Destinatari desconegut

Després d’unes hores bloquejat a la perifèria de les muntanyes, un front fred va envair tota la zona i va portar ratxes de vent i de pluja. Al matí el terra estava cobert de fulles i l’ambient estava carregat amb les intenses aromes de la tardor. Les gotetes sobre l’herba del prat fracturaven la llum del sol en espurnes carmesí.

Mentre caminava cap al cotxe, l’agressió sensorial va despertar un record de la infància d’en Gurney, quan l’olor dolça de l’herba era l’olor de la pau i la seguretat. Després es va esfumar: esborrat pels plans del dia.

Anava a l’Institut per a la Renovació Espiritual. Si en Mark Mellery es continuava negant a denunciar-ho a la policia, en Gurney volia discutir-li aquella decisió cara a cara. No és que es volgués rentar les mans de la situació. De fet, com més voltes hi donava, més curiositat sentia per la posició prominent del seu antic company d’universitat al món i quina relació podia tenir amb qui i amb què l’estava amenaçant en aquell moment. Sempre que anés amb compte de no traspassar els límits, en Gurney s’imaginava que hi hauria lloc en la investigació per a ell i per a la policia.

Havia trucat a en Mellery per avisar-lo de la seva visita. Era un matí perfecte per travessar les muntanyes conduint. La ruta a Peony el va portar primer a través de Walnut Crossing, que, com molts pobles de les Catskills, havia crescut al segle XIX al voltant d’una cruïlla de carreteres locals importants. La cruïlla continuava allà, encara que la seva importància hagués disminuït. La noguera que donava nom al poble, juntament amb la prosperitat de la regió, feia temps que havien desaparegut. Però l’economia en declivi, per greu que fos, tenia un aspecte pintoresc: graners i sitges atrotinats, arades i carros de fenc rovellats, pastures abandonades als turons on el solidago havia crescut descontroladament. La carretera que sortia de Walnut Crossing cap a Peony passava per una vall de postal amb riu on un grapat de velles cases de pagès buscaven formes innovadores per sobreviure. La de l’Abelard n’era una. Encaixonada entre el poble de Dillweed i el riu proper, estava dedicada al cultiu biològic de «verdures sense pesticides», que es venien a l’Abelard’s General Store, juntament amb pa del dia, formatge de les Catskills i un cafè molt bo. En Gurney sentia una necessitat urgent d’aquest cafè quan va parar en un dels petits espais sense asfaltar de l’aparcament davant del porxo pengim-penjam de la botiga.

A dins, en un espai de sostre alt, contra la paret dreta, hi havia una filera de cafeteres fumejants. En Gurney hi va anar directament i es va omplir un recipient de gairebé mig litre, somrient per l’aroma que li omplia els narius: millor que l’Starbucks i a meitat de preu.

Per desgràcia, la idea de l’Starbucks li va portar la imatge d’una certa mena de client jove i pròsper del local, i això li va fer pensar immediatament en en Kyle, i li va provocar una petita ganyota mental. Era la seva reacció estàndard. Sospitava que la provocava el desig frustrat de tenir un fill que cregués que un bon policia mereixia admiració, un fill més interessat en els seus consells que en Kyle. En Kyle, intocable i inaconsellable en aquell Porsche absurdament car que el seu sou absurdament alt de Wall Street li havia permès comprar-se a l’absurda edat de vint-i-quatre anys. Tot i així, li havia de trucar, encara que l’únic que volgués el seu fill fos parlar del seu últim Rolex o de les vacances d’esquí a Aspen.

En Gurney va pagar el cafè i va tornar al cotxe. Mentre encara pensava en la trucada que havia de fer, va sonar el telèfon. No li agradaven les coincidències i el va alleujar veure que no era en Kyle sinó en Mark Mellery.

—Acaba d’arribar el correu. T’he trucat a casa, però ja havies sortit. La Madeleine m’ha donat el teu mòbil. Espero que no et molesti que et truqui.

»M’han tornat el xec. La persona que té l’apartat de correus a Wycherly, on vaig enviar el xec de 289,87 dòlars a l’Arybdis, me l’ha tornat amb una nota que deia que allà no hi ha ningú amb aquest nom, que dec tenir malament l’adreça. Però ho he tornat a comprovar. Era l’apartat correcte. Davey? Em sents?

—Et sento. Només intentava entendre-ho.

—Et llegiré la nota. «He trobat la carta que adjunto al meu apartat de correus. Deu haver-hi un error amb l’adreça. Aquí no hi ha ningú que es digui X. Arybdis». I està signat per Gregory Dermott. La capçalera del paper diu «GD Security Systems» i hi ha una adreça i un telèfon de Wycherly.

En Gurney estava a punt d’explicar-li que estava gairebé segur que X. Arybdis no era un nom autèntic, sinó un curiós joc amb el nom d’un remolí mitològic, un remolí que esquinçava les seves víctimes, però va decidir que tot plegat ja era prou angoixant. L’explicació d’aquell gir addicional podia esperar que arribés a l’institut. Va dir a en Mellery que hi arribaria al cap d’una hora.

Què diantre estava passant? No tenia lògica. Quin propòsit podia tenir exigir una quantitat concreta de diners, fer que estenguessin el xec a nom d’un obscur personatge mitològic i aleshores fer que l’enviessin a una adreça equivocada sabent que probablement el retornarien al remitent? Per què un preàmbul tan complex i aparentment inútil als desagradables poemes que el seguien?

Els aspectes desconcertants del cas augmentaven, i també l’interès d’en Gurney.