doncs si no saps per on començar», va pensar en Gurney, «no sé per què has vingut».

Finalment en Mellery va obrir el maletí, va treure dos llibres prims en rústica i els va allargar a en Gurney, amb compte, com si fossin fràgils. Eren els llibres descrits a les pàgines que havia imprès la Madeleine i que ell havia mirat abans. Un es titulava L’únic que importa i se subtitulava El poder de la consciència per canviar les vides. L’altre es deia Sincerament! I se subtitulava L’única manera de ser feliç.

—No crec que n’hagis sentit a parlar. Van tenir un èxit moderat, però no van ser exactament supervendes. —En Mellery va somriure amb una expressió molt assajada d’imitació de la humilitat—. No et demano que te’ls llegeixis ara mateix. —Va tornar a somriure, com si allò fes gràcia—. Tanmateix, sí que et poden donar alguna pista sobre el que està passant, o per què està passant, quan t’hagi explicat el problema que tinc… o potser hauria de dir el meu problema aparent. Tot plegat em té una mica perplex.

«I més que una mica espantat», va pensar en Gurney.

En Mellery va respirar fondo, va esperar, i després va començar a parlar com aquell que camina amb fràgil determinació sobre una ona d’aigua glaçada.

—Primer t’hauria de parlar de les notes que he rebut. —Va furgar dins del maletí, i en va treure dos sobres, en va obrir un, en va treure un full de paper blanc amb alguna cosa escrita a mà per una cara i un altre sobre més petit de la mida d’una targeta d’invitació. Va passar el paper a en Gurney.

—Aquesta va ser la primera comunicació que vaig rebre, deu fer tres setmanes.

En Gurney va agafar el paper i es va acomodar a la cadira per llegir-lo, fixant-se de seguida en la pulcritud de la lletra. Les paraules eren precises, dibuixades amb elegància i, de sobte, el van fer pensar en la lletra de la germana Mary Joseph quan escrivia a la pissarra de l’escola de primària. Però encara més estrany que l’escrupolosa cal·ligrafia era el fet que la nota estigués escrita amb ploma i amb tinta vermella. Tinta vermella? L’avi d’en Gurney tenia tinta vermella. Tenia uns tinters petits i rodons de tinta blava, verda i vermella. Recordava ben poques coses del seu avi i, en canvi, recordava la tinta. Encara es podia comprar tinta vermella per a una ploma?

En Gurney va llegir la nota amb el front arrugat, i després la va rellegir. No hi havia ni salutació ni signatura.

Creus en el destí? Jo sí, perquè em pensava que no et tornaria a veure, i llavors un dia eres allà. Va tornar tot: com parles, com et mous i, més que res, com penses. Si algú et demanés que pensessis un número, sé quin número pensaries. No em creus? T’ho demostraré. Pensa qualsevol número de l’u al mil, el primer número que et vingui al cap. Imagina-te’l. I ara comprova que bé que conec els teus secrets. Obre el sobre petit.

En Gurney va fer un gruny poc comprometedor i va mirar inquisitivament en Mellery, que no li havia tret els ulls de sobre mentre llegia.

—Tens alguna idea de qui et va enviar això?

—Ni la més mínima.

—Alguna sospita?

—Cap ni una.

—Mmm. Li vas seguir el joc?

—El joc? —Era evident que en Mellery no hi havia pensat així—. Si el que vols dir és si vaig pensar un número, sí, en vaig pensar un. Ateses les circumstàncies hauria estat difícil no fer-ho.

—O sigui que vas pensar un número?

—Sí.

—I?

En Mellery es va escurar la gola.

—El número que vaig pensar era el sis-cents cinquanta-vuit. —El va repetir, separant els dígits (sis, cinc, vuit) com si haguessin de significar alguna cosa per a en Gurney. Quan va veure que no, va respirar amb nerviosisme i va continuar—: El número sis-cents cinquanta-vuit no té cap significat especial per a mi. Senzillament va ser el primer número que em va passar pel cap. M’he espremut el cervell, intentant recordar alguna cosa que hi pogués associar, alguna raó per haver-lo triat, però no se m’ha acudit res de res. Senzillament és el primer número que em va passar pel cap —va insistir amb una ansietat amarada de pànic.

