Quatre

El gos li borda, corre fent cercles, panteixa i gemega. Coixejant, l’Elisabet continua allunyant-se de l’edifici; travessa el pati de grava. El gos torna a lladrar, excitadament i amb crits estridents. L’Elisabet sap que no serà capaç d’arribar fins al bosc. La casa més propera és massa lluny, a mitja hora amb cotxe. No té escapatòria. Mira cap a un costat i cap a un altre en la foscor i s’esmuny per darrere de la caseta per assecar la roba. Aconsegueix arribar fins a l’edifici de l’antic safareig, obre la porta amb mans tremoloses, hi entra i tanca la porta amb molta cura.

Entre esbufecs, es desploma a terra i es posa a buscar el telèfon.

—Déu meu, Déu meu…

Les mans de l’Elisabet tremolen tant que l’aparell li cau a terra. La tapa posterior del mòbil s’obre i en salta la bateria. L’Elisabet en comença a collir els components quan sent el cruixit d’unes passes sobre la grava del pati.

Aguanta la respiració.

El pols li retruny per dins del cos. Les orelles li xiulen. Intenta veure-hi a través de la finestra baixa.

El gos no para de bordar just a l’altre costat de la porta. En Buster l’ha seguit fins aquí. Esgarrapa el batent i gemega d’excitació.

L’Elisabet s’arrossega fins a un racó al costat de la llar de foc de maons, intenta respirar sense fer soroll, s’amaga darrere la pila de llenya i tot seguit fa encaixar la fina bateria dins del telèfon mòbil.

L’Elisabet deixa anar un esgarip quan la porta de l’antic safareig s’obre. Presa pel pànic, s’allunya arrossegant-se paret enllà, però sense arribar enlloc.

Veu les botes, la figura fosca i, seguidament, aquella cara terrorífica i el martell a la mà, la lluïssor obscura i el pes.

Assenteix amb el cap, escolta la veu i es tapa la cara amb les mans.

L’ombra dubta, però després se li abraona al damunt, la clava contra terra amb el peu i colpeja amb força. L’Elisabet sent una fiblada punyent al front, just per damunt de la primera línia de cabells. La vista se li ennuvola. Fa un mal increïble, però a la vegada pot sentir nítidament com la sang càlida li regalima cap a les orelles i avall travessant el coll, com si es tractés d’una carícia.

El cop següent impacta exactament al mateix punt, el cap es balanceja i l’únic que l’Elisabet és capaç de percebre és com els pulmons se li omplen d’oxigen.

Confosa, pensa que l’aire és increïblement dolç i, a continuació, perd la consciència.

L’Elisabet no sent la resta d’impactes ni com el cos s’estremeix a cada nou cop. No s’adona que l’ombra li agafa de la butxaca les claus de la secretaria i les de l’habitació d’aïllament, ni tampoc és conscient que es queda estesa a terra ni com més tard el gos s’esmuny a l’interior del safareig i llepa la sang que li ha brollat del cap destrossat mentre la vida lentament l’abandona.