Disset

El terra cruix quan en Joona entra a la caseta i travessa el llindar de la porta. Dins la petita sala hi ha tres noies. La més jove no pot tenir més de dotze anys. Té la pell rosada i els cabells rogencs com el coure. Seu a terra, recolzada a la paret, mirant el televisor; xiuxiueja alguna cosa per a si mateixa i, a continuació, pica diverses vegades a la paret amb el clatell, acluca els ulls un instant i després continua mirant la tele.

Les altres dues noies no sembla que ni tan sols s’adonin que en Joona ha entrat. Senzillament, continuen estirades al sofà de pana marró fullejant revistes de moda antigues.

Una psicòloga de l’hospital de Sundsvall està asseguda al costat de la noia pèl-roja.

—Em dic Lisa —intenta parlar-hi en un to suau—. I tu, com et dius?

La noia no aparta la vista del televisor. Hi passen una reposició de la sèrie Blue Water High. El volum és alt i una claror gèlida s’escampa per l’habitació.

—Has sentit mai el conte de la Tummelisa? —li pregunta la Lisa—. Jo, molt sovint, em sento com ella. Petita com un ditet… Com et sents, tu?

—Com en Jack l’Esbudellador —contesta la noia amb veu dolça, i sense treure els ulls de l’aparell.

En Joona avança cap endins i s’asseu a la butaca que hi ha al davant del televisor. Una de les noies que jeu al sofà se’l mira amb els ulls oberts com dues taronges, però abaixa la vista amb un somriure als llavis quan en Joona la saluda. És corpulenta, té les ungles dels dits rosegades i va vestida amb texans i una dessuadora negra amb la frase «Razors pain you less than life»^[1]. Du ombra d’ulls de color blau i una goma de cabells lluenta al canell. L’altra noia sembla més gran i porta una samarreta decorada amb motius eqüestres, un rosari amb perles al coll, i una jaqueta militar enrotllada sota el cap que li fa de coixí. Té marques de punxades al plec dels colzes.

—Indie? —pregunta la més gran, gairebé en un xiuxiueig—. Oi que tu hi has entrat a donar un cop d’ull abans que el poli arribés?

—No vull tenir malsons —contesta la noia corpulenta, amb apatia.

—Pobrissona, la petita Indie —la burxa la més gran.

—Què passa?

—Tens, diguem, por dels malsons quan…

—Sí, en tinc.

—Quin recoi de… —esclafeix a riure—. Quin recoi d’ego…

—Tanca la boca, Caroline! —crida la noia pèl-roja.

—Algú s’ha carregat la Miranda —continua la Caroline—. Potser això és una mica pitjor que…

—Jo només dic que no està tan malament això que ens la puguem estalviar —fa l’Indie.

—Estàs completament sonada —somriu la Caroline.

—La tia… Collons, estava sonada. Em va cremar amb un cigarret i…

—Deixeu de ser tan males pècores —les talla la pèl-roja.

—I em va fuetejar amb la corda de saltar —continua l’Indie.

—Ets una autèntica bruixa —sospira la Caroline.

—I tant, això t’ho puc reconèixer, si així et sents millor —la burxa l’Indie—. És ben trist que hagi mort una imbècil, però personalment…

La noieta pèl-roja torna a colpejar amb el cap contra la paret i després acluca els ulls. La porta exterior s’obre i les dues usuàries que havien fugit entren a l’habitació seguides per en Gunnarsson.