En Gurney el va mirar amb més interès.

—I al sobre petit…?

En Mellery li va donar l’altre sobre que acompanyava la nota i va observar amb atenció mentre en Gurney l’obria, en treia un full de quadern que era la meitat de gran que el primer, i llegia el missatge escrit amb el mateix estil delicat, la mateixa tinta vermella:

Després de llegir la nota una altra vegada, en Gurney va preguntar a en Mellery si havia contestat.

—Sí. Vaig enviar un xec per la quantitat esmentada.

—Per què?

—Com vols dir?

—Són molts diners. Per què vas decidir enviar-los?

—Perquè m’estava tornant boig. El número… com podia saber-lo?

—Han cobrat el xec?

—No, de fet, no —va dir en Mellery—. He revisat el meu compte cada dia. Per això vaig enviar un xec en lloc d’efectiu. Vaig pensar que seria una bona idea saber alguna cosa d’aquest tal Arybdis, almenys saber on ingressava els xecs. No ho sé, tot plegat era molt inquietant.

—Què t’inquietava exactament?

—El número, evidentment! —va cridar en Mellery—. Com podia saber una cosa així, ell?

—Bona pregunta —va dir en Gurney—. Per què dius «ell»?

—Què? Ah, ja t’entenc. No ho sé… suposo que és el que se m’ha acudit. Suposo que X. Arybdis em sonava masculí, vés a saber per què.

—X. Arybdis. Quin nom més estrany —va dir en Gurney—. Et diu alguna cosa? Et sona de res?

—De res.

El nom tampoc deia res a en Gurney, però alhora no li era del tot desconegut. Fos el que fos, estava soterrat en un arxivador mental del segon soterrani.

—Després d’enviar el xec, vas tornar a tenir notícies?

—Ah, sí! —va dir en Mellery, tornant a buscar dins del maletí i traient dos fulls més—. Aquest el vaig rebre fa uns deu dies. I aquest l’endemà d’enviar-te el missatge electrònic en què et demanava que ens veiéssim. —Els va empènyer cap a en Gurney com un nen petit que ensenyés dos blaus nous al seu pare.

Semblaven escrits per la mateixa mà meticulosa amb la mateixa ploma que les dues notes de la comunicació anterior, però el to havia canviat.

El primer estava compost per vuit línies breus:

Les vuit línies del segon eren igual de críptiques i amenaçadores:

Durant els deu minuts següents, es va llegir cada una de les notes mitja dotzena de vegades. L’expressió d’en Gurney es va enfosquir i l’angoixa d’en Mellery es va manifestar més clarament.

—Què en penses? —va preguntar finalment en Mellery.

—Tens un enemic llest.

—Vull dir què en penses, del tema del número.

—Com què?

—Com podia saber quin número em passaria pel cap.

—Així d’entrada, diria que no ho podia saber.

—No podia, però ho va saber! Aquest és el quid de la qüestió, oi? Que no ho podia saber, però ho sabia! Ningú no podia saber de cap manera que el número sis-cents cinquanta-vuit seria el número que pensaria jo, però no sols ho sabia… sinó que ho sabia almenys dos dies abans que jo, quan va posar el coi de carta a la bústia!

De sobte, en Mellery es va aixecar de la cadira, va caminar per l’herba cap a la casa, i després va tornar, passant-se les mans pels cabells.

—No hi ha una forma científica de fer-ho. No hi ha forma concebible de fer-ho. No veus que això és una bogeria?

En Gurney tenia la barbeta repenjada pensarosament sobre les puntes dels dits.

—Existeix un principi filosòfic senzill que em sembla fiable al cent per cent. «Si passa alguna cosa, ha d’existir la forma perquè passi». Aquesta història del número ha de tenir una explicació simple.

—Però…

En Gurney va alçar una mà com durant els sis mesos que va fer de guàrdia de trànsit al Departament de Policia de Nova York.

—Seu. Calma’t. Segur que en traurem l’entrellat.