Noranta-tres
L’Elin, amb el cor bategant amb força, és dins d’un petit dormitori que compta amb una sola finestra just on acaba el sostre baix de teules bombades. Bolcada a terra hi ha una làmpada de peu i la claror feble il·lumina l’habitació des de sota.
A la paret, de color blanc, hi penja un tapís amb la sentència «El millor que tenim és l’un a l’altre».
L’Elin pensa en la Tuula, en com s’havia passat la llengua pels llavis ressecs i el cos li tremolava abans d’intentar clavar-li una forquilla a la cara.
Una olor de resclosit curiosament dolça plana en l’aire quiet de l’habitació.
Vol creure que en Daniel ha entès que ha vingut aquí. Que procurarà que la Tuula no torni a la seva habitació, sinó que farà tot el possible perquè es quedi al seu costat.
Al damunt del llit estret i sense flassada ni matalàs, directament sobre els travessers, hi ha una petita maleta vermella. Amb molta cautela, s’hi aproxima i l’obre. La seva ombra es projecta fins al sostre quan s’inclina cap endavant. Dins la maleta hi ha un àlbum de fotografies, unes quantes peces de roba totes rebregades, ampolles de perfum amb les princeses de Disney i un embolcall de caramel.
L’Elin torna a tancar la maleta, mira al seu voltant i s’adona que la calaixera de fusta està separada prop de mig metre de la paret. Al darrere hi ha la flassada, els coixins i els llençols. La Tuula ha dormit aquí en lloc de fer-ho al llit.
L’Elin es desplaça amb molta prudència, s’atura quan un dels llistons de fusta que cobreixen el terra cruix, es queda immòbil parant l’orella uns instants abans de continuar avançant. Obre els calaixos del moble però només hi troba llençols planxats i bossetes de roba amb branquillons secs de lavanda. Aixeca els llençols, però no hi troba res, torna a tancar amb cura el calaix inferior i s’incorpora, just en el moment que sent passes a fora al passadís. Es queda quieta, intenta respirar sense fer soroll, sent dringar la campaneta de porcellana de la porta de la Caroline i després tot torna a submergir-se en el silenci.
L’Elin s’espera uns segons i després fa la volta a la calaixera. En la foscor, dóna un cop d’ull a la flassada, als llençols i al coixí sense coixinera. Torna a sentir aquella olor peculiar, treu la flassada i aparta una manta grisa. Quan aixeca el matalàs, una fortor de podrit li puja fins al nas. A terra, al damunt d’una diari, hi ha sobres de menjar fet malbé: pa florit, unes quantes cuixes de pollastre, pomes marronoses, salsitxes i patates bullides.